Amaiur!

Com ja hem tractat en aquest bloc en dues entrades prèvies -Nafarroa bizirik i Euskal Herria o Nabarra?-, l'estiu de l'any 1512 les tropes del rei Ferran el Catòlic van envair el Regne de Navarra.

L’agressió de Castella -i d'Aragó, tot sia dit- va tenir greus conseqüències a curt i llarg termini. Les primeres, en forma de destrucció, excessos, saqueigs, són inherents a qualsevol campanya militar que es perllonga en el temps: la guerra es va desencadenar el 1512, però les hostilitats no van finir fins a 1529, amb tres temptatives de contraatac o reconquesta per part navarresa (la tardor-hivern de 1512, el 1516 i el 1521). Avui és d'aquesta darrera que us vull parlar, coincidint amb la fi de les hostilitats el 22 de juliol de 1522.
  

A efectes polítics, la conquesta va suposar l’expulsió de la dinastia pròpia dels Albret (o Labrit-Foix), la supeditació a la política interior i exterior de la monarquia hispànica, la castellanització de les institucions pròpies (en especial, l’alt clergat), i la pèrdua parcial de les lleis i institucions navarreses: s’hi va imposar un virrei -Diego Fernández de Córdoba, nebot del Gran Capità-, però Navarra va mantenir la condició de Regne fins a la fi de la primera guerra carlina, el 1841, juntament amb el Consell Reial i la celebració de Corts.

La persecució lingüística

Sobre la llengua hi ha opinions dispars. Davant dels que parlen d’etnocidi, l’historiador Peio Monteano sostè que un segle després de la conquesta l’euskera era la llengua hegemònica, parlada pel 80% de la població, ja que “gran part dels conqueridors (militars, polítics, administradors) eran natius dels territoris bascos de Castella. Navarra era més basca culturalment que Àlava, per exemple”. Segons aquest autor, “no hi va haver una política de repressió de l’euskera fins al segle XVIII, amb el centralisme borbònic, la Il·lustració i l’extensió de l’escolarització en castellà”. El 1587 -això és, 75 anys després de la conquesta- el Bisbat de Pamplona va confegir un llista de les viles, segons l'idioma que s'hi parlava. Aleshores 453 eren de llengua basca (el 85%) i 83 ho eren de llengua castellana.

Des de 1054, però, Navarra era un estat en regressió. A la seva mort l’any 1035, el rei de Pamplona-Naiara Sanç III el Gran va repartir l’administració de les seves possessions entre els seus quatre fills. A Ferran i Ramir els va llegar els comtats de Castella i Aragó, respectiva-ment. Ironies del destí, poc temps després, Gaztela Vetula el 1038 i Haragoi el 1136 feien via tot sols i la resta de territoris reculaven sota l’empenta caste-llana. L’any 1512, el Regne feia temps que havia perdut els territoris occidentals de la Rioja (1134-1179), el País Basc (1200) i la Sonsierra (1463).

Com el Principat de Catalunya, Navarra era un estat a cavall dels Pirineus. Seguint la mateixa terminologia que apliquem per a la Cerdanya, al sud s’estenia l’alta Navarra o garaia Nabarra, que és la Navarra oficial d’avui dia, convertida en comunitat foral. Nord enllà hi havia la baixa Navarra, també anomenada behera Nabarra o Navarra de Ultrapuertos.

En primera instància, l’escomesa castellana de 1512 va abastar tot el territori i va provocar la fugida a l’exili dels reis Joan III i Caterina de Foix a França. Finalment, l’any 1527, els castellans van ser foragitats de l’altre vessant dels Pirineus, on es va reestablir el regne de Navarra, que subsistí nominalment com a tal –bo i l’annexió a França el 1620- fins a la revolució de 1789. Per tant, una altra de les conseqüències derivades de la conquesta castellana fou la pèrdua de la integritat territorial i la partició del país en dues parts: una sota administració espanyola i una altra sota dominació francesa. En poc més de cinc minuts podeu escoltar opinions confrontades sobre totes aquestes qüestions en el resum del debat titulat Navarra en 1512 produït pel programa Kontra. 

La reconquesta de 1521

El fracàs de l’ofensiva navarresa de 1516, que només va durar una setmana, va portar una nova represàlia. El cardenal Cisneros, regent de Castella a la mort de Ferran el Catòlic, va ordenar la destrucció de la majoria de les muralles, torres i castells. “De esta manera el reyno puede estar más sojuzgado y más sujeto, y ninguno en aquel reyno tendrá atrevimiento ni osadía para se revelar”. Els murs de Pamplona foren enderrocats i, en el seu lloc, va ser alçada una nova fortalesa -el castell de Santiago- per controlar la ciutat. Ultra la finalitat militar, la mesura tenia una intencionalitat política i moral carregada d’un gran simbolisme: els elements defensius eren fites territorials i una font de legitimitat. Aterrar-les obeïa a la voluntat de l’ocupant d’esborrar l’estat que els havia bastit. Un cop executada l'ordre, el militar encarregat de la seva destrucció, el coronel Cristóbal Villalba, informava Cisneros que “Navarra está tan baxa de fantasía después que vuestra señoría reverendísima mandó derrocar los muros, que no ay ombre que alçe la cabeza”.

Amb tot, el 1521 el virrei encara escrivia a l’emperador Carles V que Navarra era "reyno de traidores" i que "no hay en todo el reyno un solo navarro de quien podamos fiarnos". No li faltava raó. Aprofitant l’enviament a Castella de les tropes aquarterades a Navarra per sufocar la revolta dels comuners, el rei de França, Francesc I, va engrescar el seu cosí, Enric II, a desfermar una nova ofensiva. En pocs dies tota Navarra es va deslliurar del jou castellà, però la manca de coordinació entre els diversos cossos d’exèrcit que hi operaven i la temeritat de posar setge a Logronyo –en comptes de consolidar posicions- va engegar-ho tot en orris. Un any més tard, només el castell d’Amaiur, a la vall del Baztan, resistia als assaltants. El 22 de juliol de 1522, Jaime Belaz de Medrano va rendir el castell al virrei. El 12 d'agost, la fortificació va ser volada amb explosius. Els seus defensors van ser empresonats a Atienza i Pamplona, on Jaime Belaz i el seu fill Luis serien enverinats.

El 30 de juny de 1922 es va inaugurar un monòlit en el lloc on s'alçava el castell en què es pot llegir la inscripció següent: als homes que al castell d'Amaiur van lluitar en pro de la independència de Navarra, llum perpètua. Avui, el ressò de la seva gesta ha donat nom a una de les formacions de l’esquerra abertzale integrada dins de la coalició electoral EH Bildu.