Sediciosos, com el 1909

N’hi va haver prou que el ministre-portaveu Íñigo Méndez de Vigo es referís reiteradament a les protestes de dimecres com a “tumultuàries” perquè la fiscalia posés sobre la taula de l’Audiència Nacional la corresponent denúncia per “sedició i rebel·lió en petit”, d’acord amb l’article 544 del Codi Penal. Quan això va passar, els militants i simpatitzants de C’s i PP ja feia dies que acusaven en els seus murs de Facebook els batlles catalans de “sediciosos” i d’organitzar la “rebel·lió”, mentre els regidors del PSC es presentaven com a “víctimes de la pressió dels independentistes”. És el mateix guió i la mateixa posada en escena d’allò que ja vam viure fa més de 100 anys per fer descarrilar el potencial revolucionari de la Setmana Tràgica: la gent es manifesta contra l’abús de poder de l’Estat, i aquest utilitza tota l’artilleria mediàtica al seu abast –de dretes i esquerres– per construir i difondre una versió oficial que té poc o res a veure amb els fets realment esdevinguts. 

En la seva denúncia, el fiscal fabrica proves de càrrec falses i distorsiona la realitat fins a extrems delirants. Tot plegat, se sembla molt al procés seguit el 1909 contra l’anarquista alellenc Francesc Ferrer i Guàrdia. L’Estat li tenia ganes, sobretot després de ser exculpat com a instigador de l’atemptat de Mateu Corral a Madrid contra el rei Alfons XIII, el 1906. Com passa ara amb els presidents de l’ANC i Òmnium Cultural, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, el pedagog llibertari era una peça de caça major i es volien cobrar el seu cap. Tres anys després va tenir lloc a Barcelona la revolta popular contra l’embarcament de reservistes a la guerra del Marroc, amb el port i el castell de Montjuïc com teló de fons. Els avalots es van produir a finals de juliol i principis d’agost. Més o menys com ara, el Govern conservador presidit per Antoni Maura va mobilitzar-hi 10.000 soldats i va declarar l’estat de guerra. Es van detenir i processar més de 2.000 persones, majoritàriament republicans radicals i federals, anarquistes i alguns nacionalistes d’esquerres. El nom de Ferrer i Guàrdia, però, no va aparèixer entre els acusats de sedició fins a mitjan de setembre, quan la premsa va assenyalar-lo directament després que el ministre de la Governació, Juan de la Cierva, va parlar obertament de “rebel·lió” i va prometre que “se procederá con energía extraordinaria”. 

Voleu més semblances? 

Per tal d’organitzar la repressió i agilitar-ne la condemna, el Govern va substituir el governador civil i va enviar a Barcelona el fiscal del Tribunal Suprem, amb la finalitat d’individuar el cas i desglossar-lo de la causa general instruïda contra la resta de presoners. Fou ell qui apuntà per primer cop sobre Ferrer i Guàrdia com “uno de los iniciadores y directores de grupos”. Aquest fet determinà la seva posada a disposició d’un tribunal militar i la seva condemna a mort. Els homes i dones sollevats el 1909 també van cridar a la vaga general.

De seguida, el ministre de la Juan de la Cierva va cuitar a atribuir el desordre als “separatistes” com a espantall per impedir l’efecte contagi a altres ciutats i centres industrials de la península. Es tractava del "comodí separatista", com l'anomena Pilar Rahola. Com recull Josep Pich a La Revolución de Julio de 1909, “en sus memorias, La Cierva explica que dejó que circulase en la prensa la noticia que la sedición tenía objetivos separatistas, porque «un secreto instinto» le hizo confiar que «si el resto de España creía que el movimiento era separatista, bastaría para que el patriotismo se impusiera a todas las otras aspiraciones y pasiones. Y acerté porque la prensa de izquierdas en todo el país puso freno a sus campañas y tan sólo pensó en la necesidad de combatir el criminal intento». Hasta los periódicos más críticos con el gobierno publicaron artículos patrióticos, ya que pensaban que «ahora, toda conciencia honrada no puede proferir más que un solo grito: ¡Viva España!»”

En el fons, els catalans sempre hem estat suspectes de sedició, com incapaços s'han mostrat sempre els dirigents espanyols de resoldre amb generositat i intel·ligència les nostres reivindicacions polítiques, ja fossin en l'ordre social, com el 1909, o en l'ordre nacional.  

La repressió d’aquells dies ens ha deixat imatges icòniques que tornen a estar d’actualitat, com ara la de la Guàrdia Civil amb el sabre desembeinat o la de milers de manifestants exigint "llibertat" i "justícia" per als presos en el mateix indret que avui ocupa el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, al passeig de l'Arc de Triomf. 

Amb tota la premsa d’esquerres suspesa fins a nova ordre, el diari de la Lliga Regionalista d’Enric Prat de la Riba, La Veu de Catalunya, va vetar la publicació d’una article del poeta Joan Maragall titulat La ciutat del perdó, en què demanava la commutació de la pena per als condemnats a mort i l’amnistia dels presoners. Com aquella capçalera i el seu director, avui altres mitjans i periodistes catalans també fan el joc a l'ocupant.

De la mateixa manera que la monarquia va haver d'acabar oferint el cap d'Antoni Maura davant la pressió de les cancelleries europees, esperem que el "tsunami democràtic" de l'1 d'octubre i la "mobilització permanent" del poble català en defensa dels drets fonamentals s'emportin per davant el Govern de Mariano Rajoy, entre moltes altres coses que estan per venir.