Amb aquest resultat,
les esquerres aconsegueixen trencar -encara que sigui per 2.943 vots-
l'hegemonia que van exhibir les opcions de dretes en la primera volta. El
passat 22 d'abril els neogaullistes de la Unió per un Moviment Popular (UMP) i
els feixistes del Front Nacional (FN) van sumar 134.500 sufragis, molt per davant de
les 112.500 paperetes que van mobilitzar
socialistes, comunistes, verds, totskistes i anticapitalistes. Aleshores vam apuntar
en aquest post que el destí que tindrien els 16.600 vots del centrista François Bayrou
seria segurament "irrellevant". Aquest vespre hem sabut que vam errar,
i ens n'alegrem.
La deriva populista protagonitzada en
les darreres setmanes per Sarkozy a la recerca del vot ultranacionalista no
feia presagiar res de bo. Un cop més, el FN hauria estat determinant. Els excel·lents
resultats de la primera volta (17%) i l'anunci de Marine Le Pen que únicament donaria
suport explícit al candidat a la reelecció si es comprometia públicament i per
endavant a signar un acord estable de govern han tingut el mateix efecte que
l'abraçada d'un ós: la societat s'ha polaritzat, el centre ha basculat cap a
l'esquerra i l'esquerra, al seu torn, ha fet pinya.
El resultat és ajustat, però inequívoc: Sarkozy ja és passat. Hollande és el present. No sabem si serà també
el futur, ja que accedeix a l'Elisi amb el vot empenyorat d'una part important de
l'electorat i amb un Partit Socialista (PS) farcit de capelletes. Vist des de
fora, no deixa de ser curiós que algú amb el seu bagatge -va ser primer
secretari del PS entre 2001 i 2008 i company sentimental d'una altra candidata
presidencial, Ségolène Royal- pugui encarnar l'esperança d'un canvi profund. I el
cas és que així és percebut no sols pels francesos, sinó també per la confusa
socialdemocràcia europea en el seu conjunt. Uns i altres anhelen molt més que
un canvi de tarannà; volen un cop de timó en la política econòmica del país i,
per extensió, de la Unió Europea, amb la vista posada en la fi de l'austeritat
dictada des de Berlín i en el principi d'una recuperació econòmica respectuosa
amb les conquestes socials i basada en el liberalisme social.
Pobles
i viles
A la Catalunya Nord,
la jornada d'ahir ha deparat dues novetats respecte de la
primera volta:
- La participació ha estat la mateixa
(el 82%), però el nombre de vots blancs i nuls s'ha disparat per sobre dels
18.000: de l'1,9% de la primera tanda al 7% de la segona.
- L'esquerra, que
partia amb un desavantatge de 22.000 vots, ha capgirat els pronòstics, ha
eixugat la diferència i s'ha acabat imposant.
Pressuposàvem que la dreta escombraria
en molts municipis de la costa. I efectivament així ha estat. A Canet,
Sarkozy ha obtingut el 61% dels suports (a la primera volta la UMP i el FN sumaven
el 59,5%); a Sant Cebrià ha rebut el suport del 59,6% del cens, i a Port Vendres,
Colliure i Baó ha repetit el 56% de fa dues setmanes.
A Sant Nazari,
on el FN havia estat primera força, Sarkozy s'ha imposat justet: 51,4% a 48,6.
L'esquerra
obté els millors resultats en percentatge a Prats de Molló (62,2%), Cervera (61,7%), Ceret (58%) i Ribesaltes (54,8%).
I no només això: a Salses i Elna Hollande ha revertit la tendència i s'ha alçat amb la victòria amb el 55% i el
52,5% dels vots, respectivament. A Perpinyà s'ha votat com a la mitjana del
departament: 51,3 punts per a Hollande i 48,7 per a Sarkozy.
El primer repte: cohesionar la majoria
Un sistema presidencial a doble volta és
procliu a concentrar el vot en el candidat menys dolent. En primera instància,
Hollande va ser el preferit del 28% dels electors; de manera que una part gens
negligible dels seus votants ho ha acabat fent més pel demèrit del seu rival
que pels mèrits propis. En aparença, doncs, el nou president té la majoria
electoral, però no compta pas amb una majoria social cohesionada al seu
darrere.
Dies enrere, Jaume Bellmunt es feia
ressò al bloc Taller de política de l'enquesta Avant la (vraie) bataille: le paysage idéologique français. Segons Bellmunt, el seu coordinador, Gilles Filchenstein, constataria
l'existència a França d'un "distanciament progressiu entre la classe
treballadora tradicional i els partits clàssics de l’esquerra, que en una part
significativa ha acabat per votar el FN, en identificar-se amb el seu
discurs antielitista, proteccionista i antiimigració".
Aquesta "desafecció" de les
classes populars coincidiria amb la "disminució paulatina del seu pes
demogràfic i electoral", per la qual cosa hi ha qui considera que les
noves majories electorals d’esquerres han de basar-se en "una nova
coalició emergent i heterogènia que estaria formada pels diplomats, els joves,
les minories dels barris populars i les dones i, per tant, articulada sobre els
valors progressistes i no sobre els interessos de classe".
Aquesta és la tesi defensada per la Fundació Terra Nova en
un assaig publicat el maig de l’any passat, titulat Gauche: quelle majorité électorale pour 2012?. Els seus autors -Bruno Jeanbart, Olivier Ferrand i Romain Prudent- alerten de
la feblesa dels seus fonaments en tractar-se d’una aliança "líquida"
i circumstancial d'outsiders que resta exposada al risc de volatilitzar-se en
qualsevol moment perquè està mancada d'un "centre de gravetat que
l’articuli i pugui consolidar-la". Tanmateix, propugnen una estratègia centrada
en la batalla cultural, "que hauria d’anar acompanyada d’estratègies
complementàries dirigides a unes classes mitjanes tradicionals especialment atemorides per la perspectiva de desclassament i a unes
classes populars necessitades de protecció i de garanties sobre els seus drets".
Reeixirà Hollande?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada