03 de juliol 2012

Catalunya i la selecció espanyola

Cercant raons per la xarxa he ensopegat amb un article de Jordi Badia, El CEO i la «Roja», com s'entenen?, que m'ha servit en safata el primer paràgraf. El transcric, actualitzant-ne el resultat de la final de l'Eurocopa, per contextualitzar la situació. "Ni fet expressament: dimecres, el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) va publicar el seu baròmetre d’estiu en què, per primera vegada, el nombre de catalans que votarien sí en un referèndum d’independència són majoria (51,1%) i l’opció de l’estat propi ja és la majoritària (34%), per davant dels qui preferirien un sistema federal o als que ja els està bé l’autonomia". Gairebé en paral·lel, "la selecció espanyola de futbol [...] ha desfermat un moviment d’eufòria espanyolista, també a Catalunya, que s’ha incrementat [...] després de la victòria contra Itàlia (4 a 0), que converteix a Espanya en la primera selecció que aconsegueix encadenar Eurocopa, Mundial i Eurocopa". 

Com s'entén, aquesta contradicció aparent? Hi ha múltiples respostes possibles, totes vàlides i moltes encreuades. N'assenyalo algunes:

1. El sentiment de pertinença a Espanya, que es manifesta a través d'una actitud hostil envers la identitat catalana: l'espanyolisme. 

Ideològicament, l'espanyolisme propugna l'Estat centralista i uniformitzador, i la supremacia de la llengua i la cultura castellanes. Políticament parlant, l'espanyolisme és un moviment unionista, partidari, arribat el cas, de l'ús de la violència estatal per evitar la secessió. 

Els unionistes es mostren especialment actius en els moments de tensió. La crisi n'és un, coincident, a més, amb l'extensió social de l'independentisme. El futbol és el seu altre canal d'expressió, amb especial predilecció pel Reial Madrid i la selecció espanyola. 

Inadaptats al corpus social català, els seus correligionaris són agents provocadors que actuen com a factor de desestabilització. El seu desafiament va molt més enllà de penjar una bandera espanyola al balcó: tergiversen la realitat del país -un relat amb un ampli ressò mediàtic a Espanya- i són la punta de llança de la regressió lingüística del país, gràcies a la cobertura ideològica d'alguns partits (PP i C's) i de la magistratura espanyola. La seva missió consisteix a torpedinar el redreçament nacional de Catalunya erosionant qualsevol assaig d'organització pròpia: des del model educatiu a la xarxa de delegacions de la Generalitat a l'estranger. 

Segons la darrera enquesta del CEO, el 4% dels habitants de Catalunya se senten 'només espanyols'. No és gaire, i menys si ho comparem amb l'altre plat de la balança (que aplega un 22% de sentiment 'únicament català'), però el 4% de 7,5 milions són 300.000 unionistes.

2. El sentiment dual de pertinença a Espanya i Catalunya alhora, en diverses proporcions (més espanyol que català, tan espanyol com català, i més català que espanyol). 

Segons el CEO, el 71% dels catalans participen d'aquesta identitat dual, que respon a una realitat objectiva -l'annexió de Catalunya a Espanya des de 1714- i als vincles històrics, afectius i familiars que s'han establert des de llavors entre les dues comunitats nacionals de referència. És, a més, l'espai sociològic en què es mou el catalanisme i els seus representants polítics (CiU, PSC i ICV). Dins seu hi trobem autonomistes, federalistes, sobiranistes i algun independentista despistat. Des d'aquest punt de vista, és lògic i coherent pensar que la majoria dels catalans fa costat a la selecció espanyola, i més si entre els seus membres hi ha jugadors catalans destacats. 


3. Els ciutadans del món. No sé si són pocs o molts, però fan molta ràbia. Es disfressen d'intel·lectualoïdes, altermundistes i/o anarquistes de pa sucat amb oli i diuen que no creuen ni en les fronteres ni en els nacionalismes. En conseqüència, ells no exerceixen l'espanyolitat -o, almenys, això diuen- però donen per bona la situació de partida i legitimen, de retruc, la supremacia dels estats per damunt dels pobles. Molts d'ells van amb la roja

4. La lobotomització del cervell d'alguns catalans. Desconec el seu nombre, però en conec algun. La seva esquizofrènia no té res a veure amb la identitat dual o amb el fet que hi hagi jugadors del Barça. És gent que veu en l'esport el seu leit motiv; no com a practicant, sinó com a televident i lector, i que, fent abstracció de la realitat, ha vist com el seu sistema neuronal ha estat colonitzat irremissiblement pel triomfalisme esportiu espanyol dels darrers anys. Aquests individus es passen el cap de setmana enganxats a la tele i vibren amb Jorge Lorenzo, Fernando Alonso, la roja i la armada española de tennis. 

5. El bon joc, el Barça i els jugadors catalans. Aquests dies he sentit i llegit força persones que justificaven la seva simpatia per la selecció espanyola amb tres arguments. Tots tres són complementaris i tots tres són certs: juga bé; està formada per molts jugadors del Barça -de fet, n'ha adoptat l'estil- i molts d'ells són catalans: Xavi, Cesc, Piqué, Busquets, Alba i Valdés. 

"Yo soy español" 

Sobre això, res a dir-hi: no la comparteixo, però admeto la participació catalana en les seleccions espanyoles perquè crec que no és una guerra que hagin de fer els esportistes en solitari; sinó que l'ha de fer el conjunt de la nació, començant pel Govern i el Parlament. Ara bé, una cosa és plegar-se de braços davant la seva convocatòria amb 'la roja' i una altra molt diferent és participar del que se'n deriva després: la recepció oficial pels caps d'Estat i de Govern i, encara pitjor, del cercavila i la festa desmesurada i rància d'anit a Madrid. Per cert, ahir no vaig sentir que el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, reclamés a la Reial Federació Espanyola de Futbol, com a entitat de dret privat, que assumís el cost de la seguretat, el tall de carrers, les assistències sanitàries o els focs d'artifici... 

Per molt que es digui en el seu descàrrec -la senyera que Xavi duia nuada al coll sobre la gespa de Kiev és una anècdota-, els jugadors catalans del Barça no haurien d'haver pres part en aquell espectacle pornogràfic d'espanyolitat. No entenc la seva presència a Cibeles, ni pel tractament periodístic que personalment rep cadascun d'ells de forma habitual per part dels mitjans esportius de Madrid -arribant a l'extrem d'haver-los acusat de dopar-se-, ni pel context social i polític que travessem. En un moment en què se succeeixen les escomeses a l'autogovern, la llengua i a l'aspiració de tenir seleccions esportives pròpies, els jugadors catalans del Barça s'han donat un bany de masses embolcallats en una bandera que al seu estadi no han vist mai voleiar i que a Catalunya té una càrrega simbòlica extremadament negativa. Fins al punt que només el 4% dels seus habitants la llueixen sense recances i sabedors de les seves connotacions. 

Esperança independentista 

Malgrat tot, hi ha esperança. Potser no en el terreny esportiu -tot i la lliçó dels atletes de la selecció catalana de curses d'alta muntanya als Sky Games-, sinó política. No només perquè el separatisme és transversal -vegeu, sinó, la invitació de Joaquim Nadal perquè el PSC tingui un corrent independentista-, sinó perquè el compromís i l'estima de les persones cap a aquesta terra és més íntima i estreta del que molts es pensen i del que reflecteixen les enquestes. 

Certament, per a molts catalans duals, el marc de referència és Espanya; però l'obediència és catalana. Catalunya ha estat terra de promissió per a molts d'ells, on han lluitat i han fet la seva vida i, sobretot, on han vist créixer els seus fills i nàixer els seus néts. M'ho deia ahir una dona: "He ensenyat els meus fills a estimar Catalunya i a parlar la seva llengua. Jo vaig votar sí a l'Estatut perquè era bo per Catalunya, i votaré sí a la independència perquè també ho és; encara que jo sigui andalusa".

1 comentari:

Montserrat ha dit...

masses infiltrats a Cat per aconseguir la independència...