Patakada grega

Miro d'escriure alguna cosa sobre Grècia mentre escolto Eleftheria Arvanitaki. Estic confús, ho reconec. Un any i escaig després de llegir-lo, encara tinc present l'article de Rafael Poch sobre el Saqueig a Grècia i segueixo sense entendre com un país que tot just representa el 2% del PIB de la Unió Europea pot tenir la culpa de res. Onze milions de persones poden fer trontollar els fonaments econòmics del segon mercat capitalista del món? Ni de conya! 

Tanmateix, la pressió combinada dels bancs alemanys i francesos, de la troika i les institucions europees, i del Fons Monetari Internacional (FMI) va posar fi al govern en minoria del PASOK, en va instaurar un altre de coalició i va forçar la convocatòria d'eleccions anticipades per al passat 6 de maig. Amb aquesta mesura es perseguia la formació d'un govern nou que donés "estabilitat", "confiança" i "seguretat" als "mercats" i evitar el "contagi" a "altres economies" [l'espanyola i la italiana] "amenaçades" pels "atacs dels especuladors". 

Però el resultat dels comicis no va resoldre res ni va plaure a ningú: els partits històrics es van enfonsar i van quedar lluny de la majoria, i l'horitzó es va omplir d'incerteses davant la irrupció en escena d'un tercer actor: Syriza, incòmode i inesperat. La temuda i denostada "esquerra radical" que lidera el jove Alexis Tsipras (a la fotografia) va concitar el suport del 17% dels electors. 

L'ascens de la coalició d'esquerres -que el 2009 havia estat marginal- va tenir efectes laxants tant a l'interior com a l'exterior del país: d'una banda, va introduir una falca en el sistema polític bipartidista que garantia des de feia més de 30 anys l'alternança entre socialistes i conservadors, i, de l'altra, va engegar a rodar el pla d'acció dissenyat per la intelligentsia europea. 

I així arribem a la cita electoral d'ahir. Ara sí. L'Europa del capital, l'FMI, el Banc Mundial i els mercats ja tenen l'interlocutor oficial que desitjaven; un govern dòcil -al qual es faran algunes concessions per donar-li oxigen davant l'opinió pública, com ara la renegociació dels terminis i les condicions de retorn del rescat-, però un govern de circumstàncies al cap i a la fi: feble -com a conseqüència de les desavinences ideològiques i personals entre els seus membres, tal com explica Vicent Partal- i extremadament exposat al marcatge de Syriza. 

Força Syriza!

En la meva opinió, l'escrutini d'ahir suposa una victòria pírrica per a l'establishment polític grec que corre el risc, a més, de convertir-se en un caramel enverinat. Nova Democràcia (ND) s'ha imposat amb el 30% dels vots; un avantatge molt exigu -de només 3 punts- sobre Syriza. Només el fet que el sistema electoral grec premiï el vencedor amb un plus de 50 escons resol l'empantanec i garanteix que els partidaris del rescat europeu -xifrat fins al moment en 230 bilions d'euros- tinguin majoria al parlament: 126 diputats ND i 33 el PASOK. 

L'antiga Hèl·lada fou el bressol de la democràcia clàssica, però no han estat aquestes unes eleccions netes. El resultat de Syriza del 6 de maig va disparar totes les alarmes a l'Eurozona, de manera que la pressió exterior sobre la societat grega s'ha incrementat notablement, i el discurs de la por s'ha fet evident a les zones rurals, exposades al caciquisme i les oligarquies polítiques i econòmiques locals. 

No obstant això, Syriza ha aguantat el pols. La seva progressió ha estat meteòrica, especialment a les ciutats: si el 2009 va obtenir el 4,5% dels sufragis i el maig d'enguany aconseguia el 17%, ara s'ha eixamplat deu punts més (fins al 27%) i és la primera força a diverses circumscripcions (al mapa, en lila). M'agradaria pensar que l'èxit del seu discurs és degut a la seva actitud, les seves propostes i, sobretot, al seu ideari; a cavall de l'anticapitalisme i l'ecologisme (heus ací el seu programa). Però molt em temo que una part de la seva puixança pot ser merament conjuntural, motivada per les retallades i pel descrèdit, la incapacitat i la corrupció de la classe política tradicional. 

En qualsevol cas i malgrat les campanyes difamatòries en contra, Syriza té molta feina per davant: mostrar-se tan seriosa i conseqüent com fins ara, i consolidar un espai -que no és el tercer, que és el segon- que doni perspectives a la societat grega que existeix una alternativa viable a la descomposició de l'estat del benestar. 

L'alternativa és imprescindible perquè, de fora estant i després de cinc anys de recessió econòmica, de sacrificis socials i de vagues constants, no sembla de rebut que el 40% del cos electoral s'abstingui de votar; com tampoc no ho és que els mestres del clientelisme i de la gestió maldestre dels recursos públics estiguin cridats a treure el país del fangar. 

És trist però és així: la Unió Europa també té els seus propis "fills de puta", com deia Henry Kissinger. Per això dóna credibilitat a l'elit política que durant vint anys l'ha estafada i va falsejar els números de l'Estat per poder entrar a l'euro. En aquest punt, m'oblido d'Arvanitaki i em torna al cap aquella cançó -profètica, com tantes- de La Polla Records que deia així: "Europa, vieja y podrida prostituta, tu maquillaje no tapa el olor".