Federalistes de saló

Des de la restauració de la monarquia l’any 1976 (abans, per tant, de la Constitució), hi ha una paraula proscrita a Espanya: República. La prova és que no hi ha cap partit d’àmbit estatal que la reivindiqui obertament. Només a Catalunya es té certa consciència del seu ascendent i significat, gràcies al testimoniatge d’Esquerra Republicana i al fil històric de continuïtat amb la legitimitat de la Segona República que representa la Generalitat com a institució d’autogovern. 

Assassinats als vorals de les carreteres i enterrats en fosses comunes, els republicans espanyols que van sobreviure al feixisme van mantenir-ne viva la flama a l’exili i la clandestinitat fins que l'esquerra espanyola va transigir a liquidar-la definitivament amb els pactes de la Transició (o va ser la Traïció?). A partir de llavors, tots els vestigis que n’han quedat han estat purament retòrics: com l’organització federal del PSOE.

El follet del federalisme 

Després de dècades sense parlar-ne –bé, en va parlar Pasqual Maragall, però ni els seus no li fotien cas–, l’efervescència independentista que es viu a Catalunya ha motivat l’aparició de multitud d’organitzacions que s’autotitulen federalistes. No han sorgit per generació espontània, sinó com a reacció induïda pel poder polític i econòmic per contrarestar el separatisme amb el miratge d’una tercera via: l’organització federal d’Espanya. 

L’operació va començar amb el tonto útil de Pere Navarro i el seu follet del Polònia i es va recolzar en manifestos i fòrums d’opinió d’arrel pretesament cívica, com Federalistes d’Esquerres (a qui diria allò de digues-me d'on vens i et diré qui ets). 

El punt àlgid de l’ofensiva federalista va tenir lloc entre 2013 i 2014. En el terreny polític, el PSOE va aprovar, el 6 de juliol de 2013, l’anomenada Declaració de Granada, que en realitat es titulava Un nuevo pacto territorial. La España de todos, com el cafè de les autonomies. En el front mediàtic, la maniobra va merèixer l’atenció de tota la premsa progressista i va arribar al paroxisme amb la publicació, el 14 de maig de 2014, d’un article d’opinió titulat Pi y Margall, unionista a El País. 

Amb el temps i un cop vista la seva escassa incidència sobre l’opinió pública catalana a eleccions plebiscitàries del 27-S de 2015, tant el PSOE com El País han abandonat aquest camí i s’han dedicat a garantir l’estabilitat política i els interessos de l’IBEX-35 i a carregar a tort i a dret contra l’independentisme. Pel camí, el PSC ha estat devorat.

Federalisme a l’espanyola 

Si fem una anàlisi dels dos textos suara esmentats, veure’m amb quin desvergonyiment opera l’esquerra oficialista espanyola. El PSOE, que ha fet sempre gala del seu constitucionalisme, es presenta a la Declaració de Granada com el principal valedor per dur a terme una reforma de la Carta Magna. En tot el document, la Constitució apareix esmentada 13 vegades com a substantiu i cinc més com a adjectiu (en la forma "constitucional"). Per contra, la paraula federal apareix cinc cops com a adjectiu ("vocación federal", "estructura territorial de caràcter federal", "Estado de corte federal"), dels quals dos són per parlar dels “Estados federales” en sentit ampli, mentre que el substantiu federalisme apareix un sol cop, totalment buit de contingut: “El Estado autonómico contiene desde su origen una evidente vocación federal; pero en su diseño y en su desarrollo han faltado piezas que forman parte esencial de los Estados federales que mejor funcionan [...] La solución, una vez más, es la reforma en profundidad. El Estado de las Autonomías tiene que evolucionar [...] en su sentido natural: avanzando hacia el federalismo, con todas sus consecuencias”.

A aquest text, al qual se segueix agafant Miquel Iceta com a ferro roent, contraposarem el desmentiment d’una periodista com Lidia Falcón: “Es falso que los redactores de esa perversa Constitución se propusieran construir un Estado Federal. Ni en 1978 ni en 2015. Desde el mismo momento en que aceptaron la Monarquía sabían que estaban aherrojando a los pueblos de España. Para eso la escribieron, para seguir explotando a los trabajadores y las trabajadoras, para impedir que se proclamara la III República, para que no se pudiera articular la forma de Estado como una Federación. Sometido el país al Ejército como garante de la unidad de España. Ni aunque ahora el PSOE invente esa farsa de federalismo tiene voluntad de implantarlo, porque lo primero que es preciso para ello es proclamar la III República. Nunca se ha visto mayor disparate político y jurídico que el de una Monarquía Federal”. L’advertiment de Falcón val també per als comuns. 

Al seu torn, en el seu article a El País, Daniel Guerra sostè que “algunos federalistas plurinacionales identifican la capacidad de los territorios que pactan para formar un Estado, con el derecho posterior a la separación. Es decir, entienden que la soberanía previa para pactar la mantienen después del pacto. Tanto Pi como el federalismo contemporáneo rechazan esa posibilidad: el libre consentimiento es para unirse, no para separarse”. L’autor fonamenta aquest parer en el fet que “los contratos no se anulan o rescinden por la voluntad de uno de los contratantes”, com va escriure Francesc Pi i Margall en el capítol dotzè de Las nacionalidades, l'any 1877: “Por el mutuo consentimiento se formaron y solo por el mutuo disentimiento se disuelven cuando no se ha cumplido el fin para que se hicieron ni los afecta ninguno de los vicios que los invalidan”. Per a Guerra, Pi i Margall “contempla la disolución o disgregación de una federación, pero no la secesión de una parte del territorio, proponiendo incluso medidas de fuerza para garantizar la unidad del conjunto” i cita, textualment, l’article 155 de la Constitució. Per tot plegat, l’autor considera el vell federalista un “precursor” de l’unitarisme. 

Escrits com aquest constitueixen una tergiversació històrica i una estafa ideològica en tota regla. El seu autor oblida que al costat de la llibertat (la democràcia) i la igualtat (el socialisme), “el tercer ideal de la revolución liberal, la fraternidad, es a Pi la organización solidaria de los humanos en círculos concéntricos de radio ilimitado, que, mediante el pacto o alianza entre iguales (el foedus), une a las personas con sus municipios, sus territorios históricos, sus naciones políticas, su continente y el mundo entero. La finalidad de esa armonía de lealtades es la paz universal entre las naciones. El federalismo es ante todo una forma de concebir la unidad del planeta en la diversidad de pueblos, culturas e idiomas. Es la única alternativa democrática al imperialismo autoritario y bélico, fase cenital del capitalismo explotador”. No ho dic jo. Ho escrivia el 29 de novembre de 2001, coincidint amb el centenari de la mort de Pi i Margall, José Antonio González Casanova al diari El País, precisament. 

La nostra república 

Deixem, doncs, que el mort es defensi i sigui ell qui parli. El 1891, Pi i Margall escrivia sengles articles al setmanari federal El Nuevo Régimen. En el primer, titulat El consentiment, afirma que “sense el lliure consentiment de dos o més homes, no hi ha societat possible; sense el lliure consentiment de l’home i la dona no és possible ni tan sols la família [...] No podem comprendre com sense el lliure consentiment es puguin fundar legítimament societats polítiques. La manca de consentiment vicia tot contracte: és suficient a ulls de la mateixa Església per dissoldre els matrimonis i anul·lar-los com si mai no haguessin existit”. I rebla: “Allò que és viciat des del seu origen no és possible que es refaci amb el pas del temps -encara que hagin passat 300 anys, hi afegeixo jo-, però és indubtable que allò que viciosament es funda és possible que es refaci per la voluntat dels fundadors, és a dir, per un nou contracte”. 

En aquest punt, la història ens ensenya que Catalunya no ha donat mai el seu consentiment en els termes expressats per Pi i Margall, sinó que s’hi ha vist arrossegada per les ínfules militaristes de Castella, primer, i de l’Estat espanyol, com a successor seu. I els federals, diu Pi i Margall, “no admetem [la unitat] que neix de la força”. 

Per si algú en dubta, el qui fóra segon president de la I República descriu com hauria d'haver estat si no hagués caigut tan d'hora. A La nostra república, exposa: “Nosaltres no volem la república unitària. Simple substitució d’un poder hereditari per un poder electiu, no és més que una de les fases de la monarquia. Deixa dempeus l’omnipotència de l’Estat [...] cerca la uniformitat, que és la mort; dicta una llei provincial per a totes les províncies i una llei municipal per a tots els municipis, sense consentir que cap província ni municipi no es dirigeixi ni mogui segons la seva especial índole. Atrofia per aquest sistema municipis i províncies, concentra en la capital totes les energies, i fa possibles i fins i tot fàcils les dictadures. Som partidaris de la república federal [que] reconeix com a autònoms com la nació les regions i els municipis, i per tant els sostreu de la tirania de l’Estat [...] Acaba a més amb els cacics, amb la influència de l’Estat en els col·legis electorals, amb la prepotència del poder executiu, amb el desordre de l’Administració i de la Hisenda. Per tots els organismes de la nació escampa, en fi, l’escalfor i la vida”. 

I acaba: “Cada regió és dintre de la nostra república un estat independent en tot allò que li és peculiar i propi. Té el seu govern, les seves Corts, els seus jutges i magistrats, la seva Administració, la seva Hisenda, la seva milícia, els seus serveis; i en tot allò que constitueix la seva vida interior, és a dir, en tot el que no afecta els interessos de les altres regions, actua com si fos la nació tota; dicta lleis, les executa i les aplica als casos de la vida pràctica; atén i fomenta el conreu, la indústria, el comerç, la instrucció, la beneficència, les obres públiques, les arts; pressuposta els seus ingressos i despeses, estableix i recapta tributs, aixeca emprèstits; manté l’ordre interior i posa a recer del crim els drets dels ciutadans; examina i resol, segons el seu particular criteri, fins i tot els ardus problemes socials que avui agiten el món”. 

Segons Pi i Margall, quedarien únicament en mans de l’Estat la declaració de guerra (no pas l'exèrcit, però!), la signatura de tractats internacionals i els serveis generals: “els correus, els telègrafs, els ferrocarrils i els camins que travessin la terra de dues o més regions. També els senyals i mitjans de canvi, com la moneda, les mesures i els pesos, ja que han de servir per al comerç de tota Espanya”.

Amb independència que ara, amb la Unió Europea, la moneda única i Internet, les competències de l'Estat quedarien reduïdes a la mínima expressió, on ho diu tot això, la Declaració de Granada del PSOE o l’acta constituent d’Un País en Comú?