- "10!"
- "Esquerra, Esquerra, Esquerra, Esquerra..."
Així va anar, aquest diumenge, l’escrutini de vots als col·legis electorals d’Alella: els presidents de mesa cantaven el nom de les paperetes de vot i els apoderats i interventors dels partits els advertien cada cop que se’n comptaven deu, per tal de comprovar-los, grapar-los i apilar-los en ordre.
Ben aviat el recompte va deixar de tenir emoció i l’únic dubte a esvair consistia a saber exactament quina seria la marca estratosfèrica que farien Andreu Francisco i la gent d’ERC-Sumem per Alella. Sense ser el més propici dels escenaris per als republicans, al col·legi habilitat en les dependències de Serveis Socials del torrent de Vallbona, la pallissa era antològica: en el moment que ERC arribava al centenar de sufragis, Gd’A era segona força amb poc més de trenta; el PP, tercera amb 24; CiU, quarta amb 20; Alternativa per Alella – CUP, cinquena amb 18; el PSC, sisena amb 13, i Unió, última, amb només quatre.
Al final, ERC-Sumem per Alella va obtenir la majoria absoluta amb gairebé la meitat dels vots emesos -el 48%- i set regidors. En total, Francisco i el seu equip han obtingut 2.070 vots, 500 més que el 2011!
L’actiu de la continuïtat
Què passa a Alella perquè, revàlida rere revàlida -i ja en van quatre!-, Francisco faci a miques el seu sostre electoral anterior: l’independentisme s’ha estès al poble com una taca d’oli? Han virat els electors alellencs majoritàriament cap a l’esquerra? Una mica sí, és possible, com a tot el país; però no ben bé del tot.
L’èxit d’ERC a Alella té molt a veure amb el fenomen Francisco i té arrels d’índole estrictament locals.
Francisco va arribar a l’alcaldia a precari, per a sorpresa de propis i estranys fent coalició el 2003 amb un col·lectiu ecologista en un moment en què el debat urbanístic estava candent. Des d’aquesta perspectiva, el 2007 va ampliar majoria amb la promesa de consolidar un model de poble inclusiu i respectuós amb l’entorn. El 2011, la candidatura va mudar de pell i va fer un viratge important amb la sortida de La Garnatxa i la creació de Sumem per Alella: una llista cívica reforçada amb persones procedents del teixit associatiu. Ara, aquesta pluralitat s’ha potenciat encara més amb la incorporació de membres d’altres entitats i antics quadres polítics del PSC, CiU i ICV. L’OPA hostil llançada sobre l’electorat de tots aquests espectres ideològics ha estat més que evident.
A l’empremta transversal de la candidatura –la implicació de moltes persones, que fan d’altaveu i caixa de ressonància, té efectes multiplicadors, també a les xarxes socials- s’afegeixen dos actius més: el carisma i l’olfacte polític del seu líder, i l’obra de govern. A diferència de la resta de partits, que s’han presentat a les eleccions predicant la necessitat d’un canvi, ERC-Sumem per Alella ha fet bandera de l’experiència. En el debat electoral va quedar clar: Francisco va vendre la continuïtat com un valor; un exemple pràctic de gestió perfectament contrastable per part dels ciutadans.
Proximitat i omniscència
En l’escena pública i social, Francisco sempre hi és. És com la formiga del conte o com una gota malaia, depèn per a qui. També és un “equilibrista”, com va definir-lo anys enrere Lluís Vilajosana; abans adversari, avui aliat. Ben relacionat amb l’establishment, l’alcalde té el seu propi think tank –un cercle informal de persones, format per alellencs de diversos àmbits professionals que li brinden consell- i té bona entrada entre els poders fàctics, com el Marquès i determinats empresaris de la població. Des del punt de vista de la gestió interna, no li tremola la mà. És l’únic alcalde que, quan ha calgut, en comptes d’engreixar la maquinària ha prescindit de treballadors municipals que feien més nosa que servei.
Francisco és eminentment pragmàtic. Té clars els objectius, les fites a les quals vol arribar-hi, i en funció d’això dissenya l’estratègia. Com quan va obrir les portes del govern a CiU. El temps ha demostrat que aquell pacte ha acabat sent l’abraçada de l’ós. S’han acomplert, fil per randa, els objectius previstos: desactivar l’oposició, únicament en mans de Gd’A; aguditzar la crisi interna de la federació entre CDC i UDC; enfonsar electoralment CiU, i guanyar la majoria absoluta.
El sotrac de la CUP
La victòria d’ERC-Sumem per Alella ha estat clamorosa. I vaticinada. L’alcalde va encarregar una enquesta telefònica el mes de desembre sobre una mostra representativa a més de 300 domicilis que ja denotava que la cosa anava bé. La projecció de vot els donava no ja la majoria absoluta, sinó absolutíssima: entre 8 i 9 regidors. Per això, quan el Diari d’Alella va publicar una enquesta pagada per CiU en què s’albirava un empat tècnic entre Francisco i Cristina Xatart a cinc regidors, l’alcalde va esclafir a riure.
Si us hi fixeu, el material de campanya editat a primera hora per ERC-Sumem per Alella reprodueix diverses fotografies en què apareixen els nou primers membres de la llista en diverses situacions: fent una rotllana i donant-se la mà –tots per a un, i un per a tots-, o creuant la plaça amb pas ferm en direcció a la casa de la vila.
Allò havia de ser un passeig triomfal. I ho ha estat, però s’ha vist lleugerament deslluït per la tardana i inesperada entrada en escena d’Alternativa per Alella – CUP. A l’inici, Francisco es va incomodar, però ho va encaixar de seguida: “què hi farem!”. Brandant la bandera de l’esquerra transformadora, la CUP ha demostrat que hi havia lloc per a tots dos: ha obtingut un regidor, però n’ha manllevat dos a ERC (el seu, i un altre). Amb els resultats a la mà, els republicans s’han quedat a només 15 vots del vuitè regidor, que hauria anat en detriment de Gd’A.
La correlació de forces no hauria canviat, però aquests 15 vots haurien dibuixat un plenari molt diferent. En aquest escenari, potser Mercè Marzo també s’hauria vist en la tessitura de Cristina Xatart.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada