Capitalisme clientelar

"Tot esclata, pel cap o per la pota", cantava Ovidi Montllor. I aquest article també havia d'esclatar. Fa una pila d'anys que moltes persones ens rosegaven per dins imaginant la impostura i la podridura de la fal·laç democràcia espanyola i les seves institucions: des de la monarquia als ajuntaments, passant per l'administració de l'Estat, els governs autonòmics, les diputacions provincials, els partits polítics i el poder judicial. Això sí, amb prou feines podíem entrellucar l'abast de la gangrena gràcies a la benvolença dels jutges, el fair play parlamentari, el clientelisme institucional i la indulgència dels electors. 

La representativitat democràtica servia per legitimar-ho tot; inclosa la corrupció, i els casos Naseiro, Filesa, Treball o Turisme apareixien com a episodis aïllats que acabaven sobreseguts o fent pagar els plats trencats a algun home de palla que poc després era indultat pel Govern de torn. I aquí pau i demà glòria. Durant trenta anys, l'opinió pública va copsar com a meres disfuncions aquelles errades a Màtrix, i no en va fer cabal perquè l'economia rutllava, la gent anava fent la viu-viu i, què caram, molts en el seu lloc haurien fet el mateix! 

Ara és diferent; la crisi ho ha posat tot potes enlaire. Però tinguem-ho clar: la crisi no és econòmica. L'estafa és financera -i és legal, gràcies a la cobertura del Banc Central Europeu i la Unió Europea-, mentre la crisi pròpiament dita és de valors i de confiança. És tot el sistema que està en entredit; la banca, les indemnitzacions milionàries, les portes giratòries... 

Per això és un pecat -i un error, del qual ens planyerem més endavant- que siguin els mateixos actors que ens hi han portat els encarregats d'endreçar la situació; i no de redreçar-la, perquè d'això es tracta: d'aprofitar la coartada de la crisi per cremar una nova etapa del capitalisme. A la vista de les receptes -austeritat, privatitzacions, retallades...- ja podem albirar-ne el resultat: aniquilació de la classe mitja, pauperització de les classes populars, desmantellament de l'estat del benestar, cronificació de l'atur i precarització del mercat laboral. En resum, els rics cada cop més grassos, i els pobres cada cop més pelats. 

La menjadora 

Esperar una reacció des de Castella endins és políticament improbable. I històricament impossible, com s'ha demostrat al llarg dels darrers cinc-cents anys. Ahir en vam tenir la millor prova: ni Rajoy, ni Rubalcaba; ni la dreta, ni l'esquerra espanyoles no ens trauran d'aquest mal pas. 

Mort el 15M i la spanish revolution, sortosament els catalans i catalanes tenim un objectiu col·lectiu millor pel qual lluitar. Si l'independen-tisme combatiu sempre havia propugnat un gir revolucionari -de vegades des de posicions massa dogmàtiques-, avui és clar i àmpliament acceptat que ens cal la independència per canviar-ho tot. 

Entre 1987 i 2007, CiU va rebre 42 milions d'euros en donacions anònimes (23 per a Convergència i 19 per a Unió); una xifra que es devia engrossir -i força- amb motiu de les conteses electorals de 2010 i 2012. Qui van ser els donants i a canvi de què van fer aquestes contribucions?

Com veieu, el repte és gran i engrescador alhora, com ho proven les xarxes clientelars de corruptes i corruptors que s'han desenvolupat arreu del país en aquests trenta anys mercès a l'intercanvi de favors polítics i adjudicacions públiques en benefici dels interessos particulars. 

Aquests dies hem sabut que el 2006 i el 2008 l'Obra Social de la Caixa hauria donat 600.000 euros a l'Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) per a l'edició d'una col·lecció facsímil d'una vintena de mapes de luxe per regalar a diverses autoritats. I l'ICC, al seu torn, hauria encarregat diversos treballs per aquest concepte entre 2008 i 2011 per un import global de més d'un milió d'euros. Doncs bé, les empreses que van fer la feina -que no és clar que la fessin tota- eren propietat d'Ivo Fornesa, el fill de l'aleshores president de l'entitat bancària: Ricard Fornesa. Gràcies a això, sembla que el noi s'ha arreglat un castell a la vall del Loira.

Amb exemples com aquest i d'altres com els casos Palau, ITV, Formentera, Pallerols, 3%, Calvià, Puigneró, Estevill, Can Domenge, Gürtel, Pretòria, Terra Mítica, Andratx, Fabra o Innova, qui dubta que tenim molta feina per davant als Països Catalans? 

Jo m'hi veig amb cor: #femforalamafia. I si això ens situa fora de la Unió Europea, ells s'ho perden!