El dia que l'anarquisme va esclafar el feixisme

Tal dia com avui de l'any 1936, Catalunya va vèncer de forma aclaparadora el feixisme i la seva idea totalitària d'Espanya. I ho va fer, paradoxalment -perquè "la guerra i l'anarquisme són dues condicions humanes que es repugnen mútuament", com sostenia l'escriptor Gaston Leval-, amb la força de les armes i de la voluntat popular. 

Sens dubte, la societat catalana dels anys 30 era una societat complexa, amb una elevada conflictivitat social i moltes disputes internes entre diversos sectors, però per damunt d'aquesta pluralitat d'idees i d'opcions polítiques despuntava un cos social -proletari, camperol i menestral- impregnat d'idees revolucionàries, així com diverses organitzacions sindicals d'inspiració llibertària. 

Malgrat l'escissió del sector trentista el 1931 -dit així perquè van ser-ne trenta a signar el manifest d'oposició, entre ells Josep Peiró i Àngel Pestaña- i la posterior pèrdua de pes en favor de les centrals socialistes de 1934 ençà, la CNT era la força obrera majoritària a Catalunya i l'hegemònica a Barcelona i la seva rodalia. Segons xifres recopilades per Andrew Charles Durgan (BOC 1931-1936, el Bloque Obrero y Campesino), el 1936 aplegava 135.000 afiliats arreu del país que representaven "el proletariat [industrial] més combatiu". La seva actuació als carrers de Barcelona el 19 de juliol va ser qualificada d'"heroica" per molts dels seus coetanis i va reportar als confederals una reputació enorme, que es va traduir en una gran capacitat d'atracció, especialment entre els més joves. 

Com exposa Josep Peirats (Los anarquistas en la crisis política española), "Barcelona i Madrid eren els objectius-claus del pla insurreccional" que acabaria encapçalant el general Francisco Franco. "Barcelona era la capital del gobierno autónomo, la cabeza del movimiento anarcosindicalista, el primer centro industrial, uno de los principales puertos mercantiles y la primera frontera comercial con Europa".

Però a Catalunya tothom esperava el putsch militar, inclòs Lluís Companys, que li hauria traslladat la seva inquietud a Andreu Nin. Les úniques incògnites, doncs, eren saber el moment en què aquest es produiria i el caire que prendria. En paraules de Joaquim Maurín, estava per veure si els elements reaccionaris planejaven un "cop de tall feixista" o una "contraofensiva burgesa", més moderada. 

Per si de cas, les organitzacions d'esquerres van mobilitzar i armar els seus efectius. Com el POUM, d'orientació trotskista. Des del dia 15, segons Durgan, "la mayoría de los militantes comenzaron a pernoctar en los locales del partido, mientras grupos de ellos montaban guardia fuera de los cuarteles donde se sospechaba que se llevaban a cabo los preparativos del golpe". També van vetllar armes en un pis del carrer de Pujades els membres de Nosotros, el grup d'acció directa format per Joan Garcia Oliver, Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Antonio Ortiz, entre d'altres. 

Per als ideòlegs del contuberni -els generals Sanjurjo, Yagüe, Mola i Queipo de Llano-, "caídas Barcelona y Madrid la rebelión militar podía triunfar en ocho días". Però no fou el cas. Les organitzacions obreres no es van quedar de braços plegats davant la negativa de la Generalitat i les forces d'ordre públic de lliurar-los armes. El mateix dia 18, el POUM va constituir un Comitè Militar i va repartir "la treintena aproximada de rifles Winchester ocultados después de la insurrección de octubre de 1934". També la CNT se'n va servir d'algunes d'aquestes, "las no deterioradas por largos meses de ocultación bajo tierra". "En Barcelona -relata Peirats- un grupo de militantes [de la CNT] tomó al asalto las armerías de algunos barcos anclados en el puerto", que foren dipositades a la seu del Sindicat Metal·lúrgic. Immediatament, "el Comité Regional de la CNT publicó [...] un manifiesto" declarant "la huelga general revolucionaria a partir del moment en que la tropa apareciese en la calle". I aquest moment va arribar. 

36 hores de lluita incessant 

Barcelona estava farcida de casernes. "La guarnición bar-celonesa -diu Peirats- era una de las más densas. Los cuarteles se encontraban situados en el centro y en los alrededores de la ciudad". 

A les cinc de la matinada, una multitud entre delerosa i an-goixada omplia de gom a gom la plaça de Sant Jaume per exigir la distribució d'armes per part de la Generalitat. Com-panys va sortir un breu instant al balcó per tranquil·litzar els concentrats. Ho va viure en primera persona Abel Paz, que en dóna testimoni a Guerre d'Espagne: "Par les haut-parleurs installés sur la place pour que l'on puisse écouter les informations émises de temps à autre par Radio Barcelone, on entendait des appels au calme..." quan, de sobte, "le speaker de la radio annonça d'une voix tremblante: Citoyens de Barcelone, à l'heure où je vous parle, les troupes d'infanterie de la caserne de Pedralbes viennent de sortir de leur enceinte et de se mettre en marche dans l'avenue Diagonal en direction du centre- ville. Chacun à son poste". Al moment, "le hurlement des sirènes des navires ancrés dans le port, d'abord timidement puis de plus en plus fort, rejoint par celui des sirènes des mille fabriques de textile qui jalonnaient les quartiers ouvriers. C'était un moment tragique". 

I llavors va tenir lloc aquesta escena: els Mossos es van desprendre dels seus revòlvers. "L'un des gendarmes qui tenait son mousqueton à l'épaule tourna les yeux vers son arme, puis son regard glissa le long de son côté droit, jusqu'à la cartouchière à laquelle était fixé son revolver; un éclair d'intelligence dut alors lui faire comprendre qu'il avait une arme de trop et, rompant la discipline, il dégaina son revolver et le tendit à l'ouvrier le plus proche. Les autres gendarmes l'imitèrent et en un clin d'œil, trois cents personnes se virent ainsi armées". 

"En quelques instants, la topographie urbaine de Barcelone changea. Un peu partout, on commença à élever des barricades avec les pavés des rues". La CNT, que havia constituït vuit comitès de defensa de barri o districte per cobrir tota la ciutat, "mis au point le stratagème suivant: laisser les troupes avancer jusqu'au centre-ville sans les attaquer, puis élever des barricades sur leurs arrières afin d'empêcher leur repli dans les casernes. Les groupes d'ouvriers chargés d'accomplir cette mission investirent les égouts et les tunnels du métro". 

A Las tribus, José Maria Aroca descriu succintament la manio-bra dels sollevats: "Las tropas se habían lanzado a la calle y acampado en las plazas de España, Universidad y Cata-luña, a la par que ocupaban los principales edificios". Els soldats dels quarters de Tarragona i de Lepant van enfilar l'avinguda del Paral·lel i van atrinxerar-se a les Drassanes, davant l'escomesa de la ciutadania. Els militars que havien sortit de les casernes de Jaume I -a la Ciutadella-, el Bruc i Sant Andreu i que tenien com a objectiu la Plaça de Catalunya es van acabar parapetant als edificis de la companyia Telefònica, l'Hotel Colón i el Ritz. Per la seva part, el destacament procedent del quarter de Docks -a l'avinguda Icària- va ser refusat a l'alçada del Pla de Palau, i el del quarter Girona es va haver de replegar al Convent dels Carmelites.  

Al capdavant de l'operació hi havia el general Manuel Goded, vingut expressament de Mallorca en hidroavió, que va ocupar la Capitania General, a l'extrem inferior de les Rambles, després de destituir el seu titular, Francisco Llano de la Encomienda. 

"La reacción fue inmediata", precisa Peirats. "En los barrios obreros se levantaron las primeres barricadas. En el centro los grupos anarquistos fueron al encuentro del enemigo y no le dieron apenas reposo. Los primeros contra-ataques partieron de las terrazas de las casas. Los locales de los sindicatos se convirtieron en fortines. Militantes de las barriadas extremas afluyeron a los sitios de combate neurálgicos para dividir y subdividir al enemigo en focos parciales. En el corazón de la ciudad y en el sector del puerto en choque tomó contorno épico". 

"Sin apenas dar crédito a sus ojos -explica Aroca-, el general Goded tuvo que rendirse", hostigat per foc d'artilleria. La cosa va anar així: "Un docker nommé Lecha, un type de quelque deux meètres de haut, s'empara d'un des canons et, avec l'aide d'autres travailleurs du port, le tira jusqu'au Passeig de Colom. De là, ils tirèrent sur le bâtiment de la Capitainerie générale".

Detingut i "conducido a la Generalitat por un grupo de anarquistas, [Goded] pronunció ante el micrófono las siguientes palabras: Declaro ante el pueblo español que la suerte me ha sido adversa. En adelante, aquellos que quieran continuar la lucha no deben ya contar conmigo". Acusat de traïció, Goded va ser condemnat a mort en un consell de guerra sumaríssim i l'endemà, 12 d'agost, fou afusellat al castell de Montjuïc. 

Francisco Ascaso, el primer màrtir

Reduïda la Capitania, el darrer focus de resistència era a les Drassanes, "asediadas por los metalúrgicos animados por Buenaventura Durruti y Fran-cisco Ascaso. Éste cayó muerto con la cabeza atravesada, y esta terrible pérdida redobló la temeridad de los asediantes", diu Peirats. "Los anarco-sindicalistas hicieron cuestión personal del asalto a la fortaleza y rechazaron toda ayuda externa", aclareix Aroca. "La fortaleza fue tomada y así sus armerías y polvorines. Batido el ejército en la calle, la ocupación de los cuarteles fue tarea relativamente fácil. La CNT y la FAI, que eran los héroes incontestables de la jornada, hicieron gran acopio de pertrechos de guerra". Només de l'arsenal de Sant Andreu, la CNT es va emparar de 30.000 fusells. El dia 20, "la CNT y la FAI quedaron dueñas absolutas de la vida de Cataluña" i "por la ciudad, empavesados triunfalmente con los colores rojo y negro, desfilaban automóviles, tranvias, y autobuses entre aplausos de la enardecida y delirante multitud". 

Entre la revolució anarquista i la col·laboració governamental 

De cop i volta i de forma totalment inesperada, els anarquistes es van trobar de pet amb allò que havien perseguit després de tants anys de lluita, morts i repressió: la possibilitat de construir un ordre nou.

I tanmateix, la CNT no va instaurar el comunisme llibertari. De fet, no sols va declinar d'ocupar el buit de poder i prendre les regnes del destí de Catalunya, sinó que va optar per un altre camí: la col·laboració democràtica i interclassista amb la resta de forces i organitzacions lleials a la República. Encara més: la CNT va acceptar d'integrar-se en les estructures de govern. Fins al fets de maig de 1937, els confederals van tenir regidors als ajuntaments, consellers a la Generalitat i ministres al Govern de l'Estat.

En el seu informe al congrès de l'AIT de París de desembre de 1937, la mateixa CNT reconeixia "se había desbordado a sí misma". "Estábamos plenamente metidos en la acción política sin haberlo acordado, sin previa meditacion, sin haber calculado las consecuencias, sin haberlas presentido siquiera". Aquell "viratge tàctic" va sotmetre l'organització a un profund "impacte psicològic" del qual Peirats en va ser partidari i que, anys després, atribuiria a una "cas de consciència" i una "reacció instintiva o humana" totalment comprensible.

S'han donat moltes explicacions per justificar la posició de la CNT. Peirats n'addueix tres. La primera, que Espanya no era Catalunya: "en las demás regiones liberadas los partidos se disputaban la supremacía". La segona, l'amenaça del feixisme i la proximitat de l'enemic, que s'havia ensenyorit de les tres capitals aragoneses: Saragossa, Osca i Terol. I la tercera, l'imperatiu de les operacions militars, que obligava a col·laborar amb els sectors republicans perquè qualsevol fissura feia més fort l'enemic. En l'esmentat congrés de París, la mateixa organització va al·legar les seves raons, també de pes. Si bé reconeixia que la revolució social hauria tingut "probabilitats d'èxit", aquesta hauria implicat lluitar en tres fronts: el feixista, el governamental i el del capitalisme exterior. Ben mirat, si les democràcies occidentals no van moure un dit a favor de la República, quants no n'haurien mogut per combatre l'èxit del projecte llibertari!

Companys i la CNT 

L'anarquisme i Catalunya mantenen una relació d'amor-odi. El 1910 Catalunya va veure néixer la CNT i a Catalunya la CNT va haver d'afrontar el 1936 un "dilema fatal". La sortida d'aquest atzucac es va produir el mateix dia 20 en una "reunió històrica" al Palau de la Generalitat en què "fueron establecidas las bases de la colaboración democrática". Per tal de poder-ho assumir, Peirats afirma que "por exigencia de la CNT fue creado un organismo intermedio de colaboracion antifascista al margen de la Generalidad": el Comitè Central de Milícies Antifeixistes. En canvi, d'altres testimonis del moment asseguren que es tractava d'una jugada magistral de Companys, que hores abans havia estat reunit amb les organitzacions marxistes. En tot cas, el dia 23, el ple regional de delegats de la CNT va acordar de sumar-s'hi gairebé per unanimitat.

Aroca reprodueix les "impressionants" paraules que el president Companys hauria adreçat als dirigents anarquistes: "Ante todo he de deciros que la CNT y la FAI no han sido tratadas como merecían [...] Yo mismo me he visto obligado a enfrentarme con vosotros y perseguiros. Hoy sois dueños de la ciudad y de Cataluña, porque sólo vosotros habéis vencido a los militares [...] si no me necesitáis, o no me queréis como presidente de Cataluña, decídmelo ahora, que yo pasaré a ser un soldado más en la lucha contra el fascismo. Si, por el contrario, creéis que en este puesto, que sólo muerte hubiese abandonado ante el fascismo triunfante, puedo [...] ser útil en esta lucha [...] podéis contar conmigo y con mi lealtad de hombre y de político que está covencido de que hoy muere todo un pasado de bochorno y que desea sinceramente que Cataluña marche a la cabeza de los países más adelantados en materia social".

Ja fos per coherència -segons Aroca, la CNT i la FAI van renunciar a "usufructuar el poder político"- o per mera por escènica, el cas és que la generositat i el sacrifici de què va fer gala el moviment llibertari a Catalunya el juliol de 1936 es girarà contra seu en poc més d'un any i deixarà el camí lliure per a la infiltració comunista, la pèrdua d'autonomia per part de la Generalitat davant el Govern de Madrid i la guerra bruta i la persecució política de les altres ideologies revolucionàries.