30 de desembre 2017

Dues sortides al 21-D

La nit electoral del 21-D va deixar dos titulars: la victòria pírrica de C’s, d’una banda, i el triomf en vots i en escons del bloc independentista, de l’altra. El primer efecte s’esvairà ben aviat -com l’encanteri de la Ventafocs- i per aquest motiu Rajoy, Ábalos, Gay de Montellà i tutti quanti pressionen Inés Arrimadas perquè faci finta d’intentar formar govern encara que l’aritmètica parlamentària ho faci inviable. Es tracta de fer més durador l'impacte en l’opinió pública al preu que sigui; però serà debades, ja que Arrimadas ni tan sols no és la guanyadora moral perquè el seu èxit ha estat a costa de l’esfondrament del PP. 

A C’s li ha passat com a En Comú Podem a les eleccions generals al Congrés de desembre de 2015 i juny de 2016: va ser la força més votada a Catalunya; però la suma de vots i escons d’ERC i PDeCAT la superava. 


Des d’aquesta perspectiva, el resultat de C’s és circumstancial. No pas perquè sigui anecdòtic, ja que ha vingut per quedar-se, sinó perquè és degut a un moment d’excepcionalitat derivat de l’aplicació del 155, la imposició de les eleccions i la repressió de l’independentisme. Ni en l’escenari més procliu als seus interessos, l’espanyolisme no ha aconseguit ni tan sols un empat tècnic. La majoria silenciosa no està, ni se l’espera. Amb una participació rècord del 82%, els independentistes han sumat 35.302 adhesions a les 2.044.038 de l’1 d’octubre, i això els dóna un avantatge de 14 escons i 177.279 vots. 

Malgrat els mals averanys i les males arts de l’Estat, l’independentisme seguirà marcant l’agenda política de Catalunya i condicionant fortament l’espanyola un cop acomplert el primer objectiu: parar el cop i fer palès que el 155 és contrari a la voluntat majoritària del poble català. Ara queda tota la resta: saber què farem, i com ho farem. 

Tot indica que el camí serà llarg, ja que ni Junts per Catalunya ni ERC estan en disposició d’implementar el mandat democràtic de l’1 d’octubre. Hi ha qui opina que el crèdit de la República es va malbaratar l’endemà de la seva declaració. Podem sospitar que l’Estat hi hauria vessat sang, i això impedeix de saber quins tombs hauríem fet tots plegats si l’independentisme no s’hagués creuat de braços els dies posteriors al 27 d’octubre, si el Govern hagués exercit el seu lideratge, si les institucions no s’haguessin lliurat a l’Estat, si els seus treballadors s’haguessin insubordinat, si la tebior de la CUP s’hagués transformat en rebel·lia, o si la reacció d’Albano Dante Fachín i Àngels Martínez s’hagués estès a altres sectors dels comuns. 

Davant la contenció i la por al buit de l’independentisme, les forces del règim no s’han tallat ni un pèl: van activar l’article 155 de la Constitució fent-ne un ús que depassa els límits fixats pel mateix legislador mentre, en paral·lel, la Justícia espanyola “escapçava” i enviava a presó tots els membres del Govern català que no havien fugit. 

Plebiscit legitimista

En la seva ofensiva per terra, mar i aire, el Govern del PP va imposar unes eleccions autonòmiques per donar cobertura legal a la presa del poder executiu i legislatiu a Catalunya per part del bloc unionista, amb l’excusa que calia restablir la convivència, la normalitat democràtica i la lleialtat institucional. Com pronosticaven la majoria d’enquestes, aquell objectiu de màxims no s’ha assolit. No sols això, sinó que interpretat en aquests termes el resultat del 21-D avala el retorn del president Puigdemont i el seu executiu, per la qual cosa les forces espanyolistes centren ara tots els seus esforços a obstruir la recuperació efectiva de l’autogovern i avançar en la destrucció dels mitjans de comunicació i l’escola pública. Desafiat i contrariat un cop més a les urnes, l’Estat ja ha anunciat que ampliarà la persecució judicial de líders polítics i amenaça amb un 155 libèrrim, permanent i indefinit. 

Davant d’aquest escenari hi veig dues sortides, d’entre les moltes possibles. La primera és la més digna i conseqüent, però és alhora la menys operativa, la que difícilment permet sumar nous suports a la causa republicana i la que més aprofundeix la dinàmica de blocs. De fet, el seu objectiu últim seria provocar unes noves eleccions que permetessin a l’independentisme recuperar la iniciativa, renovar líders i millorar-ne els resultats. La segona, en canvi, és més possibilista i obre la porta a una col·laboració amb els comuns i, fins i tot, a la seva participació en un govern de concentració. 

Recanvi independentista

La primera hipòtesi parteix de la premissa que amb els grillons del 155 i la persecució judicial resulta tan impossible moure’s com absurd intentar-ho, sigui quina sigui la decisió del Tribunal Suprem del 4 de gener respecte del futur immediat d’Oriol Junqueras. A diferència del triomf del Front d’Esquerres i la restitució automàtica de la Generalitat presidida per Lluís Companys l’any 1936, ara es tractaria de fer palès davant l’opinió pública catalana i internacional que l’Estat espanyol és el principal enemic de l’estabilitat i del retorn a la normalitat quan comet frau de llei per impedir que es constitueixin el Govern legítim -l’únic aritmèticament possible- i la mesa del Parlament en la forma en què ho estaven abans del 21-D; no per caprici, sinó perquè els seus integrants han tornat a ser escollits com a caps de llista de les respectives candidatures per sufragi universal. Hi tenen tot el dret, ja que cap sentència judicial no els ha negat l’elegibilitat. 

Com tothom sap, l’únic desllorigador a aquesta situació de bloqueig passa per rellevar l’estat major independentista per noves cares -la que més sona és la d’Elsa Artadi, en les files de Junts per Catalunya-, però per això es fa absolutament necessari i convenient precipitar un nou escenari electoral amb noves llistes i nous candidats. El moment triat pot ser ara, la qual cosa ens portaria a votar abans de l’estiu, o quan arribi el moment de les inhabilitacions, d’aquí a un any, segons allò que més convingui a l’estratègia independentista. El raonament és múltiple i és el següent: 

 - Qualsevol nou lideratge ha de ser avalat pels votants (s’ha acabat allò de camuflar-se de número 4 que va fer Artur Mas o de ser ungit del no res com Carles Puigdemont). 

- La repetició dels comicis es faria en un clima més favorable per a l’independentisme, un cop comprovada la seva fortalesa el 21-D. Els 2 milions de vots estarien pràcticament garantits, especialment si al llarg dels propers mesos s’esvaeixen els dubtes sobre el full de ruta del futur govern i les direccions dels partits exhibeixen un esperit mínimament unitari, ja que les seves bases sovint són intercanviables. 

- Probablement, l’unionisme recularia. Després de no aconseguir el sorpasso el 21-D, la seva capacitat de mobilització es ressentiria i la participació difícilment superaria el 75%. Fins aquí la primera solució. 

Obertura als comuns

Anem per la segona. Com ja hem dit, es tractaria de construir una majoria parlamentària -i, a poder ser, també governamental- a l’entorn del sobiranisme i l’oposició al 155. Evidentment, és una passa enrere respecte del 27-O. A la pràctica, es tracta d’un nou inici: un reset que pot obrir noves finestres d’oportunitat (de cara als pactes municipals alternatius a C’s, per exemple) i que és congruent amb els minsos suports en defensa de la unilateralitat que feia la CUP. 

Per començar de bell nou, caldria una nova mesa del Parlament presidida per Xavier Domènech -en reconeixement, també, a la tasca i l’actitud valenta de Joan Josep Nuet- i allargar la mà del govern a CeC i la CUP. Tanmateix, la finalitat no és tant un govern de concentració -que comuns i cupaires sempre defugiran- com establir una dinàmica de treball i col·laboració per tirar endavant una agenda social que faci conscients als comuns de les terribles limitacions econòmiques, financeres i legislatives de tenir intervinguda l’autonomia. 

Tot i que ja no estem instal·lats en la lògica plebiscitària del 50+1 -entre d’altres coses, perquè Europa i Espanya han deixat clar que no l’acceptaran-, cal teixir noves complicitats per bastir una República d'homes i dones lliures. Hem passat de l’apriorisme del tenim pressa a una cursa de fons: el procés pot durar anys i cal acumular forces per a aquest nou estadi. Personalment, em conformaria amb convèncer de la necessitat de ruptura el 30% dels votants del comuns, davant d’un Estat que seguirà sense oferir res que no sigui negació, repressió i càstig. 

Però compte: caldrà gestionar bé les dissensions internes i el col·lapse provocat pel bloqueig exterior, ja que tothora planarà el risc de desembocar en un eventual avançament electoral. Fem-ho, arribat el cas, a l’uníson i en el moment més propici.

22 de desembre 2017

L’independentisme guanya les eleccions del 21-D a Alella

Els partits independentistes van obtenir ahir el 59% dels vots emesos a Alella en les eleccions al Parlament de Catalunya convocades pel Govern de l’Estat, en aplicació de l’article 155 i un cop cessat el Govern de la Generalitat. La candidatura de Junts per Catalunya que encapçala el president Carles Puigdemont va ser la primera força amb 1.860 vots i el 31% dels sufragis, seguida d’ERC amb 1.466 paperetes i el 24%. La CUP, al seu torn, va rebre 235 suports, que representen el 4% dels vots. 

Entre els partits que donen suport a l’aplicació del 155, C’s va aconseguir 1.247 vots (20%); el PSC, 609 (10%) i el PP, 211 (el 3,5%). Per la seva part, Catalunya en Comú Podem va aplegar 331 vots, que representen el 5,5% dels electors. 

Participació històrica 

Seguint la tendència general, les dades de participació van ser històriques: a Alella gairebé va arribar al 85%, la qual cosa suposa un increment de 2 punts respecte dels comicis autonòmics del 27-S de 2015. En total hi van votar 6.063 alellencs i alellenques sobre un cens de 7.142, comptant-hi el vot per correu. Queda, però, pendent d’escrutar el vot exterior dels catalans residents a l’estranger, que en el cas d’Alella en serien 213. 

Igual que el 2015 

El comportament electoral del 21-D a escala local reprodueix la tendència general al conjunt del país, que d’una banda ha revalidat la majoria parlamentària de les forces sobiranistes i, de l’altra, ha assistit a un fort creixement de C’s. 

En les eleccions del 2015, la suma de Junts pel Sí i la CUP a Alella va aconseguir pràcticament el mateix nombre de vots: 3.618, que aleshores representaven el 61,6% dels electors. Les xifres se situen lleugerament per sota dels 3.818 vots a favor del del referèndum d’autodeterminació del passat 1 d’octubre, tot i que en aquella ocasió hi va poder votar gent d’altres poblacions gràcies al cens universal. 

En relació a 2015, C’s i el PSC milloren sensiblement els seus resultats en vot i percentatge, Catalunya en Comú Podem manté posicions i el PP s’ensorra. 

C’s es dispara 

Les eleccions d’ahir confirmen C’s com el principal partit unionista i l’enemic més acèrrim del sobiranisme. El partit taronja ha capitalitzat la reacció –tardana i furibunda– del nacionalisme espanyol d’arrel identitària contra el projecte d’emancipació social i nacional amb un discurs frontista que conjuga el neoliberalisme amb el menyspreu a la llengua i la cultura catalanes, i l’exaltació d’un constitucionalisme d’ordre. És la nova dreta 2.0: moderna, orgullosa i desacomplexada, prompta a prendre el relleu del PP a les institucions de l’Estat. 

A Alella, un de cada cinc electors va triar la papereta d’Albert Rivera i Inés Arrimadas. A molts el cor els va sortir per la boca en veure C’s convertida en tercera força. La sorpresa, però, és relativa, ja que l’espanyolitat forma part de la realitat social i política de Catalunya. Molts dels seus votants de primera hora vénen del PSC i són els mateixos que van catapultar Maragall com a president del primer tripartit. Durant dècades, el PSC va voler amagar rere raons de classe una qüestió que en realitat, a escala metropolitana, era una qüestió d’adscripció nacional. El cinturó roig no devia ser-ho tant o bé ho va ser només circumstancialment, i això explica la seva decoloració actual. 

A Alella, aquesta espanyolitat també hi era i passava majoritàriament per una Aliança i un Partit Popular formats per gent tan catalana alhora com Frederic Méndez, Enric Cells o Isidre Bassas. També la ICV de Fede Moraleda i Juan Carlos Losada tenia un sector de votants espanyolistes, encara que ho fessin sota la disfressa del federalisme. Si ens cenyim estrictament al suport electoral al PP, recordarem que el partit va aconseguir tres regidors i quotes del 18,8% i el 20% dels vots en les municipals de 1995 i 1999, la primera fita de les quals coincideix amb els anys de la màxima bel·ligerància contra la immersió lingüística sota la direcció d’Aleix Vidal-Quadras. Encara força anys després, el 2011, el va PP registrar la seva millor marca en solitari: el 20,6% dels sufragis a les eleccions al Congrés. 

Ahir, la suma de C’s i PP va obtenir el 23,5% dels vots a Alella. Des de la seva aparició a les autonòmiques de 2010, els resultats d’aquests dos partits han estat els següents: 



Com es pot veure, el resultat d’ahir no és cap novetat: plegats, ja van aconseguir el 27,4% de la representació a les eleccions espanyoles de juny de 2016. 

Repercussió local 

El sorpasso de C’s al PP tindrà incidència sobre les municipals de 2019 (això, si Mariano Rajoy no decideix avançar-les). La sacsejada pot ser important, i pot reportar-li entre 2 i 4 regidors. Qui més patirà seran el PP, Gd’A i PSC perquè C’s hi entrarà en competència directa, i, de retop, les esquerres minoritàries (CUP i Comuns) perquè l’augment de la participació farà encarir el preu de l’acta de regidor. 

La recent dimissió d’Annerose Bloss com a portaveu del PP deixa el camí expedit a C’s. La següent víctima propiciatòria pot ser Gd’A. La candidatura independent és un polvorí. L’agrupació d’electors propugna als quatre vents que no és de “ni de dretes ni d’esquerres: amor per Alella”, però els seus representants, Mercè Marzo i Josep Bardés, han donat suport al referèndum i han condemnat l’existència de presos polítics per les seves idees. I mentre a les xarxes socials hi ha socis que qüestionen la legitimitat dels regidors per no sotmetre’s al parer de l’assemblea, ahir vam poder veure Bardés i altres membres de Gd’A fent d’apoderats de Junts per Catalunya o ERC. 

Propaganda electoral 

L’acció coercitiva de l’aparell de l’Estat contra les institucions i el poble de Catalunya ha motivat l’aparició dels Comitès de Defensa de la República (CDR). El 7 d’octubre va néixer el CDR Alella, que el passat 18 de desembre va realitzar una recollida de propaganda electoral amb l’objectiu de retornar-la als partits que han donat suport a l’article 155. 

Durant la campanya, el servei de Correus hauria distribuït 49.000 sobres de propaganda electoral a 3.700 domicilis. Entre l’acció conjunta del CDR i les accions individuals es calcula que en total se n’haurien retornat al voltant de 2.000. La majoria corresponen al PP i C’s, tot i que també se n’han trobat del PSC i En Comú Podem. Assabentats de la iniciativa, alguns electors unionistes com l’exregidor del PP Javier Berzosa han fet el mateix amb les formacions independentistes. Es tracta d’un gest simbòlic, ja que el franqueig cobreix l’enviament i devolució dels sobres sense cost addicional per al remitent.

03 de desembre 2017

Puigdemont i el precedent belga de Ferrer i Guàrdia

Manifestació a Brussel·les en contra de l'afusellament de Ferrer i Guàrdia.
Dijous passat, el president Carles Puigdemont va rebre a Brussel·les una senyera teixida el 1941 a l’exili algerià i servada per militants del PSUC i ERC i els seus descendents després de l’ensulsiada de la Segona República. "Calia fer arribar la bandera als qui són dels perseguits”, van dir els seus donants. 

Com és sabut, la fugida a Bèlgica d’una part del Govern de la República per burlar la repressió de l’Estat i internacionalitzar el cas dels catalans no és casual. En el passat, la capital belga va ser la destinació triada per altres compatriotes il·lustres que fugien de la Justícia espanyola: el pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, el 1907; els independentistes Francesc Macià i Ventura Gassol, el 1926, així com l’escriptor i Josep Carner i el comissari general d’Ordre Públic i cap dels Mossos d’Esquadra Frederic Escofet, el 1945, un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial. 

Tots ells eren reclamats per les autoritats espanyoles. Ferrer i Guàrdia com a autor intel·lectual de l’atemptat contra el rei Alfons XIII a Madrid; Macià i Gassol com a ideòlegs de l’intent frustrat d’incursió armada de Prats de Molló; Carner en la seva qualitat de diplomàtic fidel a la República, i Escofet després del seu pas pel camp d’Argelers i la resistència francesa. Carner, que ja hi havia estat destinat entre 1936 i 1937, hi va arribar procedent de Mèxic i va guanyar-se les garrofes com a professor de llengua i literatura castellanes a la Universitat Lliure de Brussel·les fins a la seva mort, el 1970. Per la seva part, Escofet va ser nomenat el 1960 ministre delegat a Bèlgica del govern republicà espanyol i va regentar una botiga de queviures fins al seu retorn a Catalunya, el 1978. 

El 1903, amb només 19 anys, Carner va publicar un poema sense títol en què expressava el desig d’envellir en un “pahís” culte i civilitzat. El 1952, el poeta refeia la composició i aquell país prenia el nom de Bèlgica: “M’agradaria fer-me vell dins una ciutat amb uns soldats no gaire de debò, on tothom s’entendrís de música i pintures”. 

El precedent de Ferrer i Guàrdia

En un article al Quadern en català del diari El País, Andreu Missé assegurava el 29 d’octubre de 2009 que “la trajectòria del pedagog, anarquista i maçó català, fundador de l'Escola Moderna, ha tingut un especial interès en un país [Bèlgica] que manté més de 70 carrers amb el seu nom”.

En ocasió del centenari del seu afusellament, Missé explicava que a l’Haute École Francisco Ferrer “es va fer la simulació del judici amb totes les garanties jurídiques previstes legalment i el resultat va ser l'absolució”, la qual cosa contrasta amb el fet que "en el judici real de Ferrer, el Tribunal no va deixar presentar gaires proves especialment diverses de testificals que acreditaven la impossibilitat material de les acusacions”. 

A més de la manca d’imparcialitat i de garanties processals dels tribunals espanyols, l’article ressalta un altre aspecte innovador de l’Escola Moderna que avui també perilla a Catalunya per raons de llengua. Així com Ferrer era injuriat pels sectors més catòlics i reaccionaris perquè creia que “la coeducació dels pobres i dels rics facilita el contacte entre els uns i els altres en la innocent igualtat d'infància” i defensava que “a través de la igualtat sistemàtica de l'escola racional es pot construir la bona escola necessària i reparadora", els reaccionaris d’avui dia demanen la segregació a l’escola pública dels alumnes segons quina sigui la seva llengua materna. 

La ingerència espanyola 

El 27 d’agost de 2010, el periodista Xavier Theros va publicar un revelador article titulat La estatua de la discordia al diari El País (avui, segurament, ja no seria posible) en què relatava les pressions de la monarquia espanyola per forçar “la retirada del monumento al pedagogo Ferrer i Guardia” a Brussel·les. Els paral·lelismes amb el moment actual són enormes, per la qual cosa reproduïm el text gairebé íntegre amb algunes acotacions. 

Diu així: “En 1909, el gobierno español creyó poder tapar el violento estallido de la Semana Trágica juzgando y condenando a un inocente, a quien las autoridades eclesiásticas consideraban su peor enemiga [els Jordis, consellers i president]. Sin embargo, aquel juicio sin pruebas provocó una gran campaña de protesta en todo el mundo [...] Figuras del arte y la cultura, seguidos por centenares de profesores y catedráticos de innumerables universidades en todo el planeta [més de 1.800 professors i investigadors signen un manifest a favor del sí al referèndum, i 600 juristes defensen que el referèndum és legal], mostraron su rechazo hacia aquel crimen.   

Si hubo un lugar que centralizó la defensa de Ferrer fue Bruselas, donde en 1911 se erigió un monumento al pedagogo catalán en la plaza de Santa Caterina. El pedestal era obra del arquitecto Adolphe Potente y la estatua del escultor August Puttemans. La embajada española no pudo persuadir al alcalde liberal de la ciudad —Adolphe Max— para que lo prohibiera. Por aquellas mismas fechas, en el reino de Alfonso XIII se arrestaba a cualquier ciudadano que tuviese en su casa un retrato del padre de la Escuela Moderna, acusado de apología de la violència [avui dia, la Junta Electoral ordena la requisa de pancartes i prohibeix l’ús del color groc en l’espai públic]. En vano se propuso cambiar el nombre de la calle Sant Pere més Baix y ponerle Ferrer i Guàrdia [ja s’han formulat les primeres sol·licituds per dedicar carrers i places a l’1-O].

En un artículo anónimo publicado en ‘La Vanguardia’ el 10 de noviembre de 1911 se decía que Bélgica era: “Un país pequeñito pero aficionadísimo a meterse donde no le llaman [aquest cop, la regidora del PP d'Alella, Annerose Bloss ha tret a passejar el passat colonialista de la monarquia belga al Congo]. En 1913 hubo una petición internacional para revisar el juicio, lo cual enfureció al monarca español que no viajó a la Exposición Universal de Gante [Felip VI també està molt emprenyat]. Al estallar la Gran Guerra, el gobierno de Eduardo Dato intentó organizar una marcha de protesta en Bruselas para pedir la destrucción del ofensivo monumento, mientras muchos ayuntamientos pedían su retirada [“finalment, aquella marxa no es va produir, però el dia 7 de desembre 50.000 catalans s’hi desplaçaran per fer costat al Govern legítim a l’exili”.

Els catalans i l’imperialisme alemany

Gran manipulador de la història, el nacionalisme espanyol acostuma a amagar les seves preferències germanòfiles i nacionalsocialistes durant les dues grans conflagracions del segle XX, i tot sovint intenta de fer passar la víctima com a botxí. “El 27 de enero de 1915, el ejército alemán había desmontado el monumento a Ferrer como gesto hacia el monarca espanyol [en l’actualitat, la col·laboració d’Angela Merkel és més discreta i sofisticada]. Fue la única estatua belga que sufrió este trato por parte de las fuerzas ocupantes [també Lluís Companys va ser l’únic president d’un país escollit democràticament capturat i afusellat pel feixisme en el decurs de la Segona Guerra Mundial]. La oposición escribió en el pedestal: “Tienen a Ferrer, pero no el Yser” (el canal de agua donde belgas y franceses habían detenido el avance germano). En Barcelona hubo una gran manifestación de protesta, y en Valencia fue apedreado el consulado alemán [ai, els Països Catalans!]. Periodistas aliadófilos como Torcuato Luca de Tena se quejaron en sus columnas [el fundador del diari ABC, qui l’ha vist i qui el veu!].

Terminada la guerra —y pese a las nuevas maniobras españolas contra ella—, en 1919 la estatua fue recolocada. Aunque como concesión a Madrid se suprimió el nombre de Ferrer. No recuperó su auténtica dedicatoria hasta la caída de la monarquía y el advenimiento de la república en 1931, el mismo año que el ayuntamiento barcelonés aprobó erigirle otra estàtua: durante la Guerra Civil, la plaza Urquinaona y el teatro Borràs fueron denominados Ferrer i Guàrdia, nombre que perdieron en la posguerra [eh, Colau!?].

En la Segunda Guerra Mundial, el abogado antisemita Léopold Flament propuso destruir el monumento. Pero sobrevivió a la ocupación nazi y tras diversos traslados, fue instalada en su actual ubicación frente al paraninfo de la Universidad Libre de Bruselas. En el pedestal puede leerse: “Francisco Ferrer fusillé à Montjuich le 13 octobre 1909, martyr de la Liberté de Conscience”.

Cada any, coincidint amb l’efemèride, una representació de la comunitat educativa li ret homenatge, tal com relata l’alellenca Laura Ruiz en aquest tall de veu de poc més d’un minut a Catalunya Ràdio. 

30 de novembre 2017

Sixena, entre la deixadesa i l'altivesa espanyoles

Valent-se del cop d’Estat que ha suposat l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per suplantar el govern legítim de Catalunya, el ministre espanyol de Cultura ha decidit no recórrer la sentència d’un jutjat d’Osca de primera instància i ha ordenat que la Generalitat doni compliment a la sortida del Museu Diocesà de Lleida de 44 peces d’art procedents del monestir de Sixena amb destinació a aquesta població aragonesa.

L’anunci d'Íñigo Méndez de Vigo ha estat celebrat de forma entusiàstica com una autèntica venjança per les autoritats i bona part de l’opinió pública aragoneses, que han convertit un afer patrimonial en una batalla política. Com ja vam dir en una altra ocasió, els tres litigis que enfronten el govern aragonès amb la Generalitat de Catalunya per la seva tinença són una gran hipocresia. Parafrasejant l’escriptora de la Franja Mercè Ibarz, “la pregunta no és per què l’ha comprat o se n’ha fet càrrec Catalunya, sinó perquè l’Aragó no s’ha ocupat mai del seu art religiós”. I qui diu l’Aragó -constituït en comunitat autònoma el 1982-, diu l’Estat espanyol, que al llarg del segle XIX va efectuar diverses desamortitzacions de propietats de l’església per eixugar el seu deute públic, la qual cosa va contribuir a la venda, pèrdua i sortida del país de nombroses obres d’art. 

El monestir de Sixena no va ser alienat, però el seu estat de conservació era ja deplorable a mitjan segle XIX davant la indolència dels reis d’Espanya. En la Crónica del viaje de sus majestades y altezas reales a las Islas Baleares, Cataluña y Aragón en 1860 es relata la trobada a Bujaraloz, camí de Saragossa, entre Isabel II i “tres damas del siglo XII, con su toca ahuecada y blanca, su túnica negra, su justillo del propio color [...] Era una de ellas, la de más edad, ya muy anciana, la muy ilustre señora D. María Rafaela de Ena y Villana, priora del célebre monasterio de Sigena; D. Maria Josefa de Salas, camarera del mismo monasterio; y la tercera Joaquina Marro, media cruz o sirvienta”. Al text s’explica que “la insalubridad del convento les obligaba a pasar largas temporadas en casa de sus familias”, la qual cosa va fer que “a pesar de que el concilio de Trento restableció en todo su vigor la clausura en los conventos de mujeres, el de Sigena alcanzara una exención especial del Pontífice” per poder exclaustrar-se de tant en tant. 

La decrepitud i la manca de vocacions eren evidents. La darrera escolana havia ingressat el 1833. “Quince son, entre todas, las que forman la comunidad, encargada de la custodia de ese inestimable monumento histórico, o mejor dicho, condenadas a ver impasibles la ruina de esa joya del arte bizantino. Nosotros -prosegueix el narrador- tuvimos un verdadero pesar al oir a aquellas nobles religiosas, que presentían la ruina del edificio con la desaparición de la comunidad. Les dijimos que el siglo presente no podía echar sobre sí tamaña responsabilidad, y que confiábamos que se pondrían los medios para alejar ese mal”

I, efectivament, els mitjans els va posar la Generalitat en dues tongades: l’any 1936, en plena Guerra Civil, mitjançant el rescat de les pintures murals de la sala capitular que van sobreviure al foc i saqueig dels revolucionaris, i els anys 80, a través de la compra a l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem del fons format per les 44 obres d’art que ara el Govern del PP pretén espoliar.

24 de novembre 2017

Catalunya i el concert basc

Tuit irònic del col·lectiu Kaktus, de Sabadell, sobre Kortatu, 
el grup ensenya de l'anomenat 'rock radical basc' dels anys 80. 
El Congrés de diputats va aprovar ahir la nova llei del concert econòmic i de la quota basca per al període 2017-2021, després de 10 anys de pròrrogues. El nou acord bilateral entre els governs d'Espanya i el País Basc estableix una contribució fixa de 1.300 milions d'euros anuals de Vitòria cap a Madrid i un índex del 6,24% com a base per calcular la quantitat a pagar per sufragar les competències exclusives de l'Estat.

Com sempre, els partits catalans hi van votar a favor; tot i que cada cop més ho fan més per respecte i educació que no pas per simpatia o convicció. Llevat de C's. De moment, el seu president, Albert Rivera, s'empassa el concert "perquè està reconegut a la Constitució", però qualifica el sistema d'"injust i insolidari" i considera que la quota és un "tripijoc polític" per fer la gara-gara al PNB. De passada, Rivera va acusar ERC i el PDeCAT de "voler treure rèdit del cop a la democràcia" del 27 d'octubre, ja que "com a bons supremacistes els agraden els privilegis". 

Amb aquest posicionament, C's no només avança al Govern espanyol per la dreta i es prepara per al sorpasso, sinó que confirma un cop més que és un artifici polític dissenyat per actuar com a recanvi per al PP i el PSOE amb la finalitat de culminar el procés de recentralització de l'Estat sota criteris d'uniformitat encara més expeditius amb l'excusa de la regeneració, l'eficiència i la igualtat de tots els espanyols. Com a producte de laboratori, C's és el resultat d'una fecundació in vitro. Els lletraferits del Foro Babel van concebre la criatura, l'IBEX l'ha bressolada i, un cop ha començat a caminar, la FAES l'ha apadrinada per guiar-ne les passes en l'edat adulta. Malgrat l'aparença, la genètica no falla. En termes històrics, el discurs de Rivera sobre el nacionalisme d'altri en general, i sobre el concert basc en particular, té els seus antecedents en dues tradicions ideològiques del segle XIX genuïnament espanyoles i espanyolistes: el liberalisme reialista, del qual se'n vanta tan sovint, i el republicanisme unitari que, segons algunes fonts, predicaria José María Aznar en la intimitat; car totes dues tenien el carlisme com a enemic acèrrim.

'Fair-play' català

Acudit gràfic del setmanari liberal 'La Flaca' en què l'al·legoria 
de la I República acaba amb el règim foral: "Si el árbol de Gernica 
da estos frutos, procuremos que no vuelva a retoñar".
De sempre, el particularisme foral ha tingut detractors, però fins i tot el Generalísimo Franco va beneir-lo a les províncies rebels d’Àlaba i Navarra. A casa nostra, però, les tradicions polítiques més arrelades sempre han estat respectuoses amb “el privilegi dels bascs”. Descomptant-ne el carlisme, per raons concomitants, tant el republicanisme federal com el catalanisme s’hi han expressat en termes globalment favorables. 

El 1894, el federal Francesc Pi i Margall signava un article sobre Els concerts econòmics com a resposta a l’acusació d’“antinacional” que el diari El Imparcial feia davant la proposta de subscriure’n un per a Barcelona. “Nosaltres, sincerament, l’aprovem i aplaudim”, deia Pi i Margall, qui recordava que la idea, “tot i que no prosperà”, “ocupà ja les Corts de Cadis. A totes les províncies s’intentà aleshores de confiar la imposició i el cobrament de les contribucions que cadascuna considerés necessàries per satisfer la quota que els correspongués”. 

Referint-se justament a Navarra i les províncies basques, el vell republicà es demanava “què té això d’antinacional? L’Estat distribueix anualment les seves despeses entre totes les províncies, quin inconvenient hi ha d’haver en què cada província els cobreixi mitjançant els tributs que consideri més escaients al seu tarannà, els seus costums i la seva especial riquesa?” I prosseguia: “Volem que l’Estat visqui, dins el possible, de rendes pròpies. El que falti per cobrir les despeses nacionals, volem que es reparteixi entre les regions, segons la seva població i riquesa. Lliure queda després cada regió per recaptar-lo com millor li sembli. El que no es pot de cap de les maneres consentir –precisava– és la quota fixa. No sempre són les mateixes les despeses nacionals, i no hi ha cap raó perquè una província, amb menyscabament de les altres, pagui menys del que en el repartiment li pertoca”. 

I ho rematava exposant la proposta dels federals: “Pel nostre sistema, cada regió pot, tant per a les seves despeses com per a les nacionals, escollir el seu règim tributari: imposar el capital o la renda; atacar la producció consum; fer les contribucions proporcionals o progressives; adoptar la declaració o la investigació per conèixer la riquesa de cada contribuent; obrar per administració o per arrendament. Quin mal hi hauria en què fossin diferents els sistemes tributaris?”. Ja aleshores, l’Estat espanyol no aconseguia en la tributació “de sortir dels seus vells carrils: és molt probable que les regions, lliures, obrissin nous i desconeguts rumbs, i trobessin regles més acomodades a la raó i a la justícia. Els nostres diaris, i en general els nostres polítics, confonen la unitat amb la uniformitat, i ho voldrien tot uniforme. Cal que es desenganyin: la uniformitat és la servitud”. 

El 1906, Josep Maria Folch i Torres, des dels rengles del catalanisme d’esquerres, adreçava un escrit Per als de Santander des de les planes del diari El Poble Català en què els traslladava “una impressió de llàstima, de pena i fins de fàstic [...] per la petició de la Diputació i l'Ajuntament de Santander perquè l'Estat no renovi el concert econòmic amb la Bascònia”. L'autor entendria que se sol·licités “una llei general concedint a totes les províncies la facultat de contractar la seva tributació amb l'Estat” com a “moviment que seria honorable i propulsor de la solidaritat entre totes les nacions ibèriques i que mereixeria el nostre suport”, i deixava clar que malgrat “l'anomenada d'egoistes i envejosos amb què ens saluden, en general, les regions d'Espanya [...] les nostres altes aspiracions no reclamem perquè aquest sia més que l'altre, ni per treure drets a aquest altre”. 

17 de novembre 2017

La violència d’Estat i la decepció europea

Efectivament, el passat 27 d’octubre el Parlament va declarar la República Catalana. Jo ho vaig veure. En directe. Al canal 3/24. Es va donar així trasllat al mandat democràtic sorgit de les urnes del referèndum d’autodeterminació del dia 1. No va ser, però, una declaració solemne. Ni tan sols el president Puigdemont va prendre la paraula, potser per no donar nous arguments a la Fiscalia ni per no furgar en la nafra oberta amb ERC. Només la CUP somreia i alçava el puny. Per contra, els rostres dels diputats i del Govern de Junts pel Sí eren un poema. Potser sí que va ser un acte només simbòlic, o retòric, en previsió de la repressió que s’havia desencadenar. És el dubte que ens queda. Com també ho és que els vots favorables a la independència fossin 70 i si els dos blancs van ser per manca de convicció o bé obeïen a una estratègia per protegir el grup parlamentari de la persecució dels jutges.

Allò va passar un divendres al vespre. Mal dia per posar a caminar una República. Un mal presagi, en definitiva, que va donar pas a un cap de setmana estranyament normal. Va arribar dilluns i ni els Mossos protegien les principals institucions, ni el Govern va apel·lar a la ciutadania per defensar-les. Només Josep Rull va anar a la conselleria en una maniobra de distracció. A mig matí vam saber que la meitat del Govern, amb el president al capdavant, s’havia transferit a Brussel·les i que no tenia intenció de lliurar-se a les autoritats espanyoles. L’altra part, amb el vicepresident al front, va anar a declarar aquell dijous a l’Audiència Nacional i des d’aleshores cria malves entre barrots a Estremera i Alcalá-Meco.

En aquestes circumstàncies tan enrarides i desconcertants va ser com el bloc independentista va escenificar l’únic acte de dignitat que podia fer i va cremar el darrer cartutx abans de lliurar, captiu i desarmat, el control de l’administració catalana al Govern del PP. És l’única diagnosi que comparteixo amb Santi Vila: en aquell precís instant, el moviment independentista perdia “el control de la pilota” per primer cop en set anys. 

Bales i sang als carrers 

Des de ben d’hora, el president va justificar la inacció del Govern de Junts pel Sí davant les informacions versemblants que l’Estat desfermaria una “violència extrema” contra Catalunya molt major que la de l’1 d’octubre. Puigdemont va arribar a dir que no estava disposat a carregar amb morts en la seva consciència. Si aquesta sospita és certa –i la renúncia de la CUP a la via insurreccional li dóna encara més credibilitat–, caldria aportar-hi proves i denunciar-ho oportunament davant l’opinió pública i les instàncies internacionals. I això no vol dir necessàriament fer-ho ara, com ha fet avui Marta Rovira, sinó quan sigui més convenient. 

En qualsevol cas, la reacció virulenta i sanguinària de l’Estat davant d’un “Supòsit Anticonstitucional Màxim” pot explicar en part l’encongiment del Govern, però no en pot ser ni l’única ni la principal excusa, ja que era perfectament previsible, tal com ha demostrat la mentalitat imperial espanyola manta vegades al llarg de la història. Recordem que en els moments decisius Espanya sempre ha retingut Catalunya per la força de les armes i que a Cuba li van caldre tres guerres de descolonització i una intervenció militar nord-americana per desempallegar-se’n. 

I aquí rau el quid qüestió: quan una colònia o un poble minoritzat vol campar lliure només se’n pot deslliurar amb grans sacrificis econòmics i humans o bé mitjançant la interposició d’un tercer. I aquí és on els càlculs de la diplomàcia catalana no s’han complert. La trucada telefònica de Donald Tusk a Puigdemont del 9 d’octubre va ser només un miratge o, encara pitjor, una enganyifa. Si hi teníem cap aliat –la qual cosa encara està per veure–, això segurament ens obligava a plantar cara a l’Estat durant una bona temporada i assumir la trencadissa social als carrers de Catalunya abans no es manifestés obertament aquell suport i s’aturés l’agressió. 

Com Anglaterra el 1713 i la Gran Bretanya i França el 1936, Europa ha fallat als catalans. La UE ha sacrificat els seus valors fundacionals pel pragmatisme i la realpolitik; ha abandonat la democràcia en benefici dels mercats, l’estabilitat i l’Estat-nació, que no és poc! Això sí, ho ha volgut fer dissimuladament i amb una pàtina de civilitat: deixant entreveure que hi ha intercedit perquè l’Estat espanyol aplaqués el seu ímpetu. En realitat, però, Europa i Espanya no tenien cap més sortida, davant la renúncia de la Generalitat a atrinxerar-se, que emprendre el camí del mig entre la demanda d’un referèndum legal i acordat –que era la màxima exigència a la qual podia aspirar l’independentisme– i l’aplicació d’un 155 llarg i cruel que, a la pràctica, hauria dut a la insubmissió generalitzada. 

Com fa el PSC a escala domèstica, Europa pretén penjar-se la medalla d’una aplicació ràpida i indolora de l’article 155, un mal necessari que hauria reduït la intervenció de l’autogovern dels 6 mesos inicialment anunciat pels falcons del PP a una operació quirúrgica d’urgència amb data d’alta per al 21 de desembre. “I l’endemà, tot el ramat a la cleda i problema solucionat”, pensen alguns. 

Ara la moneda és a l’aire. Sortirà cara o sortirà creu, però encara hi haurà partit si l’unionisme torna a ser derrotat a les urnes. Si això succeeix, l’independentisme estarà en disposició de revertir la situació. I Europa, interpel·lada de nou, tornarà a fer-se l'orni. Fins quan?

05 de novembre 2017

Francisco expulsa el PSC del Govern d’Alella

Aquesta setmana s’ha consumat el divorci entre ERC-Sumem per Alella i el PSC. Dijous al matí, l’alcalde d’Alella, Andreu Francisco, va comunicar a la socialista Glòria Mans la seva destitució com a membre del Govern municipal. A partir d’ara, ERC-Sumem per Alella governarà en solitari amb 7 dels 13 regidors de l’Ajuntament. 

Tal com vam explicar en aquest altre post, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per intervenir l’autonomia de Catalunya va generar turbulències entre ERC-Sumem per Alella i el PSC pel suport dels socialistes a la mesura impulsada pel PP i C’s al Senat espanyol. En aquell context, la continuïtat del pacte a escala local va ser fortament qüestionada pels grups municipals del PDeCAT i d’Alternativa per Alella-CUP i va donar peu, el 23 d’octubre, a sengles comunicats al respecte per part dels interessats. En el seu escrit, els republicans advertien que “reconsiderarien” la vigència del pacte en cas que el PSC “col·laborés en la suspensió de l’autogovern”. Sobre aquesta qüestió, els socialistes alellencs van apuntar que el 155 “no ajuda en res a resoldre l’atzucac en què es troba actualment Catalunya”. 

Aquesta darrera setmana, la situació s’havia fet insostenible. El 27 d’octubre el PSC-PSOE va donar el seu vistiplau al 155 i l’1 de novembre l’Audiència Nacional va citar a declarar el president i el Govern de la Generalitat, acusats de rebel·lió, entre més. L’endemà a la tarda, el vicepresident Oriol Junqueras i vuit consellers i conselleres ingressaven a la presó entre vexacions i humiliacions de tota mena. 

Gest insuficient

Hores abans de conèixer-se l’ordre de la jutgessa, Andreu Francisco i Glòria Mans van acordar de posar fi a una col·laboració que es remuntava a l’any 2005. Francisco no li havia perdut la confiança personal, però li retirava la delegació de les carteres d’Emprenedoria, Comerç i Consum, Esports i Salut. L’alcalde reconeix que “ha estat un pacte de govern que ha permès fer avançar el poble i que s’ha desenvolupat sempre amb una lleialtat mútua que agraeixo sincerament”, però el comunicat del PSC d’Alella del dia 23 era “un gest insuficient”. “Demanàvem des de feia dies un posicionament clar, i no posicionant-se ella, ens obligava a fer-ho a nosaltres”. Aquesta actitud, entre dilatòria i dubitativa, va acabar atipant als seus companys de govern, fins al punt que “aquells que la defensaven se n’han acabat cansant”. Per a Francisco, “ha estat una decisió difícil, però èticament necessària. Li havíem ofert la possibilitat de seguir si es desmarcava del partit. Alella o el PSC. I ha triat el PSC”. 

El mateix dijous, el PSC va respondre amb un comunicat molt dur en el qual condemnava el cessament i el definia com “una acció política que no obeeix als acords del pacte signat el 2015 per la governabilitat del municipi”. Els socialistes destacaven que “en tot aquest temps no hem sentit ni un sol retret a la tasca al capdavant de les àrees que hem liderat amb tanta eficàcia i eficiència com hem sabut i amb tota la il·lusió i dedicació” i lamentaven un “trencament que posa de manifest que abans es sobreposen els temes nacionals i no la tasca municipal”. Els membres de l'agrupació admeten que els seus socis republicans els havien assabentat prèviament dels termes exactes de la ruptura, però neguen que el seu coneixement impliqui cap mena d'acceptació. "Nosaltres volíem continuar. Qui ha trencat el pacte i ens ha fet fora ha estat Esquerra", subratllen.  

Crisi al PSC local 

Amb el pas de Mans a l’oposició surt a la superfície la profunda crisi que travessa des de fa temps el PSC local. Davant les nefastes perspectives electorals, el 2015 es va dissenyar una estratègia per obtenir almenys un representant. Es van amagar les sigles del PSC i es va crear una marca blanca, anomenada Alella Primer. La mateixa Mans ha admès en més d’una ocasió que va ser una candidatura “de circumstàncies”, feta amb amics i coneguts reunits a l’entorn d’un cafè. Tret d’ella, no hi queda ningú més del PSC. A la llista hi té persones que s’han posicionat a les xarxes obertament al costat del PP o C's, com la número 3, i d’altres que més aviat aplaudeixen la CUP, Podem o el món dels comuns, com els números 4 i 5, de manera que el futur s’albira difícil. 

A l’oposició l’espera un paper incòmode, després de 6 anys de col·laboració personal amb l’alcalde i quan encara queden 18 mesos per a les pròximes eleccions municipals. Molt afectada emocionalment des de fa setmanes, Mans està de baixa i no va assistir al ple urgent i extraordinari per condemnar l’aplicació del 155. Per això són moltes les veus que apunten a una renúncia a l’acta de regidora a curt o mig termini, i lamenten una sortida “per la porta del darrere”. Creuen que podia haver fet com Jordi Ballart i els cinc regidors del PSC a l’Ajuntament de Terrassa, que han estripat el carnet i se n’han tornat a casa. 

Caiguda en desgràcia 

Mans sempre ha estat una persona de partit. Però no hi té padrins. El seu paper en algunes maniobres internes per defenestrar i promocionar persones en càrrecs orgànics a escala comarcal li han acabat valent l’animadversió del sector catalanista primer, i de l’espanyolista després, fins al punt que en les últimes eleccions municipals el partit va intentar reemplaçar-la per una altra persona, que finalment no es va prestar a aquest joc brut.

En aquests moments, el PSC és un partit en descomposició a Alella. En els últims anys ha perdut dues terceres parts de la vintena de militants que tenia el 2011. Els estatuts del PSC fixen en 11 afiliats la militància per poder disposar d’agrupació local. En no arribar al mínim, el partit ha fet passar els simpatitzants per afiliats i ha creat “una mena d’agrupació d’agrupacions” amb els militants d’Alella, El Masnou i Teià. Aquest cenacle està controlat per l’aparell del Masnou, que es troba en mans del sector més jacobí liderat per Ernest Suñé, amic d’un bon grapat d'ultres espanyolistes. Segons algunes fonts, aquest decantament ha provocat la fugida en massa de molts militants històrics com l’exalcalde Eduard Gisbert i l’exgerent del Consell Comarcal Eladi Torres, i la baixa de 50 dels 80 militants que tenia el partit fa tan sols 8 anys enrere. 

A Alella, aquest tremp espanyolista estaria representat per la número 3 del partit, Isabel López. Com Suñé, també ella comparteix a la xarxa alguns dels posicionaments de l’exregidor del PP d’Alella Javier Berzosa sobre l’independentisme i el destí del Govern de Carles Puigdemont.

31 d’octubre 2017

L’Europa del capital, contra la República

L’independentisme català és un moviment social i polític d’ampli espectre ideològic que persegueix la consecució d’un Estat sobirà per vies exclusivament pacífiques i democràtiques. Aquests preceptes són inherents al model de societat que propugna, inspirada en els valors republicans d’igualtat, llibertat i fraternitat. En l’actual marc europeu i espanyol, l’autodeterminació cada cop és percebuda per més ciutadans com una necessitat no sols per recuperar els drets arranats, sinó també com a “refugi” per protegir i acollir tothom qui sigui sensible als ideals de la democràcia. 

Lluny de ser un fet retrògrad local o particularista, l’independentisme català és obertament modernitzador i internacionalista. El moviment no és pròpiament anticapitalista, però el capitalisme l’ha identificat com un enemic a batre. Alguns dels seus actors –com el PDeCAT i bona part de l’electorat d’ERC– se n’han adonat massa tard, i els grups mediàtics espanyols se’n cuiden prou d’explicitar-ho, però el seu caràcter cívic i democratitzador, de baix cap a dalt, ja fa temps que va ser copsat com una amenaça pel món econòmic i financer, per la qual cosa ha accionat tots els ressorts al seu abast i ha donat les instruccions pertinents per combatre’l d’una manera soterrada; sense donar la cara. El xantatge de les patronals empresarials i el trasllat fora del Principat de les seus socials de bancs i grans corporacions, amb l’argument de garantir la seguretat jurídica davant d’un eventual escenari d’independència, en són alguns dels efectes, convenientment estimulats i instrumentalitzats pel poder polític. 

Juntament amb la por al contagi i el seu efecte multiplicador, la reivindicació i l’exercici de la sobirania popular per part de la societat organitzada és el motiu principal pel qual la Unió Europea ha maniobrat per impedir la internacionalització del conflicte. Com? En cenyir el plet català a l’àmbit estricament domèstic propi d’un afer intern, l’Europa del capital ha pogut rentar-se’n les mans i delegar la defensa dels seus interessos a la raó d’Estat, generant la ficció que és un problema de nacionalisme exacerbat quan en realitat és tracta d’un moviment d’autodefensa davant d’un procés de recentralització i involució democràtica promogut per l’Estat. 

Com va passar el 1936 amb el Pacte de No Intervenció durant la Segona República, les democràcies occidentals han abandonat les demandes catalanes a mercè del nacionalisme espanyol. D’aquesta manera, la UE s’alinea inequívocament amb les posicions més reaccionàries que comanden les seves institucions i incorre en un risc enorme de cara al futur. A la pèrdua de prestigi, credibilitat i esperança en el projecte europeu, molt tocat ja després dels rescats bancaris i la imposició de mesures altament impopulars per lluitar contra el dèficit públic, s’hi poden afegir a partir d’ara noves retallades de llibertats per part dels Estats i més concessions a la dreta xenòfoba i populista. Per a Catalunya la patacada pot ser important, ja que el segrest de l’autonomia pot generar fractura social i regressió econòmica. Tanmateix, qui més perd amb el sotmetiment de Catalunya és la mateixa Espanya, que altra vegada veu com les forces conservadores barren el pas a una regeneració profunda de l’Estat que roman pendent, pel cap baix, des de 1898. Una altra oportunitat perduda, i ja en van...

26 d’octubre 2017

El ple d’Alella rebutja l’article 155, en absència de PSC i PP

El ple municipal de l’Ajuntament d’Alella, reunit anit en sessió urgent i extraordinària, va aprovar una moció de suport al Govern i el Parlament de Catalunya per “fer efectiu el mandat democràtic del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre”.  

Promogut per l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) i l’Associació Catalana de Municipis (ACM), el text critica la “incapacitat de diàleg” del Govern espanyol per resoldre un problema polític, així com la repressió policial i la retallada i violació de drets individuals i col·lectius. La moció acusa el PP, PSOE i C’s de voler “tornar a sotmetre Catalunya a una situació d’anul·lació política”, com en temps del franquisme, en considerar que “l’aplicació de l’article 155 liquida, de facto, l’autonomia catalana” i suposa “un fort atac” als drets fonamentals. 

El ple va exigir també la llibertat immediata dels presidents de l’Assemblea Nacional Catalana, Jordi Sánchez, i d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, i va deixar dues cadires buides amb roses blanques com a gest de complicitat amb els presos polítics. 

Absències destacades

Glòria Mans (PSC) i Annerose Bloss (PP) no van assistir al ple.
Ambdues resolucions es van aprovar per unanimitat amb els vots favorables dels 11 regidors dels grups presents a la sala (ERC-Sumem per Alella, Gent d’Alella, PDeCAT i Alternativa per Alella-CUP), davant l’absència de les regidores del PSC i PP. Segons va informar l’alcalde a l’inici de la sessió, Glòria Mans va excusar la seva assistència per motius de salut, mentre que Annerose Bloss va presentar una instància anunciant la seva renúncia al càrrec amb efectes a partir de l’1 de novembre. 

Fa temps que Mans és víctima d’un rossec interior causat per les desavinences amb la línia oficial del partit i la pressió atmosfèrica del món independentista. Per sortir del pas, la secció local del PSC va emetre dilluns un comunicat en què “rebutja qualsevol mostra de repressió a la llibertat d’expressió”, “condemna les agressions de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional el dia 1 d’octubre”, “demana l’alliberament de Sánchez i Cuixart” i “mostra el total desacord amb l’article 155”. Els socialistes alellencs demanen “diàleg” als governs català i espanyol per “negociar els termes d’un referèndum legal i acordat” i emplacen “la direcció nacional del PSC perquè es desmarqui del suport que ha donat al PSOE”, “s’oposi frontalment a aquesta mesura” i “en cap cas la validi”. Per últim, el comunicat “posa en valor la feina feta” per aquest grup a l’Ajuntament” i destaca “la bona sintonia amb ERC-Sumem per Alella”. 

Precisament els republicans van fer pública ahir una nota en què alerten que “el seguidisme oficial del PSC” els ha portat “a un procés de reflexió en el marc del govern municipal” que podria posar fi a la col·laboració establerta entre els dos grups des de 2004. Des de les files independentistes es valora positivament la tasca de la regidora socialista, així com el seu comunicat del dia 23. Per tot això, l’alcalde va condicionar “la nostra voluntat de donar continuïtat al pacte de govern local al paper que finalment adopti el PSC en la suspensió de l’autogovern a Catalunya”. 

La portaveu de GdA, Mercè Marzo, va definir la situació actual com a “duríssima” i “de gran repressió”, i va dir que l’empresonament de líders civils “no és admissible i resulta especialment dolorosa comparada amb el tracte que la Justícia dispensa a la Casa Reial i als polítics corruptes”. 

El regidor del PDeCAT, Esteve García-Ossorio, va arrencar l’aplaudiment del públic quan va reclamar “seny, unitat i plena confiança en el Govern i el president”, confiat que ben aviat “Catalunya serà una república que tindrà llarga vida”. 

En nom d’Alternativa per Alella-CUP, Oriol Font, va expressar el seu desig que la regidora socialista “es recuperi ràpidament i pugui ratificar la moció contra el 155”. “Es pot estar al govern i no ser independentista –va aclarir–, però per això cal abans assumir el mandat democràtic expressat per la majoria d’alellencs el passat 1 d’octubre i implicar-se en la política fàctica per implementar-lo a escala local. Ni neutralitat, ni equidistància” 

La regidora Teresa Vilaró va defensar Mans: “Hi ha moltes veus del PSC en contra de l’aplicació del 155, i la seva n’és una”. Per a Vilaró, “no podem donar res per definitiu fins a veure com evoluciona tot”. 

Sense PP 

Segons va informar l’alcalde, dies abans del ple l’única regidora del PP va registrar una instància a l’Ajuntament notificant la seva renúncia. Coneguda per la seva bel·ligerància contra l’independentisme, sobta que precisament en un escenari d’alt voltatge com l’actual el PP es quedi sense cap representant. La seva dimissió tindrà efectes a partir de l’1 de novembre, de manera que no es donarà compte fins al ple ordinari del dia 30, i llavors es notificarà a la Junta electoral perquè iniciï els tràmits per a la seva substitució. Tot apunta que no serà fàcil trobar-li un recanvi perquè la número 2, que és la seva filla, té el domicili fixat a l’estranger, i la resta són paracaigudistes de fora del municipi. L’únic alellenc que l’acompanyava a la llista, Andreu Mas de Xaxars, va morir mesos enrere.

24 d’octubre 2017

Obeïm!

Sembla que aquesta setmana pot ser decisiva. Sembla. Dèiem fa quinze dies que el Parlament era a punt de declarar la independència, encara que fos en diferit, i que l’Estat era a un pas d’aplicar l’article 155 de la Constitució. I així seguim. Amb una nova data límit: dijous o, a tot estirar, divendres. 

Després de 7 anys d’estira i arronsa, el xoc de trens és temut i desitjat en la mateixa proporció pels contendents d’un i altre bàndol. En el camp independentista, el desenllaç s’afronta amb la divisió d’opinions tradicional entre conseqüents i cagadubtes. 

Els primers arriben amb forces renovades després de les concentracions multitudinàries dels passats dies 18 i 21 d’octubre i advoquen inequívocament per aixecar la suspensió de la declaració d’independència i donar inici a un procés constituent que desembocaria, arribat el moment, en unes eleccions constituents. Per als segons, en canvi, pesa més l’empresonament dels presidents de l’ANC i Òmnium Cultural, el trasllat de seus socials de bancs i grans corporacions fora de Catalunya, el suport de les institucions europees al Govern del PP i el desplegament de l’article 155 per suspendre l’autogovern. Han vist les orelles al llop i per això demanen que Puigdemont oblidi l’1 d’octubre, renunciï a la independència i convoqui eleccions autonòmiques per mirar de concitar la compassió de l’Estat espanyol. 

Per la seva part, el front unionista arriba aparentment pletòric a la gran cita, reforçat després de la gran manifestació espanyolista del dia 8 a Barcelona, l’adhesió incondicional de la UE i el tancament de files del PP, PSOE i C’s a favor d’una aplicació contundent del 155. Tanmateix, són diversos els motius que indueixen a sospitar que no és or tot el que lluu i que Espanya podria ser un gegant amb els peus de fang. En les últimes hores, alguns comentaristes, articulistes i tuitaires expressen dubtes raonables sobre la credibilitat i l’abast real de l’ofensiva, fins al punt de considerar que l’Estat va de farol perquè sap que només pot fer servir la carta de la por i la intimidació. Segons aquestes veus, alguns dels seus socis voldrien fer-li pagar la seva arrogància veient-lo com s’enfonsa en la seva pròpia misèria. Parafrasejant un article de Josep Costa de març de 2016, pareix que l'Estat ha caigut en el parany de pensar que aplicant el 155 desactiva la secessió, quan “en realitat fa tot el contrari: eixampla el camí de la causa justa”. 

Les mateixes fonts sostenen que el Govern i la diplomàcia catalana haurien jugat bé les seves cartes i que encara tindrien més d’un as a la màniga. “Puigdemont ha hecho su trabajo, y lo ha hecho bien. Política e incluso jurídicamente [...] Hay tres cosas que se han asegurado al milímetro: los reconocimientos, la financiación de la puesta en marcha del nuevo estado y la integridad territorial”, diu @CNICatalunya. “El millor termòmetre és la CUP. Si està tan calladeta és perquè alguna cosa hi ha. I no serà perquè el dia 5 no hi haguessin ganes de DUI i el dia 16, de vaga general”, diu el meu veí (tot i que tampoc no és ben bé així).

De formigues a marabunta 

Veurem que ens depara l’escenari internacional si dijous o divendres hi ha declaració d’independència. De moment no és gaire engrescador, però s’intueixen algunes escletxes. En pocs dies hem passat d’una possible mediació internacional de Suïssa a les crítiques indissimulades d’un catedràtic noruec, un ambaixador britànic, un diputat finlandès, una ministra sueca i els primers ministres belga i luxemburguès. També hem sentit la veu dels ecologistes alemanys i el posicionament del parlament danès. Fins i tot s’especula amb el reconeixement d’Eslovènia i Irlanda, i el finançament d’Israel. 

Si històricament havíem tingut el favor del nacionalisme flamenc, escocès i quebequès, gràcies al discurs i les complicitats teixides per l’esquerra independentista ara tenim també l’internacionalisme i el moviment anticapitalista de la nostra part. La lluita per la llibertat, la veritat, la democràcia i l’antiautoritarisme ha merescut, així mateix, l’atenció de Julian Assange i l’organització Anonymous. 

Per un seguit d’interessos creuats, la causa catalana té estranys companys de viatge i encara pot tenir-ne més en els propers dies. Als estirabots de Nicolás Maduro i l’estirada d’orelles de Vladimir Putin s’hi podria afegir l’interès econòmic i desestabilitzador de la Xina.

Al final, tanta macedònia pot resultar indigesta. Per això, i pel que pugui ser, tinguem ben presents ara més que mai les paraules del president Lluís Companys quan deia que “totes les causes del món tenen els seus defensors”, però “Catalunya només ens té a nosaltres”. 

A nivell intern, he de confessar que com més avancem, més m’agrada el panorama: Caixabank i el Sabadell ja hi tenen un peu fora i, ben aviat, potser ens quedarem sense el RACC i el FC Barcelona. Les màscares cauen una rere l’altra, com les d’Andreu Mas-Colell, Santi Vila, Ignasi Guardans, Duran i Lleida o el Cercle d’Economia. A nivell informatiu, el diari Ara s’ha alineat amb les capçaleres dels grups Zeta i Godó, mentre guanyen pes i credibilitat mitjans autogestionats com La Directa o el Diari Jornada. Políticament parlant, l’independentisme es reforça per l’esquerra: l’entorn social de Podem i EUiA abracen la idea d’encetar un procés constituent, el PDeCAT recula en totes les enquestes i el PSC acaba d’immolar-se. I mentrestant, en els centres de treball, les centrals oficialistes (CCOO i UGT) perden pistonada i rebrota el sindicalisme revolucionari d’arrels llibertàries i sobiranistes. De mica en mica, això pren forma. Des de baix, amb la legitimitat d’un nou subjecte polític: el poble mobilitzat. El poble en peu de pau. Intel·ligència col·lectiva. Revolució en xarxa. El nou exèrcit del segle XXI. 

Portem anys protagonitzant accions puntuals de protesta per oposar-nos a lleis i situacions d’injustícia. En el moment que es declari la independència i/o s’aprovi el 155, s’haurà acabat la desobediència. Llavors obeirem: farem costat a les nostres institucions, emanades de la voluntat popular, i, si aquestes ens fallen, seguirem les consignes dels col·lectius que s’han articulat en defensa del mandat democràtic del referèndum de l’1 d’octubre. Entre tots i totes, farem possible l’autodeterminació. Farem possible la República Catalana. Obeirem la nostra consciència.

09 d’octubre 2017

La minoria rabiosa

Una setmana després del boicot espanyolista al referèndum d’autodeterminació de Catalunya, l’unionisme ha exhibit la seva impotència al carrer. No ha trigat 7 dies, no; ha trigat exactament 7 anys des de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’autonomia de 2006. Massa temps. I massa tard, perquè demà el president de la Generalitat podria declarar la República catalana, encara que sigui en diferit. 

Tant és si els manifestants n’eren 350.000, com diu la Guàrdia Urbana, o 950.000, com sostenen els organitzadors. És cert que va ser una riuada humana, però si apliquem la seva lògica, la majoria silenciosa, la que es va quedar a casa, els multiplicava per 7.

Diuen els organitzadors que no s’havien manifestat fins ara “per por”, tot avalant la tesi governamental que a Catalunya es respira un clima d’hispanofòbia. La realitat, però, és justament la contrària: tant Societat Civil Catalana com moltes altres entitats i partits unionistes han cridat en els darrers anys a la mobilització, amb escàs èxit de convocatòria. Només cal recordar els intents per rellançar les celebracions del 12 d’octubre, Dia de la Hispanitat, i el 6 de desembre, Dia de la Constitució. El fracàs de públic fins ara no sols era degut al pòsit franquista que llasta el nacionalisme espanyol, sinó també, i sobretot, a una dècada de joc brut contra l’autogovern català caracteritzada per la involució democràtica de l’Estat i la recentralització administrativa. En aquesta guerra soterrada, l’espanyolisme s’havia acostumat a una vida fàcil, ben confiat que l’Estat li trauria les castanyes del foc encara que hagués de recórrer a les clavegueres. 

Més que el dia 1, l’espanyolisme tem el dia 3. Per això, fins que no s’ha vist amb l’aigua al coll, no ha reaccionat massivament, amb reforços de milers de persones vingudes de fora de Catalunya. En contra d’allò que diu, es manifesta ara, precisament, perquè té por. La por que ha perdut tota la gent que va defensar els col·legis electorals s’ha traslladat tot d’una a l’unionisme. Por que el Parlament declari la independència i l’Estat torni a errar en la seva resposta davant els ulls de la premsa i la comunitat internacional. Molt típic del seu caràcter ancestral: reaccionar tard i malament, com va passar a Cuba. 

“Puigdemont, a presó” 

Així les coses, ahir la por es va galvanitzar en una manifestació depriment, malgrat la vistositat de les banderes. El lema de la convocatòria ho diu tot: Prou! Recuperem el seny. Prou és un adverbi, imperatiu i autoritari, que talla de soca-rel qualsevol possibilitat de diàleg o negociació. L’ordre no només mana callar a qui no és de la mateixa opinió, sinó que s’atorga l’exclusivitat del senderi i nega a l’altre l’enteniment. 

No sé quants manifestants eren partidaris d’una sortida negociada al conflicte polític amb Catalunya, però els xiulets i crits de la massa no dóna gaires esperances: “Puigdemont, a prisión!”, vociferava la majoria. 

Més enllà de les salutacions feixistes, les agressions i les increpacions de rigor, la marxa va finalitzar a les portes del parc de la Ciutadella amb els discursos de diversos oradors. L’exfiscal de l’Audiència de Barcelona, Carlos Jiménez Villarejo, va assimilar l’independentisme al “nacionalisme racista”. L’escriptor i excandidat de l'extrema dreta a la presidència del Perú Mario Vargas Llosa va acusar de “colpistes” Puigdemont, Junqueras i “Forradel” [sic], va apel·lar als “500 anys d’història en comú” i va desitjar “que Barcelona tornés a ser la capital cultural d’Espanya”, com en els darrers anys del franquisme. Com a bon jacobí, l’exministre Josep Borrell va contraposar la reivindicació catalana a “l’estelada de la bandera europea” i va explotar l’autoodi i el discurs de la por. El socialista va recordar el canvi de seu social dels bancs i les grans corporacions. En al·lusió a TV3, va dir que “fa falta un control democràtic dels mitjans de comunicació públics [només els catalans, s’entén], que són  una vergonya!”, va bramar. 

I mentrestant, la primera cadena de TVE feia hores que retransmetia en directe imatges de la manifestació -sense oferir cap vista aèria ni cap pla obert, no fos cas- i un sol comentarista convidat al plató, Narciso Michavila: germà de l’exministre de Justícia del PP José María Michavila, comandant d’artilleria en excedència voluntària, president de la consultora GAD3, assessor del PP i home de confiança de Mariano Rajoy. En canvi, a TVE només el van presentar com a “sociòleg”. Al llarg del seu soliloqui, l'única veritat que va dir és la segona part d’aquesta afirmació: “Cataluña no es viable sin España y España no es viable sin Cataluña". I per això som on som: uns a punt per marxar, i els altres a un pas d’aplicar l’article 155.