15 d’octubre 2013

Els captors alellencs de Ferrer i Guàrdia

Diumenge, 13 d'octubre, es compliren 104 de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia al castell de Montjuïc després d'haver estat declarat culpable d'un delicte de rebelió militar, acusat de ser l'instigador i el cap de la Setmana Tràgica. 

Emesa l'ordre de cerca i captura sobre la seva persona i posat setge per part de la policia al mas Germinal -la casa de camp on vivia amb son germà Josep des que havia tornat del seu exili londinenc-, Ferrer va romandre diverses setmanes ocult -o bé a casa d'algú o bé en alguna mina d'aigua o en alguna de les coves de sauló que els vinyataires de la zona feien servir per aixoplugar-se- abans de ser detingut pel sometent d'Alella. El fatídic encontre va tenir lloc ben entrada la nit del 31 d'agost a l'1 de setembre de 1909, quan es dirigia a peu, pel camí antic de Vallromanes, cap a Granollers. Un cop allí esperava agafar el tren i escapar a França, però tot va sortir malament. El sometent feia rondes nocturnes, desplegat per parelles. La pregunta, en aquest punt, és inevitable: algú el va delatar? Parlen d'un seu cosí. 

La detenció 

Després d'un primer avistament a l'alçada de la Creu de Pedra -venia, per tant, del pla de Montgat-, Ferrer va espolsar-se del damunt les preguntes que li formulava el sereno, Joaquim Alomar, i va accelerar el pas fent finta de no sentir les crides a l'alto que li feien ell, l'agutzil i el sometent Rosendo Colomer en les immediacions de les Quatre Torres. Minuts més tard, Ferrer va topar amb una patrulla de quatre homes armats que l'esperava, ben arrecerada, en el lloc on es troben les rieres de Can Magarola i de la Coma Clara, davant del barri de Can Jonc. Ni l'intent de passar desapercebut -afaitat, sense la seva barba característica- ni les evasives per revelar la seva veritable identitat -adduint que acudia a un congrés d'esperanto, primer, i que en realitat era un amant que no volia comprometre el bon nom de la dona que flirtejava, després- no li van servir de res: "Què tanta comèdia! Tu ets el Quico de Cal Boter!", van etzibar-li. 

Mentre va estar amagat, Ferrer va comptar amb la complicitat d'algú, més enllà del seu germà Josep, que fou desterrat a Alcanyís. "Soy caballero y no es de caballeros descubrir á quien hace un favor", va declarar davant del governador civil de Barcelona. Aquest va ser tot l'ajut que va rebre dels seus paisans. Segons el relat del periodista Josep Brissa, la nit del seu apresament, Ferrer va sol·licitar la intercessió davant l'alcalde i el sometent de Genís Nirell, conegut seu, que fou alçat del llit expressament. "Si lo han cogido preséntenlo a la autoridad y será un honor para el somatén", sembla que hauria respost. 

La partida que el va detenir estava formada per l'alcalde d'Alella, Josep Aymar i Puig, l'agutzil Jaume [o Isidro] Flo, el sometent Mariano Bernadas i el caporal Josep Colomer i Giralt, per bé que diaris com l'ABC o La Publicidad esmenten també Rafael Mateu i Toribio Arenas. En paraules de Ferrer, "eran cuatro individuos, dos de los cuales, malísimos, sobretodo uno llamado Bernadas [àlies Miralta], que había jugado conmigo cuando éramos muchachos, el cual me ató los brazos bien fuertemente y me amenazó diversas veces en matarme. Apuntaba contra mí su carabina diciendo que había oído decir por todas partes y leído en los diarios que yo era la persona peor del mundo". Poc més tard s'hi afegiren altres membres del sometent, fins a dotze. "Era la una de la madrugada; me condujeron al municipio [...] Quedamos allí hasta la siete y durante este tiempo discutimos de política, religión y sociología, porque entre los del grupo había un joven bastante culto. Me sentía bien, después de haber estado durante cinco semanas sin poder hablar una sola palabra en voz alta, ni toser, ni, incluso, a veces, respirar, por temor de descubrirme". Després que Bernadas no accedís a deslligar-li les mans per poder veure aigua d'un càntir, "reanudo la conversación comentando este hecho tan inquisitorial y explicando que cuando los hombres estén saturados de las ideas difundidas por la Escuela Moderna, no se hallará ni un solo Bernadas, ni aun en sueños" (pas même pour médicine, diu la versió original de la carta on explica les circumstàncies de la seva detenció a William Heaford).

L'animadversió de Bernadas envers Ferrer quedaria palesa poc després, quan va adreçar una carta als mitjans convidant els lectors a participar d'una col·lecta popular per recompensar els membres del sometent. Molts anys després, l'individu en qüestió duia un revòlver a la cintura i encara es preuava de la seva gesta. 

El trasllat a Barcelona

"En el primer tren [que] salió de la estación del Masnou para Barcelona, un individuo del somatén fué portador de una comunicación del alcalde [...] para el gobernador civil", Crespo Azorín. 

"A las siete de la mañana y bajo la vigilancia de Colomer, Aymar y Bernadas, fue trasladado a Barcelona en una tartana que partió de la plaza de la Constitución [d'Alella], vehículo desde el que Ferrer dirigiose al numeroso público allí congregado con la curiosidad de verle marchar diciendo, entre filosófico y confiado, mientras se quitaba el sombrero: Quien no ha hecho nada, amigos, no tiene nada que temer". 

"La detención produjo sensación entre la Policia y fué recibida con agrado por el gobernador, quien ordenó que saliera el escuadrón de Seguridad hasta las afueras de la capital para evitar que si se enteraba el público de la detención intentase hacer alguna demostración al paso del carruaje". No van ser a temps, perquè "á las ocho y media, llegaba una tartana en la que venia D. Francisco Ferrer Guardia". 

Segons el testimoni d'Antonieta Barnils, la filla d'en Benet de les tartanes, el seu pare, que era una persona de fermes conviccions religioses, "s'havia guanyat l'enemistat de l'alcalde i de la corporació municipal en negar-se a traslladar Ferrer i Guàrdia al Masnou" per dur-lo al quarter de la Guàrdia Civil quan Josep Aymar li va demanar que posés el seu carro a disposició de les autoritats. 

L'alcalde Aymar i Puig

Certament, el relat dels fets -i la força de les imatges!- posa en entredit el paper de l'alcalde. El 7 de setembre, el setmanari d'orientació republicana i catalanista La Actualidad publica per primer cop la famosa fotografia feta per Moragas en què apareixen posant els captors de Ferrer. Quatre dies més tard la mateixa il·lustració va ser reproduïda per la revista La Hormiga de Oro, d'inspiració carlista. L'alcalde Aymar és al centre, somrient. El 14 d'octubre, el suplement de Nuevo Mundo va publicar una il·lustració molt similar, aquest cop de Merletti, en què també hi és Aymar, més tibat. Se'n devia penedir, segurament, ja que sobre aquest afer no escrigué res quan va ser l'hora de repassar en un llibret la seva gestió al capdavant del consistori. 

"El culpaven d'haver-lo descobert perquè era l'únic que el coneixia", però "sinó s'haguera sentit compromès no l'hauria lliurat", defensen alguns. A més, "políticament estava enfrontat als Bernadas, que eren molt de missa, i en particular a Joan Bernadas Madurell, que era un home ríquissim" i que fou alcalde d'Alella durant la dictadura del general Primo de Rivera. 

Ideològicament parlant, Josep Aymar esdevindria el seu rival acèrrim. Presidí l'Ajuntament de forma gairebé ininterrompuda entre 1902 i 1923. "Tots els pobres el votaven; tenia les dues parts: els treballadors i els propietaris". La carrera política d'Aymar fou dilatada i acabà de forma tumultuosa. Amb l'adveniment de la República, fou elegit de nou alcalde en les llistes d'ERC, l'abril de 1931. El febrer de 1934 revalidà el càrrec. Fou cessat el 19 d'octubre de 1934, després de la suspensió dels ajuntaments catalans decretada per les autoritats militars. Recuperà l'alcaldia arran del triomf de les esquerres en les legislatives del 16 de febrer de 1936; fins al 28 de juliol d'aquell any. 

Aymar morí a les poques setmanes com a conseqüència d'una llarga malaltia, després de llegar el seu patrimoni a obres de caritat destinades a la gent gran -la residència Aymar i Puig n'és l'exemple més preclar- i amb el temps just per assabentar-se que el 10 d'agost el ple de l'Ajuntament havia acordat donar al carrer Comas el nom del pedagog i lliurepensador que ell no va poder -o no va voler- salvar d'una mort segura.