Lip dub pel català: Perpinyà supera Vic

Avui fa tot just 312 anys que Lluís XIV de França promulgava l’edicte que proscrivia l’ús oficial de la llengua catalana als antics comtats i vegueries del Rosselló, el Conflent i la baixa Cerdanya, després de 40 anys de dominació francesa. La prohibició afectava els procediments judicials, les deliberacions del magistrats municipals, les actes notarials i tota mena d'actes públics, sota pena de nul·litat. 

D’aquesta manera, el rei Sol iniciava el 2 d’abril de l’any 1700 la persecució del català. El setge a la llengua al nord de les Alberes ha estat pertinaç des de llavors, sota l’absolutisme, durant la revolució i en democràcia. El francès és, avui dia, una llengua pretesament moderna i prestigiada. És “el futur”, segons els jacobins. El català, en canvi, és “el passat”; una antigalla que esllangueix cada dia que passa, sense cap mena de protecció o reconeixement per part de l’administració de l’Estat. Segons alguns estudis, només el 4% dels habitants de Perpinyà s’expressen habitualment en la llengua del país. 

I malgrat tot, abans d’ahir dissabte, 31 de març, 7.150 persones van contribuir amb la seva presència a batre el rècord mundial de participació en un lip dub. La fita va tenir lloc als peus del Castellet en el marc d’una jornada reivindicativa convocada conjuntament a Alsàcia, Bretanya, Catalunya Nord, Còrsega, Occitània i el País Basc per reclamar el reconeixement oficial de les llengües minoritzades sota administració francesa. L’acte de Perpinyà tenia un caràcter eminentment festiu i havia estat convocat per la Federació d’entitats per la defensa de la llengua i la cultura catalanes amb l’objectiu d’establir un nou rècord mundial de participació. Tot i coincidir amb un partit de la USAP, l’assistència al lip dub va superar netament l’anterior marca, establerta el 18 de març de 2010 a Vic, quan 5.770 persones van prendre part en l’anomenat lip dub per la independència al ritme sincopat de La Flama, d’Obrint Pas. 

Aquesta vegada, la banda sonora l’ha posada el cantautor nord-català Jordi Barre per aclamació popular. La seva cançó ensenya, Parlem català, va ser la triada amb el 40% dels vots per més de mil votants entre les opcions proposades: Què ens queda, de Franck Sala del grup Llamp te frigui (25%); Desperta’t, Rosselló, de Pere Figueres (20%), i L’allioli (15%), de Joan Pau-Giné (la meva preferida, en la versió de Pascal Comelade i Gerard Jacquet en l’àlbum Pop-songs del Rosselló). 

Com sigui que la cançó seleccionada acusava el pas del temps, Raph Dumas i The Primaveras n'han adaptat el ritme a les necessitats del projecte. De tot plegat, se n’ha editat un DVD en 3D. Si en voleu veure el resultat, poseu-vos les ulleres i cliqueu aquí. 

A mi m’ha agradat, però no us en refieu: també m’agrada molt aquest altre (En un poble oprimit, amb veu del polifacètic Francesc Ribera Titot) i està fet amb una sabata i una espardenya. 

100.000 ‘enemics’ 

El debat a l’entorn dels drets lingüístics està present en la campanya electoral francesa, tot i que ha perdut força després dels atemptats gihadistes de la setmana passada i de les accions policials posteriors. Ara com ara, França és l’únic gran estat de la Unió que es resisteix a signar la Carta Europea de les Llengües Minoritàries. El seu president, Nicolas Sarkozy, va deixar-ho clar en el primer míting de campanya: “Quan s’estima França no es pot proposar-ne la ratificació”, ja que, segons ell, contravé “la nostra història nacional i la nostra tradició republicana”. 

Segons xifres facilitades per la mateixa premsa conservadora, amb el quotidià Le Figaro al capdavant, l’acció conjunta i coordinada dels moviments a favor de les llengües regionals hauria aconseguit mobilitzar fins a 100.000 persones –que es diu aviat- el passat dissabte a Aiacciu, Baiona, Estrasburg, Kemper, Perpinyà i Tolosa de Llenguadoc. La capital gascona va concentrar la principal manifestació, amb 35.000 persones, i el més important: va arrencar el compromís de tres candidats a la presidència de la República de signar la Carta. Es tracta del socialista François Hollande -per boca del president del senat, Jean-Pierre Bel-, del centrista François Bayrou i de l’ecologista Eva Joly. 

Epíleg: sempre endavant, mai morirem 

Tres-cents anys després, és clar, com canta Jordi Barre, que tant a Espanya com França, “alguns no voldrien aquest català / Arreu si podien el farien callar / Però per tant que fassin / juntarem les mans / i tots cantarem el sempre endavant".