“Vindran mals majors”

“Vindran mals majors”. Aquest és l’advertiment que va fer ahir al vespre el president espanyol, Mariano Rajoy, a tots els catalans si els “abduïts”, “radicals” i “fanatitzats” persisteixen en la defensa de la seva dignitat com a poble davant la indolència, la imposició, la humiliació i la vexació constants per part de l’Estat. És la recepta acostumada: la mateixa del comte-duc d’Olivares, Felip V, Espartero i el general Franco. La jornada d’ahir amplia la llarga història de repressió de l’Estat a Catalunya amb un nou capítol que s’afegeix als fets d’octubre de 1934, la Setmana Tràgica de 1909, les bullangues del segle XIX i tots els “alborotos, motines y rebeliones en la plaza de Barcelona” del segle XVIII recopilats pel militar asturià Pedro de Lucuce. Amb una diferència substancial, però, i és que aquest cop la reivindicació dels drets socials i nacionals és estrictament pacífica i democràtica. 

Resposta “proporcionada” o “cop d’estat” 

La presa a l’assalt de les oficines de la Generalitat per part de la Guardia Civil, combinada amb la intervenció financera dels seus comptes per part del Ministeri d’Hisenda, va certificar de facto la mort del règim del 78 a casa nostra, i va generar un moviment ciutadà de defensa de la institució i de la sobirania de Catalunya que va fer sortir al carrer milers de persones arreu del país. Efectivament, l’Estat ha derogat l’autonomia per la via dels fets, sense sotmetre’s a control parlamentari, i, per tant, sense cap garantia des del punt de vista del dret. 

Mentre per al ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, l’actuació d’ahir va ser “proporcionada”, per al portaveu del Govern català, Jordi Turull, “es va enterrar l’equidistància” i “va superar totes les línies vermelles”. Hi ha qui parla sense embuts, també a la premsa internacional, d’un “cop d’estat a Catalunya”, i cada vegada són més les persones que se senten interpel·lades davant la deriva autoritària de l’Estat. 

La ràtzia judicial i policial d’ahir a Barcelona, Sabadell i Bigues i Riells es va saldar amb una quarantena d’escorcolls a empreses i seus oficials de diversos organismes i departaments de la Generalitat de Catalunya, així com amb una quinzena de persones detingudes, entre empresaris, treballadors públics i alts càrrecs de l’administració. Ja tenim, doncs, els primers presos polítics. Els més notoris són els número 2 del Puigdemont i Junqueras: els secretaris d’Economia, Josep Maria Jové, i d’Hisenda, Lluís Salvadó. 

L’objectiu declarat del Govern del PP era escapçar la logística del referèndum. El seu president, Mariano Rajoy, afirma que l’operatiu informàtic de l’1 d’octubre ha quedat “desarticulat”, mentre la Generalitat sosté que la convocatòria es durà a terme. En aquesta espiral d’acció-reacció, l’endemà mateix de l’envestida, l’executiu català ha fet públic la llista de col·legis electorals. 

Esquer o traïció 

L’ofensiva policial va deixar en estat de xoc el Govern de la Generalitat. N’hi ha prou de sentir les declaracions als mitjans que va fer el vicepresident Oriol Junqueras per adonar-se’n. A Palau tothom contemplava aquesta reacció per part de l’Estat, però potser no tan d’hora, ni tota de cop. La duresa i la urgència de l’actuació proven que el Govern d’Espanya estava realment amoïnat i donava credibilitat a les enquestes que auguraven una participació del 60% l’1 d’octubre i un triomf clar i nítid del sí del 70%. L’abast de l’operació fa palès també una altra cosa, i és que la Generalitat està infiltrada de talps. 

Enmig de la tempesta es fa difícil escatir qui se sortirà amb la seva i quin relat dels fets s’imposarà. En la cursa cap a l’1-O es tractava de mantenir la serenor i no equivocar-se. Avui, l’Estat treu pit i se sent fort i embravit, però som molts els que pensem que ahir la va espifiar i que això li pot costar car. La supèrbia, l’exhibició de força i la vulneració de drets fonamentals el desacrediten a ulls d’una part de la comunitat internacional i de l’opinió pública espanyola –que ja es manifesta obertament a favor del dret a decidir a València, Palma, Bilbao i Compostel·la, però també a Saragossa i Madrid– i l’allunyen d’un sector de la població catalana que fins ara es resistia, de bona fe, a desconnectar d’Espanya. 

Com diu Junqueras, el referèndum –o la mobilització, ja veurem– de l’1 d’octubre “és l’única moció de censura” que pot fer caure el Govern del PP. I precisament en la seva obsessió per evitar-lo, pot molt ben ser que l’Estat ens acabi regalant la victòria sense necessitat de votar. Llavors s’haurà empassat l’ham. I vindran temps millors.