Alella patí de ple l'agitació social que es visqué a la Catalunya Vella a l'entorn de segona guerra remença, entre 1481 i 1486. Aleshores, al terme amb prou feines hi havia quaranta nuclis d'habitació -entre cases i masies- en els quals hi vivien a l'entorn de 200 persones, a tenor dels fogatges de 1470 i 1497. Una part important d'aquells camperols eren remences; pagesos adscrits a un mas i la seva gleva en virtut d'un contracte emfitèutic d'establiment amb caràcter perpetu que els prohibia abandonar aquelles terres, sota diverses penes de punició, tret que compressin la seva llibertat i redimissin econòmicament el seu senyor. A diferència dels aloers, els remences menaven terra d'altri: en detentaven l'usdefruit (el domini útil, se'n deia) però la propietat real (el domini directe) corresponia als senyors eminents: no només nobles, sinó també ciutadans honrats o la jerarquia eclesiàstica.
A la parròquia de Sant Feliu d'Alella el principal llinatge nobiliari era la família Desplà, que va ostentar la titularitat de la Casa d'Alella durant prop de dos segles i, com a tal, retenia la domus o casa forta de les Quatre Torres. La Casa d'Alella era també anomenada casa del Terso [o del Terçó] perquè es repartia amb el rector un terç -sinó més- de les exaccions en espècies de fruits i grans que tothom -inclosos els Desplà- estaven obligats a satisfer a la parròquia en concepte de delme.
A més d'una desena part de les collites, sobre els remences pesaven altres obligacions, com ara pagar censos, agrers i lluïsmes; així com restar sotmesos als mals usos, un seguit de preceptes legals que facultaven els senyors per maltractar, abusar i desposseir els pagesos i les seves famílies dels seus béns.
'El temps de la servitud ja ha passat'
Amb aquest crit, el camp català s'esvalotà a finals del segle XIV a causa de les males collites, les plagues, les epidèmies i l'ambició desmesurada dels nobles; es cremaren arxius, s'assolaren conreus i s'abandonaren molts masos: els anomenats masos rònecs. El conflicte havia emergit, però trigaria un segle a resoldre's.
El 1462 esclatà la primera guerra remença, que s'inscriu com a conflicte social dins la guerra civil catalana que enfrontava el rei Joan II amb l'aristocràcia i la noblesa, que copaven les institucions representatives del Principat: les Corts, la Diputació del General i el Consell de Cent. La tensió i la divisió que vivia el país va afavorir el rei, que va sumar els remences a la seva causa.
Comandats per Francesc de Verntallat, aquests s'havien fet forts a la muntanya osonenca, la Garrotxa i les Guilleries, i fins havien posat setge a Girona.
Guanyada la guerra una dècada després, els remences no veieren correspostes les seves expectatives i, succeït Joan II pel seu fill Ferran II el Catòlic, es tornaren a sollevar el 1484. Aquest cop, la guerra afectà de ple el Maresme i la plana vallesana. Pere Joan Sala encapçalà els revoltats, que el gener de 1485 es van emparar del castell de Montornès (a la fotografia), on van derrotar l'exèrcit de la Generalitat, i van ocupar Granollers. Poc després, Sala seria vençut a la batalla de Llerona i decapitat a Barcelona.
Tot i la desfeta, la fortalesa de Verntallat i la seva gent, va permetre els remences d'aconseguir l'arbitratge reial amb els nobles i negociar una sortida digna a les seves reivindicacions. Per dirimir-les, els remences enviaren una legació al monestir extremeny de Santa Maria de Guadalupe. Finalment, el 21 d'abril de 1486 el rei va dictar una sentència que permetia de redimir els mals usos previ pagament de 10 sous per cada mal ús (remença, intestia, àrsia, cugúcia, eixorquia i ferma d'espoli); això és, 60 per mas.
Per a Paul H. Freedman, la dels remences fou la primera revolta pagesa que triomfà a Europa. Per contra, per a Àngel Casals i Valentí Gual, "la sentència va significar la restauració d’un sistema feudal que s’havia vist seriosament amenaçat". També lluny de la visió idíl·lica de Vicens Vives -el qual considerava que la sentència havia afavorit la consolidació d'una pagesia benestant (que ell anomenava pagesos grassos)-, Rosa Lluch sosté que, a la pràctica, molts pagesos no van satisfer la totalitat de la redempció. I n'explica el motiu: la por -real o imaginària- a hipotètiques escomeses per part de les autoritats reials, eclesiàstiques o senyorials en el futur. D'acord amb aquesta tesi, no fou per manca de capacitat econòmica que molts no es van redimir, sinó per la creença que si pagaven de cop el cens compensatori algun dia podien veure posats en dubte els drets sobre el seu mas. En el fons, s'havien acostumat a haver de demostrar documentalment per quins drets retenien certes terres o masies, i el recordatori de la condició d'homes propis, solius i afocats era un argument defensiu i acreditatiu d'aquests drets.
Veïns enfrontats
Com a conseller de Barcelona, Desplà intervingué en les lluites polítiques entre la Busca i la Biga, partit del qual en formava part. Amic del príncep Carles de Viana, tingué un paper destacat en el marc de la guerra civil contra Joan II. Segons Vicens Vives, en el conflicte que seguí contra França, Desplà va actuar com a intermediari per oferir el tron de la Corona d'Aragó a Lluís XI.
La guerra civil es clogué el 1472 amb la Capitulació de Pedralbes; una pau en veritat inusual: sense vencedors ni vençuts. Sense patir-ne, doncs, cap represàlia, tornem a trobar Desplà exercint zelosament els drets feudals mercès a la derogació de Ferran II d'una pragmàtica del seu oncle Alfons el Magnànim que esmorteïa els abusos sobre els pagesos.
Després de la sentència de Guadalupe, Desplà fou requerit formalment pel Sindicat Remença per tal que s'atengués a les resolucions acordades. Potser va ser un veí seu, Pere Company, qui li va parar els peus?
Company fou un dels cabdills remences que va prendre les armes el 1484. Acabada la guerra, va ser un dels divuit síndics remences presents a Guadalupe. Després de quatre mesos de negociacions, el rei promulgà l'esmentada sentència i Company fou condemnat a mort, ja que la sentència amnistiava els pagesos però no els seus dirigents. El veredicte, però, restava condicionat: Ferran II el perdonaria si Company l'acompanyava en la conquesta del regne de Granada. I podria ser que se'n sortís prou bé i que tingués una llarga -llarguíssima vida- si aquell remença és el mateix Pere Company que va morir al llit el 25 de gener de 1539.
De Company de Vall a Can Viló
En qualsevol cas, els Company havien de satisfer a Bonanat Jonch un cens de disset sous cada any coincidint amb les festivitats de Nadal i Sant Joan. És possible que, amb els anys, el domini mitjà fos adquirit per un altre pagès d'Alella, Antoni Fontanills, que el 1523 vengué "un censal de pensio divuit sous que rebia sobre las ditas casas".
El 1439, Joan Company -el seu avi?- confessava tenir en alou de la rectoria una "altra casa cuberta de teulada a cens de una gallina [...] que fou despues pallissa" i que el 1610 fou venuda al sastre Salvi Baró. Sobre les gallines que tocava pagar no hi ha unanimitat, de manera que donem per bo el testimoni que el rector Francesc Talavera deixà escrit al seu llibre de rendes, on s'afirma que "pagaran los dits Companys 5 gallinas de cens fins lo any 1609".
Tot i el seu antagonisme, els Company se sadollaven i regaven l'hort amb l'aigua procedent de la Casa d'Alella que des de 1511 aquesta venia a la rectoria i que la rectoria, al seu torn, "subvenia" a "un sou de cens per la aigua que sobre eix del safareix".
La nissaga dels Company de Vall restà vinculada a Alella fins a 1639, data en què Francesc Company vengué el mas al paraire Pau Cerdà, ciutadà de Barcelona. Avui, Can Viló torna a estar en venda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada