Catalunya i la conquesta de Navarra

Ja hem vist com el Regne navarrès era cobejat pels seus veïns. L’aposta occitana primer, la conquesta de Mallorca, València i Múrcia després, i l’expansió mediterrània més tard, va distreure’n l’interès de la casa comtal de Barcelona. Amb tot, Aragó li va disputar els seus territoris orientals fins a ben entrat el segle XIII.

L’ideòleg de la conquesta de Navarra fou Ferran el Catòlic, que era rei d’Aragó i governador de Castella d’ençà de la mort del seu gendre, Felip el Bell, el 1507. Tot i ser de nissaga castellana, a Castella l’anomenaven “viejo catalanote”. El seu matrimoni amb Isabel de Castella i la unió dinàstica dels respectius regnes li va conferir un marge de maniobra polític, des de Castella estant, que les lleis catalanes i aragoneses, molt més garantistes, no li haurien mai permès. La seva regència va estar inspirada per un esperit de croada: va conquerir Granada, Canàries i diverses places africanes, va expulsar els jueus de la península i va impulsar l'evangelització dels pobles americans. 

El seu interès per Navarra no és clar, però venia de lluny. Abans de contraure matrimoni en segones núpcies amb Joana Enríquez, el pare de Ferran, Joan II el Sense Fe, havia estat marit de la reina Blanca de Navarra, on era anomenat l’Intrús perquè, tot i ser rei consort, contravingué el testament de la seva esposa i es negà, a la mort d’aquesta, el 1441, a cedir el tron al seu primogènit: el príncep Carles de Viana. Aquesta decisió abocà el país a la guerra civil. 

Joan II, doncs, fou rei de Navarra per usurpació. El conflicte navarrès immiscia també Catalunya, ja que Carles era l’hereu natural de la corona aragonesa. A més, les autoritats catalanes -Corts i Generalitat- eren netament partidàries del príncep, la qual cosa va traslladar la disputa dinàstica al Principat, immers en la primera guerra remença. Després d’alliberar-lo del seu captiveri a mans del pare, les institucions del país aconseguiren el 1460 a Vilafranca el reconeixement de Carles de Viana com a primogènit i lloctinent perpetu de Catalunya, i imposaren a Joan II la prohibició d’entrar a Catalunya sense el vistiplau de la Diputació. Només un any després de l’acord, Carles de Viana moria a Barcelona, sota sospita d’enverinament. 

Hi ha qui, com el professor Xosé Estévez, parla d’una "obsessió" per part de Ferran el Catòlic d’aconseguir un tancament de fronteres a la península ibèrica basat en els accidents naturals. Els casaments de la seva filla Isabel amb el príncep Alfons de Portugal, el 1490, i amb el seu germà Manuel, rei de Portugal, el 1497, després, apuntarien en aquesta direcció; però xoquen amb altres realitats, com ara la perseverança per estendre la dominació castellana sobre la baixa Navarra o el fet que Ferran recuperés de Carles VIII de França els comtats de Rosselló i de Cerdanya mitjançant la signatura del Tractat de Barcelona de 1493. 

És possible que el ressentiment que podia sentir Ferran II pel tracte que el partit navarrès vencedor de la guerra civil havia dispensat al seu pare l'impel·lís a venjar-se. El moment propici arribà el 1512: la monarquia hispànica -que tanta glòria li devia a la Santa Seu- era aliada del Papat en la seva guerra contra França. I Navarra, neutral fins llavors -exhausta després de sis dècades de querelles internes i perfectament coneixedora de les seves limitacions i de l'ambició dels seus veïns-, anava a cometre un error de càlcul. El 18 de juliol signava amb França el tractat de Blois, que teòricament restituïa als reis navarresos les possessions patrimonials de la casa de Foix, el ducat de Nemours i el Bearn.

Perfectament assabentat del contingut d'aquestes negociacions, Ferran II feia temps que havia passat a l'acció: el 12 de juliol va esbombar un acord d'aliança entre Navarra i França que era fals, i nou dies després els seus exèrcits iniciaven la invasió. El gruix de les tropes estaven integrades per biscaïns, alabesos i guipuscoans; un fet que encara cou des de la perspectiva del nacionalisme basc. També hi participaren tropes aragoneses comandades per l’arquebisbe de Saragossa i un exèrcit auxiliar anglès conduït pel marquès de Dorset.

En el terreny militar, l'operació va ser confiada al Duc d’Alba, Fadrique Álvarez de Toledo, que comptà amb l’ajut d’un caragirat: el tercer comte de Lerin, Luis de Beaumont, i els homes de la seva facció. Com la noblesa catalana –amb la biga i la busca-, també la navarresa es trobava enquadrada en dos bàndols irreconciliables des de feia 60 anys: la casa de Beaumont i la casa de Gramont. Des de 1484, els beamontesos -abans legitimistes- s’aliniaren amb els monarques castellans; mentre que els agramontesos –partidaris de Joan II durant la guerra civil- feren costat a la dinastia dels Labrit-Foix. 

Amb la benedicció de Roma

Com totes les guerres, aquesta també va tenir les seves conxorxes i el seu casus belli particular. D’amagatotis, Ferran II va conspirar amb el rei d’Anglaterra, Ricard VIII, que ambicionava Aquitània, i el papa de Roma, Juli II, per sortir-se amb la seva. Tots tres veien en França l’enemic a batre, i van servir-se’n de la religió. 

El rei catòlic acusava els sobirans navarresos de ser aliats de França. I França, a ulls del pontífex, era un país cismàtic que, per a més inri, havia convertit la península itàlica en teatre d’operacions i era una pedra a la sabata per a l’hegemonia dels Estats Pontificis. En aquest context, Ferran II –ell, precisament, que havia burlat les lleis de l’església en casar-se amb la seva cosina- va instigar l’excomunió de Joan III d’Albret i Caterina de Foix. Els reis de Navarra foren obertament acusats d’heretgia. Així fou com el Vaticà hauria declarat vacant el tron navarrès i com Castella aplanà el camí per legitimar la seva agressió, sense importar ni l’autenticitat de la butlla papal Exigit Consumatium -conservada a l’arxiu de Simancas, però inèdita als arxius vaticans-, ni el fet que aquesta fos publicada el 18 de febrer de 1513, set mesos després de la invasió. 

Per tot això -i molt més- no és estrany que, a la seva obra El príncep, Maquiavel es fixés en Ferran II i els seus mètodes, a qui va exalçar com a "príncep nou" i "el rei més gran de la cristiandat" que "per les perfídies i altres mitjans reprovats conquerí els regnes de Navarra i Nàpols".