Legitimitat i representativitat democràtiques

Tinc un amic a Facebook, antic regidor d’ICV a Alella, que és una font constant d’inspiració. 

Ahir, per exemple, vaig recordar al meu mur un article sobre la conferència que Lluís Llach va pronunciar el maig de 2016 a Alella, ara que el cantautor i diputat de Junts pel Sí rep l’escomesa de la caverna política i mediàtica per haver declarat que, arribat el moment, els funcionaris amb plaça a Catalunya hauran d’obeir les lleis que emanin del seu Parlament. Ni més, ni menys. 

Les seves paraules en aquella xerrada sonen avui com un presagi. Aleshores, Llach recordava que "això abans Espanya ho resolia amb capitans generals. Però la força democràtica no es pot aturar de cap manera". I assegurava que “mentre hi hagi majoria, el procés és imparable”. 

En llegir aquesta màxima, el meu amic comunista –a seques: ni eco, ni hòsties– em comentava que “mayoría minoritaria no es mayoría para decidir nada, ni la modificación de un plan general”. Intuïtivament, li he respost que allò que ell deia era “una esmena a la totalitat de la democràcia representativa, ja que durant bona part d'aquests 40 anys hem tingut governs (a Madrid i a Barcelona) que ens han passat la piconadora per sobre amb el 25-30% de suport electoral”. 

En aquest punt, la conversa s’ha acabat; però a mi m’ha encoratjat a recopilar dades i fer una operació matemàtica que no està computada enlloc, almenys de forma sistemàtica (ni a la Viquipèdia, ni a l’INE, ni a l’Idescat, ni a les universitats, ni als webs institucionals del Congrés i el Parlament); segurament perquè el resultat que se’n deriva és una càrrega de profunditat per al sistema. Fet i fet, es tractava de calcular quina és realment, en termes absoluts, la representativitat dels nostres governants. I per això n’hi ha prou de treure la percentual dels seus suports electorals respecte del cens de votants en cada moment (i no sobre el vot escrutat). 

Després d’analitzar tota la sèrie electoral a Catalunya i Espanya des de 1977 podem confirmar que no sols no hi ha hagut mai cap govern que hagi merescut el suport de la meitat més un dels electors, sinó que per regla general la seva representativitat ha oscil·lat entre el 17 i el 30% a la plaça de Sant Jaume i entre el 20 i el 38% a la Moncloa. Els que més s’hi van acostar van ser l’executiu del PSOE presidit per Felipe González el 1982, que va obtenir el 48% dels sufragis, i el de la Convergència i Unió de Jordi Pujol de 1984, que va arribar al 47%. Ara bé, si creuem aquests resultats amb les dades de participació i abstenció d’aquells comicis, llavors els valors davallen fins al 38 i el 30%, respectivament. Per tant, i malgrat la teòrica proporcionalitat del sistema electoral espanyol, l’obtenció de folgades majories parlamentàries no descansa mai sobre la representativitat, sinó que prioritza altres criteris com la governabilitat i l’estabilitat. 

El fet que la representativitat del primer partit a Catalunya es mogui en una forquilla netament inferior a l’espanyola, lluny de ser cap feblesa, representa una oportunitat per ampliar la base social que dóna suport a les mesures de l’executiu mitjançant l’agregació d’actors polítics a la gestió de govern. Tot això només és possible si hi ha voluntat de compartir el poder, és clar. És el que s’anomena cultura del pacte o coalició de partits, una pràctica relativament estesa a Europa però que el PP i PSOE sempre han rebutjat per tres raons: una, per una interpretació del joc polític des de la testosterona, l’exclusió de l’adversari i la imposició dogmàtica; dues, per la seva concepció dinàstica de l’administració de la cosa pública, hereva del sistema de torns instaurat per Sagasta i Cánovas del Castillo en l’època de la Restauració borbònica, i tres, pels prejudicis dels seus votants envers els nacionalismes perifèrics i la por a perdre’n el favor davant la creença d’haver cedit al seu xantatge. 

A la vista del degotall inacabable de casos d’enriquiment il·lícit i de frau contra l’erari públic dels darrers temps –els últims, el cas Pujol i el cas Lezo- se’ns acut una quarta raó que també seria d’aplicació a Catalunya: la corrupció. L’exclusivitat a l’hora de remenar les cireres en garantia el secret. Això explicaria perquè CiU no va pactar mai amb ningú (ni amb ERC, quan Carod-Rovira li ho va proposar a Pujol el 1999 i el 2000) i va preferir recolzar-se en el PP. 

Els tripartits 

Els números palesen que el dèficit representatiu dels successius governs ha estat una constant des de 1977. Només hi ha hagut tres excepcions a la norma, i totes tres són genuïnament catalanes: els tripartits de Pasqual Maragall i José Montilla, i, en certa manera, la coalició de JxS amb el suport extern, en alguns temes, de la CUP. El 2003 amb Maragall, la suma del PSC, ERC i ICV va elevar la representativitat del govern fins al 54,9%, i el 2006 amb Montilla, al 53,7%. En l’actual context, la majoria sobiranista que malda per tramitar les lleis de desconnexió i convocar un referèndum d’autodeterminació té l’aval del 47,8% del vot emès i el 35,7% del total d’electors. 

Enfront seu, la Generalitat té un govern monocolor del PP que representa el 32,7% dels vots i el 21% dels votants. Són 15 punts percentuals menys, la qual cosa es presta a dir que el Govern català és el doble de legítim que l’espanyol i que l’espanyol és la meitat de legítim que el català, i no per això cap dels unionistes espanyols qüestiona la seva autoritat a l’hora d’aprovar lleis, d’incomplir-ne d’altres, de pledejar amb les institucions catalanes o d’enviar els seus representants als tribunals. 

Menys autoodi, senyores i senyors.