El PSZZZz... i l'oportunitat d'ERC

Ho reconec: de tant sentir-los parlar de les seves coses -i no precisament bé, ni guardant les formes- i de tant veure'ls aparèixer amb cara de pomes agres cada dia als mitjans de comunicació, al final, el PSC ha aconseguit avorrir-me; com les reposicions de Mr Bean i Bola de Drac (Z, la dolenta). Quan no diu una bajanada en Navarro, la diu en Lucena, en Collboni o qui sigui. Allò és com a cal seixanta, un desori.

L'aposta electoral per la centralitat política i, sobretot, la contribució històrica del socialisme a favor de la cohesió social a Catalunya toca a la seva fi. No ho dubteu: les properes eleccions certificaran la defunció del projecte socialista i per a molts s'acabarà la bicoca de viure gràcies al partit. 

El PSC viu temps difícils, allunyat dels centres de poder i dividit sobre la qüestió de l'autogovern i el dret a decidir. No és una qüestió menor. Políticament parlant, a Catalunya, l'agenda social i l'agenda nacional són -o haurien de ser- indissociables, i més ara, que s'albiren moments transcendentals per al país. 

En temps de crisi les contradiccions internes s'aguditzen i transcendeixen a l'opinió pública, si bé la tibantor entre les dues ànimes del partit no ha parat de créixer des de la defenestració de Pasqual Maragall, la desfeta de la reforma estatutària i l'assalt frustrat a la secretaria general del PSOE per part de Carme[n] Chacón. N'és una bona mostra el distanciament progressiu i fins la deserció pública d'antics càrrecs del partit, sobretot a comarques. El degoteig ha estat constant; primer van ser militants anònims i antics regidors i ara ja són personatges il·lustres -com l'expresident de la Diputació de Barcelona, Antoni Dalmau- i grups municipals sencers. A Vilamacolum i Berga, per exemple, el PSC s'ha quedat sense representació als ajuntaments. Alella tampoc no se n'escapa. I amb aquest capital humà el PSC ja no hi pot comptar. 

A aquestes tres via d'aigua -la divisió interna, la impostura del federalisme i el seguidisme del PSOE- s'afegeixen els casos de corrupció i les maniobres dels capitans del partit. Fernández, Bustos, Zaragoza, Muñoz i d'altres donen a la marca del PSC una pàtina entre cutre i camorrista, i la presència d'algunes rèmores del passat com Josep Maria Sala -condemnat pel cas Filesa- ho fa tot més galdós encara. 

Fa poc, Joan Ollé, en una carta oberta a Laia Bonet publicada a El Periódico, deia que sentia simpatia pels "díscols" i no pas "pel nucli dur" perquè trobava els segons "bastant lletjos un per un i encara més lletjos en retrat de família: la seva veritat els torna rígids i no miren als ulls". Poc abans i en el mateix mitjà, un dels més lletjos, el secretari d'Acció Política i número 2 del partit, Antonio Balmón, contraposava el dret a decidir dels independentistes al "dret a existir" dels socialistes, i advertia que "a diferència d'uns altres, jo sí crec que al PSC hi sobra gent". Tot plegat ha donat ales a Agustí Colomines per parlar de "pràctiques estalinistes". L'articulista també critica l'exili daurat de Chacón als Estats Units: encara que renunciï a l'escó, "falta al compromís amb els electors [contret fins a 2015] i a sobre diu que no abandona la política".  

La proximitat de l'Onze de Setembre i l'èxit de la cadena humana impulsada per l'ANC tornen a incomodar el PSC. Pere Navarro no sols ha deixat clar que els socialistes no secunden la convocatòria perquè és "irresponsable" i "clarament independentista" i a ell, personalment, no li agraden les cadenes perquè "serveixen per tancar, per lligar", sinó que a més ha demanat que els organitzadors es facin càrrec del cost econòmic dels recursos públics que suposarà la mobilització. 

ERC, pal de paller?

Fins ara, el PSC havia donat peixet a ICV renunciant a cobrir espais propis de l'esquerra alternativa com el feminisme i l'ecologisme (o la sostenibilitat, si ho preferiu). Ara sembla que està disposat a reforçar el lideratge d'ERC. Fins i tot l'exconsellera Montserrat Tura creu que Esquerra pot ser "el principal referent". 

A més de caïnita, ERC és un partit bonzo. Anys enrere, algun dels seus dirigents havia arribat a dir que Esquerra era una eina al servei de la ciutadania per arribar a la independència i que, un cop assolida, probablement es dissoldria en altres partits. Ara que les enquestes fan d'ERC la primera força en intenció directa de vot -per davant de CiU- confio que Oriol Junqueras se'n sortirà i no arrossegarà el partit al punt del sacrifici. Ben al contrari, coincideixo amb Tura que els republicans poden ser el pal de paller de l'esquerra reformista; com la CUP pot ser-ho de l'esquerra transformadora. 

Veient el tarannà, l'edat i la trajectòria de molts exregidors del PSC del meu poble des dels anys 80 -Serra, Julià, Ortensi, Balfegó, Loscos, Vilajosana o Serés-, és clar que hi ha un espai catalanista d'esquerres que es troba orfe, del qual no me'n sento partícip, però que respecto, al qual poden ser útils la mateixa Tura, Jordi Martí i, sobretot, Rocío Martínez-Sampere (de qui, confesso, no conec ni les seves ambicions ni els seus pecats). Segurament, ni ells ni molt menys Geli, Nadal o Maragall siguin a temps de recuperar la centralitat política, però sí de formular la seva proposta per al país i la seva gent, i arribat el cas, reforçar una alternativa d'esquerres al conservadorisme moral i el liberalisme econòmic de CiU. Som set milions i mig, i en aquest bocí de país no hi sobra ningú.