Els republicans federals del segle XIX sabien perfectament –i per això la denunciaven– que la unitat d’Espanya no obeïa a aquest esquema, sinó que descansava en les armes i el semen d’Àustries i Borbons.
Per això, i a l’objecte de generar un nou contracte social concorde amb aquests principis, el Partit Federal va celebrar del 23 d’abril al 3 maig de 1883 un Consell Regional per debatre i aprovar un projecte de Constitució per a Catalunya. Aquesta eina “concreta y tangible” havia de servir per cercar aquell “Pacte sobre’l cual aspirem á reconstituhir la nació espanyola”. El Consell estava presidit per Josep Maria Vallès i Ribot, que poc després donaria carta de naturalesa a l’esquerra nacionalista, i entre els seus membres hi havia Baldomer Lostau i Prats, el diputat municipalista que havia combatut els carlins i que deu anys abans havia proclamat l’Estat català a Barcelona.
El manifest fet públic pel Consell Regional qualificava de “fet capital y transcendentalíssim” la Constitució de l’Estat català i la inseria en una perspectiva de “reparació, reconstrucció i reconstitució” històrica i social “de aquest antich Principat, feta ab lo concurs lliure y espontani de las entitats que’l composan, com reivindicació de sa unitat sellada per la naturalesa y per la historia”. Amb la seva aprovació, diu el manifest, “s’ha iniciat una obra de verdadera reparació, reconstruhint la patria catalana, retallada y dividida per lo centralisme”, fins al punt que “ella entranyava la desaparició de las cuatre actuals provincias en que Catalunya’s divideix, y per consegüent la desaparició de entitats que per artificals que sigan, contan llarchs anys d’existencia, gracias á lo que s’han creat á la seva sombra molts interessos”. D’ençà d’aleshores han passat 134 anys i el més calent encara és a l’aigüera.
Delegació de competències
 |
Capçaleres de l'any 1872 dels dos principals setmanaris republicans:
a Catalunya: La Campana de Gràcia i L'Esquella de la Torratxa.
|
Vegem ara quines van ser “las facultats que Catalunya, en us de sa sobiranía, delegaría á la Federació ó conjunt dels Estats espanyols ó ibérichs”. L’any 1883 se’n van determinar únicament nou, moltes de les quals han perdut, avui dia, la seva raó de ser; per la qual cosa l’Estat federal ibèric seria realment esquifit.
En primer lloc, es va delegar el control de duanes i costes, la legislació fluvial i marítima, les comunicacions de correus i telègrafs, l’emissió de moneda i el codi de comerç. En segon lloc, la llicència de patents i la gestió de la propietat intel·lectual. En tercer lloc, “las relacións políticas, administrativas y jurídicas entre las Regions ó Estats de la Federació”. A continuació se cedeixen un seguit de “facultats” necessàries per garantir els drets elementals i la igualtat de tots els ciutadans de la federació, com ara el veïnatge civil, la convalidació de títols i contractes o l’accés a la justícia. Per últim, quedaria “tot lo referent á la Diplomacia, á la Pau, á la Guerra y á la celebració de Tractats”, així com “la organisació de tribunals federals y de un exércit y una armada, aixís com la fixació dels gastos, imposició y reparto dels tributs necessaris pera cubrirlos proporcionalment entre totas las regions”. En aquest punt hi ha dos aspectes a ressenyar: un, que l’exèrcit federal només pot intervenir per “ajudar a restablir” l’ordre públic “sempre que la regió ho reclami”, i, dos, que la contribució econòmica dels territoris a la caixa comuna ha de ser “proporcional”. No es detalla en base a què -si la població o la riquesa generada a cada Estat-, però el criteri de proporcionalitat evita el dèficit fiscal i encamina els territoris cap a l’autogestió.
En primer lloc, es va delegar el control de duanes i costes, la legislació fluvial i marítima, les comunicacions de correus i telègrafs, l’emissió de moneda i el codi de comerç. En segon lloc, la llicència de patents i la gestió de la propietat intel·lectual. En tercer lloc, “las relacións políticas, administrativas y jurídicas entre las Regions ó Estats de la Federació”. A continuació se cedeixen un seguit de “facultats” necessàries per garantir els drets elementals i la igualtat de tots els ciutadans de la federació, com ara el veïnatge civil, la convalidació de títols i contractes o l’accés a la justícia. Per últim, quedaria “tot lo referent á la Diplomacia, á la Pau, á la Guerra y á la celebració de Tractats”, així com “la organisació de tribunals federals y de un exércit y una armada, aixís com la fixació dels gastos, imposició y reparto dels tributs necessaris pera cubrirlos proporcionalment entre totas las regions”. En aquest punt hi ha dos aspectes a ressenyar: un, que l’exèrcit federal només pot intervenir per “ajudar a restablir” l’ordre públic “sempre que la regió ho reclami”, i, dos, que la contribució econòmica dels territoris a la caixa comuna ha de ser “proporcional”. No es detalla en base a què -si la població o la riquesa generada a cada Estat-, però el criteri de proporcionalitat evita el dèficit fiscal i encamina els territoris cap a l’autogestió.
Estat sobirà, social i de dret
Per definició, el territori federat és una entitat sobirana i indivisible, la qual cosa farien bé de retenir aquells que amenacen a segregar Miami Platja o l’Hospitalet del Llobregat. Ho deixa clar el títol primer (Del territori de Catalunya):
“Art. 1. L’Estat Catalá es sobirá y autónomo, sens altres limitacions que las derivadas del Pacte federal que l’uneix á las demés Regions espanyolas.
Totes las atribucions ó facultats no delegadas expressament á la Federació en virtut de dit pacte, s’entenen compresas dins de la Sobiranía de Catalunya".
“Art. 2. Cap poder te la facultat de rompre la unitat de la regió catalana, que queda reconstituhida en virtut del present Pacte, ni de enagenar per cap concepte’l tot ó part de dit territori, ni de mermar en lo més mínim los atributs constitutius de sa sobirania”.
El títol segon és especialment garantista i fixa els drets i deures deIs catalans i els residents al país. Entre els primers s’hi compten “tots los drets naturals, xó es: lo dret á la vida, á la seguritat y á la dignitat de la vida; lo dret al lliure exercici, manifestació y difusió del pensament, y á la lliure expressió de la conciencia; lo dret de reunió y de associació pacíficas; la llibertat del treball, de la industria, del comers interior y del crèdit; lo dret de propietat; la igualtat devant la lley” i “lo dret á ser Jurat y á ser jutjat per los Jurats, y lo dret á la defensa llibérrima en judici”. Es decreta la inviolabilitat del domicili i les comunicacions i s’estableixen sancions per als funcionaris i autoritats que la conculquin.
L’Estat català és un país laic, i no sols aconfessional com ho és l’espanyol. En virtut de l’article 41, “l’exercici de tots los cultes es lliure á Catalunya”; pel 42, “queda separada la Iglesia del Estat, prohibintse subvencionar directa ni indirectament cap culte”; pel 45, “quedan secularisadas la Ensenyansa y la Beneficiencia, dependents del Estat y de las Municipalitats”. En aquest sentit, la Constitució faculta els municipis a “organisar y reglamentar la ensenyansa pública local” i els obliga “á sostenir Gimnasis y Escolas de noys, de noyas y de adults, en los cuals se’ls hi donguia la instrucció primaria obligatoria y gratuita pera son desenrotllo físich, intelectual y moral”.
Divisió de poders
A diferència del marc autonòmic, a l’Estat català el poder se sustenta en tres potes: el legislatiu, exercit per unes Corts bicamerals compostes de Congrés i Senat; l’executiu, representat per un Consell format pel president i tres ministres (de Foment, Governació i Hisenda), i el judicial, “exercit per jurats y jutges, cual nombrament no dependirá jamay dels altres Poders públichs”.
Entre les facultats dels poders públics hi ha la política fiscal i recaptatòria, el deute i l’emprèstit regional, la sanitat, els serveis socials, l’ensenyament superior i secundari, l’obra pública, la xarxa viària i ferroviària, l’ordre públic i l’exèrcit. És a dir, tot el contingut dins de les actuals carteres de la Generalitat en matèria d’Economia i Hisenda, Ensenyament, Universitats i Recerca, Afers Socials, Salut, Territori i Sostenibilitat, i Interior (a més de Defensa), però sense les ingerències del Govern central.
 |
Índex de percepció sobre la independència del poder judicial
que tenen els ciutadans europeus. L'Estat espanyol, a la cua,
només per davant de Bulgària i Eslovàquia.
|
En l’àmbit de la Justícia, que tants favors està fent al PP, la Constitució catalana de 1883 també se situa a anys llum de l'espanyola de 1978. Els articles 87 i 95 determinen que “lo Poder judicial no emanará del executiu, ni del llegislatiu”, sinó que “lo Tribunal Suprém Regional se compondrá de nou magistrats y sis suplents, elegits tots per sufragi universal directe de tots los electors de Catalunya”. A més, “tots los Tribunals serán col·legiats”, “s’estableix lo Jurat pera tota classe de delictes” i es preveu que “en cada Municipi hi haurá un tribunal ó mes nombrats directament per lo poble y encarregats d’entendre en la correcció de las faltas, judicis verbals de petita cuantía y actes de conciliació”.
Altres factors novedosos són l’abolició de “la pena de mort y totas las perpetuas” i l’ordenació de “jurats mixtos d’obrers y patrons pera la resolució de las diferencias y conflictes”. En el marc laboral, ara que l’Estat espanyol ha suspès la llei catalana d’horaris comercials, “l’Estat Regional se reserva entre las sevas facultats llegislativas, la de fer lleys regularisant las horas de treball”.
Corts i Generalitat
Tot i ser una teorització republicana, el text recull bona part de la tradició institucional catalana, com les Corts i la Diputació General. D’aquesta manera, “lo Congrés se compondrá de Diputats elegits per las comarcas ó circumscripcions” per sufragi universal a raó d’un diputat per cada 20.000 vots, mentre que “los Senadors serán elegits per los Ajuntaments, los cuals ne nombrarán dos per cada una de las ditas comarcas”. “Las Corts se renovarán en sa totalitat cada dos anys” i es reuniran almenys quatre mesos en dos períodes de sessions, “comensant la primera tots los anys lo quinze de Mars y la segona lo quinze d’Octubre”. Entretant, “las Corts nomenarán la Diputació general de Catalunya composta de cuatre Diputats ellegits per lo Congrés i cinch Senadors ellegits per lo Senat”. “Com á Comissió permanent de Corts”, la Diputació “vetllará per la observancia de las lleys per part del Poder executiu; convocará las Corts en reunió extraordinària [...] y formará lo Memorial de agravis, ó siguia la compilació de totas las queixas rebudas contra lo Poder executiu durant l’intermitj de la llegislatura, pera presentarlo á les Corts en la mes immediata”. Com s’estilava en temps reculats, “las Corts podrán esser convocadas pera cualsevol ciutat ó vila de Catalunya, designatse en cada llegislatura lo punt de reunió de la següent”, la qual cosa és un bon antídot contra la macrocefàlia barcelonina.
Lluny de qualsevol presidencialisme i tal com passa ara, segons l’article 80, “lo President será nomenat per lo Congrés y lo Senat reunits, á pluralitat de vots. Son cárrech durará dos anys y será amovible y reelegible á voluntat dels cossos collegisladors”.
Funcionaris catalans
Un altre dels trets particulars de la tradició confederal dels Estats de la Corona d’Aragó és l’obligació legal que “sols los ciutadans compresos en l’article 4, son admisibles als empleos y cárrechs públichs dependents del Estat de Catalunya”. Això és, només aquells ciutadans que tinguin la nacionalitat catalana per naixement, descendència o veïnatge poden exercir la funció pública (una prescripció que cal entendre en reciprocitat amb la resta d’estats federats i que, a simple vista, faria pujar com l'escuma l’ús de la llengua catalana en àmbits com el de la Justícia i la seguretat ciutadana, ideològicament retrògrads i culturalment impermeables).
Organització territorial
Suprimida la divisió provincial, l’article 51 reconeix únicament dos nivells administratius: “lo Municipi y l’Estat Regional”, si bé l’article 104 contempla “com á órgano intermitj de comunicació entre’ls Municipis y l’Estat regional [...] la comarca ó circumscripció”. D’acord amb l’article 105, una llei ulterior “determinará l’extensió y límits d’aquestas comarcas, procurant restablir las antiguas catalanas, y atenent pera formarlas á las condicions geográficas, á la comunitat de interessos y afinitats históricas dels Municipis qu’hagin de constituirlas y previa consulta d’aquéstos”; una mica com hauria de passar algun dia amb les vegueries.
Forces Armades
La creació d’un exèrcit català és un tema controvertit dins l’independentisme. La Constitució de 1883 establia el servei militar obligatori i l’article 106 consagrava l’existència d’un “exércit regional” permanent i una reserva: “Lo permanent se compondrá sols de voluntaris. La reserva la compondrán tots los ciutadans de Catalunya de 21 á 40 anys, quedant en absolut abolidas las redencions y las substitucions”.
Reforma de la Constitució
Les lleis rarament són modificades quan són segrestades i vampiritzades per qui ostenta el poder. Garantista com hem dit que era, la Constitució de l’Estat català va dissenyar un mecanisme de validació ciutadana de doble volta. En primera instància, “las Corts podrán acordar la reforma de la present Constitució, senyalant al efecte l’article ó articles qu’hagin de alterarse”; “acordada la reforma’s cridará al poble catalá pera que per sufragi universal directe voti en plebiscit si vol ó no la reforma”; “si lo resultat del plebiscit es afirmatiu’s convocarán novas Corts pera dintre de tres mesos á fi de que portin á cap la reforma”, i, finalment un cop “executada la reforma se sometrá de nou á la aprobació popular per lo mateix medi del plebiscit, y si d’aquest resulta aceptada quedará vigent la reforma constitucional”. Res a veure amb la reforma exprés acordada l’agost de 2011 pels dos grans partits dinàstics espanyols, PP i PSOE.
Aspectes innovadors
 |
| 'Lo que portan los Reys', segons La Campana de Gràcia: "Consums, abusos y quintas / y altras cargas y altras mals Los reys son bons pe'ls dolents / mes pe'ls bons son infernals Puig com jo'ls hi tinch molt odi / no'ls puch veurer ni tragar" |
I, ja per acabar, el cim de totes les mesures de radicalitat democràtica: en virtut de l’article 46, “quedan abolits los títols de noblesa”. Així les coses, el rei ja no seria ningú i les palles mentals d’un Estat federal plurinacional dins la monarquia hispànica que prediquen –sense gaire convenciment, tot sigui dit- el PSOE, Podem i els comuns se n’anirien al patarri. “Habéis quedado retratados”, que diria Josep Pedrerol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada