L’espantall unionista de Pi i Margall

Mai no m’havia atansat gaire a la figura de Francesc Pi i Margall, i encara menys a la seva obra filosòfica i doctrinal. En coneixia algunes coses, com ara que va ser un home savi i humil que va morir més pelat que una rata als 77 anys (sin ver su ideal realizado, muere el federal honrado). També que va ser un líder espiritual per als seus i un pròcer respectat i ben considerat per molts dels seus rivals, encara que el partit que suposadament dirigia –el Partit Republicà Federal– patís successives escissions per l’esquerra –els intransigents– i la dreta –els moderats– i que, en definitiva, el balanç de la seva participació en la política activa no fes justícia a l’abast del seu programa ideològic. Divulgador de les idees de Proudhon, fou president de la primera República espanyola només 37 dies, de juny a juliol de 1873, i a la seva mort, el 1901, el partit s’ensorrà; però la seva llavor va fecundar per ressorgir amb força l’any 1931. 

Fins aquí, les quatre pinzellades que en sabia fins ara. Què ho fa, que ara li dediqui tanta atenció? 

M’hi ha posat sobre la pista la utilització del seu nom que n’estan fent alguns elements de l’esquerra unionista, començant pel Grup de Periodistes Pi i Margall i diversos articulistes com Javier Santamaría, d’El Viejo Topo. Fins i tot Albert Rivera, el líder de C’s, se’n proclama hereu. Tots ells el reivindiquen com a fill preclar de l’entesa i la concòrdia entre les diverses regions peninsulars i contraposen el seu cosmopolitisme al teòric reduccionisme de l’independentisme català. 

Però aquest cop qui ha rebut de valent ha estat Joan Josep Nuet. I tot per haver declarat en una entrevista que les concepcions federalista i independentista “no són incompatibles, sinó complementàries”. Concretament, el secretari general d’EUiA afirma que “el federalisme autodeterminista, el nacionalisme i l’independentisme d’esquerres es poden donar la mà” per combatre “l’hegemonia del nacionalisme conservador” i suplantar-lo per “l’hegemonia del catalanisme popular”. 

Seguint les tesis de Joan-Lluís Marfany i Jordi Solé Tura, Santamaria parteix de la base que “el catalanismo popular es una entelequia, almenos en sus orígenes” i su subordinación a los postulados del nacionalismo, ahora independentismo, pequeñoburgués representado por ERC y CUP y que resultan contradictorios con las inquietudes sociales y sentimientos identitarios de su base social”. Per això, Santamaría acusa Nuet de “confusión” i “malabarismo teórico”, així com d’un “profundo desconocimiento del pensamiento de Pi i Margall o una manipulación de sus ideas para [...] acomodarlo a sus objetivos políticos”. Vés que no passi al revés –vaig pensar– i no sigui Santamaría i tota aquesta tropa qui ofèn la veritat! 

Desconfiat de mena 

La cançó de Madrid, composició crítica i satírica per celebrar 

la instauració de la República federal i la fi del centralisme 

publicada el 1873 al setmanari La Barretina. La cançó comença 

dient: "Xuclador de la sanch nostre, la teva hora ja ha arribat". 

I conclou: "D'avuy endevant, Madrit, nosaltres nos fem la lley".

I així va ser com aquests dies m’he agafat fort a les lectures de Pi i Margall. De bell antuvi, diversos aspectes feien pudor de socarrim, començant per la veneració que li tenia tota l’esquerra catalana del primer terç del segle XIX. Si, com diu Santiago Izquierdo a la seva obra Panoràmica de l’esquerra nacional –i Antoni Rovira i Virgili abans que ell–, Pi i Margall “és l’autor que ha tingut un radi més ampli d’influència a Catalunya” i “el seu federalisme ho impregna tot, fins al punt que no sembla exagerat situar Pi a l’inici de la genealogia de les esquerres catalanes”, per què el reivindica la caverna espanyola? 

Per a Izquierdo, “Pi i Margall és, alhora, un demòcrata radical, un promotor del progrés material i moral de la classe treballadora i un convençut de les virtuts de la distribució territorial del poder. Dit amb altres paraules, filosòficament és un anarquista, políticament un demòcrata, socialment un reformista. [...] Des dels anarquistes fins a l’esquerra nacionalista catalana, sense excloure el nacionalisme conservador, Pi i Margall se situa en la cruïlla entre democràcia i revolució social, i fou un dels grans pensadors catalans del segle XIX i té força sobrada per resistir amb èxit la comparació amb els grans constructors d’idees polítiques de l’Europa de l’època”. Heus ací una de les raons d’aquest intent d’apropiació. 

També m’hi feia sospitar Josep Pla. Quin un per badar boca! Ell, que va treballar per al feixisme, acusava Pi i Margall d’estar “dominat per una vanitat personal insuportable”, d’aliar-se amb el caciquisme i de ser el culpable de “donar entrada a la via pública” catalana a la “bandarreria” d’Alejandro Lerroux. “Lerroux –escrivia Pla– sap perfectament que les idees de Pi i Margall són tan poc concretes i la figura d’aquest polític prou incerta a Catalunya per a servir-se’n amb el més gran profit possible [...] perquè, ¿quins arguments trobaren els federals en la doctrina de Pi i Margall per a oposar-se al lerrouxisme? Encara que haguessin cercat, no n’haurien pas pogut trobar cap. El lerrouxisme ha estat de fet la darrera gran revifalla del pimargallisme, i els federals que no tingueren ni l’esma de fer-se lerrouxistes quedaren purament i simplement fossilitzats i penetraren sense dolor aparent en la vida beata del casino federal-recreatiu-espanyolista”. 

L’escriptor de la boina anava fort: “Políticament, aquest federalisme és una cosa tan vaga i tan abstracta –i tan catastròfica– que [...] no hi queden més que quatre fórmules artificioses i pedants. A les mans de Lerroux, com a les mans de Layret, a les mans dels anarquistes com a les mans dels pseudo-liberals [...], Pi i Margall és sempre el mateix: el popularitzador d’una paraula (de la paraula federalisme) que serveix per amagar un sentiment unitarista profund i total. Pi i Margall és, per tant, un parany que cal fer el possible de situar i si més no d’evitar”. 

La insídia espanyolista 

Pla considerava el federalisme un llop amb pell de xai, una disfressa “castellanista” i “castellanitzadora”, com si el franquisme que ell va contribuir a encimbellar hagués portat res de bo. L’homenot empordanès arriba a l’extrem d’atribuir a Pi i Margall una desconsideració per la llengua catalana que no és certa, atès que els seus articles, per bé que redactats sempre en castellà, són farcits de referències al seu prestigi i a la necessitat d’estendre’n l’ús social. Quan mor Rubió i Ors, un dels pares de la Renaixença cultural, Pi i Margall li dedica un escrit on reconeix que “no han tingut mai els catalans a Castella homes com Verdaguer, com Soler, com Apel·les Mestres, com Guimerà, com Oller, com el mateix Balaguer i tants d’altres”. 

Però no perdem el fil i vegem per què l’aliança estratègica que planteja Nuet ha desfermat les ires d’aquests federalistes de matriu mesetària, i com pensen combatre-la. La consigna és molt clara i molt vella: amb la desautorització d’una part de l’esquerra i la seva suplantació per l’esquerra autèntica. “La izquierda catalana, en vez de subordinarse a la hoja de ruta soberanista, debería oponerse firmemente al proyecto secesionista y plantear una alternativa que, en la tradición de Pi i Margall, pasa por la reivindicación por la República Federal como el marco de convivencia para los pueblos y naciones que conforman el Estado español”. És cert, com diu Santamaria, que “Pi y Margall siempre se mostró contrario a la separación de los pueblos y naciones que conforman España” i posa com a exemple “una de las muchas citas que podríamos sacar a colación, extraída de su principal obra teórica Las Nacionalidades”. El fragment que reprodueix conclou dient que “la unidad nacional [...] subsiste porque la sujetan vínculos cien veces más fuertes [que la política]: la comunidad de la historia y sentimientos, las relaciones civiles y los intereses económicos”. 

La torna 

No es tracta, ara i aquí, de provocar el moviment invers i pretendre investir el vell federal d’un pensament que no tenia per l’època que va viure. Simplement es tracta de contrastar les afirmacions que fan els unionistes per boca seva, i contradir algunes cites amb d’altres que se situen en les antípodes i van ser escrites amb posterioritat. Com passa amb els testaments, les últimes voluntats són les que prevalen. Aquest serà, doncs, el meu mètode. 

Si Santamaria hagués utilitzat un text de 1854 de La reacción y la revolución, Pi i Margall hauria passat per anarquista. En canvi, s’ha servit d’un text de 1877 perquè li convenia. Ja ho deia ell, que “de lògica, no n’hi ha, malauradament, a Espanya. Tampoc no hi ha vergonya”, essent els més despietats els que evoquen “el fantasma del separatisme”. Així doncs, al fragment triat per Santamaria hi contraposaré d’altres que van de 1898 a 1901. Aquest període es caracteritza per l’auge del catalanisme polític -que és anomenat, indistintament, regionalisme-, un fenomen al qual Pi i Margall s’aproxima amb molt d’interès i de manera recurrent. 

Començarem amb un article titulat Els separatistes publicat el primer de maig de 1897 en què sostenia que “els federals com els regionalistes volem [...] reduir les funcions de l’Estat; establir la unitat de manera que lluny d’oprimir, alliberi, i lluny de destruir la varietat, la mantingui i l’harmonitzi”. En canvi, “al cap dels unitaris, àdhuc dels unitaris lliurepensadors, està profundament arrelada la idea que la unitat ha concebut l’Església catòlica. Volen per aquest motiu per a tot el regne una sola constitució, unes mateixes lleis, un mateix patró per al règim de totes les regions i de tots els municipis que la componen”. 

Coincidint amb la publicació d’un manifesta contrari a la Guerra de Cuba per part de la Unió Catalanista el juny de 1898, Pi i Margall qualifica de “grata” la seva lectura. “Tant de bo parlessin en el mateix to i en igual sentit totes les regions d’Espanya! Urgeix que reclamin totes la seva personalitat i impedeixin que els destins de la nació continuïn a la mercè d’uns pocs homes. Autònomes i fortes, elles serien les que regissin el poder central, no les regides. No ens precipitarien mai a guerres tan insensates com les que avui patim. Cercarien sempre la satisfacció dels interessos i no la d’un foll orgull. No sacrificarien a paraules buides la riquesa, la sang ni el benestar dels pobles”. I prossegueix: “Assenyada, molt assenyadament pensa la Unió Catalanista. Quina llàstima que no sigui amb nosaltres! Guanyaria en amplitud d’idees: no donaria a les seves manifestacions aparença d’egoisme, ni donaria peu perquè ningú no les qualifiqués de separatistes. De tot cor estem nosaltres amb ella pel que fa a l’autonomia de les regions: en tota la resta voldríem estar-ho. Catalanistes! [...] No oblideu que units podríem fàcilment transformar les condicions de vida del país i dins d’elles assegurar la puixança de la nostra estimada Catalunya. Feliços tots si tots plegats aconseguíssim transformar-les sota la República!” 

El novembre d’aquell any, en parlar de La idea federal, Pi i Margall s’hi torna a adreçar “tant perquè són els més convençuts i els que més raó es donen del seu regionalisme, com perquè són els que més sospitosos apareixen a ulls dels unitaris. Tampoc no és cert que entre els regionalistes i els federals hi hagi, com alguns suposen, abismes [...] Els uns i els altres volen organitzar políticament i econòmicament la nació sobre les mateixes bases. Tots donen a la regió i a la nació les mateixes funcions […] Regionalistes i federals volen, en una paraula, l’organització federal de Suïssa i els Estats Units […] Autònomes les regions, es diu a la fi, continuarien com ara i més que ara sotmeses al caciquisme. Al caciquisme tenint Corts pròpies, govern propi, tribunals propis, Administració pròpia, milícies pròpies, Hisenda pròpia! El caciquisme, el sosté la cadena que va del govern a tots els caps civils, econòmics i militars de totes les províncies, i a tots els batlles dels pobles. Trencada la cadena, el caciquisme mor”. 

Quan la repressió de l’Estat s’abraona sobre seu, s’hi solidaritza: “són idèntics el catalanisme i el federalisme pel que fa a la reorganització de l’Estat i l’autonomia de les regions. O són il·legals tots dos, o tots dos són legals. No per allò que els separa sinó per allò que els uneix hom combat el catalanisme”. Això passava el febrer de 1900. 

L’agost de 1901 hi torna amb dos nous articles: Els catalanistes i els federals, i Els federals i els catalanistes. En el primer explica que “els catalanistes vingueren a les Corts, i parlaren clarament i explícita. Vet aquí el que digueren […] Determinen les funcions de l’Estat com ho fem nosaltres, les redueixen al règim dels afers nacionals i els internacionals. Li veden tota ingerència en la vida interior de les regions. En què difereixen de nosaltres? En res pel que fa a la reorganització de l’Estat. Els hem de mirar o podem mirar-los com enemics? ¿No aconsellen, al contrari, el seny, la moral i la política, que visquem amb ells en bones relacions i junts anem cap a la destrucció de l’unitarisme que tots avorrim? Volent-ho o sense voler, haurem de caminar junts, puix perseguim idèntics fins”. 

En el segon, sosté que “Hi ha a Catalunya dos partits afins: un que s’anomena federal, un altre que s’anomena regionalista [...] Tots dos volen destruir aquell absurd règim centralista que, com dèiem fa poc, s’entesta a portar al mateix pas pobles de diferent grau de cultura, de diferent aptitud, de diferents aspiracions i fins i tot pobles de diferent llengua i de diferents lleis. Tots dos odien aquest centralisme, que no és sinó un carro de desiguals rodes que camina sempre ensopegant [...] Tots dos defineixen de la mateixa manera els atributs de l’Estat i de les regions. Vulguin o no vulguin, els dos partits han d’anar junts, ja que els seus fins són idèntics”. D’aquella conjunció d’interessos, Pi i Margall en deia “vies confluents” i no comprenia “l’alarma de certs federals”, ja que “només els unitaris podran veure amb mals ulls que catalanistes i federals ens acostem, només a ells els interessa portar-nos a la victòria”. 

Doncs bé, han passat 116 anys i tot torna. A Catalunya es donen les condicions per acabar amb amb “aquesta iniqua forma de govern” que és la monarquia i instaurar la República, però no hi ha ningú a l’altra banda. Ni Pablo Iglesias és Pi i Margall, ni Podemos té prou força per provocar el canvi a casa seva.

És veritat que Pi i Margall no contemplava el “principi de les nacionalitats” -el que avui en diríem el dret a l'autodeterminació dels pobles-, però no és menys cert que concebia les nacions com a realitats socials i polítiques: “éssers col·lectius i lliures” susceptibles de modificar el seu estatus i reconstituir-se per donar origen a una unitat nacional diferent, d'acord amb la voluntat democràtica del seus ciutadans. “De baix cap a dalt”, un principi que l'esquerra catalana en el seu conjunt no hauria de negligir.