Un dels 3.577

Imatge de l'assemblea de Manresa celebrada el 29 de noviembre.

Fotografia: Adrià Costa (Nació Digital)

A poques hores de l’inici de l’assemblea de la CUP a Sabadell voldria fer algunes reflexions en veu alta atès que demà serà impossible que tots els inscrits puguem expressar la nostra opinió, i encara menys aquells que no estem ni hem estat mai arrenglerats en cap de les famílies polítiques que coexisteixen dins l’Esquerra Independentista. Jo sóc un no alineat (“mi representación soy sólo yo”, cantava La Polla).

En aquest sentit, blasmo el tacticisme i les intrigues de tots plegats (CDC, ERC i CUP) pels perjudicis ocasionats, i pels mals que encara poden venir. No comparteixo ni les picades d’ullet d’Artur Mas i Francesc Homs a qualsevol solució que no sigui la independència; ni l’equidistància calculada d’Oriol Junqueras; ni el comunicat emès després d’unes eleccions que oficialment no ens feien ni fred ni calor; ni els crits d’alerta d’Endavant davant del perill de lliurar en safata a Podem el “nostre capital polític”; ni les teories conspiranoiques consistents a fer president Junqueras ara (o Ada Colau el mes de març); ni el manifest d’un centenar de càrrecs electes propers a Poble Lliure partidaris d’investir Mas. Senyores i senyors, anàvem a una guerra i ens estem desagnant en motins i avalots estèrils.

I dit això, comencem:

- Estic d’acord amb aquells que pensen que no tocava a la CUP triar el president. Ens han parat una trampa i hi hem caigut de quatre grapes. Com en el joc de la bomba, ens han passat la pilota i no ens l’hem sabuda treure de sobre (o potser la direcció cupaire ha volgut jugar amb foc), i ara correm el risc d’autoimmolar-nos. No és cap secret que en algunes assemblees locals les divergències són considerables.

- Pel que fa als continguts i a la voluntat real d’entesa, tinc la impressió que el procés de negociació entre Junts pel Sí i la CUP ha estat una enganyifa (anava a dir un frau, però ho deixarem en enganyifa). Crec que a totes dues bandes hi ha interessos encarnats pels sectors autonomistes de CDC i pels més recalcitrants de la CUP que han maniobrat perquè no prosperés cap acord. Quan diem que de vegades els extrems es toquen, volem dir això; que tant és que els discursos i els arguments siguin formalment antagònics si a efectes pràctics el resultat és el mateix: quedar-nos com estàvem (o pitjor encara). Amb el cor a la mà, no m’entra al cap que dues parts puguin tenir en suspens el país durant tres mesos per no arribar finalment a cap compromís.

- Tot plegat em porta a concloure que no és cert en absolut que hi hagi un 48,3% de partidaris de la independència. En veritat en som alguns menys perquè en tots dos costats hi ha gent que, en el fons, no la vol sinó és només a la seva manera. No la vol Endavant si aquesta ha d’estar liderada o participada per la dreta, i no la volen àmplies capes de l’electorat de CDC que, literalment, n’estan fins als “cupllons”. Uns i altres s’hi han posat totalment de cul, i no els traurem del seu enroc. Per tant, és innegable que cal eixamplar la base social de l’independentisme, i que cal incidir especialment en l’espai ideològic que se situa entre aquests dos extrems.

- Les converses entre ambdues parts es van cloure dimecres amb una proposta de Junts pel Sí d’un pla de xoc social dotat amb 270 milions d’euros. Aquests diners són la xocolata del lloro; una gota d’aigua en un oceà de set milions i mig de persones. Catalunya està composta per més de 900 municipis, i els recursos posats al servei d’aquest pla equivalen al pressupost d’una vintena d’ajuntaments de mida mitjana, que són la majoria del país. Alella, per exemple, tindrà un pressupost de 13 milions per a 2016, però durant el mateix exercici els seus 9.800 habitants nodriran amb 20 milions més les arques de l’Estat espanyol per via impositiva. A la vista d’aquesta crua realitat, és clar que ens cal la sobirania fiscal perquè la nostra riquesa reverteixi en el país i la seva gent. Entesos: 270 milions són xavalla, però sempre serà millor assolir un acord acompanyat d’un pla, que sense.

- La gestió del calendari ha estat funesta. Hem excedit tots els terminis, donant peu entre nosaltres al desànim, l’insult i la frustració generalitzada. Malgrat no disposar de la majoria social per proclamar una DUI, després del 27-S els independentistes estàvem legitimats democràticament per governar. A tot estirar, les negociacions s’haurien d’haver dilatat un mes o un mes i mig -temps més que suficient per deixar clar que Mas no era el nostre predilecte-, i au, a córrer! (o per ventura els escenaris d’acord són millors ara que aleshores?). Entre d’altres avantatges, això ens hauria permès veure les eleccions espanyoles pel retrovisor; tenint clar on anaven i fent-ho a velocitat de creuer. Qui sap, fins i tot, si CDC i ERC no s’hi haurien presentat, o si n’haurien tret millors rèdits.

- Per a la CUP, la solució, passat aquell mes, hauria estat fraccionar proporcionalment el vot dels seus 10 diputats entre el sí crític, el no i l’abstenció, d’acord amb l’opinió dels seus militants i simpatitzants. Davant la situació de bloqueig, ara fa un mes semblava que aquesta opció guanyava enters: s’hi va mostrar favorable David Fernàndez i el mateix Antonio Baños no la descartava, però ni l’assemblea de Manresa ni la de demà l’han tinguda en compte. Personalment, em semblava i em sembla la millor solució; una solució de compromís que té el seu precedent en la investidura de 2012 i que permet passar pàgina sense vencedors ni vençuts i, per tant, sense risc de fractura interna. Des del punt de vista democràtic, és també l’opció més respectuosa amb la pluralitat d’opinions expressades en l’assemblea. Tinguem-ho present: la qualitat democràtica d’una organització es mesura segons el tracte que la majoria interna dispensa a les minories, i ja veurem què passarà a la CUP a partir de demà.

- A priori, demà anem a una assemblea enfrontada. Sectors als quals no he pertangut mai, i als quals no m’hi vull ni apropar, han tocat a sometent, i això pot abocar l’Esquerra Independentista a un escenari de futur gens prometedor, amb cisma inclòs.

- Vista la impossibilitat de fraccionar el vot -i en aquest punt es redoblen les sospites de dirigisme-, crec -com Jordi Borràs o Xavier Díez- que la millor opció que ens queda és votar a favor de l’acord d’investidura i el pla de xoc social des del convenciment que només si fem possible la formació d’un govern de transició i, sobretot, l’obertura d’un procés constituent de baix cap a dalt serem capaços de posar a prova el compromís independentista de Mas i serà possible ampliar la base social de l’opció independentista. El 27-S vam tocar sostre, com va quedar palès el 20-D, i l’única fórmula per tractar de tornar a engrescar els desencisats i sumar més gent és posant-nos en moviment d’una vegada per totes. I el moviment, com va dir el filòsof, és demostra caminant.