Els bascos, a la seva

Ahir vam saber per boca del ministre Cristóbal Montoro –quin personatge tan sinistre!- que les dretes espanyola i basca han arribat a un acord per aprovar els comptes generals de l’Estat per a 2017. Com sempre des que el món és món, els pressupostos són lesius per als Països Catalans, ja que perpetuen l’espoli fiscal i agreugen la feblesa econòmica, fiscal i financera dels governs català, balear i valencià. Tot i tractar-se de territoris nominalment rics, a l’hora de la veritat se situen a la cua de les comunitats autònomes en despesa social per culpa de l'espoli i el subfinançament. 

Des de Catalunya, molta gent ha criticat “els bascos” –així, en genèric– per l’acord del PNB amb el PP i fins i tot hi ha qui els ha acusat d’insolidaris perquè, al seu entendre, donen oxigen a un Govern acorralat pels casos de corrupció i deixen sols els independentistes catalans en les seves reivindicacions. 

Jo ho trobo ben normal. El PNB és una formació nacionalista -no pas independentista- i aquest pacte és la torna al PP per la seva més que probable abstenció als pressupostos d’Euskadi per a 2017, com segurament tindrem ocasió de comprovar en el ple de la cambra de Vitòria del pròxim dia 11. A més -què coi!- el tracte és objectivament satisfactori per a la societat basca en el seu conjunt: l’Estat li retorna 1.400 milions d’euros per les “discrepàncies” acumulades dels exercicis anteriors des de 2007, li rebaixa de 569 milions anuals el cupo a pagar per al pròxim quinquenni, i li assegura 4.000 milions d’inversions en connexions logístiques i ferroviàries entre les tres capitals provincials, el port de Bilbao i França. 

Ultra les raons eminentment d’oportunitat política –entre les quals hi haurà, més endavant, la reconciliació i l’acostament dels presos d’ETA–, hi ha les econòmiques. Tinguem-ho clar: tot i el seu dinamisme econòmic, el País Basc i Navarra tenen un pes relatiu en la demografia i el PIB espanyol. Segons els percentatges fixats l’any 1982, el pes de l’economia basca representava el 6,24% del conjunt estatal, mentre que la navarresa se situava en l’1,6%. D’aleshores ençà, ambdues comunitats forals contribueixen en aquesta proporció a la caixa comuna pels serveis i competències exclusives de l’Estat. Gaudeixen, doncs, d’un estatus privilegiat que ve d’antic i que va quedar recollit en la Constitució de 1978, tot i que el PNB s'hi va abstenir. La situació és encara més excepcional si tenim en compte que tant la recaptació com la liquidació de tributs (IVA, IRPF, societats, especials...) corren íntegrament a càrrec de les respectives diputacions forals, i no pas de l’Agència Tributària espanyola. 

El fet de tenir la clau de la caixa fa que bascos i navarresos siguin fiscalment sobirans, i això redunda en benefici dels seus ciutadans. En aquests moments la taxa d’atur és del 12% a Euskadi i del 10% a Navarra, i la renda per càpita el 2016 era de 30.560 i 28.600 euros, respectivament, mentre que la despesa pública per cada ciutadà ascendia a 4.924 i 6.019 euros. A Catalunya, la gent sense feina és el 15,3% (ben bé un 50% més que a Euskal Herria), la renda mitjana és de 27.663 euros (entre un 3 i un 9% menys) i la inversió per habitant, de 3.976 (entre un 20 i un 34% inferior). En aquest darrer capítol, Catalunya se situa fins i tot per sota d’Aragó, Astúries, Cantàbria, Castella, Extremadura o la Rioja. 

Catalunya, no 

Què ho fa, doncs, que els Països Catalans no gaudeixin d’un sistema propi de finançament? Hi ha almenys tres motius: un d’explícit, un d’econòmic i un d’històrico-cultural. 

Quant al primer, circulen diferents versions –segurament complementàries– que expliquen com va anar la cosa. La majoria de veus acusen Miquel Roca i Jordi Solé Tura com a representants de la minoria catalana i del PSUC en els treballs de redacció de la Constitució d’haver-hi renunciat expressament i reiteradament. Hi ha qui relata, com Iñaki Anasagasti, que Jordi Pujol considerava “impopular” a ulls de la ciutadania que la Generalitat recaptés els impostos, enlloc de fer-ho l’Estat. Per la seva part, Lluís Maria Xirinacs recorda a les seves memòries la resposta que els portaveus del PSC, Joan Reventós, i del PSUC, Josep Benet i Jordi Portabella, van donar a la pregunta del senador de la UCD Alberto Ballarín:

- “Deixem-nos de punyetes, els catalans voleu concert econòmic com els bascos o no? Perquè si em dieu que no en el tema econòmic; m’és exactament igual allò que vulgueu demanar en els altres àmbits. 

[...] Benet inclinà el cap a dreta –Reventós- i a esquerra –Portabella- per consultar-los en veu baixa i, ja en veu alta, digué: 

- Que jo sàpiga, els catalans mai no hem demanat concert econòmic”. 

Tot i ser historiador, l'asseveració de Benet no s'ajusta a la realitat, ja que entre 1893 i 1931 van ser diverses les veus que el van reivindicar. Qui sap quina hauria estat la resposta de l'Estat espanyol en cas d’haver-lo exigit aleshores, quan s’estava perfilant l’estat autonòmic, que era el moment idoni per provar sort, i no pas ara. Després de la pèrdua de les colònies d’ultramar i malgrat l’adveniment de la democràcia i la pertinença a la Unió Europea, Espanya ha seguit sent un Estat econòmicament dependent de l’arc mediterrani. El pes econòmic dels Països Catalans fa absolutament inviable accedir a un règim fiscal bilateral sense afectar greument el sistema de finançament del conjunt de l’Estat. Quasi 40 anys després, el País Basc i Navarra segueixen representant el 5,9 i l’1,6% del PIB espanyol, mentre que Catalunya, el País Valencià i Balears en representen més del 36%. 

Forals i assimilats 

Per últim, resta el factor històric i cultural. Els regnes de Lleó, l’any 1061, i el seu successor, el de Castella, el 1200, van annexionar-se en detriment del regne de Pamplona els actuals territoris del nord de Burgos i el País Basc. Euskadi, doncs, forma part de la història fundacional de Castella i els seus homes van participar tant en la conquesta d’Amèrica com en la liquidació de l’Estat navarrès el 1512. Tanmateix, ambdós territoris van conservar el dret foral, que va donar peu al conveni econòmic navarrès de 1841 i als concerts alabès, biscaí i guipuscoà de 1878 en endavant. 

En canvi, els estats de la Corona d’Aragó van ser reduïts per les armes (el Regne de València el 1707, el Principat el 1714 i Mallorca el 1715) en aplicació del dret de conquesta i la monarquia absoluta no va voler pactar res. 

L’any 1852, el castellà Francisco Jorge Torres Villegas va publicar una Cartografia hispano-científica en què reprodueix aquesta realitat en un mapa en què per una banda hi ha l’“España uniforme o puramente constitucional”, que “comprende treinta y cuatro provincias de las corones de Castilla y León iguales en todos los ramos económicos, judiciales, militares y civiles”. En segon lloc hi apareix l’“España foral, formada per 4 provincias esentas o forales que conservan su régimen especial diferente del de las demás”. I per últim hi trobem l’“España incorporada ó asimilada”, que “comprendre las once provincias de la corona de Aragón, todavía diferentes en el modo de contribuir y en algunos puntos del derecho privado”. Aquest mode diferent de contribuir no és res més que el cadastre: un impost anual imposat el per Felip V i recaptat per les municipalitats que era aplicat als vençuts per castigar la seva gosadia i rescabalar l’Estat borbònic de les despeses derivades de l'ocupació militar i de l’esforç de guerra realitzat des de 1705. 

Diu l’adagi que cada terra fa sa guerra, i és ben veritat. Nosaltres sempre hem estat amants del tot o res. Així que els bascos facin la seva, que nosaltres ja farem la nostra; sense esperar res –o no gaire– els uns dels altres.