La Diada del sí: passi-ho bé!

Amb la manifestació d’ahir de la Diada ja en dec portar més de vint a les esquenes. I sempre amb la bandera de l’estel roig. Qui diu, doncs, i amb quina autoritat moral, que “l’Onze de Setembre ha estat segrestat pels independentistes i ha deixat de ser la festa de tots els catalans”? Als espanyols en general, i als unionistes en particular, els dono la benvinguda a la crua la realitat i els dic el mateix: potser la Diada és de tots i per a tots, però les manifestacions responen a les proclames de les organitzacions que les convoquen. 

La impostura del Govern del PP i els seus sicaris i opinadors no és res comparada amb l’estupor majúscul que tindrà sobre l’opinió pública espanyola la constatació, al llarg de les properes setmanes, que l’independentisme no s’arronsarà davant les amenaces i la repressió. Ahir, els carrers de Barcelona es van tornar a omplir de famílies senceres en un ambient de festa i afirmació de la seva dignitat. Quatre generacions de catalans i catalanes comparteixen en aquests moments la reivindicació del dret a l’autodeterminació i l’anhel de la independència. D’exemples personals en coneixem a cabassos. Mons sogres, sense anar més lluny. Es van llevar ben d’hora per tornar per carretera d’un viatge a Bordeus, després de patir les cues del Bruc i agafant el transport públic amb el temps just per pujar a pau tot el passeig de Gràcia fins arribar al tram 107. A qui fa això amb tota la il·lusió del món a 60 i 70 anys, com pensa l’Estat espanyol tornar-los a la cleda de l’obediència? 

Costa d’imaginar com se les empescarà el poder polític, judicial i econòmic per entabanar tanta gent i tan diversa. Ans al contrari, la resolució del conflicte per la via democràtica, pacífica i unilateral de la majoria dels catalans pot causar en la societat veïna un trasbals psicològic de proporcions equiparables a les del desastre de 1898 (i de retop, i tant de bo, l’efecte catàrsic que aquell impacte no va assolir aleshores). 

"Fanàtics i radicals"

Com ja és habitual, els mitjans i partits espanyolistes no han decebut. Fidels al seu guió, han tornat a deformar la realitat i a menysprear la mobilització. Després de cinc anys de manifestacions multitudinàries, no hi ha miopia ni ceguesa; només mala llet. Afirmar sense embuts –i sense cap càrrec de consciència– que “el independentismo está en manos de una minoría muy radicalizada” és una mentida que només contribueix a atiar el foc a Espanya i a generar una percepció distorsionada dels fets i del moviment. La fatxenderia del PP va dur el seu vicesecretari de Comunicació, Pablo Casado, a proferir barbaritats com que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, és “un abusón de discoteca” i “un gobernante absolutista que ha aniquilado los derechos del pueblo y que tiene como compañero de viaje a Arnaldo Otegi, un terrorista confeso y condenado”. Casado també va afirmar que “España va a ganar porque tiene más fuerza”, ja que “estamos comparando el transatlántico de la nación española con la Zodiac pinchada de la CUP y sus aliados en las instituciones”.  

Al vespre, les tertúlies i noticiaris espanyols parlaven de “despeñadero”, “fanatismo”, “hispanofobia”, “estrategia suïcida” i posaven l’accent en un presumpte “descolgamiento de la participación” donant credibilitat al càlcul de 350.000 persones facilitat per la Delegació del Govern espanyol a Catalunya. Si adulteren impunement xifres que són objectivables a la vista de tots, què no han de fer amb el dèficit fiscal o la inversió pública territorialitzada, per citar només un parell d’exemples. “Son muchos pero son los de siempre”, deien anit al canal 24H de TVE. No ho sabrem del cert fins que no votem i ens puguem comptar, però ha arribat un punt que potser no ens interessa ser gaires més. Davant del seu descrèdit, en tenim prou de saber que som molts, que som millors –cosa que explicarem un altre dia- i que som una pinya. Com deia el poeta Vicent Andrés Estellés, “no podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu”. 

Bandera negra 

Comptat i debatut, l’anomenada Diada del sí va ser, per al meu gust, la més ensopida de totes des del punt de vista de la coreografia, però va tenir altres virtuts: va ser la prova irrefutable que una part substancial de la societat catalana ha trencat amb el règim del 78, que ja no hi ha marxa enrere i, sobretot, que no hi ha aturador, encara que hi enviïn la Guàrdia Civil. Es diria que la revolta dels somriures és a un pas de consumar-se. 

De camí des de la confluència del passeig de Gràcia amb el carrer d’Aragó fins a l’antiga plaça de Francesc Ferrer i Guàrdia (avui, bisbe Urquinaona) vaig anar ensopegant veïns del meu poble, Alella, tots somrients: els pares de la Gemma, “disposats a fer el que calgui per obrir els col·legis electorals l’1-O”, en Xavier i la seva dona, “determinats a no afluixar”, i l’Andreu i la Susanna, “convençuts que l’Estat l’espifiarà”. 

La força dels somnis és l’arma dels pobles, es llegia en una pancarta. Santamaría que estàs en los cielos, ruega por nosotros, catalanes, en resava una altra. “Menys batucades i més barricades”, cridaven amb sornegueria a la manifestació de l’esquerra alternativa. Allí em va assaltar en Pierre, un periodista acreditat vingut expressament des de Tolosa de Llenguadoc. 

- “Es mi primera vez aquí”, em confessa. 

L’ha atret el color de la meva bandera; me’n demana el significat i si pertanyo a Arran. Li contesto que no, que jo vaig per lliure, i li explico que l’estelada negra és una composició casolana que vol recollir el pòsit llibertari de la tradició revolucionària catalana i el missatge de lluita sense quarter dels defensors de 1714 envers els enemics de les llibertats nacionals. També s’hi fixa en la meva samarreta, igualment negra, amb l’efígie del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, obra del col·lectiu alellenc de recerca històrica Cerquem les Arrels. Aleshores repassem, plegats, la trajectòria ideològica i la mort del personatge. Parlem de la Setmana Tràgica, una revolta popular contra la guerra colonial al Marroc que l’Estat va reprimir enviant l’exèrcit a Barcelona. 

- “Ara també n’estan temptats, però han de guardar la compostura davant la Unió Europea”. 

Com el president Lluís Companys, Ferrer i Guàrdia va ser sotmès a un judici sumaríssim abans de ser afusellat al fossar del castell Montjuïc. 

- “És la resposta proverbial d’Espanya a la dissidència interior, els insurgents cubans o els rebels del Rif. L’Estat no sap tractar Catalunya perquè no accepta la diferència. Com no va saber tractar Cuba o el Marroc i els va acabar perdent, també perdrà Catalunya”, vaticino. 

- “En resum –recapitulo–, nosaltres tenim un problema, però Espanya també. I només es pot resoldre per la via d’un referèndum. El poble no acceptarà un pacte per dalt entre oligarquies”.

Vull pensar que els catalans –amb permís de la Pilar Rahola– som diferents i li demano per un moment que es fixi en les samarretes fluorescents de l’ANC. 

- “Al costat del sí en català i castellà, el següent adverbi d’afirmació que hi apareix és òc, en aranès, una variant dialectal del gascó”. 

El meu interlocutor ni se n’ha adonat ni sap res sobre l’Aran (a diferència d’Arran), i al·lucina mandonguilles quan sent a dir que és una comunitat nacional de cultura occitana amb dret a autodeterminar-se i escindir-se del Principat. I dit això, la comitiva es posa en marxa en direcció al Born i tots dos ens estrenyem les mans amb la sospita que tanta teca és massa per a un francès, encara que sigui tolosenc.