Comuns, la sobirania és la clau!

He sentit que l’enfant terrible del periodisme a Espanya, Jordi Évole, va llançar un dard enverinat als representants institucionals de la Generalitat des de l’escenari del concert de suport als refugiats celebrat dissabte al palau Sant Jordi. “Sabem que alguns de vosaltres lluiteu per aconseguir resoldre aquest problema, però altres us refugieu i dieu que aquest és un problema de competències”, va ventar-los. 

Geni i figura, avui el periodista estrella de La Sexta s’hi ha refermat. Des de la seva llotja particular a El Periódico, el follonero ha ensenyat la poteta: “si es conformen tan ràpid amb l’argument que no tenen competències, per què segueixen insistint en un referèndum –que jo també vull celebrar- per al qual tampoc no en tenen? En unes coses sí que insisteixen tot i que no tinguin competències i en d’altres no?” 

Les crítiques d’Évole han merescut diversos aclariments, com el de la consellera d’Afers Socials, Dolors Bassa, i la portaveu del Govern, Neus Munté; i els comentaris punyents de Gabriel Rufián o de l’europarlamentari Ramon Tremosa, entre d’altres. Qui més qui menys li ha explicat que a Catalunya existeix un Programa català de refugi amb 1.200 places que no es poden ocupar perquè la condició jurídica de refugiat només la poden atorgar els estats. L’article 138 de l’Estatut retallat pel PP-PSOE no dóna per a més. 

Vet aquí per què el diputat de JxS Lluís Llach li ha recomanat que “si no vols incompetència, guanya’t la independència”. La cupaire Mireia Boya també li ha esmenat la plana: “Doncs jo crec que va de sobiranies i desobediències, més que de competències i incompetències”. 

Falsa equidistància 

Efectivament, el tema de fons és la sobirania del poble de Catalunya, representat a través del seu Parlament. Manta vegades al llarg de la història s’ha fet palès l’antagonisme ideològic amb Espanya. Serveixi com a exemple el referèndum sobre la permanència a l’OTAN. 

Ahir mateix, el periodista Eduard Voltas recordava que en aquests precisos instants ja “hi ha a Catalunya les majories socials i parlamentàries per tancar CIEs, per acollir refugiats, per la dació en pagament o per la pobresa energètica”. També les trobaríem, de ben segur, pel dret a una mort digna, per la renda mínima garantida o pel corredor mediterrani. Voltas deia que “es pot reconèixer això i actuar en conseqüència, o es pot continuar amb la gracieta de l’equidistància” i advocava per la celebració del referèndum com “la millor eina per retratar tothom”. També ho va dir Rufián a Alella no fa pas gaire. 

No en tinc cap dubte: cal desemmascarar les organitzacions polítiques que llancen la pedra i amaguen la mà en tots els àmbits del debat polític, també en la qüestió nacional; no pas perquè els ciutadans no tinguin el dret individual a inhibir-se en aquesta o qualsevol altra contesa, sinó perquè qui es manté neutral en una situació de conflicte –i aquest ja fa massa anys que dura– esdevé còmplice d’un dels bàndols. En puritat, la màxima de l’activista sud-africà antiapartheid Desmond Tutu és més descarnada (if you are neutral in situations of injustice, you have chosen the side of the opressor), però la deixarem així per no ferir susceptibilitats. 

En el nostre cas, rere els postulats aparentment progressistes d’algunes marques electorals s’amaga en realitat la seva afecció o tirada a Espanya (traduïu-ho per “apego” i “querencia”, respectivament). Si no ho manifesten obertament és perquè els avergonyeix coincidir en aquest punt amb la dreta espanyola, tan cavernícola ella, i perquè Espanya és un projecte fracassat i un artefacte polític decebedor segrestat per la burocràcia d'Estat i les elits extractives. Ho és pel seu passat, ho és pel present i res no fa pensar que deixi de ser-ho en el futur. 

Rere la targeta de presentació de molts “ciutadans del món” en realitat hi ha una bona pila d’espanyols acomplexats. És així com trobem tants esquerrans que critiquen el nacionalisme català, però passen per alt els exabruptes de l’espanyolisme. Succeeix el mateix amb els “federalistes” d’upa: individus que ignoren a gratcient que la federació és un acord entre iguals i que per federar-se abans cal haver exercit la independència i haver pres la decisió en llibertat, sense tuteles, amenaces ni coaccions. 

Només així s’explica que aquestes organitzacions pretesament ecosocialistes, federalistes o confederals no s’hagin sumat encara a la demanda social d’un Estat propi per a Catalunya. Reneguen d’una Catalunya independent perquè eventualment podria caure en mans de la dreta nacionalista –amb un PDeCAT a la baixa, amb 25 diputats segons les enquestes més optimistes- i en canvi s’estan de braços creuats en una Espanya governada per un PP que retalla drets i serveis. Sorprèn en gran manera que compatriotes d’esquerres prefereixin malviure com a súbdits en una monarquia imposada pel franquisme que participar en la construcció d’una república catalana. Qui anteposa, aleshores, els seus prejudicis nacionals a una ideologia, a uns valors ètics i morals i a la consecució, encara que sigui parcial, del seu programa polític? Qui és, doncs, l’autèntic nacionalista? 

Quan parlem de revolucionaris i de conservadors, la línia està molt clara: uns volen exercir la sobirania i els altres la declinen, la deleguen i l’entreguen als poders fàctics. Dit d’una altra forma: l’exercici de la sobirania marca avui dia la frontera entre les forces del canvi i els agents del sistema; entre transformadors i immobilistes; entre demòcrates i autoritaris; entre revolucionaris i reaccionaris. La sobirania, qui la vol?