La CUP, un artefacte diabòlic

Es tracta d’un “resultat endimoniat”, va dir anit Anna Gabriel després de comunicar als assistents que l’assemblea nacional extraordinària de la CUP celebrada a Sabadell s’havia saldat amb un empat a 1.515 vots entre els partidaris d’investir Artur Mas i d’iniciar la ruptura amb l’Estat espanyol i aquells altres que s’estimaven més engegar-ho tot a rodar i anar a unes noves eleccions el mes de març.

Jo hi vaig ser i vaig apostar en tot moment per la primera de les opcions, i si no fos perquè el procés de votació i escrutini es va fer amb pulcritud i va atènyer dos centenars d’interventors -entre els quals hi havia, evidentment, gent de totes les sensibilitats, com en Francesc Ribera, Titot- pensaria que hi va haver tupinada. Raons per sembrar la sospita no en falten: a cada ronda de votacions la cosa anava més frec a frec, i el risc real de trencadissa que representava la victòria pírrica d’una de les opcions podia perfectament aconsellar deixar-ho formalment en taules i salvar momentàniament els mobles. Durant els llargs minuts d’espera abans de conèixer el darrer recompte, tothom donava per fet que la cosa aniria de 5 vots a tot estirar, i, en conversa informal caçada al vol, l’exdiputat Quim Arrufat reconeixia que la CUP estava dividida i que calia evitar els aplaudiments i les consignes per no furgar en la ferida. En qualsevol cas, les probabilitats d’empat eren de l’1,45% i “qualsevol altre resultat hagués estat menys probable encara”.

Independència o socialisme

Els simpatitzants d'Alternativa per Alella, a Sabadell.

Si som realistes convindrem amb el portaveu de l’organització, Xevi Generó, que la CUP es troba en “un atzucac”; en un “escenari complex” que pot implosionar en qualsevol moment. Ahir l’ambient a les grades del pavelló era cordial i civilitzat, però rar. Alguns acòlits d’una i altra opció reconeixien sense embuts que, en cas de perdre l’última votació, abandonarien la formació. A diferència d’altres ocasions, a Sabadell es va cridar poquíssim: els crits d’independència van ser aplacats immediatament pels crits d’anticapitalistes, i la fórmula mixta de lluitar, crear, poder popular no va passar de ser un murmuri. L’única mostra d’unitat va ser el minut de silenci per la mort de l’Alan, un xicot de 17 anys víctima de la transfòbia. Davant del desànim, un nano demanava al pare “per què no tots els catalans volen Catalunya independentista”. “Perquè estan millor amb els espanyols”, li va respondre amb resignació.

Ho volem tot, deia la propaganda electoral de la CUP; però l’aritmètica parlamentària després del 27-S i l’obcecació de Junts pel Sí a defensar Artur Mas a capa i espasa ha situat els cupaires davant d’un dilema existencial: “el logotip és collonut perquè ho té tot, però hem de triar: o les quatre barres o l’estel roig”. I qui sap quina és la bona: si eixamplar la base social de l’independentisme per l’esquerra, com propugna Endavant, o enfortir l’esquerra des de la independència, com sosté Poble Lliure. Heus ací les dues ànimes de la CUP.

Arguments en contra

Com sabeu -i sinó ja us ho explico jo-, els militants i simpatitzants de la CUP havíem d’escollir un escenari de quatre possibles. Abans d’iniciar el torn de votacions van intervenir-hi diverses persones per mostrar el seu posicionament. Per si l’interessa a algú, la meva reflexió prèvia la vaig expressar aquí, de la mateixa manera que l’amic Juli Cuéllar també en va fer la seva.

La majoria de les veus contràries a l’acord amb Junts pel Sí eren joves. En general em van semblar massa viscerals i, en ocasions, fins i tot dogmàtiques; fins al punt que em generen el dubte que si en comptes de Mas Junts pel Sí proposés Neus Munté, per exemple, l’hi donarien suport o no. “Per puresa ideològica voldria veure’ls tirar a córrer. El cost d’investir Mas no el paga la paraula de CDC. En aquesta gent no hi podem confiar”, defensava una noia de Mataró. Les crítiques al “segrest de l’hegemonia del procés” per part de “l’oligarquia catalana” i al pla de xoc van ser reiterades: “les nostres lluites socials no tenen res a veure amb aquest pla de xoc, ridícul i vergonyant”, insistien des de Ponent, els Pirineus i les terres de l’Ebre. Des del Vallès, alertaven del “xantatge i la falsa disjuntiva entre Mas i març. Volen salvar l’estat liberal a canvi de sacrificar els nostres espais anticapitalistes”. Des del Baix Llobregat advertien que “anem cap a una versió 2.0 del règim del 78” i des de Sallent feien la distinció “entre la independència i el processisme, una mentida imposada per la premsa”. També hi va haver paraules de record per als condemnats del 15-M pel bloqueig del Parlament i per als manifestants apallissats en les vagues generals. “O Mas, o ells”.

Personalment, crec que Convergència únicament intenta perpetuar-se i que, mentre ha mantingut teòricament la negociació oberta amb la CUP, no sols no ha revertit cap privatització sinó que n’ha generades de noves, com el perllongament de l’autopista C-32 fins a Lloret. Ara bé, no entenc la situació a la qual ens aboca el no a tot, i encara menys comparteixo l’anàlisi que “des del 27-S tenim unes elits catalanes que s’estan desfent i que acabarem amb elles amb unes noves eleccions”.

A favor: Maó Tse-tung, Nelson Mandela i Gerry Adams

En l’altre plat de la balança predominaven els cabells blancs i els càrrecs electes. Des del País Valencià, Toni Infante clamava: “Catalans, marxeu, marxeu com més aviat millor, que més endavant us seguirem les Illes i el País Valencià! És una veritat empírica que l'única palanca per al canvi social és disposar de les eines pròpies d’un estat. El poder al servei del poble: enfortim l’esquerra des de la independència, i no al revés”. Altres oradors també del sud van apostar per un “pacte tàctic amb les cartes al descobert i una actitud vigilant”, al temps que advertien que unes noves eleccions suposarien un salt al buit “sense paracaigudes” perquè “el sistema ha utilitzat Podemos per frenar l’esquerra revolucionària i fer entrebancar la independència. El partit de Pablo Iglesias està fent proselitisme polític a la seva conveniència amb el referèndum”. Des de Viladamat, on la CUP governa amb majoria absoluta de 6 dels 7 regidors, van ser rotunds: “no formarem part de cap candidatura que no sigui independentista i no participarem en la reforma d’Espanya”.

El regidor de Girona Lluc Salellas va explicar que als seus companys convergents “no els fa por anar a unes eleccions el mes de març; però en canvi vaig veure el patiment reflectit a les seves cares quan van ser encausats per l’Audiència Nacional per haver donat suport a la declaració parlamentària del 9 de novembre. Aquest és el camí, el de la desobediència i la ruptura, i que sentin el pes de la repressió”. El badaloní Roger Sallas va reclamar autoestima -“creiem-nos qui som”- i valentia: “Davant l’amenaça d’Albiol d’aplicar l’article 155 de la Constitució, volem rock and roll o no?”. Sallas va afirmar que “no és concebible que una organització revolucionària i independentista s’oposi a un acord per la ruptura” i va demanar als partidaris del no “quina oferta de l’Estat espanyol espereu, amb quin pla de xoc i quin procés constituent”.

La gent del Maresme va entonar un mea culpa col·lectiu -“hem cedit la iniciativa política en les negociacions com a conseqüència d’haver aportat poques coses i d’una correlació de forces de 6 a 1”- i va parlar obertament de “la nostra incapacitat política en un escenari tàctic en què no ens hem sabut bellugar. Des de la comarca, es van fer cinc observacions. Primera, que les darreres diades s’havien produït “mobilitzacions massives de milions de persones, i no totes eren de la CUP”. Segona, “si compartim, anirem més lluny”. Tercera, “el procés és interclassista”. Quarta, “la revolució no la farem sols, ni la farem demà”. Cinquena, “no hem sabut fer pedagogia, i per això perdrem milers de vots”. I de propina, una altra: “cal separar l’estratègia de la tàctica: Nelson Mandela va fer vice-president de Sud-Àfrica el seu pitjor enemic, Frederik de Klerk, i Gerry Adams va pactar amb el cap dels unionistes a Irlanda del Nord, Ian Paisley”.

No va ser l’única referència històrica. També se’n van fer a l’armistici signat entre els bolxevics i el kàiser Guillem II durant la Primera Guerra Mundial -“a Lenin el van titllar de traïdor però la pau va possibilitar l'èxit de la revolució soviètica”- i a la invasió japonesa de Xina i a l’aliança tàctica entre els comunistes de Mao Tse-tung i els nacionalistes de Chiang Kai-shek. “Com a revolucionaris afrontem la mateixa contradicció que Mao, i com ell hem de saber distingir la prioritat principal (l’alliberament nacional) de la secundària (la revolució)”.

L’única sortida: l’assemblearisme pur i dur

Ahir, Antonio Baños va tornar a ser aquell personatge histriònic i caricaturesc que és quan s’adorm abans d’anar a una entrevista de ràdio o quan riu com qui va fumat. Ahir, al final de la jornada, va començar a cantar l’himne nacional per la segona estrofa i va dir que l’assemblea havia estat un “autèntic èxit”. Pot semblar naïf i il·lús, però si de debò ens creiem que “no ens fan por les decisions que prenen 3.000 persones”, apliquem-ho: les bases de la CUP estan partides ben bé pel mig.

Encara que no agradi als òrgans de direcció, l’assemblea d’ahir no es pot interpretar ni adulterar. Cal una translació directa del resultat al grup parlamentari: 5 a favor de la investidura, i 5 en contra. I a partir d’ara, si no vol saltar pels aires, que actuï sempre així, des de l’assemblearisme. Aquest caire tindria molt de sentit en un procés constituent de baix cap a dalt, i convertiria la CUP en un artefacte tant o més perillós per a la resta d’actors polítics i econòmics del que ja ho ha estat fins ara. Ja se sap, com deia aquell, que les assemblees les carrega el diable. I que ningú no s’espanti: no cal fer-les sempre presencials, tal com vam confeccionar la llista a les plebiscitàries del 27-S. No hem de ser més lents per molt lluny que vulguem anar, però podem ser imprevisibles: fraccionant sempre que calgui el vot en la proporció que els votants determinin. Si la CUP vira cap a l’assemblearisme jo hi seré.

Si, com es va anunciar ahir, es passa el mort a les assemblees locals i territorials perquè facin les seves valoracions i les elevin al consell polític i el grup d’acció parlamentària perquè aquests modulin la resposta, amb mi que no hi comptin. Tothom qui tenia al meu costat ho va veure claríssim: “allí la majoria és d’Endavant i s’imposarà el no” (i jo, pobre de mi, que em pensava que en democràcia votaven les persones i no pas les organitzacions!).

Si la direcció potineja el resultat de l’assemblea, me’n torno a la "barricada municipal" amb la gent que treballo a gust i adéu-siau tota la resta durant una bona temporada.

Missatge als amics

Estació de tren de Molins de Rei. Fotografia: @albertorresca

I als amics, coneguts i saludats que durant aquests tres mesos heu esclatat de ràbia, només us dic una cosa: no projecteu sobre els altres les vostres frustracions. No culpeu els altres d’allò que no heu estat capaços d’aconseguir vosaltres mateixos: la majoria d’escons al Parlament. Si creieu que pel fet d'insultar teniu més raó, us equivoqueu. Mas va dir que ell no seria mai un obstacle i ERC va recomanar els negociadors de la CUP que pressionessin, que ells els farien costat. Aneu, doncs, a buidar el pap a les seus de CDC i d’ERC i deixeu-nos en pau.

Entre nosaltres som molts que ens hem mogut i hem intentat incidir d’alguna manera perquè tot anés diferent: a les assemblees locals, a les territorials i a les nacionals. Fins a Manresa, jo hauria votat no a Mas (El problema és Convergencia, vaig escriure llavors). Dies després, me l’hauria empassat amb patates (El perill és la 'no-convergència', vaig argumentar llavors). Tret d'honroses exepcions com la d'en Xavi Mir, ho heu fet, això, tots els altres: els militants, els simpatitzants i els votants de Junts pel Sí?

En aquests moments sembla que si res ni ningú no ho arregla, el març anirem a noves eleccions. Per a mi no seran plebiscitàries, així que ja us avanço que el meu vot es quedarà a casa.