Je parle aragonais oriental

Si aleshores vaig riure, avui m'entristeix. 

Recordo certa enquesta que, essent adolescents, ens van fer a l'institut. Entre d'altres, ens demanaven que identifiquéssim quins idiomes sabíem parlar i el nivell de competència lingüística de cadascun d'ells. Tothom n'assenyalava tres -el català, el castellà i l'anglès-, tret d'una noia que ens va voler superar a tots per la dreta i en va marcar un quart: el valencià. 

La riallada va ser estrepitosa, inversament proporcional al seu ridícul. El tret li va sortir per la culata i ningú no va donar crèdit a aquell suposat mèrit; convertit en motiu de befa i escarni. La Judit -que així es deia la xicota- es volia fondre. En aquells moments -estem parlant de 1991 o 1992-, estava clar que català i valencià eren la mateixa llengua. 

Amb els anys -i seguint l'estela de Ramon Barnils, que parlava de la "Generalitat de Dalt" i la "Generalitat de Baix"- vaig aprendre a relativitzar les qüestions nominalistes i a interioritzar que potser sí -qui sap!- m'expressava habitualment en valencià del nord, i no pas en català. Després de l'anunci fet dimarts pel Govern de l'Aragó, estic començant a pair que ni una cosa ni l'altra, sinó que allò que realment xerrem a casa és aragonès. Oriental? No, orientalíssim. Tingueu en compte que vivim al Maresme. 

Sota l'òrbita de Castella 

A la vida, quan parlem de persones, no hi ha res pitjor que els renegats, ja que solen actuar com els antics cristians nous o conversos, moguts per l'odi i el fanatisme contra les seves arrels. En qüestions lingüístiques, les terres de parla catalana n'estan plenes: botiflers, blavers, i gonelles. La consellera de Cultura del Govern aragonès, Dolores Serrat (a la fotografia), que és oriünda de Ripoll, és l'última incorporació a la llista. 

Com la resta de territoris de la corona, Aragó va ser reduït el segle XVIII a la llengua i lleis de Castella, amb la sola diferència que el procés de substitució lingüística de l'aragonès pel castellà va ser anterior en el temps i acabaria sent irreversible. En aquests moments i segons l'Atles de les Llengües del Món en Perill de la Unesco, el cens de parlants de l'aragonès amb prou feines aplega 10.000 persones, especialment a les valls pirinenques de Chistau, Echo i Ansó. El seu aïllament territorial contribueix a la creació de bosses lingüístiques isolades i a la fragmentació dialectal, la qual cosa alimenta els particularismes i n'impedeix, de retruc, l'acord científic i l'acceptació social de l'estàndard.

Per conèixer l'opinió pública majoritària del milió i escaig d'aragonesos en relació a qüestions com la llengua, l'art sacre de la Franja o l'ús i gestió de l'aigua de l'Ebre no hi ha res com llegir El Heraldo, que encara avui, en plena època digital, marca l'agenda informativa de la regió. Però una cosa és llegir i una altra és interpretar. Per entendre Aragó -una realitat tan propera i llunyana alhora- cal tenir en compte dos condicionants. 

- L'assimilació cultural castellana i la desaparició de qualsevol besllum d'un sentiment nacional diferenciat. Malgrat els dignes -digníssims- esforços de redreçament fets per la Chunta Aragonesista (CHA), el país està ferit de mort. No tant per la pèrdua de les lleis i institucions primigènies -que aquestes ens les han furtades a tots- i la reducció de la llengua pròpia a l'estadi folklòric -quan havia estat llengua oficial de la cancelleria reial, juntament amb el català i el llatí-, sinó pel desert humà (al qual no és aliena l'expulsió de 60.000 moriscos l'any 1610) i la desarticulació interna de la seva societat. A una densitat de població extremadament baixa -18 habitants per km2 el 1857- i grans extensions de sòl estèril o improductiu, s'afegeix l'èxode rural del camp i la muntanya a la ciutat i, sobretot, l'emigració exterior a altres regions. Sense massa crítica, sense burgesia i sense una xarxa d'ateneus obrers fora de Saragossa no hi ha dinamisme social, i sense romanticisme i sense renaixença -més enllà de Joaquín Costa- és impossible reviscolar i teixir un horitzó col·lectiu alternatiu a Espanya. I així ens trobem ara: amb un cap i casal macrocèfal i profundament espanyolitzat que concentra a Saragossa el 70% de la població. 

- El sentiment d'inferioritat i de greuge constant, fruit del que hem dit suara i de la constatació que Aragó és una terra empobrida i una terra de pas entre Barcelona i Madrid. Assumida la seva pertinença a la nació espanyola, la gent d'Aragó veu els catalans diferents i carregats de prejudicis que els fan millors que ells: més dinàmics, més rics, més poderosos. Així, l'art de les parròquies de la Franja exposat al Museu Episcopal de Lleida no ha estat comprat o custodiat i no s'ha salvat de la destrucció o la venda a particulars, sinó que ha estat robat pels catalans. Com l'aigua de l'Ebre, que és tota seva. L'aposta del Govern central pel corredor ferroviari central, amb la reobertura del túnel de Canfranc, torna a acostar Aragó a Espanya i l'allunya de l'eix mediterrani, quan objectivament l'economia i la societat aragoneses -com a València i Múrcia- sortirien guanyant amb l'Euroregió. 

Del xapurreat a l'aragonès oriental

En un gest absolutament grotesc, la consellera de Cultura d'Aragó va presentar l'avantprojecte que suplantarà la Llei de llengües aprovada el 2009 en aquella comunitat amb els vots del PSOE i CHA per una de nova en què el català passarà a denominar-se "llengua aragonesa pròpia de l'àrea oriental d'Aragó". Com ha observat algú des de Saidí, la compareixença va tenir lloc abans d'ahir, 18 de juny, però es podria haver esperat al 18 de juliol perquè quedés més clara la intencionalitat. 

La llei vigent fins ara no feia oficial el català, però el definia com a "llengua pròpia, original i històrica" i en promovia la conservació, donava peu a l'extensió de l'ensenyament reglat i reconeixia el dret dels ciutadans a adreçar-se i ser atesos per l'administració en la seva llengua. Segons la consellera, la nova proposta "vol evitar que les llengües i les seves modalitats lingüístiques puguin quedar en mans d'organismes reguladors aliens a la nostra comunitat autònoma", en clara al·lusió a l'autoritat científica de què gaudia fins ara a l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). En canvi, interpel·lada pel foment de la llengua castellana a l'Aragó, Serrat reconeix que "d'això ja se n'encarrega la Real Acadèmia de la Lengua". 

En aquest punt, l'actuació del Govern aragonès es veu clarament influïda per entitats utradretanes que fan riure -com FACAO-No Hablamos Catalán, El Cruzado Aragonés o Identidad Aragonesa- i segueix el camí del secessionisme lingüístic valencià. Com va succeir amb l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, l'executiu aragonès del PP suprimeix el Consell Superior de Llengües d'Aragó i unifica en un sol organisme l'Academia d'a Luenga Aragonesa i l'Acadèmia Aragonesa del Català, que depenia de l'IEC. A partir d'ara, tots aquests òrgans seran reemplaçats per un de sol -l'Acadèmia Aragonesa de la Llengua- altament polititzat: cinc membres seran nomenats pel Govern i els altres cinc per les Corts, de manera que desapareixen el terç de membres proposats per la Universitat de Saragossa (massa científics per al gust del Govern). 

Divide et imperas 

Malgrat el rebombori generat a Catalunya i entre la societat civil franjolina, ni PP, ni PSOE, ni PAR, ni IU han emès cap pronunciament al respecte. Només CHA, en un comunicat de premsa, ha acusat PP i PAR de "menysprear els ciutadans que parlen aragonès i català fins a fer-los avergonyir" i de pretendre "eliminar quelcom que els sobra i molesta. Mort el gos, morta la ràbia". Per a la portaveu aragonesista, Nieves Ibeas, la reforma de l'Estatut d'autonomia aprovada el 2007 -que parla de "llengües i modalitats lingüístiques pròpies" sense dir-ne el nom- va obrir la porta a la seva atomització "per municipis, per barris, per illes de cases i fins i tot per pisos". 

També s'hi ha referit l'IEC. La màxima autoritat acadèmica sobre la llengua catalana ha advertit que el projecte del Govern aragonès podria violar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que "compromet les autoritats (articles 7.1.b i 7.1.e a respectar l'àrea geogràfica de cada llengua i les relacions entre els territoris en què es parla". L'IEC recorda, a més, que "el Comitè de Ministres del Consell d'Europa ha recomanat (el 2005 i el 2008) a l'Estat espanyol que apliqui un marc jurídic específic que protegeixi el català i l'aragonés a l'Aragó, usant exactament aquestes denominacions".

Però no tot són males notícies. L'ofensiva contra la unitat de la llengua catalana que duen a terme els governs del PP al País Valencià, les Illes Balears i l'Aragó també té coses positives; coses que no li passaran mai a un andalús, un xilè o un mexicà. Ells han estirat l'idioma com un xiclet sense gust a res, i del castellà n'han fet l'espanyol. En canvi, a nosaltres ens passa al revés: l'anem esmicolant i en fem anissos, cadascun d'un sabor i un color diferent de l'altre. Hi tenim el mallorquí, el menorquí, el valencià, el català i ara també l'aragonès oriental. Vés quines coses! 

Aquest matí ens hem llevat parlant una llengua -català o valencià del nord- i anirem al llit parlant-ne una altra, o sabent-ne tres. I tot això, sense moure'ns de casa, sense fer cap esforç i tot gràcies a una colla de genocides culturals -els d'aquí i els d'allí- i un objectiu que ens farà lliures: "la unidad de destino en lo universal" de totes les animetes que pul·lulem per aquesta península inacabada.