Barça, l'exèrcit desarmat català

En el dia de hoy, cautivo y desarmado el FC Barcelona, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La liga ha terminado. Més clar, l'aigua. Si això -o alguna cosa semblant- ho dirà Mourinho o ho dirà Karanka no té cap importància: és el que pensen tots els madridistes i bona part dels espanyols, inclosos tots aquells quintacolumnistes que han cuitat a llançar coets tan bon punt han sentit el darrer xiulet.

Nosaltres, com el Lobo Carrasco a Punto Pelota, som els altres. Els polonesos. Els perifèrics. Els que mai no hem voleiat cap bandera rojigualda. Els mateixos que xiulàrem la Marxa Reial al camp de les Corts el 14 de juny de 1925 i els mateixos que la tornarem a esbroncar el proper 25 de maig. Som l'enemic a batre, igual que ells ho són per a nosaltres.

Des que vaig sentir-la quan era adolescent, i malgrat el pas del temps, sempre he estat d'acord amb aquella metàfora que va teoritzar Manuel Vázquez Montalbán. A més d'un gran escriptor i d'un excel·lent cronista social, va ser un culer de cap a peus. En el seu llibre Futbol: una religión en busca de Dios, Montalbán deixà escrit que els culers "debemos luchar contra todo y contra todos": "El Barcelona sería algo así como el ejército desarmado del nacionalismo catalán y el Real Madrid el representante del Estado español, papel que se le atribuyó en tiempos de Franco y que está resucitando, por una parte, la voluntad aznarista y por otra, el fenómeno de la dispersión periférica autonómica". Lluny d'Aznar i del cafè per a tothom, aquest ressorgiment nacionalista espanyol és avui ben viu gràcies a la central lletera i, molt especialment, a Intereconomía Televisión.

Magnànims, no magnífics

Si fem cas al mestre, avui s'ha lliurat una batalla; la darrera, a la vista del resultat (1 a 2). Una batalla que val una guerra. Avui hem perdut la lliga. El Barça no ha jugat bé, i el més greu: ha perdonat igual.

Des que tinc consciència culer -i això em reporta a la lliga 80/81- sempre he vist reflectit en el Barça el maleït devenir d'aquest país: tenaç, voluntariós i resistent, però també un pèl dissortat. I la ventura -o l'encert, si ho preferiu-, ni que sigui servida en petites dosis i molt de tant en tant, és absolutament necessària quan nedes sempre, per definició, a contracorrent (i sinó, recordeu les dues lligues arrabassades en l'última jornada al Reial Madrid a Tenerife, el cop de cap de Bakero al Fritz-Walter-Stadion de Kaiserslautern o la gardela d'Iniesta a Stamford Bridge).

És ben cert que els èxits dels equips dirigits per Josep Guardiola -afegits als del Dream Team de la dècada anterior- han inoculat optimisme i confiança en el barcelonisme. A Can Barça, témer la fatalitat és encara un sentiment molt estès, però és cosa -i patrimoni gairebé exclusiu- de la gent gran. Els culers joves estan habituats al triomf i al joc preciosista.

M'hi incloc. Per això estava convençut que remuntaríem. Fins que Cristiano Ronaldo -el guapo, el ric, el famós- ens ha clavat el segon talment una atzagaiada.  

Aquest vespre, el Barça ha culminat, sens dubte, la pitjor setmana de la temporada: derrota al camp del Chelsea a la Champions (1-0) i derrota a casa amb el Madrid (1-2). Al meu entendre, avui al Barça li han faltat moltes coses: serenor (al principi i al final del matx), profunditat (per què hem jugat tan lluny de l'àrea, sense cap pivot?) i punteria (Xavi i Tello).

El Madrid ha estat mortífer: dos de dos (o de tres, a tot estirar, amb una oportunitat a boca de canó en el temps afegit). I el Barça ha estat indulgent.

Malgrat tot (el joc, el resultat, la conseqüència...) aquesta derrota ja l'hem païda i ben païda. Crec que no m'equivoco si dic que hi ha unanimitat i convenciment en allò que s'ha fet: El Barça ha estat fidel al seu estil i ho ha de seguir sent en el futur. Retornant al símil futbolístic, jo diria que "preferim fer la guerra i morir com a catalans", tot i que no m'importaria que aquest hagués estat el darrer gran clàssic que viu la lliga espanyola. Són insofribles, inaguantables, impresentables...

Algun dia m'agradaria ensopegar el Madrid només a la Champions, encara que això signifiqui haver de jugar una lliga de pa sucat amb oli.