Aquest escrit completa l’article immediatament anterior –La legitimitat i representativitat democràtiques– i aporta les dades estadístiques que ens van permetre concloure que des de 1977, i a excepció dels tripartits presidits per Pasqual Maragall i José Montilla, “no sols no hi ha hagut mai cap govern ni a Espanya ni a Catalunya que hagi merescut el suport de la meitat més un dels electors, sinó que per regla general la seva representativitat ha oscil·lat entre el 17 i el 30% a la plaça de Sant Jaume i entre el 20 i el 38% a la Moncloa”.
Quan parlem del grau de representativitat dels governs respectius, l’anàlisi de la sèrie històrica de resultats electorals registrats a Espanya i a Catalunya té alguns punts en comú, però també moltes diferències. La majoria són gairebé estructurals, consubstancials a l’evolució dispar que han fet els dos ecosistemes polítics a una i altra riba del Cinca.
Tot i que la superioritat incontestable de CiU va poder tenir efectes desmobilitzadors sobre els votants dels seus adversaris polítics, a Catalunya es va establir un escenari de major pluralitat ideològica format per cinc partits. Aquesta diversitat en l’arc parlamentari del país és intrínseca als dos vectors que estructuren la societat catalana: l’eix nacional Catalunya-Espanya i l’eix social esquerra-dreta, com ho demostra la concurrència de formacions dels dos àmbits territorials (CiU i ERC, d’una banda, i el PP, de l’altra) i el fet que les federacions d’unes i altres no sempre hagin estat plàcides (ICV-EUiA i PSC-PSOE). La suma de tots aquests factors explica perquè el partit més votat pels catalans no ha tingut mai la preponderància que ha obtingut el primer partit espanyol en una convocatòria electoral. A Catalunya, fins i tot, s’han arribat a produir sengles empats tècnics entre les dues candidatures més votades que es van acabar decantant no pas del costat de la llista més votada, sinó a favor de CiU per escons el 1999 i del PSC mercès a una aliança de les forces d’esquerres el 2006.
Res d’això no ha passat a Espanya, on el bipartidisme ha estat la norma. Almenys fins ara.
Espanya i Catalunya davant del mirall
La transmigració espiritual del franquisme a la democràcia va generar moltes esperances. El pic més alt de participació a Espanya es va produir l’any 1982, després de l’escenificació del cop d’estat del 23-F, i amb el PSOE dalt dels núvols. Aleshores, el tàndem de la jaqueta de pana format per Felipe González i Alfonso Guerra va captar el 48% dels vots, un guarisme que en termes absoluts representava gairebé al 38% de la població major de 18 anys.
Després van venir dues dècades de campi qui pugui i de tonto l’últim. Ni l’OTAN, ni la reconversió industrial, ni l’atur, ni el terrorisme d’Estat, ni els casos de corrupció dels anys 90, ni els fastos del 92, ni la privatització d’actius públics, ni la primera, ni la segona guerra del Golf. Espanya seguia inaccessible al desaliento.
Han hagut de transcórrer gairebé 10 anys de retallades socials i econòmiques perquè la ciutadania hagi traslladat part de la crisi a les institucions, de manera que és en el darrer cicle electoral que s’alternen els suports més exigus a un partit de govern (el 29% del vot emès i el 20% del suport popular, el 2015) amb el pic més alt d’abstenció (el 33%, el 2016).
Per contra, la dinàmica a Catalunya és tota una altra, fins al punt que bona part de la societat i la seva classe política sosté des de 2012 una esmena a la totalitat al règim del 78.
Més que no pas per l’empenta i la il·lusió pel moment fundacional que vivia el país, el 1984 CiU va aconseguir el 47% dels vots i el 30% del suport popular com a reacció contra l’ofensiva recentralitzadora de la LOAPA i el processament de Jordi Pujol pel cas de Banca Catalana. Un cop feta la pau amb el PSOE, després van seguir 30 anys de quietud i esllanguiment en què les aigües pútrides de l’oasi català van anar fent xup-xup.
De fet, el model autonòmic no va acusar els primers símptomes d’esgotament fins a la tramitació del nou Estatut al Congrés de diputats. El debat parlamentari que se’n va derivar, amb la recollida de signatures en contra de la reforma impulsada pel PP i el cop de ribot del PSOE van obrir els ulls a una part de la societat. La seva aprovació en referèndum –amb més pena que glòria– i la posterior sentència del Tribunal Constitucional retallant-ne encara més les competències van acabar d’encendre els ànims.
Així, les eleccions al Parlament de 2006 van registrar la segona taxa d’abstenció més elevada de tota la sèrie històrica, amb el 43,5%.
A partir de llavors, l’articulació d’Espanya com a “estat plurinacional” (en paraules de José Luis Rodríguez Zapatero) o com a “nació de nacions” (en declaracions més recents de Pedro Sánchez) ha quedat seriosament qüestionada a Catalunya. Aquest escenari de “desafecció emocional” (en paraules de José Montilla) s’ha accelerat i centrifugat encara més des del 2012, amb el tret oficial de sortida al procés d’independència.
Excusa de mal pagador
La dimensió i extensió que ha pres el moviment sobiranista va agafar als partits dinàstics amb els pixats al ventre. La polarització del debat polític a l’entorn de l’eix nacional ha donat benzina a C’s, que ha estat l’únic partit unionista que ha entès la raó democràtica del desafiament independentista i l’ha provat de combatre a les urnes. En bona lògica, C’s és des del 2015 el primer partit de l’oposició i l’espanyolisme en el seu conjunt està més representat que mai al Parlament.
En conseqüència, i entre moltes de les seves virtuts regeneradores, el procés ha estat també un revulsiu per a l’activació democràtica d’aquells electors que tradicionalment s’inhibien a les eleccions catalanes. El debat sobre la independència interpel·la tothom, i això fa que els índexs de participació en les dues darreres convocatòries electorals hagin estat els més alts de la història amb el 68% el 2012 i el 75% el 2015; una tendència que contrasta amb la taxa d’abstenció més elevada registrada mai a unes eleccions al Congrés, amb el 33% el 2016.
Tanmateix, la mobilització de l’espanyolisme no va poder evitar la derrota en el plebiscit del 27-S. Per això, l’únic argument per desvirtuar el triomf de l’independentisme seria la seva presumpta manca de legitimitat perquè “una minoria imponga sus planteamientos sobre siete millones y medio de persones” o perquè “un 25% de la población reclame la independencia entera de una región o insista en la necesidad de celebrar un referéndum”.
És curiós com a Espanya ningú no apel·la en cap contesa electoral a la “majoria silenciosa” que va fer famosa Alícia Sánchez Camacho, tret dels partits unionistes a Catalunya per fer-nos creure que hi ha un sector de la població que té por d’expressar-se a les urnes per no patir represàlies tan kafkianes com ara la pèrdua dels drets de ciutadania o l’expulsió del país.
Com ha quedat palès, la “majoria silenciosa” no és altra cosa que abstenció estructural, i darrerament n’hi ha més a Espanya que no pas a Catalunya.
Les dades històriques també ens ensenyen que no guanya qui convenç els votants dels seus adversaris polítics, sinó qui és capaç de mobilitzar el seu electorat. I d'això els independentistes en sabem un niu: estem en mobilització permanent i anem a totes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada