El 27 de desembre, obrim bretxa

Bé, avui és aquell dia tan odiós, l'endemà d'unes eleccions, en què tothom ha guanyat. Tret d'en Duran i Lleida, que s'ha quedat sense suite a l'Hotel Palace, tota la resta o bé n'ha resultat guanyadora o bé n'ha sortit indemne, segons que diuen uns i altres. 

La veritat és que si algú confiava que els comicis d'ahir clarificarien alguna cosa s'ha equivocat de ple. L'escenari post-electoral només dibuixa dos governs possibles, per bé que remots: una gran coalició a l'estil alemany entre el PP i el PSOE sota el patrocini de la UE, o un govern en minoria del PSOE i Podemos, amb suports puntuals del PNB i/o de l'independentisme català. O és això, o anem de cap a unes noves eleccions. I llavors el vots es polaritzaran a l'entorn del PP i Podemos. 

A Catalunya, Joan Herrera s'ha ennuegat amb el tofu. Sense ell, En Comú Podem (ECP) ha donat la campanada i s'ha endut el 25% dels vots i 12 diputats. Les opcions independentistes representades per ERC i Democràcia i Llibertat (DiL) han quedat netament per darrere amb el 16 i el 15% dels vots i amb 9 i 8 diputats, respectivament. I això, sumat a l'empenta de les confluències perifèriques liderades per Pablo Iglesias al País Valencià, les Illes, Galícia, el País Basc i Navarra, amenaça de fer embarrancar el procés català en el fangar d'un referèndum que és inviable. 

Una estratègia pèssima 

Dissabte, el director d'El Punt Avui, Xavi Xirgu, formulava un seguit de preguntes a l'aire amb l'esperança que quedessin resoltes el 20-D. Ara, l'endemà de les eleccions, caldria ser honest i reformular aquell interrogatori amb noves qüestions: Els partits independentistes han fet bé de presentar-se a les eleccions espanyoles? Calia que anessin separats, o era l'hora d'anar plegats? Es pot investir president del Govern que ha de fer la independència el líder d'una formació que no ha guanyat cap de les quatre últimes conteses a Catalunya? 

Vistos un a un pot semblar que Artur Mas ha salvat tots i cadascun dels ties breaks a què s'ha enfrontat, però això només és un miratge. És la sensació que es deriva del relat quotidià que el món convergent projecta als mitjans i les xarxes socials, agomboiat per l'ANC i Òmnium: el d'un heroi perseguit sense pietat per l'Estat; gairebé un màrtir. En canvi, vist en perspectiva, el darrer cicle electoral a Catalunya no admet dubtes: Convergència ha perdut un llençol a cada bugada i, malgrat tot, pretén imposar la seva agenda a la resta d'actors. ERC va guanyar les europees. A les municipals, Colau va derrotar Trias. A les plebiscitàries, Mas es va amagar rere el número 4 d'una llista unitària que no va aconseguir el seu objectiu: la majoria absoluta d'escons. I ara, DiL ha quedat quarta a les generals, només per davant de les altres dues dretes: C's i PP. 

Tot al revés 

ERC i Convergència van concórrer a les plebiscitàries del 27-S sota el paraigües de Junts pel Sí, reforçades per altres col·lectius polítics i entitats cíviques. En comptes de captar vots de l'entorn socialista i ecosocialista, com pretenia, la fórmula va centrifugar vots cap a la CUP. Ja aleshores va quedar clar que Convergència era un mal company de viatge. En essència, la coalició va repetir el mateix resultat que el 2012 havien fet republicans i convergents per separat. Ho va dir abans i ho va dir després el mateix Oriol Junqueras: hauria estat més intel·ligent presentar dues llistes enlloc d'una. Malgrat tot, van sumar 1.628.714 vots, el 39,6% dels sufragis. 

Ahir, a les generals, aquest suport va davallar fins al 31%. Sabent que la lògica de cada convocatòria electoral és diferent -i ahir l'únic que estava en joc era la possibilitat d'un canvi al capdavant del govern de l'Estat- és clar que ERC i Convergència han tornat a jugar malament les seves cartes. Precisament és a Madrid, si s'hi va, que s'hi ha d'anar units, oimés en un moment de debilitat extrema en què no s'ha iniciat la desconnexió perquè no hi ha acord a Catalunya per formar Govern. La conseqüència d'aquest disbarat ha estat la pèrdua de mig milió de vots, la majoria dels quals ha anat a engrossir la bossa d'ECP. 

Vots obtinguts en el darrer cicle electoral.     

La confluència d'esquerres ha signat un èxit sense precedents: 928.000 vots. Que ningú no es confongui: la CUP no n'és ni l'única ni la màxima responsable. Els seus votants es van repartir en diverses proporcions entre tres opcions: l'abstenció -a Catalunya, el percentatge de participació es va situar 3 punts per sota de la mitjana estatal-, el vot independentista a ERC i el vot de canvi a ECP. En qualsevol cas no n'hi hauria prou de sumar els 337.794 que la CUP va aconseguir el 27-S als 367.673 vots que va obtenir Catalunya Sí Que es Pot (CSQP) per arribar als 928.000 d'ahir. I això palesa que Pablo Iglesias va rebre el suport de molts més votants de Junts pel Sí que de la CUP, i el problema, en cas que això ho sigui, el tindrien ERC i Convergència amb una part significativa dels seus simpatitzants; els quals no sols no han desconnectat d'Espanya, sinó que encara hi volen influir. Si repassem l'últim cicle electoral ens adonarem que la capacitat de fidelització dels dos partits se situa en el millor dels casos a l'entorn del 550.000 electors: ahir, ERC en va tenir 599.289 i DiL, 565.501. 

Ni març, ni Mas 

No crec que entre Podemos i la CUP hagi existit mai un pacte tàcit de no agressió, però el calendari electoral i la decisió dels cupaires d'absentar-se de les europees i les espanyoles n'ha esmorteït les topades, ja que els dos electorats tenen punts en comú. Ahir, sense anar més lluny, els vots que el 24 de maig van atorgar tres regidors a la CUP a Barcelona van anar a raure majoritàriament a ECP, i Colau se'n felicitava. 

Si després dels resultats d'ahir algú confiava que CSQP cediria un parell de vots per investir Mas, que se n'oblidi. I si després dels resultats d'ahir es repetissin les eleccions espanyoles i catalanes a la primavera, la carnisseria seria terrible. Els partits sobiranistes recularien, tots sense excepció. Hi ha un perill real d'involució. I el pitjor de tot és que no sabem si els cants de sirena de Pablo Iglesias són l'excusa perfecta que busquen els convergents per avortar el procés independentista i tornar al llimbs del dret a decidir. Iglesias oferia anit "un nou encaix territorial diferent en la Constitució per a Catalunya", i Mas s'avenir a parlar i a "obrir finestres" amb un Podemos més autodeterminista del que ho és en realitat. 

En qualsevol altra circumstància, evitaria per tots els mitjans fer president de la Generalitat el líder d'una formació que no ha merescut en els últims dos anys la confiança de més del 20% dels electors i que, a més, és l'únic candidat que se situa a la dreta en l'eix ideològic. Per a mi el candidat de consens hauria de ser Junqueras, però com això no serà només hi ha una manera de sortir d'aquest atzucac. La pilota, per omissió d'ERC i dels independents de Junts pel Sí, és a la teulada de la CUP. La formació ha d'accelerar el procés, investir Mas i tirar milles 18 mesos, i ja veurem per on peta la cosa. Ens interessa obrir bretxa amb Espanya abans no tornem a ser engolits. 

Em preocupen poc les conseqüències electorals per a la CUP. Més ben dit: se me'n foten. Hi simpatitzo però no hi milito, i veig en ella -com en qualsevol altra organització- un instrument per aconseguir objectius nacionals i de classe. I en aquest cas, en l'actual conjuntura, l'objectiu suprem és la independència, amb tot el contingut social que sigui possible, però la independència al cap i a la fi.