Fatxa i fatxenda

El ple municipal del passat 31 de maig va traslladar al saló de sessions de l'Ajuntament la picabaralla que fins llavors mantenien a les xarxes socials el portaveu del PP, Javier Berzosa, i el regidor d'ERC Marc Almendro sobre la repressió a la rereguarda republicana en els mesos immediatament posteriors a l'alçament militar de 1936. 

En un atac de rauxa, Berzosa va perdre els papers. En primer lloc, va acusar Almendro de mancar-li al decòrum per haver-lo titllat de "feixista" -"a mi, que sóc un representant democràtic"- i d'esperonar el seu linxament moral a través de Facebook. En segon lloc, va atribuir-li la comissió d'un delicte d'enaltiment del terrorisme per haver permès la crida de consignes a favor de la lluita armada entre els assistents a un concert organitzat per la regidoria de Joventut. En tercer lloc, Berzosa -que és advocat- va amenaçar de denunciar-lo. I en quart lloc, es va aixecar i va abandonar el ple iradament, coincidint amb el torn de precs i preguntes del públic. 

L'episodi va ser molt desagradable. No només pel fons -que ho és: pretendre relativitzar la repressió franquista en base als excessos comesos per elements incontrolats pertanyents, fonamentalment, a una organització sindical anarquista- sinó també per la forma. Almendro no va perdre mai la compostura, cosa que no es pot dir de Berzosa; que es va mostrar voluble i cridaner, talment un sergent del cigró (rotllo Arensivia, per entendre'ns). 

Els precedents: pistolerisme i masclisme

El 23 d'octubre de l'any passat La Garnatxa ja va dedicar un article a Javier Berzosa -del qual en manllevo el títol- en què va quedar palès el seu pensament i la seva forma de procedir. Aquell post donava compte de dues relliscades, una de ben recent i un pecat de joventut de no res. Es tractava, per un costat, de la denúncia formulada a la fiscalia per una regidora del PP de Sant Just Desvern en què l'acusava, en la seva qualitat de síndic de l'afiliat, d'haver-la recriminat per no accedir a les pretensions sexuals del seu cap de llista en comptes de defensar-la. "Una mamadita a tiempo te hubiera ahorrado muchos problemas", li hauria etzibat. 

A més, el post es feia ressò d'un article publicat al diari El País el 9 de maig de 1982 en què s'informava de la detenció d'una quinzena de membres del grup ultradretà Frente de la Juventud. Els seus integrants havien cremat, el 23 de febrer d'aquell any, la figura del rei Juan Carlos exposada al Museu de Cera de Barcelona -com veieu, una original manera de celebrar l'aniversari del cop d'estat del tinent coronel Antonio Tejero!-, a més de ser autors de "diversos actes violents" com l'incendi de la seu de Convergència Democràtica al carrer d'Astúries, que va quedar reduïda a cendres. 

"En los respectivos registros domiciliarios efectuados por la policía -diu la crònica periodística- fueron hallados una pistola de fogueo con su correspondiente cargador, un kilo de goma arábiga solidificada, un kilo de clorato potásico y dos kilos de sal industrial". 

Francisco Javier Berzosa Hergueta -des de 2007, l'únic regidor del PP a l'Ajuntament d'Alella- va ser un dels detinguts, i no un qualsevol. Molt valent ell, hauria assaltat "a un cartero de Correos encargado de la distribución de giros. Este asalto tenía como propósito exclusivo obtener fondos para el citado Frente de la Juventud. A Francisco Javier Berzosa la policía le ocupó en el momento de su detención una pistola de fogueo, un machete de grandes dimensiones y un pasamontañas". La cosa no acaba aquí. No sabem si penedit o sota coacció, Berzosa es va convertir en confident i va delatar els seus camarades: "Fueron las propias declaraciones del detenido [...] lo que posibilitó que el mismo 30 de abril y en días sucesivos se lograra la detención del resto del grupo ultraderechista". 

Potser és cosa meva, que sóc rar -de fet, cadascú és com és-, però quan repasso els dos exabruptes -sexisme i violència- no puc estar de preguntar-me si no deu existir algun complex psicològic d'inferioritat que doni peu a aquesta estranya relació que s'estableix entre la gent rabassuda com Napoleó, Hitler, Mussolini o Franco i l'atracció pel foc i la destrucció. Probablement, Sigmund Freud tindria camp per córrer. 

A Berzosa li passa com al caçador quan és caçat; abomina Ferrer i Guàrdia, a qui presenta com a "terrorista", i reprèn els regidors d'ERC+La Garnatxa per integrar en els seus rengles antics militants de Terra Lliure quan l'únic que s'ha enfundat un passamuntanyes i ha empunyat mai una pistola -i encara la duu sota l'aixella- és ell. 

És com Aznar, que de jovenet blasmava la Constitució -"una xarlotada intolerable", va escriure- i avui, amb el suport de la FAES, n'és el seu paladí més preuat. Sigui com sigui, una cosa és clara: a la dreta del PP no hi ha ningú; des de l'Opus Dei a Fuerza Nueva, tothom s'allotja a l'Auberge espagnole del PP, tal com l'ha definit Gentil Puig al darrer número de L'Avenç. La pregunta és: són ells que s'han centrat o és la democràcia espanyola que s'ha dretitzat? Jo no en tinc cap dubte. 

La qüestió de fons 

La disputa entre Berzosa i Almendro arrenca el 14 d'abril. Aquell dia, des de fa sis anys, l'Ajuntament d'Alella commemora la proclamació de la República catalana i ret homenatge als fills del poble represaliats per la dictadura franquista. 

Berzosa no sols hi és refractari, sinó que s'hi mostra obertament hostil en considerar que "aquell règim va acabar amb la vida de molts espanyols". Segurament oblida el bienni negre, en què les dretes, capitanejades per Lerroux i Gil Robles, van regir el govern de la República entre novembre de 1933 i febrer de 1936. La seva política involutiva va provocar, l'octubre de 1934, l'esclat de la revolució minera d'Astúries -que va acabar en un bany de sang- i la proclamació de l'Estat català, que es va saldar amb tot el Govern de la Generalitat empresonat al vaixell Uruguai i el seu president condemnat a 30 anys de presó i deportat a la presó del Puerto de Santa María, a Cadis. 

'I tu, més'

Aquesta és la fórmula que tots hem fet servir quan hem estat canalla i ens trobat entre l'espasa i la paret, incapaços de rebatre una opinió amb arguments de pes. És un acte reflex que denota impotència i que els infants activen automàticament quan no els acompanya la raó o el coneixement. Serveix, supletòriament, per desvirtuar l'opinió d'altri. "Jo sóc ruc? I tu més" o "tu també", tant se val. 

Aplicat al camp del revisionisme històric, té la següent formulació: que l'Espanya nacional va assassinar centenars de milers de persones? La República també. Aquest és l'argumentari de la ultradreta espanyola, barrejant indistintament el terror roig, la crema d'esglésies, els escamots separatistes i les txeques de Barcelona. Berzosa parla de l'assassinat de "5.000 ciutadans que no pensaven igual" i encara es queda curt. Segons els historiadors Josep M. Solé Sabaté i Joan Villarroya, les víctimes de la repressió a la rereguarda catalana van ser unes 8.360. 

Tant per escrit -al seu bloc personal i el butlletí municipal- com de paraula al ple, Berzosa ha aixecat falsos testimonis. En concret, carrega els neulers contra la Generalitat i el seu president, Lluís Companys, per haver donat pàbul al Comitè Central de Milícies Antifeixistes, "que obrí la porta a les milícies armades d'ERC [...], a presons privades, detencions il·legals i execucions sense judici". Certament, entre el 19 de juliol i el mes de setembre de 1936, a Barcelona es va assassinar sense cap formalitat processal, però això no enlletgeix la tasca del Govern legítim de Catalunya. Ans al contrari. En un context social i polític advers, en què el poder real requeia sobre la CNT-FAI, la Generalitat -amb el president Companys i els consellers de Cultura i Governació, Ventura Gassol i Josep Maria Espanya al capdavant- va dur a terme una acció humanitària ingent destinada a salvar la vida de milers de persones: militars, religiosos, industrials, alts funcionaris i adversaris polítics. L'actuació consistia a expedir passaports i permisos de sortida i coordinar la marxa del país amb els consolats de França i Itàlia. Com explica Hilari Raguer, "a Barcelona acudien fugitius de tota la zona republicana, perquè era el lloc més fàcil i segur per fugir a l'estranger". El 28 d'agost de 1936 havien desembarcat a Gènova 11.840 pròfugs espanyols. Acabada la guerra, el consolat francès va publicar una llista amb el nom de les 6.630 persones evacuades per mar, sense comptar-hi les que van sortir per carretera, tren o avió. 

El 8 de setembre, la Generalitat i la Creu Roja van signar un acord per evacuar a l'estranger tots els membres de la població no combatent que ho desitgessin: dones, menors de 18 anys, homes de més de 60 i malalts. En els primers dies s'hi van acollir més de 2.500 persones. L'única condició per fer-ho efectiu era la reciprocitat; és a dir, que l'altre bàndol deixés sortir tothom que se sentís amenaçat. No fou el cas. Ni Franco va accedir mai als bescanvis ni, com deia l'historiador Josep Benet, "de l'altra banda no va sortir mai cap vaixell". Anys més tard, el president Josep Tarradellas diria, a propòsit de l'afusellament a Burgos del diputat d'Unió Democràtica Manuel Carrasco i Formiguera, que la Generalitat no tenia "persones importants a oferir", perquè "al principi les havia fet embarcar totes perquè no caiguessin en mans de la FAI". 

Referint-se al paper del president Companys, el mateix general colpista Gonzalo Queipo de Llano ho reconeixia des de Sevilla en una les seves paoroses al·locucions de ràdio: "[Companys] ha deixat sortir de Barcelona més de cinc mil homes de dretes, cosa que ha de disminuir sens dubte la responsabilitat que pesa sobre ell. Que Déu li ho tingui en compte". Déu potser sí, però no pas Franco, que el va fer afusellar al castell de Montjuïc un cop acabada la guerra. El president va córrer la mateixa sort que moltes altres persones significades en l'auxili i protecció d'eclesiàstics, empresaris i gent d'ordre, com el dirigent anarcosindicalista Joan Peiró, establert a Mataró, o l'alcalde d'Alella pel Partit Socialista Unificat, Antoni Pujadas. És per això -i no per cap afany de revenja ni per reobrir cap ferida- que cada 14 d'abril l'Ajuntament d'Alella honora la seva memòria. Berzosa, amb la seva obcecació, només demostra que està ben lluny dels valors humanistes que ells encarnen.