L’hora del poble

Ja tenim convocatòria formal per al referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre, encara que el Tribunal de la Inquisició pretengui suspendre’n l’executivitat. No ho tindrà fàcil, però. Perquè mentre a Madrid els poders fàctics tanquen files, un al·luvió d’alcaldes i alcaldesses -560 en menys de 24 hores- s’han posat al servei de les màximes institucions del país per fer possible la votació als seus municipis. 

La signatura del decret, avalada per tots els membres del Govern de Catalunya, es va produir dimecres a quarts de dotze de la nit després que el ple del Parlament de Catalunya va aprovar la llei del referèndum i la sindicatura electoral en una sessió maratoniana de 12 hores de durada.

Les formes, certament, no van ser les més edificants. Durant tota la jornada els grups unionistes van intentar dilatar l’inevitable amb excuses de mal pagador, al·legant indefensió i apel·lant a una pretesa vulneració de drets tant dels seus representants com dels seus representats. “El mateix que a Veneçuela”, clamava el PP. Filibusterisme o filldeputisme? Tecnicismes legalistes contra aspiracions pacífiques i democràtiques, i, per tant, perfectament legítimes. 

Amb la seva actitud de laminació constant de l’autogovern i de blocatge permanent al diàleg, l’espanyolisme s’ha passat de frenada i ha caigut en el seu propi parany. Volia acular l’independentisme en una ratera, i aquest l’ha feta saltar pels núvols. “I què esperàvem, que hi renunciéssim?”, es demanava ahir la portaveu de Junts pel Sí, Marta Rovira. Captius i desarmats com al 1939; així ens volen. Però aquest cop “no ens deixarem expropiar els drets humans”, reblava el president Carles Puigdemont. 

DUI i referèndum 

A la CUP en general, i a Antonio Baños en particular, cal agrair-los que la nit del 27-S reconeguessin obertament que no s’havia guanyat el plebiscit per declarar la independència al cap de 18 de mesos, tal com establia el full de ruta de l’ANC que havia fet seu Junts pel Sí. Per a molts hiperventilats aquell exercici de realisme va ser una gerra d’aigua freda, però la idea de recuperar el referèndum com a requisit previ és inapel·lable i s’ha revelat imbatible des del punt de vista de la raó, tant en clau interna (com a comú denominador de tot el sobiranisme) com en clau externa (ja que entronca amb el dret internacional i es fonamenta en un dret inalienable).

Davant d’aquest canvi d’orientació, la raó d’Estat ha desertat de fer política i, parapetada rere l’immobilisme, ha lliurat en safata de plata als independentistes la defensa de les urnes, que és el més elemental dels drets democràtics. Això ha acabat d’obrir els ulls a molts catalans i catalanes, i ha obert fissures importants en el camp dels comuns i de CSQP. Fins al punt que únicament la por a les amenaces de l’Estat juguen a favor del manteniment de l’statu quo. Ho hem vist aquests dies. Joan Josep Nuet, Albano Dante-Fachín, Joan Giner i Àngels Martínez no són independentistes, però són demòcrates i gent d’esquerres conseqüent; atributs que la resta dels seus companys de bancada semblen no complir quan parlem dels drets nacionals. 

A Espanya, l’opinió pública i l’opinió publicada majoritàries es conjuren per subjugar els catalans. Mentrestant, al Principat i com a bons sucursalistes, C’s, PSC i PP han boicotat les comissions d’estudi del dret a decidir (2013) i del procés constituent (2016), i no han fet res per pactar un referèndum amb l’Estat a l’estil d’Escòcia i la Gran Bretanya. Tampoc no es van incorporar al Pacte Nacional pel Referèndum, que darrerament ha vist com el seu coordinador, Joan Ignasi Elena, era interrogat per la Guàrdia Civil sense que n’hagin transcendit els motius. I així han acabat: amb 52 diputats abandonant l’hemicicle per no reconèixer la seva condició minoritària. Exactament com feia Herri Batasuna els anys 80. 

Al costat de l’encert que va representar tornar a la pantalla del referèndum, les sessions parlamentàries d’ahir i de dimecres al Parlament han fet palès tres altres aspectes: el fracàs del front espanyolista a Catalunya per fer prevaldre les seves tesis per via democràtica; la condició netament minoritària de l’unionisme (la llei del referèndum es va aprovar amb 72 vots a favor de Junts pel Sí i la CUP i 11 abstencions de CSQP), i, sobretot i més important, la capacitat de l’independentisme per retenir i seguir duent la iniciativa en el seu pols amb l'Estat. Ho hem dit manta vegades: aviat hauríem begut oli si, petits i fràgils com som davant l’aparell i els ressorts de l’Estat, cedíssim mai aquest avantatge. 

Si la líder de l’oposició, Inés Arrimadas, vol urnes de veritat i està tan segura que els partidaris de la unitat d’Espanya són majoria a Catalunya, que es deixi estar de mocions de censura estèrils. Que mobilitzi tots els votants del no i guanyi el referèndum, i, l’endemà mateix, el president convocarà les eleccions autonòmiques que ella reclama, tal com preveu l’article 4art de la llei del referèndum. És el millor que podria fer per als interessos que diu defensar perquè si l’1-O no hi ha referèndum, més tard o més d’hora hi haurà una DUI.