Un terç de pedra picada

Dissabte, El País i La Vanguardia es van despenjar amb sengles enquestes sobre la situació política que viu Catalunya i –oh, sorpresa!– totes dues coincidien. Els arguments eren diferents, no fos cas que la pinça fos massa evident, però la diagnosi és la mateixa: l’independentisme perd pistonada en favor d’una sortida pactada per la via de la reforma constitucional. Les antigues capçaleres del centre-esquerra socialista i de la dreta autonomista titulaven, respectivament, Los catalanes prefieren más autonomía sin independencia i El referéndum unilateral pierde apoyos frente a la consulta acordada. 

Ni suflé, ni tsunami 

Però la notícia no estava en els titulars, sinó que calia extirpar-la entre línies amb precisió de cirurgià: “ni suflé, ni tsunami”, però “muy fuerte para diluirse”, reconexia El País. 

El portaveu del grup Prisa reconeixia que “los dirigentes soberanistas de Cataluña aciertan en airear el descontento de la mayoría de los ciudadanos respecto al actual encaje de su comunidad en España”, però els advertia que “confunden el deseo con la realidad al incorporar al independentismo a toda esa masa insastisfecha” ja que “un 46% de los catalanes respaldaría que Cataluña siguiera formando parte de España si se le otorgaran nuevas y blindadas competencias en exclusiva” (la qual cosa sí que és confondre el desig amb la realitat). Tot seguit, i sense tallar-se un pèl, El País feia exactament allò que criticava als independentistes, però en sentit contrari, i afirmava que aquell 46%, “sumados al 19% que rechaza la independencia, diluyen mayoritariamente las ansias de separación proclamadas por la Generalitat”. 

En aquest punt, La Vanguardia assenyala que “la indedependencia sólo sería la solución idónea a juicio del 20,5%” dels electors, mentre la reforma de la Constitució concitaria el suport del 47,7% dels catalans i –atenció!– “del 40% de los votantes del PDeCAT o de ERC”. Segons El País, “son más los partidarios de que Cataluña siga formando parte de España (49%), pero es considerable la cifra de los que optarían por la separación (44%) en un referéndum completamente legal”. I afegeix: “Si a esa misma pregunta se le añade la certeza –quina gran subtilesa!- de que una separación supondría que Cataluña quedara automáticamente fuera de la Unión Europea, la distancia se acrecienta. Suben entonces a un 53% los catalanes que preferirían quedarse como estan frente al 40% que, aun así, seguiría adelante con la secesión”. 

Si bé 3 de cada 4 catalans veuen en el referèndum el mecanisme més vàlid per dirimir el plet amb l’Estat, a can Godó diuen que el suport a una consulta unilateral hauria baixat del 37% al gener al 29% d’ara i que entre els votants del PDeCAT seria tan sols del 25%, a ERC del 50% i a la CUP, del 68%. A El País han anat més enllà i han demanat directament pel suport a una declaració unilateral d’independència: “un 62% de los consultados se muestra contrario, frente a un 33% que estaría dispuesto a respaldar esta opción tan radical”.  

Horitzó d’esquerres 

Lluny d’entristir-nos, aquestes enquestes, de les quals desconeixem tant la fitxa tècnica com la cuina interna, ens indiquen que, si bé no està guanyat, hi ha partit per endavant. D'acord amb l'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat, corresponent al març de 2017, el 63% dels enquestats considera que Catalunya té un nivell d'autonomia insuficient; el 37% voldria un estat propi i el 22% un estat federat; i el 43,3% votaria sí en un referèndum d'autodeterminació convocat per la Generalitat sense l'acord del Govern espanyol.

Són diversos, doncs, els indicadors que assenyalen l’existència d’un sector irreductible d’independentistes que se situa a l’entorn del 30% de l’electorat. Potser no és per llançar-hi coets i potser prendrem mal en un torcebraç amb l’Estat, però és molt més del que teníem fa només 5, 10 o 20 anys. Tot plegat dóna una idea aproximada de l’avanç notori que ha fet el procés d’alliberament social i nacional en determinats àmbits culturals i geogràfics, però també il·lustra les dificultats de penetració en d’altres realitats més metropolitanes on la xacra mental del colonialisme s’ha instal·lat entre una part dels fills de la immigració espanyola dels anys 60. 

Si anem a la mare dels ous, l’enquesta de La Vanguardia parla encara “de un empate técnico” entre els partidaris de la secessió i els de la pertinença a Espanya, amb una diferència de 2,2 punts a favors d’aquests últims. La prova és que, si demà es fessin eleccions, l’independentisme perdria 2,5 punts percentuals respecte del 27-S, però repetiria com a opció guanyadora amb el 44,3% dels vots. També perdria suports el bloc unionista, que no arribaria al 35%. Les fuites d’uns i d’altres anirien al sarró dels comuns, que passarien de l’11 al 16%. Restarien, però, molt lluny de constituir una alternativa en solitari. En aquest context, un dels possibles desllorigadors passaria, un cop arribada la tardor i acabi com acabi la convocatòria del referèndum, per una aliança entre ERC, els comuns –i qui sap si el PDeCAT i la CUP, o les restes del que en quedi– per reformular la qüestió catalana en uns altres termes, sota el lideratge de les esquerres. 

Tot i haver estat en el passat un diari progressista, El País obvia aquest escenari perquè posaria en crisi la seva línia editorial, segons la qualel procés ha estat una cortina de fum per tapar les vergonyes de l'antiga CiU. Enlloc d'això, s’afanya a parlar de “dicotomía endiablada”, apunta que “la cuestión no parece ya arreglable solo con dinero: ese umbral ya ha quedado superado y lo que ahora requiere es, además, un nuevo tipo de relación que se sustente en el respeto (antesala del afecto)” i advoca obertament, abans no sigui massa tard, per “un pacto político que, por el camino de la lógica, condujera hacia una reforma constitucional que les permitiera seguir formando parte de España, pero que otorgara a su vez a Cataluña nuevas y blindadas competencia en exclusiva. Esa posibilidad, nunca planteada de un modo serio desde el Gobierno central, convencería a un 46% de los catalanes, y reduciría a un 31% a los convencidos de que ya es tarde y el único camino posible conduce hacia un proceso de independencia”. La proposta no precisa ni terminis, ni quòrums requerits, ni quines competències serien intocables, ni encara menys explica com s’hauria de convèncer el 61% dels espanyols que hi està en contra més enllà de la recepta de sempre: “mucha pedagogía en el resto de España”.