I ara, Còrsega!

Els nous presidents de l'executiu i el parlament corsos, 

Gilles Simeoni (a dalt) i Jean-Guy Talamoni (a baix).  

Els sicaris de la globalització econòmica i de la depredació cultural i ecològica diuen que això de les identitats col·lectives és un estadi superat, però la realitat és obstinada. 

Després d'Escòcia i de Catalunya, ahir, 17 de desembre, una altra vella nació d'Europa va presentar la seva candidatura a la plena sobirania. Aquesta nació es diu Còrsega. Ajourd'hui l'Assemblée de #Corse, demain la indépendance.

Efectivament, ahir es va constituir la primera Assemblea territorial de majoria sobiranista. Tan sols quatre dies després de la segona volta de les eleccions a l'illa, celebrades el passat diumenge, els diversos corrents del nacionalisme cors ja caminen plegats: el moderat Gilles Simeoni ha estat investit president de l'executiu i el radical Jean-Guy Talamoni ha estat escollit president del parlament. Ahir tot es va dirimir per la via ràpida. En una sola jornada en què ningú no va donar el seu braç a tòrcer, el ticket electoral format per Simeoni i Talamoni va ser refrendat amb els 24 vots a favor dels seus diputats després de sis votacions consecutives en què l'esquerra jacobina es va votar ella mateixa, la dreta chauvinista es va abstenir i el Front Nacional va votar en blanc. 

La lliçó corsa 

Fins fa ben poc, les trifulgues i les lluites intestines eren el pa de cada dia del moviment nacional d'alliberament cors, històricament dividit en diversos clans polítics, sovint amb faccions armades enfrontades i diversos cadàvers a la cuneta. L'àlbum d'Astèrix a Còrsega, publicat el 1973, ja en parlava, a la seva manera, de tot això. Hi ha també una historieta del detectiu Jack Palmer dibuixada per René Pétillon que reflecteix magníficament aquest clima de divisió esquizofrènica. El còmic va causar furor l'any 2001 -jo mateix el vaig comprar en llengua corsa a Tolosa de Llenguadoc!-, fins al punt que va inspirar una pel·lícula, L'Enquête corse, protagonitzada per Christian Clavier i Jean Reno, que té algunes escenes memorables. 

Als governs de París tot això els feia gràcia, perquè sabien que les querelles entre els diferents corrents nacionalistes eren el millor antídot per conjurar les reivindicacions polítiques, econòmiques i culturals de l'illa. Però els polítics corsos han après dels errors del passat i la confluència que no va ser possible el 2010 ha estat ara la clau de l'èxit. 

El sobiranisme cors va concórrer a la primera volta de les eleccions regionals del 6 de desembre en tres llistes: els nacionalistes de Femu a Corsica, els independentistes d'esquerres de Corsica Libera i de Rinnovu, que van recollir el 17%, el 7% i el 2,6% dels vots, respectivament. En conjunt, poc més del 28%. 

Com ara fa cinc anys, les dues primeres formacions van passar el tall de la primera ronda. Ara bé, un cop mesurades les forces per separat i en només quinze dies, les dues candidatures van unir les seves forces en una sola llista anomenada Pè a Corsica [Per Còrsega] que va obtenir el 38% dels sufragis i el 47% dels diputats. Com a Catalunya, els sobiranistes no van aconseguir la majoria ni en vots ni en escons, però a diferència dels partits catalans, ells sí han sabut treure tot el suc al sistema electoral. En percentatge de vot, els resultats són calcats als de 2010, amb la sola diferència que aleshores la divisió en dues llistes va afeblir-ne el moviment. Llavors els nacionalistes van aconseguir 11 escons i els independentistes, 4, mentre que ara n'han arrambat 24: 17 dels quals seran per als seguidors de Simeoni i 7 per als de Talamoni, fruit dels equilibris interns de la coalició. 

La llengua com a pedra de toc 

En aquests cinc anys a l'illa s'han produït diversos fets que han afavorit l'aliança. La majoria tenen a veure amb la dinàmica parlamentària i les limitacions competencials del règim especial de què disposa la Col·lectivitat Territorial de Còrsega, però n'hi ha dos que han resultat cabdals. D'una banda, l'anunci del Front d'Alliberament Nacional Cors (FLNC) de deixar les armes, el 2014, i, de l'altra, la revocació per part del Consell Constitucional francès de la cooficialitat de la llengua corsa aprovada el 17 de maig de 2013. Recordo que ja aleshores un servidor alertava en aquest bloc que "l'Estat francès s'equivocarà si converteix la decisió de l'Assemblea corsa en una victòria pírrica perquè de les humiliacions -i d'això els catalans en sabem un niu- en pot venir la reacció. El 2010, les forces nacionalistes van passar el tall de la primera volta i van arreplegar el 36% dels sufragis en la segona. Molta atenció, doncs, a les eleccions de 2015!" 

I aquí estem. Als corsos i els francesos els ha passat si fa no fa el mateix que ens va passar als catalans i els espanyols amb la reforma de l'Estatut d'autonomia. En tots dos casos, el menysteniment i la tutela imperialista de la metròpoli de torn ens ha obert els ulls. 

Semblances i diferències 

Com a casa nostra, les eleccions van ser plantejades pels sobiranistes corsos com un torcebraç; un tot o res, i la prova és que hi va participar més gent que mai. Una altra semblança és la llista conjunta i la creació d'un tàndem electoral de trajectòria i perfil molt diferents. Simeoni, que és fill d'un dels activistes represaliats pels fets d'Alèria de 1975, aporta el pedigrí familiar, el carisma i la projecció institucional que li confereix el càrrec de batlle de la ciutat de Bàstia, mentre que Talamoni representa la línia dura: el primer ha abominat sempre la lluita armada (tot i que va defensar l'autor de l'assassinat del prefecte Claude Érignac) i el segon l'ha emparada i li ha donat cobertura política. 

La distància ideològica i metodològica entre ambdós era abismal; molt més que la que separa la CUP d'Artur Mas perquè a Còrsega ha existit durant 40 anys un fenomen com el de la violència clandestina que ho ha condicionat tot, també a nivell econòmic i social. 

Caldrà estar a l'aguait, però cal convenir, d'entrada, que tots dos personatges, i les seves organitzacions respectives, han demostrat capacitat i actitud suficients per aparcar les diferències, per sumar i per governar per a tothom, amb la mà estesa, però amb les idees molt clares. 

De cara a barraca 

Detall de la portada de l'edició d'avui del diari Corse Matin.

Com a Catalunya, es tracta de no desaprofitar una oportunitat històrica: "Non pas pour participer à la gestion de la Corse française, mais pour gouverner une Corse en voie de réappropriation de sa souveraineté". El seu programa polític és tan o més ambiciós que el nostre, perquè ells tenen altres dificultats afegides: la insularitat, la subsidiarietat econòmica, l'assimilació lingüística i el drama humà derivat de l'activitat terrorista i la repressió policial. 

Sense ambigüitats, els sobiranistes corsos també parlen, com nosaltres, de "revolució democràtica" i d'un Progettu Comunu de societat inclusiva que té com a punts més destacats la justícia social, la gestió sostenible del territori i dels recursos naturals, l'estatut fiscal, l'oficialitat i l'ensenyament de la llengua, i l'amnistia dels presos polítics. 

L'Elisi: "tenim un problema" 

La independència no forma part de l'agenda dels pròxims anys, però això no ha impedit que la premsa francesa hagi reaccionat amb estupor davant d'aquest "veritable sisme". Com la classe política. El president de la República, François Hollande, manté un "mutisme" absolut i el primer ministre, Manuel Valls, apel·la a un "dialogue serein, constructif et apaisé". El diari Le Monde afirmava que "en Corse, cette conquête inespérée du pouvoir territorial témoigne sans conteste du franchissement d'un nouvelle étape dans l'histoire politique locale, qui traducit un avant et un après 13 décembre 2015. Nul, à vrai dire, n'avait prédit un tel raz-de-marée". 

Com escrivia Vicenç Villatoro aquesta setmana,"el quilo de nacionalista cors cotitza molt més que el quilo d'independentista català. Fins i tot París és capaç d'entendre millor els problemes que Madrid: a Còrsega un 35% nacionalista és una significativa victòria històrica, a Catalunya un 48,3% d'independentistes no aconsegueix ni l'atenció dels dos principals partits espanyols en el seu debat electoral". 

Una cosa és clara: l'acceptació tàcita francesa del resultat cors homologa també el resultat del 27-S a Catalunya. L'Estat francès, però, li ha vist les orelles al llop i això fa que avui tinguem els nostres veïns del nord una mica més en contra -si no n'estaven ja del tot-, fins al punt que alguns mitjans es pregunten si "la Corse sera-t-elle à la France ce que la Catalogne est à l'Espagne?" 

Un discurs ple d'esperança 

En el seu discurs d'investidura, el nou president de l'executiu cors, Gilles Simeoni, es va adreçar a l'Estat -"un Etat qui tourne le dos à l'histoire"- per exigir una "une solution politique globale. Le peuple corse existe et il sera reconnu, parce que cela est conforme à l'Histoire et au Droit [...] Je dis à Paris, au gouvernement, prenez la mesure de la révolution démocratique que la corse vient de vivre, faites vous aussi votre part de chemin". 

Hores abans, davant l'Assemblea, Jean-Guy Talamoni havia afirmat que "ha arribat l'hora de la reconciliació: Còrsega pertany a tots els corsos i el Govern nacional, el primer des del segle XVIII, serà de tots" en profit del "bé comú". El líder independentista va recordar el llarg camí dels companys que "han combatut sempre les autoritats franceses" des de 1768 fins ara, amb menció especial per a l'FLNC i els seus militants "caiguts en batalla". Com Simeoni, també ell va prometre solemnement que "s'obriran les presons" i "obtindrem l'amnistia dels presos i els perseguits". 

Talamoni va parlar íntegrament en cors,  un gest que ha somogut els fonaments de l'Estat centralista. Els antics primers ministres Jean-Pierre Chevènement i François Fillon exigeixen "une réaction claire" davant dels "insults" de la majoria nacionalista: "C’est inadmissible". L'adopció del cors "au même titre que le français risquerait de provoquer un éclatement de l'espace national". Per la seva part, l'exidirigent socialista Jean-Luc Mélenchon sostè que "la Corse et la France, c'est la même chose" i ha declarat que "je me sens un peu offensé quand le président d’une assemblée française parle dans une langue que tout le monde ne peut pas comprendre".  

A l'illa, en canvi, la constitució del govern i el parlament va suscitar una gran expectació. Centenars de persones es van congregar amb banderes davant la seu de l'Assemblea, i, dins la cambra, el públic va entonar l'himne nacional (Dio vi salvi, Regina) després de la intervenció de Talamoni, que va ser acollida amb molt d'entusiasme. Heus ací un parell d'exemples rescatats del Facebook de Corsica Libera: 

- Ghjé u discorsu d' un'omu drittu chi a sempre luttatu è sustenu a Lotta Naziunale. Ghjè un discorsu di sperenza per dumane. Ghjè un discorsu chi rende umaggiu a tutti i nostri, i nostri morti , i nostri priggiunerii, i ricercati. Ghje un discorsu chi chjama a l'unione di tutti i Corsi.  

- Che discorsu! Pensu a tutti sti suldati morti per a patria. Pensu a tutti i corsi incarcerati per i soi idee. Pensu a 40 anni di lotta e pensu a u dirittu che u statu francese a arrubatu a a corsica di esse libera. Un populu libaru di parlá a so lingua, di campá nant'a a so terra incú a so bandera e i so tradizioni... 

Estic feliç pel poble cors, pel qual sento una gran simpatia. Com diuen els patriotes, evviva Corsica, evviva u Fronte!