Una estratègia independentista davant l'augment de l'IBI

La política és plena de contradiccions, i l'independentisme no n'està al marge. Per això convé saber-les administrar. Tinguem presents dos fenòmens aparentment contradictoris: l'independentisme s'ha quedat sense presència rellevant a les principals institucions del país (Generalitat, Parlament, diputacions i Ajuntament de Barcelona) en uns moments en què existiria -al Principat, i sempre segons les enquestes- una majoria social partidària de l'emancipació nacional. En aquest context, l'independentisme assisteix com a convidat de pedra, sense discurs propi ni visualització diferenciada de la resta de forces polítiques, a la imposició d'un increment de l'Impost de Béns Immobles (IBI) del 10% per a 2012 i 2013 per obra i gràcia del Govern de l'Estat. 

A Alella vivim un cas paradigmàtic. El govern municipal, format per 6 regidors d'ERC i 1 del PSC, va aprovar una actualització de l'IBI del 2,7% en el ple monogràfic d'ordenances fiscals celebrat el passat mes d'octubre. El 30 de desembre, el Govern del Partit Popular (PP) va aprovar el Reial Decret Llei 20/2011 “de mesures urgents en matèria pressupostària, tributària i financera per a la correcció del dèficit públic” . Ras i curt, el decret obliga tots els ajuntaments amb ponències cadastrals anteriors a l’any 2002 -la d'Alella és de 2001- a aplicar un augment addicional del 10% de l’IBI als seus veïns i veïnes. Aquest increment és suplementari a l’acordat per cada ple municipal, de manera que en el cas d’Alella s’acumula al 2,7% i passa a ser del 12,7%. 

Davant d'aquest augment de la pressió fiscal, l'oposició (CiU, PP i Gent d'Alella) ha fet una crida perquè el govern municipal deixi sense efecte l'augment del 2,7%. Per la seva part, ERC i PSC argumenten que això no és "tècnicament" possible, ja que l'acord del ple ha estat publicat als butlletins oficials i, en conseqüència, l'impost ja ha meritat. Evidentment, al govern d'Alella l'augment dictat per Madrid li ha vingut com anell al dit. A l'octubre, tothom tenia interioritzat que el pressupost municipal s'havia d'aprimar en prop de 300.000 euros en relació a l'exercici anterior. En canvi, l'increment suplementari de l'IBI permet engreixar-lo en 400.000 euros més. Estem parlant, doncs, d'un diferencial de 700.000 euros. 

Estic convençut que l'actitud demostrada a Alella per uns (els independentistes) i altres (tota la resta) és extrapolable a la situació viscuda en molts pobles i viles dels Països Catalans. 

L'opció independentista: estalvi i oïdes sordes

Des del principi, el col·lectiu ecologista al qual pertanyo -La Garnatxa- ha tingut clara la seva posició sobre aquesta qüestió. Si ara la completo amb algunes consideracions personals i la difonc com a pròpia és perquè ja estic fins als nassos de la manipulació política i informativa que n'estan fent els diversos grups municipals. També ERC. Els últims exemples són un veritable exabrupte: l'escrit de l'Ajuntament repartit fa dues setmanes bústia a bústia a totes les llars, i l'editorial del darrer butlletí municipal, tot just acabat de sortir d'impremta. 

El meu parer es fonamenta en dues premisses: 

- Els plens municipals són l'òrgan sobirà a través dels quals s'expressa democràticament una col·lectivitat, amb participació de totes les veus de l'arc social i ideològic d'aquella comunitat. D'aquesta manera, els plens dels diferents ajuntaments han aprovat les revisions de l’IBI que han considerat oportunes, d’acord amb les necessitats i la idiosincràsia de cada municipi. Aquests pronunciaments s'haurien de respectar i fer respectar, i no haurien de ser objecte de mercadeig polític, hi estiguem o no d'acord amb el seu contingut. 

- En canvi, el Reial Decret Llei del Govern central és un atac frontal al principi d’autonomia municipal i, com a tal, obeeix a una voluntat d'ingerència i invasió de competències que pretén usurpar la legitimitat als plenaris de les corporacions locals. A més, l’adopció sobrevingudad’aquesta disposició estatal impedeix tècnicament als ajuntaments de modular o revisar els augments d’IBI que van adoptar prèviament; la qual cosa grava i perjudica encara més les economies familiars.

Davant la imposició del Govern espanyol, calen actes de sobirania i de desacatament enlloc de fer-s'ho venir bé amb l'excusa que la culpa la té Madrid. A Alella, ERC ha deixat perdre una ocasió magnífica per donar una lliçó de dignitat nacional i de solidaritat amb els seus veïns i veïnes i renunciar a l’ús d’aquests diners. Enlloc d'incorporar-los als diversos capítols de despesa del pressupost per a 2012, calia burlar l’esperit i la finalitat del decret. Se m'acut una fórmula (i n'accepto d'altres): reservar els diners derivats de l’increment addicional del 10% de l’IBI en una partida tancada i barrada destinada íntegrament al seu estalvi i tornar a fer el mateix el 2013. Pel camí, govern i oposició tindrien temps per decidir el destí final d’aquests recursos: provisió de fons, inversió o devolució -total o parcial- als contribuents mitjançant l’establiment de determinades bonificacions fiscals. 

Apuntava al començament de l'article que mai hi havíem estat tants els independentistes i tants pocs els nostres representants. Mai en democràcia el divorci entre política i societat no havia estat tan gran. Si les opcions polítiques que fan de l'independentisme un dels seus eixos vertebradors volen aglutinar una part significativa -i decisiva- de l'independentisme sociològic cal que actuïn en conseqüència i amb coherència. Si, a més, tenim en compte que el món local és l'únic àmbit de gestió política amb una certa preponderància independentista, llavors convindrem que tant ERC com les CUP haurien de renunciar, explícitament, a l'ús d'uns recursos que tenen el seu origen en la usurpació de l'autonomia municipal per part de l'Estat. 

A veure si ho entenem i som capaços de fer-ho entendre: els ajuntaments catalans necessiten un finançament com cal, d'acord amb el volum i la qualitat dels serveis que presten, però no poden acceptar, encara que sigui amb la boca petita, les escorrialles de Madrid; oimés quan tenen el seu origen en un increment de l'espoli als nostres veïns i veïnes. Allò que ens cal és la independència, deslliurar-nos del dogal d'Espanya; que en l'àmbit fiscal equival a greixar el sistema de finançament de les institucions pròpies en 16.500 milions d'euros anuals més. 

Amb aquests calers al sac, s'han acabat les pujades d'IBI, les retallades i les genuflexions.