Bon dia, jo tampoc no vull pagar

Tornen les escaramusses a la guerra de guerrilles que, des de ja fa alguns any, enfronta una part de la ciutadania dels Països Catalans amb la política de peatges i les concessionàries d'autopistes. L'últim casus belli és el de Josep Casadellà, un veí d'Anglès, a la comarca de la Selva, que des de fa algunes setmanes es nega a pagar el peatge de l'AP-7 a Maçanet. 

Mentre el pols plantejat per Casadellà ha estat individual, la seva lluita no ha transcendit; però els nervis s'han defermat a Abertis -i, per extensió, a La Caixa, CiU i la Generalitat- des del moment en què Casadellà el va fer públic. Casadellà va penjar un vídeo a Youtube que ha rebut prop de 140.000 visites. En la gravació -que ha servit d'inspiració perquè altres conductors facin el mateix- es veu com Casadellà s'atansa a la cabina de peatge i explica a l'empleat que no abonarà la tarifa per la discriminació que suposa que els catalans hagin de pagar per l'ús d'unes infraestructures de mobilitat que en altres territoris de l'Estat espanyol són gratuïtes. "O paguem tots, o no paga ningú", diu. 

Dissabte, Abertis ja l'esperava. Li havia parat un parany: Casadellà va quedar atrapat durant una hora i mitja entre dues barreres a l'estació de peatge de Maçanet, mentre la concessionària avisava els Mossos d'Esquadra i la grua. Però Casadellà no es va arronsar i se'n va sortir: les tanques es van alçar i va guillar sense pagar. 

“Si només ho faig jo no passarà res, si ho fem tots no sabran què fer”. Aquesta és la clau de la campanya #novullpagar. En aquests moments, la crida a la revolta contra els peatges és un clam a totes les xarxes: la xarxa social -la pàgina de Faceebok Prou Peatges aplega 6.000 internatues- i la viària: cada cop són més els casos pràctics de gent que no paga (a Sant Sadurní, Figueres, Martorell, Vilassar, Mataró o Ondara, a la Marina Alta!). 

Fórmules per no pagar 

Existeixen, bàsicament, tres formes per burlar un peatge: dues per les vies automàtiques i una per les de pagament manual. Casadellà s'acull a la darrera: s'adreça a la cabina i declara que no vol pagar. En aquest cas, l'empleat pren nota del document d'identitat i/o de la matrícula del vehicle i, a continuació, acciona el mecanisme d'obertura. 

En vies de pagament, existeix l'opció de plantar-se davant la barrera sense fer ús ni de la targeta ni del teletac i quedar-se allà, palplantat, obturant el pas dels vehicles que vénen darrere i provocant un bon merder de cues i clàxons. Davant d'aquest escenari, l'encarregat de torn acaba obrint la tanca. 

L'altra opció està reservada únicament a les vies de telepagament i requereix una certa perícia. Consisteix a enganxar-se tant com sigui possible al cotxe de davant i aprofitar el marge de temps i d'espai de seguretat que dóna el mecanisme per colar-s'hi. Quan feu això, automàticament s'activarà una alarma que us delatarà.  

Intencionalitat política

Hi ha un grapat d'arguments convincents i concloents per no pagar peatges, que van des de la gestió privada i onerosa d'unes infraestructures que poden estar perfectament amortitzades (com és el cas de la C-32 al Maresme), fins al greuge territorial que suposa, per exemple, que els catalans seguim pagant mentre el Govern de l'Estat anuncia el rescat de les autopistes que envolten Madrid. 

L'any 2000, Josep C. Vergés  denunciava al llibre Les autopistes de peatge a Catalunya, crònica d'una discriminació inacceptable que les sis empreses concessionàries amb interessos al Principat concentraven el 44% dels ingressos i el 54% dels beneficis que genera el negoci dels peatges a tot l'Estat. A grans trets, la meitat de la recaptació era benefici net i en el cas del Baix Maresme el marge s'ampliava fins al 70%. El llibre reproduïa un mapa polític de 1854 que divideix el regne d'Espanya en tres parts: l'Espanya uniforme o purament constitucional, que comprèn les 34 províncies de Castellà i Lleó; l'Espanya foral de les províncies basques, i l'Espanya incorporada o assimilada de la Corona d'Aragó. Si hi superposàvem el mapa de les autopistes de peatge, en resultava que el 82% es concentrava en l'Espanya foral i l'Espanya incorporada. 

No debades, l'Estat obté cada any més de 4.200 milions d'euros fiscalitzant l'IVA de les autopistes catalanes, un impost que no es repercuteix sobre les autovies i que ens ajuda a entendre perquè el govern central tampoc no està pel seu rescat. 

A Youtube trobareu una versió actualitzada d'aquest mapa. Es tracta d'una simulació animada del 'joc de les autopistes' del Cercle Català de Negocis que és, alhora, un homenatge a la consola Philips Videopac. Cliqueu aquí i no us en penedireu. 

La meva experiència

Malgrat el rebombori mediàtic, la majoria de conductors es mostra, de moment, prudent en espera de conèixer les conseqüències a les quals s'exposen. Avui, Vilaweb dóna resposta a la modalitat posada en pràctica per Casadellà, però què passa amb les altres? 

Intentaré fer una mica de llum a partir de la meva experiència personal (modèstia a part). Com a regidor de La Garnatxa a l'Ajuntament d'Alella entre 2003 i 2011 he participat en diversos actes institucionals de protesta a l'estació de peatge que han acabat amb l'aixecament de barreres. Amb anterioritat, havia pres part en accions similars organitzades per Joves d'Alella Amb Ràbia (JAAR) i Xarxa Maresme als peatges d'Alella, Vilassar de Dalt i Premià de Mar. Durant aquella època em vaig saltar repetidament el peatge d'Alella; passava enganxat al vehicle de davant. Mesos després vaig rebre una notificació del Servei Català de Trànsit (SCT) on es detallaven, fil per randa, la pràctica totalitat d'episodis que havia protagonitzat i es proposava una sanció de 57,14 euros per a cadascun d'ells (!). Segons l'expedient sancionador instruït pel SCT, la meva actuació infringia l'article 153 del Reglament General de Circulació: "prohibició de passar sense aturar-se". Aturar-me en una via de telepagament? Evidentment vaig al·legar i evidentment les denúncies van quedar "sense efecte". Molt em temo que ara com ara hi ha un buit legal, tot i que també estic segur, com deia algú, que Miquel Roca i Junyent ja hi deu treballar per solucionar-ho.