Després de 40 anys de dictadura i 40 més de conllevancia, Catalunya torna a agafar les regnes del seu destí tota vegada que les institucions de la terra –el Govern i el Parlament– han fet possible el referèndum del proper diumenge. A Catalunya tothom admet que hauria estat preferible un referèndum pactat amb l’Estat, que s’ha negat en rodó. Tanmateix, la convocatòria és perfectament legítima, legal i democràtica; per la qual cosa el resultat serà també vinculant.
La cadena d’esdeveniments polítics, econòmics, socials i judicials viscuts en els darrers anys –confirmada i accelerada en les últimes setmanes– interpel·la àmplies capes de la societat sobre els límits de la democràcia i l’exercici dels seus drets fonamentals. Estrictament parlant, la votació de demà gira a l’entorn del futur estatus polític de Catalunya, però els electors saben que la seva resposta porta implícites moltes altres consideracions. Es tracta de seguir sent una possessió del regne d’Espanya i anar passant sense pena ni glòria fins a esvair-se del tot, o bé de proclamar la independència i prendre part en la construcció d’un país de bell nou a través d’un procés constituent. Es tracta, en definitiva, d’esllanguir fins a l’assimilació o bé de ser un subjecte polític actiu. Súbdits o ciutadans, aquesta és la qüestió.
Esmena a la totalitat
Avui, el referèndum –i el projecte independentista que el vehicula– és una esmena a la totalitat del règim del 78 sorgit de les cendres de la dictadura franquista. L’independentisme frisava perquè arribés aquest dia, però ningú no s’esperava que anés tan ràpid.
Plenament conscients de les limitacions de l’autogovern i de la negativa dels grans partits espanyols a revisar la Constitució en clau federal, Pasqual Maragall i el catalanisme polític van intentar de trobar-hi un nou encaix per a Catalunya a través de la reforma pactada de l’Estatut d’autonomia iniciada l’any 2005. A l’hora de la veritat, però, l’Estatut aprovat al Parlament va ser impugnat pel PP, torpedinat pel PSOE, masegat pel Congrés i ultratjat pel Tribunal Constitucional. Amb la seva sentència de 2010, l’alt tribunal pervertia una llei orgànica sancionada pel rei i votada en referèndum –amb més pena que glòria- pel poble català. Aquell dia, els aparells de l’Estat van dinamitar el pacte constitucional que vinculava a Catalunya i van legitimar l’inici d’un procés constituent propi.
En contra del discurs oficial de l’unionisme, en tot aquest temps a Catalunya no hi ha hagut cap decantament nacionalista, ni a les seves escoles s’hi ha fet cap mena d’adoctrinament que no sigui l’acceptació tàcita de les regles del joc de la democràcia representativa i del sistema capitalista. Totes les enquestes demostren que la majoria del país segueix sentint-se alhora catalana i espanyola, en diferents gradacions i intensitats.
Aleshores, què ha passat? Doncs que molta gent ha passat directament de la indiferència a l’independentisme; no com a doctrina política, sinó com a via d’escapatòria i finestra d’oportunitat davant d’un Estat hostil i demofòbic. El creixement exponencial de l’independentisme no té a res veure amb la identitat, la llengua o la ideologia, sinó que ha estat eminentment una reacció transversal d’autodefensa, instintiva i alhora sospesada, precisament, davant l’agressivitat del nacionalisme espanyol. La culpa, si hem de parlar en aquests termes, és tota seva i l’Estat l’ha fet viral. Amb la seva actitud bel·ligerant, arrogant i sempre displicent, l’Estat ha fet veure als catalans que no els estima i que amb prou feines els tolera. Han passat 10 anys des que Enric Juliana va diagnosticar la síndrome del “català emprenyat” i la “desafecció” de què alertava l’expresident Montilla s’ha escampat pertot.
Massa tard
Efectivament, l’oposició de l’Estat a acordar els termes del referèndum dificulta el camí a seguir a partir del dia 2. Amb voluntat d’entesa, hi havia diverses vies perfectament legals per sotmetre aquesta qüestió a consideració dels ciutadans. Les més evidents: o bé una transferència per part del Congrés a la Generalitat de la facultat per celebrar un referèndum, d’acord amb l’article 150.2 de la Constitució, o bé la celebració d’un referèndum en el conjunt de l’Estat, seguint l’article 92. Molts catalans l’hauríem acceptat. No pas perquè compartim la idea que la sobirania rau en el conjunt dels pobles d’Espanya, sinó precisament per fer palès que l’anomalia catalana justifica i legitima l’activació unilateral del mecanisme d’autodeterminació si, com ja va passar amb el referèndum d’ingrés a l’OTAN, Catalunya hagués votat diferent que la resta de l’Estat. Però ara ja és tard.
Els responsables del PP insisteixen a dir que la Constitució espanyola de 1978 va tenir l’aval del 90% dels catalans i la participació més elevada de totes. És fàcil d’entendre si tenim en compte el lema de l’Assemblea de Catalunya: Llibertat, amnistia, Estatut d’autonomia. L’any abans s’havia restablert la Generalitat –l’única institució de continuïtat amb la legalitat republicana esclafada l’any 1939– i en aquells moments s’estava ja redactant un Estatut que havia de garantir l’autogovern, així com una lectura oberta i possibilista de la Carta Magna. En comptes d’això, d’ençà de la teatralització del cop d’estat del 23-F de 1981 i la subsegüent aprovació de la Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA) de 1982, la Constitució ha estat interpretada cada cop més restrictivament fins a esdevenir un mur de contenció contra les aspiracions catalanes i una eina al servei del govern de torn –PP i PSOE, tanto monta, monta tanto– per erosionar la capacitat legislativa de l’autogovern i manllevar drets individuals i col·lectius.
En el fons, l’Estat segueix parasitat per les mateixes nissagues de funcionaris i buròcrates del franquisme. I això val per als ministeris, la judicatura, l’exèrcit, les forces de seguretat i fins els uixers del Congrés, com ha quedat acreditat aquests dies amb el nomenament del coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos com a director tècnic dels Mossos d’Esquadra. "Vientos de revancha son los que parecen traer algunos ayuntamientos. Las calles dedicadas a Franco y a José Antonio lo estarán a partir de ahora a la Constitución", va escriure el maig de 1979 un tal José María Aznar. Els que no la volien, ara es fan dir constitucionalistes i s'erigeixen en els seus garants i únics intèrprets.
Saltar el mur
Les persones poden ser esclaves dels seus actes i paraules, però no pas d’allò que no els ha estat consultat. En aquests moments, el 73,3% de la població catalana no va votar la Constitució perquè va néixer amb posterioritat a l’any 1960 i no tenia la majoria d’edat quan es va sotmetre a referèndum el 1978; sense comptar les persones d’altres procedències que s’han establert entre nosaltres amb posterioritat a aquella data. En aquests 57 anys, el món i la societat ha canviat molt, però Espanya segueix aferrada a aquell tòtem. No sabem quin suport obtindrà demà el sí a la independència –ni quin obtindria en el referèndum pactat que hauríem desitjat-, però una cosa és clara: diumenge, la Constitució del 78 serà rebutjada de pla pel poble català. Com deia l’Ovidi, “ja no ens alimenten molles. Ja volem el pa sencer. Vostra raó es va desfent. La nostra és força creixent”.