La picabaralla ve a tomb d'unes declaracions de l'alcalde en una entrevista a Catalunya Informació en què criticava que no es duguessin a terme "inversions estratègiques fonamentals" per convertir Barcelona en un "pol logístic a escala mundial" i que, en canvi, "es gastin els diners en unes coses que des del punt de vista cost-benefici són una catàstrofe. Portar l'AVE a Extremadura és un desastre. Portugal ha dit que no pensa enllaçar-lo. I que jo tingui problemes perquè em facin una estació o la sortida de les mercaderies del port, amb una promesa [de l'Estat] feta i amb uns inversors que s'han gastat 500 milions d'euros, són coses que no s'entenen" i que, segons Trias, generaran una situació "d'indignació global".
Sincerament -i sense que serveixi de precedent- hem de convenir que Trias té més raó que un sant. Malgrat que la polèmica es presta a parlar de l'atàvica catalanofòbia hispànica i de la disbauxa inversora de l'Estat, aparcarem el memorial de greuges per a un altre dia i avui ens dedicarem a parlar d'una altra cosa. De vedats de caça autonòmics.
Bona gent arreu
Malgrat la seva llunyania geogràfica i cultural, l'Extremadura autonòmica -amb dues províncies (Càceres i Badajoz) i capital a Mèrida- per a mi no és terra ignota. La conec mitjanament. L'he trepitjada a consciència en tres ocasions -de Monfragüe a Llerena i del Jerte a Olivença- i sempre n'he tornat enamorat. Deixant de banda Hobbes -a qui no li falta raó quan diu que "l'home és un llop per a l'home"-, els extremenys són bona gent, com a tot arreu. I com a tot arreu -i contradient la dita-, la gent no és mereix els seus governants.
Amb el cor a la mà -però també en perspectiva històrica-, ni Extremadura mereixia un govern d'encefalograma pla com el de Juan Carlos Rodríguez Ibarra durant 24 anys, ni a Catalunya li ha provat bé el virregnat acomodatici de 23 anys de Jordi Pujol. Han estat 24 anys de desencontres -les hemeroteques sobreïxen-, però tots artificials perquè, en el fons, ni a un ni l'altre els va interessar córrer el risc de ser arrossegats per l'onada si contribuïen a fer allò perquè van ser triats: sacsejar les consciències dels respectius pobles i conduir-los a l'estadi que, objectivament, un i altre mereixien. Per a Extremadura això equivalia a més justícia social i més dinamisme econòmic i per a Catalunya això equivalia a més justícia social -que sempre en manca- i a volar lliure.
El primer va ser incapaç -o no va voler, o no es va atrevir- d'afrontar les reformes estructurals que la regió requeria, començant per la reforma agrària i la parcel·lació i el repartiment de la terra. En lloc d'això i com a bon socialista, Ibarra va desactivar la conflictivitat social instaurant el Plan d'Empleo Rural (PER). 24 anys després, la societat extremenya viu sumida en la cultura del subsidi, el teixit productiu és irrellevant (un de cada quatre treballadors depèn de l'administració pública) i els esperits emprenedors i les oportunitats de crear riquesa a la regió segueixen emigrant a Madrid.
A Catalunya el balanç no és gaire millor. CiU va segrestar el catalanisme i -encara pitjor- fent el ploricó es va immiscir en els problemes dels espanyols embolcallada amb la senyera. I així anem: volent arreglar Espanya no ens n'hem adonat i ens han furtat els mobles.
Interessos de classe coincidents
És clar que a la casta que remena les cireres a l'oasi català li continua interessant conrear el vincle amb Espanya, com és clar que als senyorets extremenys els interessa acaparar subvencions a cabassades. I les dues elits se serveixen de la política per tenir als seus peus societats meselles i ben distretes. Nosaltres vivim estressats i treballem massa -pensant, ai, il·lusos!, que som de classe mitja- i ells viuen repapats i treballen menys, uns d'esquena als altres. Tret d'algunes ocasions en què, com ara, els polítics fan finta de llançar-se els plats pel cap.
A mi, sincerament, no m'interessen les reaccions catalanes a les declaracions de Monago -perquè ens les podríem estalviar si ja no fóssim espanyols-, sinó les dels extremenys. No les dels seus polítics -IU fa costat al president davant la "ingerència" catalana i el PSOE li ha criticat les formes "tavernàries"- sinó les dels ciutadans. Com hem dit, a Extremadura hi ha de tot, com a tot arreu, i bona prova d'això són els comentaris realitzats per alguns lectors de la versió digital del diari Hoy:
"¡Vaya nivelazo! El señor Monago (bueno, creo que ya debemos ir quitando la palabra señor) va mostrando su rostro barriobajero, siempre cuidado y acogido por sus palmeros".
"Tanto cambio de partido de gobierno y hemos terminado como siempre, como hace muchos años. Cuando parecía que las salidas de pata de banco de Ibarra estaban olvidadas nos llega nuestro nuevo presidente y las vuelve a poner de moda".
"Ponerse a la misma altura que el catalán dice muy poco de nuestro presidente. Pero yo le diría: ¿Por qué no luchas por un Talgo? Seguro que los costes serían menos y en estos momentos creo que esto se adecua más a nuestras necesidades...."
"Que pongan un tren normalito, de esos que van a 120-140km/hora y que se dejen de tonterías, que las tonterías las pagamos todos. Los turistas van a venir igual porque tarde una hora más o dos".
"Tendría sentido mejorar sensible y urgentemente los ferrocarriles convencionales de la región dotándolos de vías y trenes de hoy, consiguiendo que se pudiera hacer el viaje Badajoz-Madrid en unas 4 horas y a precios razonables para todos (no sólo para altos funcionarios y ejecutivos que les pagamos el billete los demás). Tendría mucho más éxito".
I exactament el mateix que pensen aquests extremenys per a la seva terra ho subscric jo també per als Països Catalans: menys política d'aparador, menys inversions milionàries, menys duplicitat d'infraestructures i més respecte pel territori, més i millor planificació estratègica i, molt especialment en el cas que ens ocupa, més i millor transport públic.
A la merda l'AVE!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada