21 de desembre 2013

Una pregunta intel·ligent per a un referèndum que no es farà

Quan tenia 10 anys, al barracó de les Escoles Fabra on cursàvem cinquè d'EGB vam decidir que la nostra classe s'anomenaria Els naturalistes de Catalunya. El nom era la suma o adaptació de dues propostes que responien a sensibilitats diferents i que estaven molt igualades pel que fa al suport de l'alumnat, però que alhora eren perfectament compatibles; com és de veure en el resultat de la votació: guanyada per majoria amplíssima. L'acord assolit dijous passat per CDC, CUP, ERC, EUiA, ICV i UDC sobre l'enunciat de la doble pregunta que hauria de permetre els ciutadans d'aquest país decidir el seu futur estatus polític m'hi ha fet pensar. 

Vaig assabentar-me de la notícia per la ràdio, en directe, mentre conduïa, i val a dir que em vaig emocionar: instintivament, vaig prémer les mans i vaig deixar escapar un siií! per entre les dents (i això que en aquell moment qui parlava era el sonso d'en Joan Herrera...). L'esverament em va durar la resta del dia i encara ara, quan hi penso, crec que l'anunci de la qüestió i la data de la consulta demostra que el procés d'independència és irreversible i suposa una injecció de moral per a molts catalans: d'una banda, confirma la unitat d'acció i el compromís dels partits polítics que el van subscriure i, de l'altra, palesa la seva capacitat sorpresiva i els garanteix la iniciativa davant l'actitud i les maniobres legals o subterrànies de l'Estat espanyol. En aquesta partida no és Madrid qui marcarà els ritmes, i això ens dóna possibilitats de guanyar-la: ens fa esmunyedissos i, fins a cert punt, imprevisibles. La prova és que l'anunci ha agafat el CNI amb els pixats ventre. 

El PSC, autoexclòs

Els dies transcorreguts des de llavors han donat peu a tota mena d'anàlisis -i d'acudits- sobre la doble pregunta. A mi m'agrada: parla d'independència, és inclusiva, és binària, és inequívoca i té en compte tres aspectes que milloren la qualitat democràtica del pronunciament. Una: que és el mínim comú denominador que feia possible un acord políticament ampli i socialment interclassista. Dues: que la societat catalana és plural i que la voluntat de canvi de paradigma té diverses gradacions i totes les opinions haurien de poder expressar-se. I tres: que calia -en la meva opinió, per últim cop- estendre la mà al PSC abans no es precipiti al buit. 

Tot i que la versió oficial dels fets explica que la negociació es va desencallar en només dos dies, altres veus afirmen que la proposta estava sobre la taula del PSC des de feia setmanes, en espera que almenys s'hi sumessin els sectors crítics, i que, mentrestant, tot era comèdia. Durant aquest temps, el PSC hauria estat més a prop que mai de l'escissió. I sinó, temps al temps: als socialistes els costarà sortir indemnes. 

I aquesta és l'altra gran virtut de la pregunta: que posa els federalistes i els amants de les terceres vies entre l'espasa i la paret -com explica, en pròpia pell, l'antropòleg Manuel Delgado en aquest article-, i permet desemmascarar els impostors. Una setmana després, els protagonistes de l'acord guanyen enters davant l'opinió pública catalana -tots han cedit, tots han tingut amplitud de mires, i això sempre és valorat positivament-, mentre a Pere Navarro li ha caigut la careta. 

Si la dreta i l'esquerra espanyoles segueixen atrinxerades rere una interpretació obtusa de la Constitució, els últims federalistes de cor que resten a Catalunya aviat es passaran als rengles de la sedició. Hauran de triar entre l'estelada i la rojigualda, en paraules de Delgado. I això és el que més em sorprèn de l'actitud de la direcció socialista: que s'estigui immolant tot just ara, amb una colla de mesos convulsos i trepidants encara per davant, atracallant una pregunta que tothom sap que és un esquer perquè no se sotmetrà a consulta el 9 de novembre de 2014; senzillament, perquè ni el Congrés dels diputats ni el Govern del PP autoritzaran la transferència o delegació a la Generalitat de la facultat per organitzar un referèndum per la via de l'article 150.2 de la Constitució. 

Artur Mas va reconèixer dilluns passat en l'entrevista que va concedir a TV3 que aquest era l'escenari més plausible, i el portaveu de C's, Jordi Cañas, ho tenia claríssim el dia que es va fer l'anunci: "Tenim la data i tenim la pregunta, però no tindrem consulta. En el seu lloc tindrem un avançament electoral i unes eleccions plebiscitàries". Hi estic d'acord, però pel camí ens haurem tornat a carregar de raons i haurem cremat una etapa més del full de ruta que ens servirà per demostrar al món i a tots els catalanistes que Espanya ni escolta, ni vol reformar-se.

29 de novembre 2013

El PP i Canal 9 (o com morir matant)

Aquest migdia el Govern valencià del PP ha clausurat la cadena de televisió autonòmica Canal 9, enmig d'un espectacle grotesc que ha estat retransmès en directe pels periodistes que s'havien resistit a abandonar els seus llocs de treball al centre de producció de Burjassot. A les 12:19h i després d'una primera temptativa frustrada a les dues de la matinada que he pogut seguir en directe a través del canal de notícies 3/24, la policia espanyola finalment ha aconseguit accedir acompanyada d'un jutge a les instal·lacions del control central de la corporació i ha fet possible el fade to black. 

La desconnexió del senyal posa fi a 24 anys d'emissió ininterrompuda i suposa la mort de la ràdio i televisió públiques valencianes. El tancament és "definitiu i inapel·lable" i l'executiu d'Alberto Fabra el justifica per raons de prioritat econòmica. Si fem cas al president de la Generalitat, els diners que costaria RTTV es destinaran ara a escoles i hospitals. Tot plegat, una broma de molt mal gust que no se sosté per enlloc i que, molt possiblement -i tant de bo!-, acabarà passant factura al PP a les urnes. 

La veu del seu amo 

Durant els 18 anys d'hegemonia social i política en què la dreta espanyola ha governat el País Valencià, Canal 9 ha estat tot el contrari d'allò que havia de ser. Va nàixer, en teoria, amb dues finalitats ben clares; les mateixes que pocs anys abans havien inspirat la posada en marxa de TV3 al Principat i d'ETB al País Basc. D'una banda, Canal 9 -i més tard la resta de canals i emissores radiofòniques del grup que s'hi van afegir- havia de contribuir a la creació d'un espai comunicatiu valencià enmig d'un territori desvertebrat, identitàriament confús i confós, i massa avesat al localisme, com molt bé explicava mesos enrere Toni Rico. Per fer-ho, Canal 9 -com TV3 i ETB- utilitzaria conscientment el valencià com a llengua vehicular. D'aquesta manera seria possible el segon objectiu: dignificar l'idioma i contribuir a la seva normalització social. I encara una altra cosa: a nivell informatiu, Canal 9 havia d'acostar als televidents la informació de proximitat tot reflectint i interpretant la realitat plural valenciana, i això equivalia a donar veu als diversos accents polítics i socials. 

Això és el que hauria d'haver estat en teoria i no ha estat a la pràctica. I no ha estat, entre d'altres raons, perquè, en el fons, Canal 9 va ser també ideada per contrarestar l'acceptació, la influència i el ressò mediàtic que TV3 tenia al sud del riu Sénia gràcies a la xarxa de repetidors finançada amb aportacions ciutadanes per Acció Cultural del País Valencià. 

Ben aviat decaigué l'aposta per la normalització i l'extensió de l'ús social de la llengua. El cinema i la major part d'espais d'entreteniment -de dubtosa qualitat, tractant-se d'un mitjà públic- eren únicament en castellà. El valencià quedava relegat a les sèries de producció pròpia, els informatius i alguns programes menors. Parlo amb cert grau de coneixement. Durant el poc temps que l'acord de reciprocitat entre les dues Generalitats -la de dalt i la de baix, com les anomenava Ramon Barnils- va estar vigent, guaitava amb delit la programació de Canal 9 (també d'IB3 fins que el PP de les Illes també la va fer caure del nostre multiplex). Jo també em vaig enganxar a L'alqueria blanca, i per passar l'estona cada vespre reia una estona amb un programet d'humor blanc on hi sortien tots els tòpics (el llaurador, la taronja, el turisme de sol i platja) i sempre acabaven els gags cridant "quina gentola!".

Però el veritable programa d'humor venia després i es deia Notícies 9 (Nt9). Més que un informatiu, allò semblava el gabinet de premsa del PP. La realitat només tenia una lectura, la seva. Els altres agents socials i polítics no existien. Bé, de fet, potser sí que existien, però només a voltes: quan calia apel·lar a l'enemic exterior, i en general eren tan pèrfids i poc recomanables que no els sentíem ni vèiem mai. Per tant, no és que fossin ignorats; és que directament eren vetats, censurats i proscrits. Ens referim a persones i entitats com Eliseu Climent, l'Associació Cultural del País Valencià, Escola Valenciana, l'Associació de Víctimes de l'accident del metro de València o grups de música com Obrint Pas, entre d'altres. Ara, des que RTVV ha escapat al control del PP, tots ells -i la gent del PSPV, de Compromís i d'EU- han passat pels platós de Canal 9, però això no fa bons de la nit al dia els treballadors i treballadores d'aquell mitjà. 

Sens dubte, hi ha professionals que hi han lluitat, que s'hi han significat i que, com a conseqüència de les seves denúncies, han estat rellevats de les seves funcions i condemnats a l'ostracisme, però no és menys cert que també hi ha qui, durant anys, ha amagat el cap sola l'ala i ha estat còmplice necessari de tot plegat; transigint amb la censura i la manipulació, aplaudint el tancament de TV3 en aquelles contrades i actuant al dictat dels seus patrons. Són molts els qui només han alçat la veu quan han vist perillar el seu lloc de treball. 

"No els crèiem capaços d'açò", han dit alguns en referència al PP. Doncs ja us ho podíeu imaginar. Per a mi, la jugada està molt clara: el PP sap que està a punt de perdre l'hegemonia política al País Valencià en favor de Compromís -fins i tot al cap i casal- i no està disposat a deixar en mans de l'oposició -o pitjor, dels mateixos professionals- una estructura comunicativa com RTVV que pugui contribuir a revalencianitzar la societat i a qüestionar l'herència política, lingüística i econòmica del govern actual. Política de terra cremada, vaja; tot i que d'aquestes cendres en pot sortir la millor saó

14 de novembre 2013

El pacte entre Esquerra i Convergència ja és una realitat a Alella, a desgrat d'Unió

L'entrada de CiU al govern municipal d'Alella era només qüestió de temps. El que ningú no es podia imaginar és que, arribada l'hora de la veritat, el pacte només inclouria regidors de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), i cap d'Unió. 

Fa més d'un any que la federació nacionalista feia mèrits per veure's recompensada i desplaçar el PSC al capdavant de l'Ajuntament, molt especialment després del suport de CiU a la declaració d'Alella com a territori català lliure i l'abstenció al pressupost per a 2013. En els darrers temps, fins i tot els escrits al butlletí municipal de la seva cap de files havien fet un viratge inesperat de 180 graus i havien passat de fuetades a glosses d'amor no correspostes per un alcalde indolent. Certament, el republicà Andreu Francisco, amb aquell domini del tempo polític que el caracteritza, hauria estirat al màxim l'acord per fer-l'hi digerible al PSC -el seu soci de govern- i, de passada, fer patir una mica els convergents. Però no ha estat aquest l'únic motiu perquè tot s'hagi dilatat. La inesperada renúncia al càrrec de l'únic regidor d'Unió, Benjamí Izquierdo, el passat mes d'octubre ens en dóna les claus. 

Joc de cadires a CiU 

Oficialment, tant a ERC com a CiU, la necessitat i l'oportunitat d'aquest pacte a escala local s'explica pel context polític que viu el país, el procés d'autodeterminació, el suport parlamentari dels republicans a Artur Mas i un eventual acord de Govern entre les dues formacions a nivell nacional. "Cal donar exemple", diuen uns. "Hem d'estar preparats pel que vindrà", afirmen els altres. 

A CiU, la principal valedora de l'entesa amb Francisco ha estat la seva cap de llista, Cristina Xatart, i l'executiva local convergent; una direcció completament renovada i de la seva màxima confiança. També n'era partidari Benjamí Izquierdo; no així UDC, que l'endemà de fer-se pública l'ampliació de l'equip de govern es despatxava amb una piulada a les xarxes socials en la qual se'n desmarcava obertament i ventilava públicament que l'acord s'havia fet a les seves esquenes. 


A diferència de Xatart, el regidor d'Unió s'havia mostrat tothora molt mesurat en les crítiques al govern i sovint s'havia lamentat de la poca incidència de la tasca de l'oposició, i de la molta feina que es podria fer de dins estant. La seva dimissió, oficialitzada en el ple d'octubre, no va agafar ningú per sorpresa. En privat, Izquierdo va rebre paraules d'ànims de tots els membres de l'equip de govern -"cap ni una", en canvi, dels seus correligionaris-, i l'alcalde fins li va demanar que s'hi repensés, que comptava amb ell per assumir tasques de responsabilitat. 

Públicament, els motius per deixar l'acta de regidor obeeixen a raons professionals. Excuses de mal pagador, ja que en el fons hi trobem les desavinences amb Xatart relacionades amb el seu lideratge i el tracte dispensat a la secció local d'UDC, com més va més menystinguda i bandejada per part dels seus socis. I és que, segons els democristians, Xatart no sols hauria fet foc nou dins de CDC -amb la sola excepció de Francesc Reverter-, sinó que ara pretenia fer aquest salt acompanyada únicament de persones de la seva corda. Amb aquesta finalitat hauria exigit el cap del regidor d'Unió. 

Un cop eliminat Izquierdo, es tractava de fer córrer la llista fins al número sis de la candidatura electoral, Jordi Bofill. En el mateix ple d'octubre, CDC va cuitar a presentar la renúncia del número quatre, Lluís Roca. El que ningú no s'esperava és que la número cinc, allunyada fins ara de la política local activa, acceptés el càrrec. Es tracta de Rosa Rubio, la dona de l'anterior president de CDC a Alella, Miquel Minguell, i això explica moltes coses si tenim en compte la pugna amb la vella guàrdia de l'agrupació local.

La venjança d'Unió 

La fotografia de família de la passada campanya electoral ja és història. El pas d'Izquierdo per l'Ajuntament haurà estat fugaç. Marxa decebut amb la política partidista, però satisfet de la seva contribució a la millora de la gestió municipal. Rere seu deixa la imatge d'una persona afable, dialogant i constructiva. Era d'Unió perquè l'hi van dir que se n'havia fer si s'hi volia presentar, i no estrictament per convicció ideològica: Izquierdo va ser l'únic electe del seu grup que va prometre el càrrec "per imperatiu legal" i no va fer mai cap escarafall a les resolucions plenàries referides als Països Catalans; ben al contrari de la seva predecessora, Carmen Tort-Martorell, per a la qual eren pura entelèquia. 

Precisament la filla d'aquesta darrera, Inés Alegre, era la següent representant d'Unió en la llista electoral de CiU, en el número set. No hi estava interessada, i per això Unió no va presentar batalla; però en un context de joc net, la baixa d'Izquierdo hauria estat suplerta per un altre membre de la seva formació. Així doncs, el pas de 7 a 10 regidors de l'equip de govern ha deixat Unió fora de l'Ajuntament. Per als democristians es tracta d'un fet "molt greu" que no estan disposats a passar per alt i que obre la porta a futures candidatures o coalicions electorals diferents de les actuals. 

Una cartera per a tres regidors 

El pacte de govern entre ERC, PSC i Convergència dóna a Cristina Xatart la primera tinença d'alcaldia i una cartera especialment creada per a ella anomenada Promoció d'Alella. Els altres dos regidors nacionalistes donaran suport al govern, però no assumiran la gestió de cap àrea. 

Tot i que les atribucions de Xatart poden créixer d'aquí al final del mandat -per exemple, assumint la presidència del Consorci DO Alella-, la jugada, com hem vist, no li ha sortit del tot rodona. A Andreu Francisco, en canvi, totes l'hi ponen: enforteix el govern en la mateixa proporció que afebleix l'oposició, reduïda a la mínima expressió; troba recanvi a un PSC en hores baixes com a soci per a 2015 i garanteix alhora la continuïtat del projecte polític que ell representa. 

El PSC com a convidat de pedra

Els acords entre Esquerra i Convergència s'incrementaran a mida que avanci el temps i s'aproximi el xoc de trens entre Catalunya i Espanya. Recentment, CDC ha abandonat el govern de Castelldefels, que queda ara en mans del PP i UDC. A escala local, ERC i CiU governen plegats El Masnou des de 2011, i això mateix que ha passat a Alella s'acaba de produir també a Teià: en breu, CiU, ERC i PSC foragitaran de l'alcaldia els independents de GdT. 

Els socialistes alellencs, per la seva part, fan el cor fort. Conserven intactes les seves atribucions -les àrees, justament, més qüestionades per CiU els darrers anys- i la tercera tinença d'alcaldia. La seva única esperança, hores d'ara, passa per rendibilitzar electoralment la visibilitat de les regidories de Serveis Socials i d'Emprenedoria i Ocupació per tal d'esquivar la desfeta que els vaticinen totes les enquestes. Això si el PSOE o Pere Navarro no ho acaben d'esguerrar tot, és clar.

15 d’octubre 2013

Els captors alellencs de Ferrer i Guàrdia

Diumenge, 13 d'octubre, es compliren 104 de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia al castell de Montjuïc després d'haver estat declarat culpable d'un delicte de rebelió militar, acusat de ser l'instigador i el cap de la Setmana Tràgica. 

Emesa l'ordre de cerca i captura sobre la seva persona i posat setge per part de la policia al mas Germinal -la casa de camp on vivia amb son germà Josep des que havia tornat del seu exili londinenc-, Ferrer va romandre diverses setmanes ocult -o bé a casa d'algú o bé en alguna mina d'aigua o en alguna de les coves de sauló que els vinyataires de la zona feien servir per aixoplugar-se- abans de ser detingut pel sometent d'Alella. El fatídic encontre va tenir lloc ben entrada la nit del 31 d'agost a l'1 de setembre de 1909, quan es dirigia a peu, pel camí antic de Vallromanes, cap a Granollers. Un cop allí esperava agafar el tren i escapar a França, però tot va sortir malament. El sometent feia rondes nocturnes, desplegat per parelles. La pregunta, en aquest punt, és inevitable: algú el va delatar? Parlen d'un seu cosí. 

La detenció 

Després d'un primer avistament a l'alçada de la Creu de Pedra -venia, per tant, del pla de Montgat-, Ferrer va espolsar-se del damunt les preguntes que li formulava el sereno, Joaquim Alomar, i va accelerar el pas fent finta de no sentir les crides a l'alto que li feien ell, l'agutzil i el sometent Rosendo Colomer en les immediacions de les Quatre Torres. Minuts més tard, Ferrer va topar amb una patrulla de quatre homes armats que l'esperava, ben arrecerada, en el lloc on es troben les rieres de Can Magarola i de la Coma Clara, davant del barri de Can Jonc. Ni l'intent de passar desapercebut -afaitat, sense la seva barba característica- ni les evasives per revelar la seva veritable identitat -adduint que acudia a un congrés d'esperanto, primer, i que en realitat era un amant que no volia comprometre el bon nom de la dona que flirtejava, després- no li van servir de res: "Què tanta comèdia! Tu ets el Quico de Cal Boter!", van etzibar-li. 

Mentre va estar amagat, Ferrer va comptar amb la complicitat d'algú, més enllà del seu germà Josep, que fou desterrat a Alcanyís. "Soy caballero y no es de caballeros descubrir á quien hace un favor", va declarar davant del governador civil de Barcelona. Aquest va ser tot l'ajut que va rebre dels seus paisans. Segons el relat del periodista Josep Brissa, la nit del seu apresament, Ferrer va sol·licitar la intercessió davant l'alcalde i el sometent de Genís Nirell, conegut seu, que fou alçat del llit expressament. "Si lo han cogido preséntenlo a la autoridad y será un honor para el somatén", sembla que hauria respost. 

La partida que el va detenir estava formada per l'alcalde d'Alella, Josep Aymar i Puig, l'agutzil Jaume [o Isidro] Flo, el sometent Mariano Bernadas i el caporal Josep Colomer i Giralt, per bé que diaris com l'ABC o La Publicidad esmenten també Rafael Mateu i Toribio Arenas. En paraules de Ferrer, "eran cuatro individuos, dos de los cuales, malísimos, sobretodo uno llamado Bernadas [àlies Miralta], que había jugado conmigo cuando éramos muchachos, el cual me ató los brazos bien fuertemente y me amenazó diversas veces en matarme. Apuntaba contra mí su carabina diciendo que había oído decir por todas partes y leído en los diarios que yo era la persona peor del mundo". Poc més tard s'hi afegiren altres membres del sometent, fins a dotze. "Era la una de la madrugada; me condujeron al municipio [...] Quedamos allí hasta la siete y durante este tiempo discutimos de política, religión y sociología, porque entre los del grupo había un joven bastante culto. Me sentía bien, después de haber estado durante cinco semanas sin poder hablar una sola palabra en voz alta, ni toser, ni, incluso, a veces, respirar, por temor de descubrirme". Després que Bernadas no accedís a deslligar-li les mans per poder veure aigua d'un càntir, "reanudo la conversación comentando este hecho tan inquisitorial y explicando que cuando los hombres estén saturados de las ideas difundidas por la Escuela Moderna, no se hallará ni un solo Bernadas, ni aun en sueños" (pas même pour médicine, diu la versió original de la carta on explica les circumstàncies de la seva detenció a William Heaford).

L'animadversió de Bernadas envers Ferrer quedaria palesa poc després, quan va adreçar una carta als mitjans convidant els lectors a participar d'una col·lecta popular per recompensar els membres del sometent. Molts anys després, l'individu en qüestió duia un revòlver a la cintura i encara es preuava de la seva gesta. 

El trasllat a Barcelona

"En el primer tren [que] salió de la estación del Masnou para Barcelona, un individuo del somatén fué portador de una comunicación del alcalde [...] para el gobernador civil", Crespo Azorín. 

"A las siete de la mañana y bajo la vigilancia de Colomer, Aymar y Bernadas, fue trasladado a Barcelona en una tartana que partió de la plaza de la Constitución [d'Alella], vehículo desde el que Ferrer dirigiose al numeroso público allí congregado con la curiosidad de verle marchar diciendo, entre filosófico y confiado, mientras se quitaba el sombrero: Quien no ha hecho nada, amigos, no tiene nada que temer". 

"La detención produjo sensación entre la Policia y fué recibida con agrado por el gobernador, quien ordenó que saliera el escuadrón de Seguridad hasta las afueras de la capital para evitar que si se enteraba el público de la detención intentase hacer alguna demostración al paso del carruaje". No van ser a temps, perquè "á las ocho y media, llegaba una tartana en la que venia D. Francisco Ferrer Guardia". 

Segons el testimoni d'Antonieta Barnils, la filla d'en Benet de les tartanes, el seu pare, que era una persona de fermes conviccions religioses, "s'havia guanyat l'enemistat de l'alcalde i de la corporació municipal en negar-se a traslladar Ferrer i Guàrdia al Masnou" per dur-lo al quarter de la Guàrdia Civil quan Josep Aymar li va demanar que posés el seu carro a disposició de les autoritats. 

L'alcalde Aymar i Puig

Certament, el relat dels fets -i la força de les imatges!- posa en entredit el paper de l'alcalde. El 7 de setembre, el setmanari d'orientació republicana i catalanista La Actualidad publica per primer cop la famosa fotografia feta per Moragas en què apareixen posant els captors de Ferrer. Quatre dies més tard la mateixa il·lustració va ser reproduïda per la revista La Hormiga de Oro, d'inspiració carlista. L'alcalde Aymar és al centre, somrient. El 14 d'octubre, el suplement de Nuevo Mundo va publicar una il·lustració molt similar, aquest cop de Merletti, en què també hi és Aymar, més tibat. Se'n devia penedir, segurament, ja que sobre aquest afer no escrigué res quan va ser l'hora de repassar en un llibret la seva gestió al capdavant del consistori. 

"El culpaven d'haver-lo descobert perquè era l'únic que el coneixia", però "sinó s'haguera sentit compromès no l'hauria lliurat", defensen alguns. A més, "políticament estava enfrontat als Bernadas, que eren molt de missa, i en particular a Joan Bernadas Madurell, que era un home ríquissim" i que fou alcalde d'Alella durant la dictadura del general Primo de Rivera. 

Ideològicament parlant, Josep Aymar esdevindria el seu rival acèrrim. Presidí l'Ajuntament de forma gairebé ininterrompuda entre 1902 i 1923. "Tots els pobres el votaven; tenia les dues parts: els treballadors i els propietaris". La carrera política d'Aymar fou dilatada i acabà de forma tumultuosa. Amb l'adveniment de la República, fou elegit de nou alcalde en les llistes d'ERC, l'abril de 1931. El febrer de 1934 revalidà el càrrec. Fou cessat el 19 d'octubre de 1934, després de la suspensió dels ajuntaments catalans decretada per les autoritats militars. Recuperà l'alcaldia arran del triomf de les esquerres en les legislatives del 16 de febrer de 1936; fins al 28 de juliol d'aquell any. 

Aymar morí a les poques setmanes com a conseqüència d'una llarga malaltia, després de llegar el seu patrimoni a obres de caritat destinades a la gent gran -la residència Aymar i Puig n'és l'exemple més preclar- i amb el temps just per assabentar-se que el 10 d'agost el ple de l'Ajuntament havia acordat donar al carrer Comas el nom del pedagog i lliurepensador que ell no va poder -o no va voler- salvar d'una mort segura.

09 d’octubre 2013

Ferrer i Guàrdia, boc expiatori d’un crim d’Estat

Tal dia com avui de l'any 1909, s'iniciava el consell de guerra que condemnaria a mort el lliurepensador i pedagog alellenc Francesc Ferrer i Guàrdia, acusat de ser l’autor i el cap dels aldarulls que s'havien viscut el mes de juliol a Barcelona i altres poblacions catalanes contra les lleves destinades a combatre en la guerra colonial del Marroc i que han passat a la història amb el nom de la Setmana Tràgica. 

La seva execució -afusellat al castell de Montjuïc- fou el punt culminant d'un judici polític exemplificant camuflat rere un procés judicial dirigit i farcit de tota mena d’irregularitats. La sentència es consumà per la via ràpida tan sols quatre dies després de fer-se pública amb l’objectiu, per part del Govern de Madrid, tant d’impedir el debat polític abans no s’obrís el nou curs de sessions al Congrés, fixat per al 15 d’octubre, com d’aïllar-se davant les denúncies i les peticions d’indult que arribaven de la intel·lectualitat i l’opinió pública occidental. 

Coincidint amb aquesta efemèride, el centre de recerca històrica Cerquem les Arrels organitza aquest diumenge un nou itinerari guiat per diversos indrets d'Alella relacionats amb la vida, l'obra i l'època de Ferrer i Guàrdia, com ara la seva casa natal (Cal Boter) o el lloc on va ser sorprès pel sometent de la població (davant de Can Jonc). D'aquesta manera, aquest col·lectiu reivindica des de fa anys la figura d'aquest alellenc universal. 

També l’Ajuntament participa d'aquesta voluntat de recuperació de la memòria històrica. El març de 2011, el ple municipal va aprovar-ne la concessió del títol de fill predilecte i dos anys abans, l'octubre de 2009, la majoria de grups va donar suport a una moció d’ERC+La Garnatxa en què s’instava el Govern espanyol i els ministeris de Defensa i de Justícia a revisar-ne la causa, anul·lar el judici i restituir la dignitat personal de Ferrer i Guàrdia.  

El precedent de 1911 

Seguint l’estela de França, que el 1906 va revisar la sentència per l’afer Dreyfus -el militar jueu condemnat injustament per espionatge onze anys abans-, una dotzena de diputats de la minoria republicana entre els quals hi havia Rodrigo Soriano, Pere Coromines, Pablo Iglesias, i Melquíades Álvarez va provar de revisar l’acusació a Ferrer i Guàrdia el 1911. Ho va fer al Congrés de Diputats, per espai de 10 maratonianes sessions entre el 27 de març i el 8 d’abril i, si bé no se’n sortí -el resultat de la votació va ser abassegador: 179 a 23-, el seu testimoni ens serveix per il·lustrar algunes de les flagrants manipulacions i irregularitats que van caracteritzar el seu processament i judici. 

- Ferrer i Guàrdia fou jutjat per un consell de guerra sumaríssim, acusat de ser “el cap” d’un delicte de rebel·lió. Al principi, la imputació era per sedició, un delicte penat amb privació de llibertat, però l’interès dels poders fàctics per infringir-li un càstig exemplar n’incrementà la gravetat. Li fou aplicat el Codi de Justícia Militar -l’únic cos legal capaç de dirimir les acusacions de rebel·lió-, tot i que Ferrer i Guàrdia no ostentava la condició castrense i en un moment en què l’Estat de Guerra havia estat derogat després dels avalots de juliol. 

- La sentència no diu que en fóra l’únic responsable; però sí els fets, ja que la resta de processats -n’hi hagué més de 2.000!- no foren jutjats fins a cinc mesos més tard i, en tots els casos, o bé foren condemnats a penes de presó, o bé foren absolts. 

- Durant les setmanes posteriors a la revolta, ni les autoritats civils i militars ni la premsa no van citar ni suggerir mai que Ferrer i Guàrdia organitzés o prengués part en l’alçament popular. Diaris i autoritats en responsabilitzaren els republicans radicals, els anarquistes i, en menor mesura, alguns elements nacionalistes d’esquerra. De fet, l’autoritat militar -o el Jutjat d’Instrucció, segons la font- va dictar una providència el 23 d’agost a Mataró “considerando que no correspondía pena superior a la de prisión correccional”, i demanava per a ell “fiança de 2.000 pessetes”. Cal tenir present que el règim el vigilava de ben a prop atesa la seva condició d’element subversiu i conspirador. Des de 1902, i sobretot després de 1906, Ferrer i Guàrdia era seguit nit i dia per la policia. 

- Tot apuntava que les responsabilitats se saldarien en un nou judici civil, com passà el 1906 en motiu de l’intent de regicidi d’Alfons XIII per part de l’anarquista sabadellenc Mateu Morral a Madrid. Morral era bibliotecari de l’Escola Moderna, i Ferrer, tot i ser acusat d’instigador de l’atemptat, en sortí absolt. 

- La necessitat d’un cap de turc, i les pressions dels sectors de l’Església i la dreta més reaccionaris i furibunds, motivaren un canvi sobtat per part del Govern que presidia Antoni Maura. El ministre de la Governació, Juan de la Cierva, advertí llavors que “se procederá con energía extraordinaria” i es comprometé “a liarse la manta a la cabeza”. 

- Per tal d’organitzar la repressió i agilitar-ne la condemna, el Govern substituí el governador civil per Crespo Azorín i envià a Barcelona el fiscal del Tribunal Suprem, Javier Ugarte, amb la finalitat d’individualitzar el cas i desglossar-lo de la causa general instruïda contra la resta de presoners. Fou ell qui apuntà per primer cop sobre Ferrer i Guàrdia com “uno de los iniciadores y directores de grupos”. Aquest fet determinà la seva posada a disposició d’un tribunal militar. 

- En pocs dies, el ministre de la Governació trameté més de 400 telegrames perquè, entre d’altres, “se horadasen las paredes, se bajara a los fosos y se registrara el gallinero de Ferrer” en l’escorcoll de casa seva al carrer de Ferran. Calia fer mans i mànigues per trobar proves que el comprometessin. Resulta il·lustratiu el testimoni que en féu l’agent de policia Cruz Navarro, exiliat a Buenos Aires, des del diari argentí La Vanguardia, on explicava com els seus companys de registre tan aviat “sacaban del bolsillo interior de la americana un rollo de papeles” per inculpar-lo, com oferien a un empleat de la casa “300 duros” i lliurar-lo del servei militar “si quiere declarar algo sobre el señor Ferrer”. 

- El seu defensor durant el judici, el capità Francisco Galcerán Ferrer, qüestionà en tot moment les proves de càrrec i, molt en particular, la veracitat dels testimonis, ja que la majoria no coneixia personalment l’inculpat i tots ho feren per coacció o interès particular, atès que molts d’ells eren de filiació republicana i, consegüentment, també sospitosos d’haver simpatitzat amb la revolta. 

- La majoria dels 50 lligalls de documents i correspondència incriminatòria incautada al Mas Germinal de Montgat no guardava relació amb el fets i era molt anterior en el temps. N’hi havia de 1880. Es tractava, per tant, de “pruebas de inducción histórica”, extemporànies, com va qualificar-les el mateix governador de Barcelona, Ángel Ossorio Gallardo. Des de feia un parell d’anys, Ferrer s’havia allunyat de la política activa i concentrava els seus esforços en la pedagogia i la tasca editorial. 

- Pel que fa als testimonis, el diputat Rodrigo Soriano els definí, ras i curt, com “una comparsa, casi todos ellos gente desconocida y anónima, como diríamos en lenguaje teatral, coro de aldeanos y acompañamiento”. Ja durant el procés, el capità Galcerán denuncià que s’atorgués més credibilitat al “barberillo de Masnou”, en al·lusió a Francesc Domènech Mestre, que al mateix governador de Barcelona. El primer, juntament amb l’alcalde de Premià, el lerrouxista Domènec Casas Llibre, l’acusà d’incitar-los a proclamar la república el dia 26 de juliol i, després de ser empresonats, aconseguiren la llibertat declarant contra Ferrer. També el secretari auxiliar de l’Ajuntament de Premià, José Álvarez Espinosa, sostingué l’acusació, si bé poc després escriuria i fins compareixeria davant el Congrés per reconèixer que declarà “obligat” i sota pressió. 

- En canvi, per a Ossorio Gallardo, “aquellos sucesos no tuvieron cabeza, ni organización, ni caudillo, ni jefe”; per la qual cosa, ja abans del judici, declarà que no havien de ser jutjats per cap tribunal militar, “porque no revestían ese carácter”. Segons el seu testimoni, “en los tristes sucesos de julio hay que distinguir dos cosas: la huelga general, cosa preparada y conocida, y el movimiento anárquico-revolucionario, cosa que surgió sin preparación”. “La sedición no tuvo unidad de pensamiento, ni homogeneidad de acción, ni caudillo que la personificase, ni tribuno que la enardeciese, ni grito que la concretase. En cada calle se vociferaban cosas distintas y se batallaba con distintas miras” 

- La causa contra Ferrer i Guàrdia constava d’unes 1.200 pàgines, i el tribunal que el jutjà resolgué en poc més de vuit hores: a una mitjana de vint segons per foli. 

- La defensa disposà únicament de 24 hores per estudiar les acusacions, i no s’atengueren cap de les seves demandes. L’acarament entre Ferrer i Guàrdia i el seu principal acusador no sols no tingué lloc sinó que el barber del Masnou s’embarcà cap a Amèrica, on desaparegué misteriosament amb l’ajut dels serveis secrets espanyols. Tampoc no hi hagué acarament entre l’acusat i l’agent que el vigilava, Ángel Fernández Bermejo. Per la seva part, el cercle familiar i d’amistats de Ferrer i Guàrdia havia estat desterrat a Terol, i tots els escrits de Soledad Villafranca, Batllori o Meseguer sol·licitant-ne l’indult van ser refusats pel tribunal en considerar que arribaven un cop tancada la vista oral. 

En un context repressiu d’extrema duresa -amb més cent morts als carrers, dos milers de processats, tots els diaris d’esquerres clausurats des del 8 d’agost i amb La Publicitat, l’òrgan d’expressió de la Lliga, fent una crida pública a la delació-, Ferrer i Guàrdia esdevingué el centre de totes les ires: un boc expiatori amb deutes pendents que pagaria amb la vida els plats trencats de la Setmana Tràgica. 

Els crims provats de Ferrer i Guàrdia foren dos: sortir escàpol del judici per l’atemptat contra Alfons XIII, i el seu compromís amb la transformació social mitjançant la renovació pedagògica i educativa. Com sentencià el 1911 el diputat Rodrigo Soriano, per sobre de la pressió del medi, de la reacció clerical o de la pugna entre l’escola confessional i l’escola laica i racionalista, “Ferrer fue fusilado en Barcelona porque no fue fusilado en Madrid cuando el proceso de la calle Mayor”, la qual cosa crebanta el principi jurídic exceptio rei judicatae, pel qual ningú no pot ser jutjat dos cops pel mateix delicte. 

Com li digué el seu defensor, tractant de confortar-lo, “los cegados por el odio no conciben la justicia sin castigo [...] pero la justícia, créalo amigo mío, acaba siempre por triunfar finalmente”.

02 d’octubre 2013

Els Països Catalans, una colònia tributària

A l'edat mitjana, els exèrcits musulmans establerts a la península ibèrica tenien el costum d'assolar cíclicament les terres cristianes a la recerca de bons botins. 

Aquestes expedicions militars s'anomenaven asseifes i se solien dur a terme pels volts de l'estiu, un cop recol·lectades les collites. Qui les patia tenia plena consciència que n'era víctima i que allò era un robatori en tota regla. Aquest tipus de punició duia aparellat un missatge implícit que resultava impossible de passar per alt: era la millor manera de deixar clar qui manava en realitat, encara que estigués lluny. 

Ara seria inconcebible tractar així els membres d'una confessió religiosa determinada, però no passa res si qui en rep les conseqüències és una comunitat lingüística i cultural que habita dins les fronteres d'un Estat compost i aparentment democràtic perquè llavors estaríem davant d'un afer intern d'aquell Estat, segons la lògica de les relacions internacionals. 


Import de les retallades aplicades a causa de la crisi en diversos àmbits 
en relació amb la capacitat econòmica del PIB català per generar la
 riquesa equivalent, expressada en temps (dies i/o anys).  
Sortosament, els temps han canviat i en l'actualitat l'apropiació de la riquesa generada per una col·lectivitat en un territori concret es practica de forma més refinada a través dels mitjans previstos a la fiscalitat en diversos períodes de venciment: mensuals per als assalariats, trimestrals per als autònoms i anuals per a totes les persones físiques. La individualització de les càrregues i la complexitat del sistema fa que, en moltes ocasions, aquest maltractament no sigui percebut com a tal pel contribuent; oimés quan creu que suporta una pressió fiscal similar a la mitjana estatal, que és beneficiari de la mateixa despesa pública i que, en definitiva, és la seva obligació ètica i moral col·laborar econòmicament al finançament de determinades infraestructures i al sosteniment de serveis públics i prestacions universals. 

Però què passa quan de forma sistemàtica -i no de tant en tant- els habitants d'un territori concret -i no de qualsevol territori- contribueixen en major grau a les arques públiques en relació al seu pes demogràfic, la seva capacitat de generar riquesa o els serveis que reben de l'administració? Llavors probablement diríem que es comet amb ells una injustícia. 

I si, com a conseqüència de tot plegat, la competitivitat d'aquest territori se'n ressent i els seus ciutadans veuen com s'empobreixen al temps que minven les seves oportunitats formatives i laborals? Llavors probablement pensaríem que l'Estat hi està fent un mal negoci, ja que tothom sap que les empreses serioses inverteixen més recursos en les seves divisions més rentables, i no al revés. 

I si al final resulta que aquesta lògica respon a un pla perfectament traçat, assumit i aplicat per l'Estat? Llavors convindríem que a més d'una injustícia i d'un mal negoci és alguna cosa molt més greu; "una asfíxia premeditada", va anomenar-la, l'any 1985, Ramon Trias Fargas. Fent balanç de la Transició espanyola, el qui fóra conseller d'Economia i Finances de la Generalitat tenia claríssim que "el centralisme [...] ens esperava a la vuelta de la esquina amb l'arma més subtil, dissimulada i més eficaç de totes: l'escanyament financer. I això es va preparar meticulosament des del primer dia". 

Doncs bé, ja coneixem el resultat del botí que l'Estat espanyol s'haurà endut en la seva darrera campanya de rapinya. I és que justament ahir el ministre d'Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, va presentar el projecte de pressupostos generals de l'Estat per a l'any vinent i, com de costum, el sedàs de les raons d'Estat i de la solidaritat interterritorial amb altres comunitats autònomes ha tornat a plomar els Països Catalans. 

Tot i que una llei orgànica com l'Estatut estipula que la inversió de l'Estat en infraestructures a Catalunya ha de ser del 19%, d'acord amb la seva contribució al PIB espanyol, el Govern del PP només n'hi ha consignat per al 2014 el 9,6%: 994 milions d'euros, que representen el 25% menys que l'any 2013! Al País Valencià la davallada és del 9% i a les Illes Balears, del 5,7%. 

No és estrany, doncs, que en els darrers anys s'hagi escampat entre àmplies capes de la societat catalana el convenciment que "Espanya ens roba" i la sospita que, més enllà d'una gestió maldestra de les institucions per part dels partits polítics, el dèficit públic i el deute acumulat de les nostres administracions és conseqüència, en primer lloc, del sistema de finançament sancionat a la Constitució espanyola. 

Stricto sensu hauríem de parlar d'espoli fiscal. Les mateixes Nacions Unides consideren que una balança fiscal negativa superior al 4% del producte interior brut d'un territori únicament respon a una política de tipus "colonial". Al Principat, l'espoli és del 10,2% del seu PIB (entre 16.000 i 22.000 milions d'euros anuals que se'n van i no tornen, segons les fonts); al País Valencià, del 6,3% (5.500 milions) i a les Illes, del 14% (3.000 milions). Com posa de manifest el vídeo El preu de ser espanyols, ni les mateixes colònies d'ultramar eren objecte d'aquesta depredació per part de les seves metròpolis en l'època d'apogeu del colonialisme. 

L'actual context de crisi econòmica i la supèrbia amb què es comporten els diversos governs del PP -el central i els regionals- estan obrint els ulls a molts ciutadans del País Valencià i les Illes, també en aquest camp. Des d'aquest punt de vista, l'esborrany de pressupostos per a 2014 ens dóna a tots nous arguments per fer via plegats al marge de la voracitat de Madrid.

29 de setembre 2013

Companys de lluita

"Estem escrivint el present. Si no defallim, el futur està també en les nostres mans. El preu de la llibertat sempre és car; requereix esforç, perquè s'ho val. Francesc Macià, Ovidi Montllor, Lola Anglada... Tots ells ens observen esperançats que aquest cop serà la bona. Visca la llibertat! Visca Catalunya lliure! Visca els Països Catalans!" 

Enceto aquest escrit amb les mateixes paraules que tancaven el manifest de la segona marxa de torxes per la independència celebrada a Alella el passat 10 de setembre. Aquella nit 300 veïns i veïnes van passejar plegats i en silenci pels carrers del centre urbà, convocats per l'Ateneu Alellenc, el nucli local de la CAL, Cerquem les Arrels i La Garnatxa, amb el suport logístic de l'Ajuntament. 

Abans de sortir la comitiva, encapçalada pels timbalers i grallers de la colla de gegants, el cantautor Narcís Perich va interpretar al pati de Can Lleonart el tema Mà en mà, cançó de la Via Catalana per la Independència que l'endemà va sonar a la Rambla de Tarragona. 

Com l'any passat, el recorregut es va cloure a la plaça del poble. Enguany, el manifest fou llegit davant d'una composició fotogràfica feta amb els retrats de quaranta personatges del segle XX significats en la defensa de les llibertats nacionals i la promoció de la llengua i la cultura catalanes. Al final, alguns es van quedar al tinter, com mossèn Antoni Maria Alcover, Vicens Albert Ballester, Jordi Barre, Manuel Carrasco i Formiguera, Salvador Espriu o Pere Quart. Entre els cartells sí hi eren, en canvi, El més petit de tots i la miliciana Marina Ginestà, com a exemples del nostre compromís -el dels ciutadans anònims- amb els valors republicans.

En el terreny de la política hi havia gran profusió de noms del temps de la República; res d'estrany si tenim en compte que en aquell temps d'efervescència es creia possible avançar alhora cap a la plenitud nacional i l'emancipació social. Per representar aquest anhel -que segueix vigent i que és el nostre-, al costat dels rostres de Macià i Companys -amb les seves renúncies i contradiccions- hi havia els de Josep Maria Batista i Roca, Andreu Nin, Antoni Rovira i Virgili, el pinedenc d'adopció Manuel Serra i Moret i els de dos lluitadors llibertaris: el sindicalista Salvador Seguí, el noi del sucre, i el maqui Josep Lluís i Facerias. 

Els historiadors Josep Termes i l'arenyenc Fèlix Cucurull feien de pont entre els moviments obrer i d'alliberament nacional i el món de la cultura. Dins d'aquest àmbit, al plafó hi havia escriptors i intel·lectuals de la nació sencera, com la tianenca Lola Anglada; els catalans Avel·lí Artís-Gener, Tísner, Aurora Bertrana, Pere Calders, Joan Coromines, Miquel Martí i Pol, Maria Mercè-Marçal o Antònia Oliver; l'aragonès Jesús Moncada, de Mequinensa; els valencians Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Ovidi Montllor i Enric Valor o els balears Biel Majoral, Biel Mesquida i Toni Roig. 


Amb aquest darrer músic, alma mater del grup Al Mayurqa, inicio el meu particular homenatge a algunes d'aquestes persones pels vincles emocionals que em susciten. La seva cançó Lluitadors -ja sia l'original o la versió d'Aramateix- és la millor banda sonora a aquest article. D'Al Mayurqa en coneixia ja bona part de la discografia -tenia a casa els elapés Projecte Roig (1995), De poetes i altres codolades (1997) i Fent Camí (2001)-, però no vaig tractar en Toni fins a 2006, quan va tocar, al costat de La Coixinera, a les festes de la Verema d'Alella. L'any següent vam fer-la petar a la fira de música al carrer de Vila-seca. Aleshores no sabíem que aquella conversa -amb tants temes sobre la taula- quedaria interrompuda pocs mesos més tard per culpa d'un atac de cor

Si la qüestió era parlar, amb el mataroní Pere Boix ho havíem fet força, tot i que ell era, en aparença, una persona reservada. Com em recordava no fa pas gaire en Genís Viada, en Pere també era dels que duien l'estelada negra al cor. Amb ells vam coincidir per primer cop a l'Assemblea d'Insubmisos del Maresme, al carrer de la Muralla, sota els auspicis d'en Pep Manté i al costat d'altres activistes com en Jaume Batlle, amb els quals ens aniríem trobant, anys a venir, en la coordinadora ecologista Xarxa Maresme. I just quan érem a punt de guanyar la batalla contra els laterals de l'autopista, en Pere ens deixava.

La seva mort em va afectar; com em va frapar l'abril de 1993 l'assassinat a ganivetades del maulet valencià Guillem Agulló a mans d'una colla de militants d'extrema dreta. Aleshores jo encara anava a l'institut i teníem, si fa no fa, la mateixa edat i les mateixes idees polítiques. Era impossible no veure's-hi reflectit. La seva mort -i la vergonyosa actuació de la justícia espanyola, que va dictar una sola pena de presó de 4 anys- l'han convertit en una icona de la lluita contra el feixisme i la intolerància. Per això, ara que es compleixen 20 anys de la seva mort els organitzadors de la Marxa volíem que l'esperit d'en Guillem hi estigués present; com també hem volgut que hi fossin l'alcalde d'Alella Antoni Pujadas i el regidor Melcior Perich, afusellats el 1939 al Camp de la Bota, en representació dels alellencs caiguts en els fronts de guerra i els represaliats per la dictadura franquista. 

Si avui som on som, al llindar de l'exercici del dret a l'autodeterminació, és gràcies a tots ells; als lluitadors i lluitadores de pedra picada que ens han precedit i que, amb el seu sacrifici, han mantingut viva la flama d'un poble que aspira a la sobirania plena; lluitadors i lluitadores que ho van arriscar tot per la llibertat i els ideals de la democràcia. És el cas d'en Jaume Cornudella, el pare de la Núria, que porta el seu tremp a la sang. Existeix una biografia seva titulada Un home del silenci escrita per Jaume Renyer i publicada per Pagès editors l'any 2001. En el pròleg, Víctor Torres rememora la seva militància a Estat Català, la participació en els fets d'octubre de 1934 i el seu internament al vaixell Uruguai. Durant la guerra, Cornudella "intervingué molt intensament en el salvament de moltes persones amenaçades pels extremistes" a través dels Pirineus. Amb el triomf del general Franco, s'exilià a Catalunya Nord i s'enquadrà en el Front Nacional de Catalunya -de fet, en presidí la delegació de Perpinyà- i, més endavant, col·laborà activament amb la Resistència -on prengué el nom de guerra d'Augé- i els serveis secrets francesos en contra de l'ocupació nazi. Integrat en la xarxa Maurice i la cadena d'evasió Bourgogne, esdevingué home de confiança del coronel Pailole i col·laborà fins a 1944 en l'evacuació de 329 francesos i 352 aviadors aliats que havien estat abatuts pels alemanys. Aquesta activitat li valgué diverses distincions honorífiques dels governs de França, Gran Bretanya i Estats Units. Avui, la seva vídua, resident a Perpinyà, desitjaria veure acomplert el seu somni; com també li agradaria a la Mercè Giralt, la nostra poetessa, una dona fràgil però "independentista" i "contestatària des de ben petita" que sempre ens ha fet costat.

13 de setembre 2013

La Via Catalana a Vinaròs

Dimecres, més d'un milió i mig de catalans i catalanes van participar en la Via Catalana cap a la independència. Centenars d'alellencs i alellenques s'hi van abocar. La majoria va acudir als trams 433 i 434, entre les rotondes del Masnou i Montgat, a l'antiga carretera N-II. D'altres van anar més lluny: el nucli local de l'ANC va organitzar un autocar de 55 places amb destinació a Sant Carles de la Ràpita (al tram 36) i diverses colles d'amics i famílies es van repartir per altres punts dels país: Santa Coloma de Farners, Amposta, L'Ampolla... Nosaltres vam anar a Vinaròs, al País Valencià. 

El trajecte per autopista va ser molt emotiu i revelador alhora; una mostra inequívoca que el moviment social a favor de la independència és transversal i que el procés no té aturador. A quarts d'onze del matí, el trànsit a l'AP-7 en direcció al sud era dens i no permetia sobrepassar els 90 km/h, amb milers de cotxes guarnits amb estelades, de tots els models i cilindrades, plens de persones somrients, orgulloses dels fets que anaven a protagonitzar. Estamos que nos vamos, s'hi podia llegir al vidre del darrera d'un cotxe d'alta gamma. 

Lo Sénia no és frontera 

Vam arribar al pont de la N-340 sobre el riu Sénia poc abans de la una del migdia, de manera que vam fer una breu incursió per reconèixer el terreny fins a la localitat castellonenca de Vinaròs, que és a 10 quilòmetres de distància. Feia poc que el Tribunal Superior de Justícia de la comunitat havia autoritzat la manifestació convocada per Acció Cultural del País Valencià en un tram de 400 metres. En aquells moments, al costat català només hi havia les unitats mòbils TVE i Catalunya Ràdio, un parell de vehicles dels Mossos d'Esquadra i mitja dotzena de manifestants que feien temps vora un camp de tarongers. Al costat valencià, en canvi, l'eix central de la carretera estava ple de balises i el desplegament de la Guàrdia Civil era imponent. Com emula Joan Rusiñol en la seva crònica al diari Ara d'ahir, per uns instants jo també em vaig imaginar al bell mig d'un spaghetti western. 

Arribada l'hora, els agents de la Benemérita van constrènyer els manifestants al carril dret de la via. A 400 metres clavats del checkpoint -ni un de més, ni un de menys- hi havia quatre lleteres dels antiavalots custodiades per un cordó de gegantassos amb cara de pocs amics. L'actitud era intimidatòria, però passiva. Ocupaven tota la calçada, amb la sola excepció del voral. En aparença, ningú no els comandava; de manera que no van donar consignes expresses als concentrats, que dubtaven entre aturar-se o prosseguir la marxa. La resolució d'uns quants valents per donar forma a la cadena i de tibar-la cap a Vinaròs va deixar enrere el dispositiu de seguretat, encerclat de joves, adults, infants i famílies amb estelades. Va ser llavors quan els agents van ordenar-los que abandonessin la calçada. Allò de "todos a la cuneta" va sonar fatal. 

Quan va ser l'hora de marxar, els agents van provar d'impedir el retorn a alguns manifestants. Aquesta actitud va merèixer la reprovació de la gent. En Pol, amb l'Iu al coll, els deia que sols cercaven la provocació. "Per què us vestiu així, amb cascos i escuts?". "Por si nos tiran piedras", va respondre un agent. Un senyor gran els deia que allò estava "muy mal organizado" y que ja li ho podien trametre "a su capitán o comandante"; a la qual cosa la seva muller hi afegia: "y se lo digo yo, que soy hija de Guàrdia Civil". 

En aquell ambient de crispació, els piròmans es van inflamar. L'exdiputat al Parlament de Solidaritat Alfons López Tena i el president del Cercle d'Estudis Sobiranistes, Maiol Sanaüja, van provocar, amb crits i empentes, la seva detenció. Després d'aconseguir ser alliberats gràcies a la pressió popular -"llibertat, detinguts!", cridava tothom- hi van reincidir i la Guàrdia Civil va tornar a detenir-los. L'espectacle va ser patètic, però va acontentar les dues parts. López Tena va tenir la dosi de protagonisme que cercava i el seu comportament ha servit els mitjans espanyolistes per centrar l'atenció en aquest episodi. Ben a prop, l'exdiputat valencià d'ERC al Congrés, Agustí Cerdà, s'ho mirava amb incredulitat. 

Un quilòmetre de pancatalanisme 

Fetes les degudes comprovacions a través de Google Maps, la Via Catalana (o Valenciana, tant és) va penetrar un quilòmetre en província de Castelló, fins al trencant amb l'anomenada carretera de la costa. En aquell indret la capçalera de la marxa va topar amb una nova barrera policial, rere la qual s'aixoplugaven mitja dotzena d'ultres que feien voleiar una bandera espanyola davant la indiferència dels assistents. Amb les mans entrellaçades, la gent va provar d'esquivar el bloqueig a través dels camps de garrofers mentre era tots i cadascun dels presents era enregistrat en vídeo per les càmeres de la Guàrdia Civil. 

També hi havia Canal 9, a qui molts van recriminar la "manipulació informativa". Dos xicots, brandant la bandera de les quatre barres amb la franja blava, esperonaven els periodistes a gravar. "Ací també hi ha valencians!", els deien. 

L'espantall del pancatalanisme fa el joc al PP. No era el cas de la cadena humana, però i què si ho hagués estat? Alguns assistents bromejaven amb la idea de sol·licitar "asil polític" a Catalunya i un alacantí ens deia que alguna grinyola en aquesta democràcia quan "resulta normal que el PP i el PSOE es presentin a Catalunya, però que partits com Esquerra o la CUP ho facin al País Valencià sigui vist com una provocació".

Entre desemparats i esperançats 

Ni la Muixeranga a les 17:07, ni Els segadors a les 17:14. Al tram -1 de la Via no es va entonar cap himne; els càntics més corejats van ser dos: País Valencià, Països Catalans i el nostre valencià, el català de tots. Segons ACPV, entre 3.000 i 5.000 persones van respondre a la seva crida. La majoria procedia dels pobles de la rodalia, però també n'hi havia d'Almenara, Benicàssim, Crevillent, Gandia, Elx, Sueca, València o Vila-real. Com en Francisco Plaza, un militant històric de les lluites socials a Castelló amb qui vam xerrar pels carrers d'Alcanar. S'hi va arribar en cotxe de línia, després d'assabentar-se, el dia abans, de la prohibició inicial decretada pel Ministeri de l'Interior. Per a ell, que és nascut en un poblet de Castella-La Manxa, "s'ha de fer costat als independentistes catalans, i després s'ha de lluitar per la consecució de la República a Espanya perquè les relacions entre els dos països siguin fraternals". 

A diferència de molts valencians que temen quedar orfes si el Principat s'emancipa, per a Josep Barberà, a qui li van faltar 52 vots per eixir escollit regidor per ERPV a Benicarló, la independència de pot ser un estímul. "Quan els empresaris valencians s'adonin de la marxa de l'economia catalana obriran els ulls i canviaran de parer. Llavors serà la nostra". I això Espanya encara ho ha de veure.

09 de setembre 2013

Els nostres aliats

Poc abans que tingui lloc la Via Catalana del proper dia 11 segueixen arribant noves mostres de suport a la demanda d'independència del Principat de Catalunya. A les cadenes humanes realitzades arreu del món el 30 i 31 d'agost s'afegeix la nova tongada d'aquest cap de setmana. Ahir se'n van fer a l'acròpoli d'Atenes, Ljubljana (Eslovènia) i a Independence, Minneapolis i San Francisco, als Estats Units. Dissabte va ser el torn, entre d'altres, de Tolosa de Llenguadoc i de les quatre capitals basques: Pamplona, Bilbao, Vitòria i Sant Sebastià. I és justament d'aquestes darreres expressions de solidaritat que vull parlar. 

El passat 3 de setembre vaig ensopegar una entrevista radiofònica al president del Consell Assessor per a la Transició Nacional, Carles Viver i Pi-Sunyer, en què aquest s'anticipava a Artur Mas i feia córrer la brama que era "possible" que la consulta no es pogués celebrar el 2014 i calgués donar pas, més endavant, a unes eleccions plebiscitàries. Viver atribuïa aquesta contingència no tant a l'oposició de l'Estat espanyol com a la manca d'aliats i "padrins" internacionals: "Així com Kosovo i Montenegro tenien darrere els Estats Units, Alemanya i fins i tot al Vaticà, nosaltres no tenim un estat que hi hagi apostat de manera clara", va dir. 

Aquestes afirmacions -que, com s'ha fet palès aquests dies, formen part d'una campanya dilatòria ben planificada pel partit de Govern- em van indignar. D'una banda, són presa de pèl, ja que una cosa és clara: si la projecció internacional dirigida des de l'àmbit institucional -públic o privat: des dels Jocs de Barcelona'92 al Barça, passant per l'acció exterior de la Generalitat- no ha servit per fer-nos entendre i teixir complicitats al llarg d'aquests darrers vint anys, per què hauríem d'empassar-nos ara que en dos anys, d'aquí al 2016, el Govern de CiU ho aconseguirà? 

Declaracions com aquestes em semblen, a més, un menyspreu a la ciutadania perquè per davant de tot i en qualsevol tessitura ens tenim a nosaltres mateixos i, com a molt i tirant llarg, als nostres companys de viatge tradicionals. Molts occitans, bascos, corsos i sards entenen perfectament les nostres reivindicacions i comparteixen les nostres aspiracions socials i nacionals perquè saben el pa que s'hi dóna. Potser no podran influir perquè Alemanya o la Gran Bretanya reconeguin la nostra sobirania l'endemà d'haver-la exercida, però el seu alè és el més sincer i el més pur de tots perquè és a canvi de res. 

Occitans i sards, emmirallats 

A diferència de Marsella, on finalment no ha reeixit la cadena humana que es plantejava, 150 persones es van aplegar aquest dissabte a la Prada dels Filtres de Tolosa per estrènyer-se les mans i projectar el desig que, tant de bo, algun dia ens espolsem del damunt el malson de Muret i deixem de donar-nos l'esquena. Des de setembre de l'any passat, alguns col·lectius occitans segueixen amb atenció el procés polític que viu el Principat. De fet, nombrosos occitans ja han confirmat la seva assistència a la Via Catalana als trams del Pertús i Girona.

També ens segueixen de prop els independentistes sards, cada cop més nombrosos. Per a ells, Catalunya és alhora un exemple i un laboratori d'assaig. Van visitar-nos en motiu de les consultes independentistes de 2009 i 2010 i ara tornaran a ser-hi per mitjà d'una delegació d'Indipendèntzia-Repùbrica de Sardigna (IRS) encapçalada pel seu president, l'activista Gavino Sale. En espera de conèixer el tram on seran enviats, Sale confessa la seva admiració per la "independència inclusiva" que promou Catalunya: "per a nosaltres és un honor perquè serà un moment històric. La història ens passa per damunt". "Als sards el procés català ens fascina i ens empeny. La qüestió a Catalunya ja no és 'independència sí' o 'independència no', sinó 'independència quan i com'. Catalunya ha arribat a un punt del procés que és irreversible. I la comunitat internacional ho sap. I la comunitat espanyola també ho hauria de saber. Per a nosaltres, el procés català és un exemple que, juntament amb Escòcia, és l'avantguarda de l'independentisme, tant de pensament com de procés polític", diu Sale a Vilaweb.

I els bascos? 

La relació entre bascos i catalans és, si més no, curiosa. Tan aviat ens ensabonem com ens fem la guitza, políticament parlant. L'autonomia fiscal dels primers -navarresos inclosos- fa que, sovint, les necessitats, els problemes i les solucions siguin diferents dels nostres, i això ens fa més febles. Amb tot, existeix un corrent mutu d'estimació i simpatia entre els dos pobles. A més d'anar-hi amb certa profusió, en el meu cas això va convertir l'Osasuna en el meu segon equip de futbol (i parlo de fa molts de temps: quan confiava a veure guanyar la Vuelta a Julián Gorospe en les files del Reynolds!). 

Des de la desfeta del Pla Ibarretxe i la fi de la lluita armada per part d'ETA, les notícies sobre la política basca arriben a Catalunya amb comptagotes. I ells, què en saben, del nostre procés d'emancipació nacional? El periodista Martxelo Otamendi creu que "les organitzacions polítiques han adoptat la mateixa actitud que adoptarien si es tractés d'un iceberg despoblat de Grenlàndia" i opina que "molta gent del País Basc, i també molta gent catalana, veuria amb bons ulls que [el lehendakari] Urkulllu fes una visita institucional a Catalunya". "Seria el mínim -conclou- per a la terra que molta gent d'aquí considera la seva altra pàtria". 

Potser sigui una mica així com descriu en Martxelo -al cap i a la fi, cada terra fa sa guerra-, però jo també vull dir-hi la meva: temps enrere vaig escriure una sèrie d'articles sobre la commemoració dels 500 anys de la conquesta castellana de Navarra i el moviment ciutadà que se n'ha derivat, tant a l'antic regne com a Euskal Herria en general. El cas és que des de llavors estic en contacte amb col·lectius sobiranistes nabarresos (amb b) i no hi ha dubte -creieu-me- que segueixen amb atenció les nostres passes. 

Dissabte, centenars de persones van formar cadenes humanes a Bilbao, Pamplona, Sant Sebastià, Vitòria i Hendaia. Els actes han estat convocats per la plataforma Independentistak i han comptat amb el suport de la coalició EH Bildu  i l'assistència de l'alcalde donostiarra, Juan Karlos Izagirre. En declaracions al diari Gara, el portaveu de la plataforma, Txutxi Ariznabarreta, afirma que "hem d'aprendre molt del procés català. Com que tots dos països lluitem per l'estat propi, és el moment de treure la reivindicació al carrer" . A més, en motiu de la Diada, diversos parlamentaris i simpatitzants de l'esquerra abertzale tenen previst de venir a Barcelona i participar en la cadena humana. Els independentistes nabarresos (amb b) estaran al tram 733, al Passeig de Gràcia de Barcelona, entre Consell de Cent i Ronda Universitat. 

Aquesta és l'autèntica solidaritat internacionalista. Visca els pobles!