Avui fa tot just un any vam viure
un esclat d'indignació col·lectiva. De cop i volta, les places i carrers de
molts pobles i ciutats es van omplir de persones de totes les edats i
condicions socials tipes de l'autocomplaença dels polítics i les imposicions
del sistema financer. No ho oblidem: un poder criptopolític que ens sagna i ens
tracta com a passerells.
Fins aleshores, els titellaires
creien que érem una massa amorfa, indolent i estulta. Fet i fet, l'elit
econòmica encara s'ho pensa; per això els polítics segueixen servint-la. Ens
aboquen daltabaix del penya-segat i encara tenen la barra de dir-nos que ho fan
pel bé d'Espanya, de Catalunya, o de tots nosaltres. Vade retro.
Spanish revolution?
Alguns benaurats van voler veure
en la reacció ciutadana del 15M l'essència de la democràcia; una mena de
reedició del que hauria estat l'àgora pública de la Grècia
clàssica: un espai per a la reflexió i el debat polític. I encara n'hi va haver
de més beneits que parlaven d'spanish
revolution o de primavera espanyola
-quin fàstic!- i es pensaven que bastirien una societat nova de la nit al dia
pel simple fet d'haver ocupat la Puerta del Sol de Madrid.
Certament, el 15M ha estat un
sotrac. Un sotrac que ha obert una petita fissura: la de l'empoderament de la
gent. Ho hem vist als barris, els pobles i els centres docents, on han
proliferat les assemblees populars.
Com sempre, la dreta -l'extrema i
la civilitzada, enfundada en el seu vestit centrista- no ha estalviat esforços,
especialment mediàtics, per tractar de deslegitimar, menystenir i ridiculitzar
la protesta. El seu discurs té un punt de fuga: critiquen les formes, però no
poden discutir el fons. Des de les seves tribunes privilegiades, els seus
portaveus parlen de campistes, guarros,
kumbes i perroflautes amb una sola
pretensió: estigmatitzar el moviment i generar rebuig per fer-nos creure que la
indignació és només cosa de col·lectius marginals.
Un any després d'aquell 15 de
març tots som conscients -ells i nosaltres- que no se n'han sortit i que la
partida segueix en taules. Ells fan la seva -salvar el cul i els calés a costa d'erosionar l'estat del benestar- i nosaltres, la nostra: denunciar els culpables,
desemmascarar la gran mentida i actuar amb intel·ligència per avortar-la. En
conclusió: la indignació segueix sent transversal -tant o potser més que el
primer dia- i aquí rau la seva força: una força que ha tornat al carrer aquests
dies, que és ben present en moltes lluites quotidianes i que quan esclati serà
irrefrenable. Si això acaba passant no s'hi valdran les brigades antiavalots,
perquè la rierada no serà d'ordre públic, sinó que somourà els fonaments del
capitalisme sense mesura.
La transversalitat. Això i res
més confereix al 15M un gran potencial i esfereeix la fera, que reacciona
donant pals de cec. De res li ha servit criminalitzar el moviment amb números
de circ infumables com el del Parlament o el desajotllament a garrotades de la plaça de Catalunya. Cada cop que el poder executiu envia els Mossos a atonyinar
els antisistema, el sistema perd
legitimitat. I cada cop que el poder legislatiu modifica el marc legal
-sacrosanta constitució inclosa- per ocultar els seus pecats, el sistema perd
legitimitat. Cada dia que passa, el sistema perd legitimitat pel simple fet que l'estat de dret perd una peça de roba a cada bugada en favor de l'estat d'excepció.
De la indignació a l'acció
El 15M de 2011 l'espai públic va
ser pres per gent de tota mena, però no pas per totes les ideologies. La meva
no hi era, almenys a l'inici.
Durant aquests mesos m'ho he
mirat amb simpatia i recança en la mateixa proporció, però sempre des de la
barrera. Per dues raons: perquè tot allò que el 15M palesa i denuncia fa més
d'un segle que ho predica l'anarquisme -i ja tornem a ser al cap del carrer-, i
perquè els primers dies parlar del dret a l'autodeterminació va ser un tema tabú, quan no directament proscrit.
Amb el temps, aquell xup-xup ha
reposat i n'ha sortit un brou força acceptable. Tot just un any després del seu
naixement, reconec que tinc dipositades algunes esperances en aquesta nebulosa
que en diuen 15M. En només un any -qui ho havia de dir!- els motius per
indignar-se s'han multiplicat exponencialment (a cada nova retallada, a cada nova
declaració d'un governant...). En només un any, sectors socials cada cop més
amplis han passat de la resignació a la indignació, i de la indignació a
l'acció.
El moll de l'os de l'estat del
benestar està escurat i ben ratat pels carronyers de sempre, encara que el Molt
Honorable digui que hi ha "línies vermelles" que no es traspassaran.
La socialdemocràcia no ens
salvarà. L'abolició de drets socials i laborals -i la imminent pèrdua de
llibertats individuals i col·lectives- no es recuperaran des del revisionisme o
des del reformisme. I sinó que li ho preguntin als grecs.
Ara que la majoria de la població
som objectivament més pobres que no ho érem vint anys enrere podem petar també
-com els especuladors immobiliaris- la nostra pròpia bombolla imaginària. Quan
ho farem, ens adonarem que tot era un miratge i que al cap i a la fi som allò
que hem estat sempre: carn de canó, classes subalternes. I com a tals ens hem
de comportar; des dels principis ètics, polítics i d'acció que corresponen als sectors
socials que són sistemàticament trepitjats pel poder i empobrits per
l'acaparament de la riquesa a mans d'una minoria. Sabem els seus noms i cognoms,
i encara que cap tribunal no els citarà mai a declarar, el veredicte social i
moral que mereixen és inapel·lable. Culpables.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada