PP: la legalitat al seu servei

L'Espanya actual, amb el PP al capdavant, és una fàbrica d'independentistes. La mentida, l'amenaça i la supèrbia de què fan gala els seus dirigents en qüestions com la política econòmica, la corrupció o la recentralització autonòmica els desacrediten a ulls de bona part de la ciutadania. I el menyspreu i la bel·ligerància amb què aborden les qüestions tocants a Catalunya com la llengua, l'escola, el finançament o les infraestructures els han convertit en personatges definitivament hostils. 

En els àmbits legal i jurídic, el PP és el rei de la tergiversació. No té prou de manifassejar el poder judicial i de dirigir els seus pronunciaments i actuacions, sinó que s'ha erigit en intèrpret únic de la llei. En té el monopoli, amb l'aquiescència del PSOE. Per això, tots dos partits s'autoproclamen constitucionalistes. Fent trampes al solitari han usurpat la norma bàsica als que no pensen com ells i els l'han girada en contra: han imposat una lectura unívoca i restrictiva de la Carta Magna que ha estès a la resta d'articles la pàtina franquista que revestien el 8.1, que confia a les forces armades la defensa de la sobirania i de la integritat territorial d'Espanya, i el 145.1, que prohibeix expressament la federació de comunitats pensant en Navarra i Euskadi, però també en Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià. Amb raó, "Constitució i Estatut són normes odioses a Catalunya". En comptes d'una eina de concertació, el PP i el PSOE n'han fet un tòtem. 

El procés sobiranista que es viu a Catalunya, consubstancial a una àmplia demanda social de canvi, ha posat a prova el tarannà democràtic dels partits espanyols i de l'aparell de l'Estat, i n'ha exhibit les carències. I les mentides. 

Les vergonyes, al descobert

Primera mentida: el sistema polític espanyol rebutja la celebració d'un referèndum consultiu el 9N perquè "no és legal". Com és sabut, l'article 150.2 de la Constitució contempla que "l'Estat podrà transferir o delegar a les comunitats autònomes, mitjançant una llei orgànica, facultats corresponents a una matèria de titularitat estatal que per la seva naturalesa siguin susceptibles de transferència o de delegació". A la vista d'aquesta possibilitat, la cambra catalana va formular-ne la petició al Congrés amb l'objectiu de fer possible la votació prevista per al pròxim 9 de novembre sobre el futur de Catalunya. Tot i que existeixen diversos precedents -com els referèndums estatutaris de Canàries i el País Valencià-, PP, PSOE y UPyD van denegar la sol·licitud, i van emmascarar amb arguments legals una qüestió que és política i que únicament exigia voluntat d'entesa. 

Segona mentida: l'Estat invoca la Constitució per suspendre l'autonomia si la Generalitat posa les urnes, acusant-la d'un "delicte de desobediència". En vigílies de l'aprovació de la llei de consultes al Parlament, el ministre d'Afers Exteriors espanyol, José Manuel García-Margallo, advertia que l'Estat utilitzarà "només la llei, però tota la llei" per impedir la votació del 9N, inclosa la possibilitat de suspendre l'autonomia catalana: "inclòs el que calgui incloure perquè aquesta consulta no se celebri", va reblar. Efectivament, els articles 55 i 116 de la Constitució i la llei orgànica 4/1981, per la qual es regulen els estats d'alarma, excepció i setge preveuen la suspensió temporal de diverses garanties jurídiques i llibertats individuals, en determinats supòsits. Tot i que no parla enlloc d'afectar el règim autonòmic, l'article 155 de la Constitució dóna peu perquè "si una comunitat autònoma no complia les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposen, o actuava de forma que atemptés greument contra l'interès general d'Espanya, el Govern, previ requeriment al president de la Comunitat Autònoma i, en el cas que no l'atengués, amb l'aprovació per majoria absoluta del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per tal d'obligar-la al compliment forçós de les dites obligacions"... Cal veure, doncs, quines serien aquestes mesures necessàries, i en quin marc legal s'empararien. 

D'acord amb l'article 133 de la llei 4/1981: "Cuando se produzca o amenace producirse una insurrección o acto de fuerza contra la soberanía o independencia de España, su integridad territorial o el ordenamiento constitucional, que no pueda resolverse por otros medios, el Gobierno podrá proponer al Congreso de los Diputados la declaración de estado de sitio". Per a Espanya, dipositar una papereta de vot en una urna pot ser interpretat com un acte de força? 

Tercera mentida: la Generalitat existeix per obra i gràcia de la Constitució. L'últim esperpent en aquesta espiral de declaracions per part del Govern central va arribar ahir, per boca de la seva vicepresidenta. En un míting del PP a Saragossa, Soraya Sáenz de Santamaría va recordar Artur Mas que és president "de tots els catalans [...] perquè li ho permet la Constitució". La cosa té nassos: la institució fou creada el 1359, Mas és el seu representant número 129 -o 131- i la Generalitat actual, sostinguda a l'exili pels presidents Irla i Tarradellas, va ser restituïda el gener de 1977. Que jo sàpiga, la Constitució va arribar després, el desembre de 1978, i vostès, senyors i senyores del PP, hi estaven en contra.