La Comunitat de la Flama

Aquest dissabte, les fogueres d'Alella, Cabrils, Dosrius, El Masnou, Premià de Mar, Vilassar de Mar i Teià tornaven a cremar amb el foc de Sant Joan portat directament des de la pica del Canigó. En total, més de 200 quilòmetres de distància per muntanya, pista i carretera, i un temps límit: 21 hores per cobrir-los a peu, en bici i corrent. 

Per fer-ho possible, fa 5 anys va néixer -gairebé per casualitat- l'autodenominada Comunitat de la Flama: una colla de motivats i motivades del Baix Maresme que es coordinen per dur el foc de la Catalunya Nord als seus pobles de residència. L'adscripció a la Comunitat és voluntària; oberta a tothom qui vulgui, igual com ho és el tipus d'implicació -organitzativa o participativa- o la distància a recórrer. 

L'aventura pròpiament dita s'inicia la vigília de Sant Joan amb l'ascens al Canigó, amb una aproximació que, segons la logística de cada any, pot realitzar-se o bé des del refugi de Cortalets o bé des d'Estables. A quarts de deu es pon el sol. L'espera, sempre freda i ventada, es fa llarga; fins que a mitjanit el cim s'il·lumina amb el foc de l'any passat, custodiat al llarg de 365 dies al Castellet de Perpinyà. El foc d'enguany s'encén l'endemà, diada de Sant Joan, amb els farcells de llenya i sarments que els excursionistes procedents de tots els punts del Països Catalans han dipositat al peu de la creu. 

Compte enrere 

Entonats els càntics de rigor -L'estaca i Els segadors- i proferit el crit de Visca la terra, lliure!, comença el compte enrere. Cada grup pren el seu foc i inicia el descens. La majoria fa nit en tendes de campanya, i només uns quants emprenen la travessa nocturna. Metxa en mà, la Comunitat de la Flama s'esmuny per la xemeneia del Canigó i davalla fins als Prats de Cadí; puja la collada del Pic de Rojà, i realitza diversos flanquejos abans d'arribar a Estables. Hauran passat 4 hores i és el moment d'abrigar-se i agafar la bicicleta de muntanya, baixar per la pista a tot drap, llevar-se la roba d'abric a Prats de Molló i completar la pujada al Coll d'Ares.  

A dalt, prop dels Baladres, hi ha els atletes amb les torxes a punt per començar la seva cursa particular contra el rellotge. Són les set tocades i cal avançar un promig de 12 quilòmetres cada hora, en relleus de 10 minuts, per comparèixer al Maresme a l'hora indicada. A quarts de set del vespre, la flama entra a Dosrius i a quarts de deu arriba a Alella, a l'extrem meridional de la comarca. Pel camí, la Comunitat de la Flama s'engrosseix amb altres corredors i ciclistes, grans i petits, que la vénen a rebre i l'acompanyen fins als seus pobles d'origen. Quan s'enfila l'N-II, la cursa esdevé un passeig triomfal. La flama avança a pas ferm entre els aplaudiments i la joia dels vianants, la gent que l'espera i els vilatans que treuen el nas pels balcons. Els cotxes que l'avancen fan sonar les botzines, barrejades, de tant en tant, amb alguns crits hostils de Viva España. 

Una experiència mística 

Anar a cercar la flama al Canigó és una experiència inoblidable, gairebé mística. D'al·licients no en falten: a la catalanitat del cim i el simbolisme del foc s'hi afegeixen les dificultats i les vicissituds de l'empresa. 

El nom de la companyia, doncs, no té res de casual: la silueta agrest del massís, les corrues de llumetes enmig de la fosca, les tarteres i les clapes de neu, les inclemències meteorològiques, el cansament, les marrades; tot recorda la Comunitat de l'Anell de J.R.R. Tolkien. També l'objectiu de la missió -retornar a la Comarca- i els companys de cordada. 

El 2008, la Comunitat estigué formada pel Jaume, en Kiku, en Jordi, en Marc, l'Edu, en Motoret Babra, en Ramon i un servidor. Podeu llegir una crònica de la primera experiència clicant aquí. 

El 2009 repetirem en Jaume, en Kiku, en Jordi, en Barbra i jo. Aquell cop el repte fou doble, ja que no només baixàrem la flama sinó que també fórem a cercar-la en bici, pujant per la vall d'en Bas fins a Olot i pel coll de Santigosa fins a Sant Joan de les Abadesses. 

El 2010, en Xavi Tarafa substituí en Babra. Els problemes logístics previs a l'ascens ens obligaren a fer un munt d'hores en furgoneta, i vam estar a punt de no arribar a Cortalets. Pujàvem des de Fillols i els gendarmes ens van interceptar: "És interdit de passar", ens deien. 

Amb tot, l'edició més accidentada va ser la de l'any passat: el dia abans un llamp va fulminar un excursionista al cim del Canigó, i la vetlla de Sant Joan es va desencadenar una gran tempesta. El piromusical de llamps i trons ens va esporuguir, i vam optar per evitar les carenes i voltar per Marialles. Xops com ànecs, l'albada ens va sorprendre, exhausts, al Pla Guillem. Fora d'horari i amb les metxes apagades per la incessant cortina d'aigua, no vam tenir altre remei que neutralitzar la cursa fins a Olot i recuperar el foc del Canigó al Coll d'Ares, de mans d'un altre grup. 

Enguany tot ha estat més fàcil: la nit serena i les cames fortes. Per primer cop ens ha sobrat temps en els punts de relleu, gràcies, en bona part, al ritme imposat a la carretera per tres ciclistes novells: en Martí, en Jacas i en Juan. A les 5 de la matinada sortien d'Estables i a les 6:38 ja eren al pas fronterer. 

Aquest cop, l'expedició d'atletes que durien la torxa al Maresme estava formada per sengles vehicles d'assistència, escortats pels Mossos d'Esquadra i Protecció Civil. En aquest punt, l'esperit de la flama pren un altre caire: la dinàmica dels relleus permet que els acompanyants es relaxin. A la furgoneta es fa tabola, es dorm, es menja i, sobretot, es riu. A la primera hi viatjaven els alellencs: en Zapi, l'Eva, la Màbel, en Toni, en David i l'Enric. A la segona hi anaven els masnovins: en Jordi, en Pere, l'Anton, l'Arnau i en Jorge.  

Des d'aquí, el meu reconeixement a tots ells, i a totes les persones que han contribuït a demostrar, un any més, que junts ho podem tot. Als amics i amigues del Piri de Vilassar de Mar: en Jaume, l'Agnès, en Carles, la Núria, la Cati, en Jordi, en Joan, en Fran i la Sol. Al Marc de Corriol i els seus ciclistes. A la gent del Centre Excursionista de Premià de Mar, amb en Kiku i la Maite al capdavant. A la Georgina i la gent del Centre Excursionista i l'ANC de Teià. A la Montserrat, la senyora del cotxe que ens va dur el pa i les cadires. A la Laura, sempre des del backstage, i als corredors alellencs que s'hi han sumat en l'últim tram del periple: en Joan i els seus fills -l'Àlex i l'Oriol-, en Marc, en Jaume, en Carles i l'Edu. I ja posats -i perquè no sigui dit- als Mossos de trànsit (els motoristes de Figueres i els germans de Sabadell) i les diverses policies locals, que han fet la feina de forma impecable.