Aquesta tarda ha quedat vist per a sentència al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el judici sumaríssim als responsables polítics del procés participatiu del 9 de novembre de 2014: el president Artur Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i la consellera Irene Rigau. De la consistència jurídica del cas, del desenvolupament de la vista oral i de l’estratègia dels encausats ja en parlarem un altre dia.
Avui m’interessa ressenyar la gravetat que suposa que la justícia espanyola s’hagi brindat a actuar com a braç armat del Govern de l’Estat i hagi processat la màxima autoritat institucional del país pel seu capteniment en un conflicte de naturalesa política. Artur Mas ha declarat que, sigui quina sigui la sentència, el judici haurà estat un “greu error”. Ja ho veurem. Per a mi és una autèntica vexació, i una mostra més –com la sentència de l’Estatut o la inacció del Constitucional davant l’incompliment de 34 de les seves resolucions per part del Govern central– que al Regne d’Espanya no existeix la separació de poders.
Que l’autodenominada i autocomplaent democràcia espanyola –entesa en sentit ampli: amb el seu executiu, les seves cambres de representants i el seu sistema de partits polítics– amagui el cap sota l’ala i no tingui cap altra resposta al plet català que portar els seus interlocutors davant un fiscal i tres magistrats diu molt poc al seu favor. O més ben dit, ho diu tot.
Com l'oli i l'aigua, aquest nou pas pels jutjats –i en vindran més, de la mà de Carme Forcadell i Francesc Homs– ha tornat a contraposar l’estupefacció de molts catalans a la satisfacció de molts espanyols. “Ya era hora”, “se lo tenían merecido”, “proceso querían, proceso tienen”, ¿Qué se habían creído, estos catalufos?”.
Alguns editorialistes, articulistes i tertulians encara ho han trobat tot massa tebi. Com l'exdiputada popular Cayetana Álvarez de Toledo, per citar només un exemple. Per a la marquesa de Casa Fuerte i directora de l’àrea internacional de la FAES, tot és molt més senzill: condemna d’inhabilitació; suspensió de l’autonomia, del Govern i del Parlament; depuració dels Mossos i de TV3; assumpció del poder per part de la delegació del Govern, i declaració de l’estat d’excepció a Barcelona. La mateixa reacció que l’octubre de 1934.
Davant l’enyorança d’alguns unionistes per la violència exercida en el passat, nosaltres apel·lem al record de la dignitat.
Dilluns, milers de persones van fer costat als processats pel 9N pels carrers de Barcelona: des del Palau de la Generalitat fins al Passeig de Lluís Companys, passant pel Fossar de les Moreres i l’Arc de Triomf. Tant se val si van ser 40.000 o 50.000 els concentrats, perquè a la pràctica érem molts més els que hi érem també en esperit.
L’escena recorda la que es va viure al mateix indret el 20 de maig de 1906, quan els barcelonins van sortir a rebre els diputats i senadors que s’havien oposat a la llei de “represión de los delitos contra la patria y contra el ejército” –l'anomenada Llei de jurisdiccions militars– dissenyada ad hoc per combatre la puixança del catalanisme. A tots ells se'ls acusava d'atemptar “contra la integridad de España”. Exactament com ara.
Han passat 111 anys i el problema català segueix irresolt. Malgrat les dictadures, la guerres i els moviments migratoris que han incidit en el pensament i la composició social del país, la història ens demostra, com deia el savi, que “potser Catalunya no és prou forta per independitzar-se, però Espanya tampoc no ho és per assimilar-la”.
L’única diferència respecte de 1906 és que aquell dia, entre els polítics aclamats pel poble, hi havia l’andalús Nicolás Salmerón: el qui fóra president de la Solidaritat Catalana. Dilluns no en va venir cap, segurament perquè a Espanya ja no queden republicans. Esperem que la seva absència faci obrir els ulls a més d'un i ens situï més a prop de l'autèntica Festa de l'Homenatge: la independència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada