Barcelona, la Rosa de foc

El conseller d’Interior, Felip Puig, i els seus lacais ens volen fer creure que han descobert la sopa d’all. Han elevat l’episodi de violència que es va registrar en alguns carrers del centre de Barcelona el 29M a la categoria -atenció!- de guerrilla urbana. Ens volen fer passar bou per bèstia grossa; com si la crema d’unes desenes de contenidors i la trencadissa d’un grapat d’aparadors fos equiparable a la presa de Managua pels sandinistes o a les batusses que es registraven a Itàlia durant els anys del plom. Res a veure, absolutament res a veure. Allò, senyores i senyors, sí era guerrilla urbana. 

Ràpidament i indefectible, la premsa d’ordre i els opinadors en nòmina de l’status quo s’han posat al servei del conseller com a gossets obedients. I tots han repetit, amb petites variants, el mateix mantra, que es fonamenta en uns axiomes que són, per a tots ells, inqüestionables. 

- Diuen que Barcelona és la capital europea de la violència urbana i que això no pot ser perquè perjudica el turisme i la imatge de la ciutat al món. Rotundament fals. No hi ha a casa nostra més violència al carrer que a Berlín, Londres, París o Roma (per no parlar d’Atenes, per motius obvis).

- Sostenen que existeix un grup d’esvalotadors semiprofessionals que igual rebenten una celebració esportiva a Canaletes com aixequen barricades per protestar contra el desallotjament d’una casa okupada. Incert. Tot això existeix, però és obvi que no es tracta ni de les mateixes motivacions, ni dels mateixos causants. Són coses i col·lectius diferents. Ficar-ho tot en el mateix sac només respon a la voluntat de trivialitzar les expressions polítiques o socials. 

- Afirmen que aquesta violència compta amb l’empara i la complicitat de les esquerres i de certs “intel·lectuals i acadèmics”. Ho dubto. Els partits són massa porucs per abandonar el main stream de la centralitat i la correcció polítiques. Recodem-ho: sota la direcció de l’anterior líder d’ICV, Joan Saura, els Mossos van reprimir amb duresa diverses manifestacions, van irrompre a cop de porra als rectorats i campus universitaris, i van recórrer, rere la impunitat del passamuntanyes, a l’ús d’armes no homologades com el cèlebre kubotan. Pel que fa a la intel·lectualitat, potser Lluís Maria Xirinacs en podia haver estat l’excepció, però si aquest corrent d’opinió existeix, aquí i ara, jo no el tinc identificat. Potser estan parlant, sense dir-ho, de l’Arcadi Oliveres o en Josep-Maria Terricabras. No res -o ben poca cosa- comparats amb la legió d’acòlits que viuen de la menjadora (els Barbeta, Juliana, Rahola, Puigverd, Sintes, Forn, Marc-Álvaro i companyia), sempre prests a legitimar la violència institucional i a encobrir o disculpar la resta de violències estructurals. 

Si parlem de violència, diguem-ho tot. La violència televisada o narrada és tan sols la punta de l’iceberg. Temps enrere tampoc no es percebia la violència de gènere, però existia, encara que els mitjans no se’n fessin ressò perquè consideraven que se circumscrivia a l'esfera privada. Ara, la crisi ha aguditzat la violència intrínseca al sistema, i cada cop és percebuda com a tal per més persones.

Violència no és tan sols l’acció visceral de llançar una pedra o encendre un còctel molotov. Hi ha una violència més fonda i cruel, perquè és premeditada i obeeix a interessos concrets. És la violència dels mercats, de la banca, dels especuladors i dels legisladors que els hi fan el joc (els nostres teòrics representants polítics). És la violència que posa i deposa governs, que impedeix l’avanç de la democràcia i de les terceres vies, que sumeix països sencers en la misèria, que justifica les retallades socials en sanitat o educació, que deixa famílies sense sostre per no pagar la hipoteca o que acomiada la gent de la feina i la condemna a no trobar-ne cap més. Però és també la violència verbal -i sorneguera- de Rajoy ("la reforma laboral me va a costar una huelga general"), De Guindos ("la reforma será extremadamente dura") o Rosell ("esta no será la última reforma laboral"), que en el fons és un desafiament i una incitació a la violència reactiva. 

A Barcelona, el 29M, hi va haver violència; una violència que no és nova, certament, perquè és una violència empeltada amb el passat: un passat que és de resistència enfront l'opressor (de classe i nació) i de lluita per les llibertats. La violència de les bullangues i de les conxorxes republicanes del segle XIX, de la Setmana Tràgica de 1909, de Francesc Macià i el complot de Prats de Molló de 1926, de les barricades obreres del 1936 i de tants i tants Onze de Setembre; aquesta és la Barcelona revolucionària que li va merèixer l’apel·latiu de la Rosa de foc i que la llarga nit del franquisme, el sedant de la transició i l’autonomia, els Jocs Olímpics, el Fòrum i l’especulació immobiliària han pretès esborrar del mapa. Però la història és tossuda i deixa el seu pòsit. 

De riure: anarquistes expedientats

Diu el conseller Puig que ha obert un expedient als sindicats llibertaris, com a convocants de la manifestació que va acabar en aldarulls. Si alguna pena tenen la CGT i la CNT no és la d’encobrir o justificar els violents, sinó la de no haver estat capaces de guanyar-se l’adhesió d’un major nombre de treballadors i treballadores davant la inoperància i l’autocomplaença generalitzada de les centrals institucionalitzades (CCOO i UGT). 

Anuncia el conseller Puig que oficialitzarà la delació ciutadana: crearà un web amb imatges dels “vàndals” perquè qualsevol persona pugui “col·laborar” en la seva identificació. En aquest punt, m’assalta un dubte: el web també inclourà imatges dels provocadors, infiltrats i agents dels Mossos que s’excedeixen en les seves funcions? L’últim cas denunciat –la detenció d’un discapacitat físic, traient-lo de la cadira de rodes- és inhumà i mereix la depuració del personatge en qüestió i la dels seus superiors. Llançar gasos lacrimògens sobre milers de persones, no lluir cap placa identificativa o conduir temeràriament a tota velocitat no són imatges que parlin gaire bé de la nostra policia, ni aquí ni a l’exterior (i això ens hauria de preocupar més que el turisme, ja que parlem de drets socials i drets humans). 

Per completar la seva croada contra el mal, Puig també ha reclamat un enduriment de les penes per als casos d’ordre públic, a l’estil de la legislació que s’aplica en matèria antiterrorista als participants en actes de kale borroka a Euskal Herria. Les facècies de Corcuera i Barrionuevo es queden curtes al seu costat. El problema, segons Puig, és que “el nostre sistema de seguretat no acaba sent prou dissuasiu, no fa suficientment por, és massa tou per poder imposar-se”. Ja no ens calen capitans generals, ara els consellers de la Generalitat fan el joc a l’ocupant: Mas-Colell en l’àmbit econòmic i fiscal, i Puig en el camp de la repressió. 

Puig dixit: “Més val prevenir que reparar” 

I tot això ens ho diu un (ir)responsable polític que va ser incapaç de garantir l’accés de 135 diputats al Parlament de Catalunya. No perquè no sabés com fer-ho -n’hi havia prou de fer-los pujar tots en un parell d’autocars i dur-los en una càpsula ben escortats cap dins la Ciutadella-, sinó perquè obeïa a una estratègia perfectament calculada que ja preveia el que va passar: els diputats violentats i escridassats, i el president del país eludint el “setge” dels indignats en helicòpter. I tot amb un objectiu: criminalitzar el moviment del 15M. 

Doncs això, pura estratègia: si, com sosté el conseller, els violents metropolitans són una colla d’entre 200 i 300 individus perfectament localitzables, semblaria lògic activar els mecanismes preventius escaients i evitar els danys i els enfrontaments. Costa de creure que el conseller compleixi la seva pròpia màxima –“més val prevenir que reparar”- quan hi ha nevades i deixi els nens i nenes de tot el país sense escola i, en canvi, no pugui establir un cordó policial a banda i banda de la manifestació alternativa, com fan a Alemanya amb els activistes ecologistes que intenten aturar els convois nuclears per ferrocarril. 

D’aquest personatge, que és veí nostre perquè resideix a Vallromanes, tinc dues imatges gravades a la retina de quan era conseller (de Medi Ambient i posteriorment de Política Territorial) en el darrer executiu de Jordi Pujol. La primera, mirant-se complagut des de l’autocar com la gent de les terres de l’Ebre es manifestava contra el transvasament; i la segona, quan CiU va perdre les eleccions a Alella l’any 2003: “A Alella, el vi [o "la garnatxa", ara no ho recordo amb exactitud] se’ls ha pujat al cap”, va dir. 

Les dues imatges contenen idèntics ingredients: supèrbia per part seva i menyspreu envers els altres. En la meva modesta opinió, les dues imatges són les d’un provocador nat.