Per si algú n’havia tingut mai dubtes, la sentència de l’Estatut marca un abans i un després en el procés de recentralització de l’Estat espanyol per tot el que se n’ha derivat a nivell polític i judicial, ja que els greuges culturals i econòmics ja estaven descomptats de molt abans. És una ofensiva àmplia i de llarg abast que va afecta l’escola, la llengua, les infraestructures, els serveis i les prestacions públiques, l’economia i el mercat laboral. L’objectiu és el de sempre: interferir en els afers catalans i reduir Catalunya a les lleis de Castella.
En certa manera, doncs, té raó Artur Mas quan diu que la reacció sobiranista que viu el país des de 2012 és un moviment d’autodefensa. Però és molt més, i això no ho explica l’expresident: és el projecte polític que trenca amarres amb l’Estat espanyol per impedir, per damunt de tot, que les elits catalanes garanteixin l’alienació i la pau social del país a canvi d’usufructuar el poder autonòmic. La independència, doncs, és l’única garantia de posar punt i final a la política de peix al cove i de tenir uns serveis públics i unes prestacions socials d’acord amb les nostres necessitats i la nostra capacitat de generar riquesa. Si els governants o els partits de la República catalana fossin corruptes, o si el català no se’n sortís com a llengua de futur, la culpa seria només nostra i no pas de Madrid. Així les coses, la independència és també l’únic antídot contra el victimisme.
Un País en Comú
Precisament ahir va prendre forma un nou actor polític a Catalunya: es fa dir Un País en Comú, tot i que el nom encara no és definitiu, i és la confluència de les cendres d’ICV i EUiA amb la Barcelona en Comú d’Ada Colau i un sector de Podem dissident amb la direcció. La nova formació es defineix com a “filla d'un nou temps alhora que hereva de la millor tradició de les esquerres, el catalanisme popular, com també del feminisme, l’ecologisme i el republicanisme de la nostra terra”. En l’eix social, Un País en Comú assegura que ve “a fer un pas endavant perquè ningú no hagi de fer un pas enrere” mitjançant la creació d’un “nou bloc històric del canvi” per guanyar no només unes eleccions, sinó per “guanyar un país” sencer.
Però aquest país, en l’eix nacional, neix voltat d’indefinició. Rebutjada l’esmena independentista d’un sector de l’assemblea, el nou partit s’ha decantat per la tesi confederal i defensa la consecució d’una “república social, democràtica i ambientalment justa com a màxima expressió i realització de la seva sobirania nacional” en el marc d’un “estat plurinacional” i d’acord amb tot un seguit “d’aliances fraternes” amb altres pobles ibèrics. En essència, la declaració recorda molt la proposta d’ICV d’un “pacte de sobiranies amb l’estat” de 2015.
Sobre el referèndum, ahir Gerardo Pisarello va declarar que “som aquí per construir un espai catalanista i sobiranista que vol exercir el dret de decidir sense permís”, si bé la posició oficial continua passant per la celebració d’una consulta “pactada” amb l’Estat. De fet, Un País en Comú segueix pensant que Espanya es pot reformar si Podemos i les seves aliances territorials s’imposen en les pròximes eleccions legislatives. Però això, a més d’unes dosis ingents d’il·lusionisme, vol temps, i la majoria independentista al Parlament ja hi ha posat un termini i ben aviat anunciarà la data i la pregunta.
La qüestió, en aquest punt, és saber què farà Un País en Comú quan arribarà el moment. Triomfaran les tesis unionistes de Coscubiela, Rabell i Herrera, o les autodeterministes de Nuet, Colau i Pisarello? La renúncia d’última hora a participar en l’assemblea constituent per part del sector oficialista de Podem encapçalat pel seu secretari general, Albano-Dante Fachín, i la seva companya, Marta Sibina, afebleix els lligams orgànics amb partits estatals i inclina la balança del costat dels segons. Es tracta, en aparença, d’una bona notícia.
Puta i ramoneta
Fins ara, ecosocialistes i comuns han nedat entre dues aigües i han anat modulant el seu discurs a l’entorn del referèndum segons com bufava el vent, sempre dins d’una ambigüitat ben mesurada. La indefinició respon a la diversitat dels seus electors i té com a mínim tres objectius: evitar la trencadissa interna, atraure els votants progressistes desencantats amb el PSC i erigir-se en una alternativa de govern a Catalunya.
Gens convençut del viratge sobtat dels convergents, el 2012 l’exsecretari d’ICV, Joan Herrera, treia pit i assegurava sense embuts que els ecosocialistes “hem defensat la sobirania de Catalunya més vegades que CiU” i es mostrava partidari de l’Estat propi "si no és possible un pacte amb l'Estat". Aleshores, Herrera assegurava que “la tensió amb l'Estat” es resoldria “amb la convocatòria d'un referèndum” i precisava que “reconèixer els drets nacionals de Catalunya no significa reconèixer el dret a fer una votació i prou, sinó reconèixer el dret a l'autodeterminació del poble català, que no prescriu mai”. Ara, en canvi, Herrera, que és director de l'Escola Superior de Quadres de CCOO a Madrid, diu que l'independentisme està "en via morta” i que "Catalunya no serà sobirana" pel simple fet –diu ell- que “Espanya tampoc no ho és”.
Encara que sembli increïble, el temps, els resultats electorals i les enquestes avalen aquestes fintes. Hi ha molta gent progressista amb el cor dividit que sotaposa -i sotaposarà- la decisió fins al darrer instant.
Quan el xoc de trens es produeixi veurem si el nou espai polític dels comuns uneix les seves forces a l’independentisme per forçar la ruptura o si espera que l’Estat l’esclafi per passar aleshores a gestionar les misèries d’un país capcot.
Dies enrere, el diputat al Parlament i coordinador general d’EUiA, Joan Josep Nuet, denunciava la “persecució ideològica” de l’independentisme per part de l’Estat i evocava la màxima de Bertolt Brecht (aquella que comença dient que “primer vingueren a buscar els comunistes i no vaig dir res perquè jo no ho era”), donant a entendre que a tothom li pot tocar el rebre.
Esperem, doncs, que, arribada l’hora, la consciència s’imposi a l’estratègia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada