23 de novembre 2012

CUP vs ERC?

Bé, s'acosta el gran dia i algunes persones del meu entorn comencen a acusar el nervis i utilitzen el Facebook com a via d'escapament. Són militants i simpatitzants d'ERC (no tots, afortunadament). Estan neguitosos -entre molestos i irritats- per la irrupció -tardana i imprevista- de la CUP en la cursa electoral perquè creuen que en poden sortir perjudicats. Però atenció al perjudici: no és que la CUP els resti vots; és que en sumaran menys dels que voldrien. 

I la culpa la té la CUP? Jo diria que si algú té la culpa que ERC no creixi més i consolidi un espai propi -l'esquerra nacional, en diuen; la socialdemocràcia catalana, a fi de comptes- és CiU, o el PSC, que ha resistit fins ara la 'pluja fina'; però sobretot la mateixa ERC. A les proves em remeto: fins al moment, totes les implosions d'ERC han acabat engreixant les files de CiU: mireu el president de la Borsa, Joan Hortalà; mireu Àngel Colom i Pilar Rahola, i mireu el visionari Joan Carretero i la gent de Reagrupament. 

Quan a Esquerra han estat valents les coses els han anat bé, i quan s'han embolicat han batut el rècord de velocitat en caiguda lliure. Per això els dic que s'assosseguin, que no en facin qüestió i que confiïn que faran un bon resultat. Molta gent els votarà -Junqueras ho està fent bé- i, amb una mica de sort, disputaran el segon lloc del podi al PP i el PSOE. 

Però alguns segueixen ben entestats. Em reprenen que els furtem vots i que dividim l'independentisme, i jo els responc que no és veritat, que ho tenen mal entès. Els explico que l'independentisme té diferents branques, igual com passa amb el catalanisme o l'espanyolisme, que basculen entre el feixisme i el federalisme, passant per totes les formes d'autonomisme possibles. 

Si això del 25 fos un plebiscit a favor o en contra de la independència segurament els donaria la raó. No s'entendria que no hi anéssim junts. Però no és així: les de diumenge són unes eleccions com qualssevol altres; anticipades, sí, però unes eleccions més, al cap i a la fi. 

Amb alguns me n'he sortit, però he de reconèixer que amb d'altres no hi ha hagut manera. Sé que s'emprenyaran si llegeixen això, però alguns votants d'ERC actuen, sense adonar-se'n, de la mateixa manera que fan els espanyols amb Catalunya, que es pensen que és un predi de la seva propietat només perquè són més alts, més guapos i més rics, per dir-ho col·loquialment. I això, passant-ho per l'adreçador de la democràcia representativa, vol dir tenir més vots, més regidors i més diputats. Però per fer què? 

Jo m'estimo més tenir un sol diputat rebel que 18 o 20 de mesells. I amb això no prejutjo res. Conec en Pere Aragonès i la feina que ha desplegat i fa anys vaig tractar l'Oriol Junqueras -vam fer un programa plegats a Ràdio Sant Cugat-, i estic segur que no decebran ningú. Però estem parlant d'una altra cosa: d'ideari, d'actitud i de programa. I l'ideari d'ERC ja sabem quin és. Ja els anys trenta, Esquerra -o un corrent important dins seu- era socialdemòcrata sense saber-ho. Junqueras ho ha deixat ben clar aquests dies: Esquerra és un partit de centre-esquerra. I bé que fa si vol trencar l'hegemonia convergent i erigir-se en el pal de paller d'una alternativa de govern, però això l'aboca al reformisme. I per alguns, el sistema no es pot reformar. 

Jo no sóc marxista; però hi ha qui se'n reclama i no se n'avergonyeix. Hi ha gent que està en els moviments socials i assemblearis i no té cabuda a ERC, i és lògic que tot això tingui la seva plasmació política. A l'oasi català no tothom vol fer de palmera. També hi ha romegueres, alzines, esbarzers, atzavares i alocs. 

Tal com ho veig, els d'ERC gairebé haurien d'estar agraïts perquè a manca d'alternatives molts independentistes els hem prestat el nostre vot -a ells, i a ICV- durant dues dècades, de vegades votant amb la pinça al nas, com en el cas de les darreres municipals a Alella. ERC és el 25% de CiU, i la CUP, el 25% d'Esquerra. Per tant, respecte; respecte mutu. A ERC li hem de reconèixer haver normalitzat l'independentisme a Catalunya, però l'esquerra independentista ja existia -amb totes les seves imperfeccions- abans que ERC no descobrís Lituània. 

Segons he llegit, si el comportament electoral del 25N se semblés al de fa un parell d'anys pel que fa a l'assignació d'escons, la CUP li menjaria dos diputats a CiU (a Barcelona i Girona) i un al PP (a Barcelona). D'on ho treuen, doncs, aquests d'ERC, que la CUP els perjudica? Caldrà veure primer com van les votacions. 

Fins diumenge no sabrem si ERC i CUP s'han fet la guitza. Del que no hi ha dubte és que són dos espais polítics diferents, en algunes coses molt propers -l'objectiu: la independència, la reunificació i la justícia social-; però que difereixen en moltes altres. Les formes, o el mètode, per exemple: tot i ser un partit -encara ara- assembleari, ERC seria gradualista i postergaria o sacrificaria moltes decisions en nom de la governabilitat, mentre la CUP tiraria pel dret (o es pensa que ho podria fer). 

L'os metropolità

Però hi ha més. Com a organitzacions típicament independentistes, ERC i CUP comparteixen el mateix taló d'Aquil·les: les dificultats de penetració a l'àrea metropolitana i la primera corona. I així és difícil construir el país. Junqueras predica amb l'exemple local de Sant Vicenç dels Horts i l'alcalde d'Alella, Andreu Francisco, va competir precisament amb bon criteri per la presidència de la Regió Metropolitana del partit amb aquest objectiu, fer-hi forat. 

És important que l'assignatura pendent deixi de ser-ho, i més ara que -tal com va suggerir l'Anna Gabriel en un acte recent- l'Estat podria estar preparant la guerra bruta als barris de l'àrea metropolitana per atiar la divisió en dues comunitats. Arribat el moment, ens tocarà fer de bombers. I l'esquerra independentista està millor preparada per apagar el foc, justament perquè hi està compromesa socialment, gràcies a la seva proximitat i el treball de base amb els col·lectius sectorials i veïnals. 

He confegit una taula comparativa amb el resultat d'ambdós partits (en vots i percentatge) en diverses poblacions, sobre la base de les eleccions municipals de l'any passat. Si repassem les ciutats de l'àrea metropolitana, ens adonarem que ERC és testimonial a l'Hospitalet, Sant Feliu i Sant Adrià. A Badalona i Sant Boi, el suport independentista s'incrementa gràcies a la presència de la CUP, i a Santa Coloma encara més, si bé es tracta d'un cas singular, perquè les dades són d'una plataforma electoral que aplega altres sensibilitats. En tot cas, una prova més que la concurrència de la CUP no resta, sinó que fa emergir un altre espai. 

La incidència d'ERC a la primera corona també és marginal. Tret de Sant Cugat, Molins de Rei i alguna excepció menor, el Baix Llobregat i els vallesos són terra cremada. Un cop més, però, es demostra que l'entrada en escena de la CUP millora els percentatges globals. En casos i realitats extremes com els de Badia, Ripollet o Parets caldrà veure quin dels dos discursos independentista -si el moderat o el radical- suscitarà més adhesions el 25N. 

A Sant Cugat i Molins de Rei -com a Girona o Reus- s'ha produït el mateix fenomen que a moltes viles i ciutats de la segona corona i les comarques centrals, com Mataró, Vic, Vilafranca, Cardedeu, Sant Celoni o Berga, per no parlar de pobles menuts com Navàs o Subirats. En la majoria d'ells, ERC se n'ha beneficiat fins que ha fet de tap. Llavors s'ha vist desbordada. 

A la demarcació de Lleida, on les enquestes no donen cap possibilitat a la CUP (li caldria abastar la ratlla dels 17.000 vots), els resultats de l'esquerra independentista són homologables als d'ERC a la capital del Segrià, i sensiblement inferiors a la resta de places on s'hi va presentar. 

A les terres del sud, ERC reté amb solvència el feu de Montblanc, però la CUP li fa ombra a Tarragona i l'avantatja a Reus i Valls. A Tarragona, el tall de l'últim diputat es va situar en 15.000 vots el 2010. 

Per últim, a la circumscripció de Girona, on la CUP podria arrabassar-li un escó a CiU, caldrà estar amatents per veure si la CUP té marge per créixer allí on ja té representació. És probable, ja que també en aquest cas es constata que la CUP es mou millor allí on la realitat social és més complexa, com a Salt. 

Però la batalla principal per entrar al Parlament és a les comarques de Barcelona. Amb 72.000 vots, SI va aconseguir 3 escons a les autonòmiques de 2010. A les municipals de 2011, la CUP va obtenir 50.000 suports a tota la demarcació. Hauria de créixer un 50%. És possible? Sens dubte. El marge de creixement al cap i casal és una incògnita: ERC va obtenir 33.600 vots per 11.800 de la CUP (vegeu la taula), però hi ha moltíssimes poblacions -i ben nodrides- que aleshores no van poder triar la CUP perquè no hi va fer llista. Ara això no serà cap impediment. Estic pensant en viles com El Masnou (17.000 electors), Igualada (28.000) o Torelló (10.000). 

Al Maresme, tot i el marcat caràcter municipalista de la CUP, la contesa es presenta interessant. 

I posats a mirar, l'endemà del 25N faré també una ullada a poblacions amb majories còmodes d'ERC a les municipals com Manlleu, Llinars, Artesa de Segre, Solsona, Agramunt, Cardona o la Bisbal, i a d'altres poblacions (com Amposta, Tortosa, Flix i Sant Carles de la Ràpita, a l'Ebre, o Tremp, Puigcerdà i la Seu, als Pirineus) que poden servir com a termòmetre per conèixer l'estat de salut de l'esquerra independentista.

Mentrestant, i perquè ningú -ni d'ERC, ni de la CUP- no es faci mala sang, us deixo amb un gag del Polònia en què un tal Joan Campreciós, un tal Jordi Bellaterra i un altre ensopit intervenen en una assemblea indepe.

21 de novembre 2012

Els convergents avisen: això va 'en serio'

A la casa gran del catalanisme l'adrenalina està desbocada. Convergència viu les darreres setmanes enfilada dalt del seu Dragon Khan particular: primer va ser el vertigen cap a les estructures d'Estat, després han arribat algunes enquestes que no acaben de trencar motllos i ara, tot just ara, a una setmana vista de la cita amb les urnes, es ventilen a la premsa suposats esborranys d'informes policials que comprometrien l'honorabilitat de la plana major del partit. I a tot això, Unió, tot i ser molt beata, com sempre fent de puta.

Així les coses, dijous passat vaig assistir a l'acte de campanya que la secció local de CDC a Alella va organitzar a Can Manyé. Hi van intervenir Joan Morell i Joaquim Soriano, candidats números 31 i 53, respectivament, a les llistes al Parlament per la circumscripció de Barcelona. Els caps de cartell no van atraure gaire gent -érem setze persones-, però tots dos es van mostrar convençuts en els seus arguments i perfectament confiats davant el nou horitzó nacional que predica Artur Mas. La pregunta és: i la resta, hi podem confiar?

Per a Cristina Xatart sí, de totes totes. Va ser l'única regidora de la formació present a l'acte. A ella li va tocar fer la salutació inicial i recitar una paràbola sobre el Viatge a Ítaca del president que trobareu en aquest enllaç

Mas, el messies

De primer antuvi Joan Morell va voler esvair els dubtes sobre l'aposta sobiranista de CiU. Per desmentir que es tracti de cap deriva o "improvisació", el diputat es va remetre a l'any 2002, coincidint amb la creació de la comissió tècnica que havia d'elaborar la reforma de l'Estatut. Després de la seva aprovació al Parlament i posterior ratificació en referèndum per la ciutadania, Morell va rememorar la desautorització i el greuge que van suposar el tràmit parlamentari al Congrés de diputats i els recursos del PP i d'algunes comunitats -també del PSOE- davant el Tribunal Constitucional.

"L'any 2007 -va recordar Morell- Mas es va manifestar a favor del dret a decidir sense límits" i, més recentment, CiU ha explorat la via del pacte fiscal com a "últim intent perquè no sigui dit", però "el 20 de setembre la resposta de Rajoy és tan rotunda que no hi ha marge de maniobra". Per a Morell, "Mas no ha caigut en el parany del pla Ibarretxe". Enlloc de dur la seva proposta a les Corts espanyoles, ha convocat eleccions anticipades "per veure si la majoria esclatant del carrer es manifesta també a les urnes". En aquest punt, Morell subratllar la necessitat d'obtenir "un resultat excepcional per a una situació excepcional" i va fer una crida a l'electorat perquè els "presti el vot". "Tingueu confiança"; "el president diu"; "el president pensa"...

I si Morell va posar el cor, Soriano hi va posar el cap. Clar i concís, aquest veí d'Alella expert a reflotar empreses amb problemes de viabilitat, va desmuntar un rere l'altre els estintols que apuntalen el discurs de la por. Repassem-los.  

- Sobre l'exclusió o la pertinença de Catalunya a la Unió Europea (UE), Soriano va negar que existeixi un marc jurídic clar en favor d'un o altre plantejament. Es tractaria d'una "situació inèdita" que, segons el seu parer, s'acabarà resolent per la via de la voluntat política i el pragmatisme.

- Sobre la incidència d'un possible boicot comercial als productes i empreses catalanes, Soriano va advertir que la demanda espanyola ja havia caigut a la meitat sense debat independentista per efecte de la crisi econòmica. I va posar l'exemple d'altres precedents per relativitzar-ne els efectes: "Eslovènia, Txèquia i les repúbliques bàltiques van ser objecte de boicots d'entre 6 i 8 mesos de durada. Després els nivells es recuperen, ja que al final els factors determinants són el preu, la qualitat i la fiabilitat dels productes".

- Soriano també es va demanar si "som massa petits". "Més de la meitat dels 20 països més competitius del món tenen la mateixa extensió o població que Catalunya", va dir.

- Pel que fa a les pensions, el ponent va reiterar que el sistema de la Seguretat Social és contributiu; és a dir, els que cotitzen paguen als jubilats en temps real. "No hi ha cap caixa forta a Madrid". I va fer referència a un estudi que constataria que des de 1995 fins ara les contribucions dels treballadors, autònoms i empresaris catalans han superat el cost de les pensions rebudes, tret d'un sol any. Per contra, "Espanya és deficitària".

- Quant a la viabilitat de l'Estat català, Soriano va assegurar que s'havia fet la "simulació del compte de resultats" i que, fins i tot assumint una part proporcional de la defensa i la monarquia, seria "perfectament viable".

- També va parlar del deute públic. Va dir que era "homologable" al de molts estats europeus, "fins i tot si haguéssim d'assumir actius i passius de l'Estat".

- "La prima de risc també seria inferior a l'espanyola, que és de 450 punts. La catalana voltaria els 150 i permetria a les empreses obtenir finançament a millor preu".

El pla B

En el torn de precs i preguntes, el públic va demanar concreció sobre alguns aspectes, especialment relacionats amb Europa i el full de ruta cap a l'Estat propi (ells no parlen d'independència, ja ho sabeu).

Hi ha pla B si algun estat de la UE veta Catalunya? "Sí, hi ha altres escenaris que per prudència no us expliquem. També s'ha estudiat aquest escenari. Però nosaltres hem de pensar i hem de dir que serem dins. Ja ens entenem, oi?".

Sobre la segona qüestió, Morell tampoc no va descobrir res i va enumerar les quatre premisses que regiran l'actuació del Govern i el Parlament: haurà de ser un "procés net, nítidament i escrupolosament democràtic"; amb una "majoria suficient" (que va xifrar entre el 55 i el 60%); amb un "inequívoc sentiment de pertinença a la UE", i presidit per una actitud "en positiu que no va contra ningú". Pel que fa a les formes i els terminis, el diputat va dibuixar l'escenari d'una "declaració solemne" per al 26 de novembre, seguida de la sol·licitud a l'Estat de transferir a la Generalitat la capacitat per convocar un referèndum. Alternativament, el Parlament aprovaria una llei de consultes pròpia. El resultat de la votació no seria vinculant per a l'Estat, però si per al Govern català. Si el Govern de Madrid impugnés la llei, Catalunya demanaria l'empara de la UE. "No fallarem, que això va en serio", va recalcar Morell.

Davant la meva incredulitat i la del meu acompanyant, Soriano se'ns va apropar i ens va fer dues confidències: la primera, que -en contra del que es pugui pensar- alguns directius de grans empreses també tenen pressa per operar directament en el mercat internacional, sense el llast que suposa la marca Espanya; i la segona, que Mas hauria quedat tan escarmentat de l'incompliment del pacte a què va arribar el 2006 amb Zapatero -aquell acord ignominiós sobre la rebaixa de l'Estatut a canvi de la presidència de la Generalitat-, que aquest cop no es deixarà entabanar. Si hi ha contraoferta per a la millora del finançament de Catalunya per part de l'Estat, Mas se'n cuidarà prou d'acceptar-la. Abans, la sotmetrà a consulta ciutadana.

Això vol dir que encara escoltem ofertes? 

20 de novembre 2012

La Garnatxa fa costat a la CUP


El passat divendres, dia 16, La Garnatxa va organitzar una xerrada a Alella sobre les Alternatives socials i econò-miques a la situació actual, caracteritzada pel context de crisi i involució democràtica, la pèrdua de prestacions i drets col·lectius, i la retallada i privatització dels serveis públics. L'acte va servir per oficialitzar el suport d'aquest col·lectiu a la CUP amb la mirada fixada en les eleccions del proper 25 de novembre. La trobada va congregar una trentena de persones i va comptar amb la presència de la professora d'Història del Dret a la UAB i número 7 a la llista de la CUP per les comarques de Barcelona, Anna Gabriel. 

A continuació us faig cinc cèntims d'alguns dels aspectes tractats al llarg de la seva exposició i el torn de preguntes posterior que es va suscitar.

El projecte polític de la CUP

Gabriel va explicar la gènesi de la CUP -vinculada als col·lectius de l'esquerra independentista extraparlamentària dels anys 80 i 90-, la forma de treballar -organització assembleària amb vocació municipalista- i el seu projecte polític per als Països Catalans -independentista, d'es-querres i radicalment demo-cràtic- després que la darrera Assemblea Nacional de la for-mació celebrada el passat 13 d'octubre aprovés de concórrer a les eleccions del 25N.

Gabriel va posar precisament aquest procés de decisió -amb assemblees territorials obertes a tota la ciutadania- com a exemple del caràcter obert, horitzontal i participatiu del seu projecte polític. "La CUP ha de ser una plataforma àmplia que faci de caixa de ressonància de les lluites sectorials i col·lectives que viu el país, des del 15M a la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, passant per les entitats ecologistes, els grups feministes o les iniciatives ciutadanes en defensa de la sanitat i l'educació públiques". "La CUP -va dir- té molt clar què farà al Parlament. Serem la veu dels 'sense veu'; l'ultima trinxera dels que no cedirem al xantatge del sistema". GabrieI va tenir paraules d'elogi per a la "gent maca del PSUC i les bases d'ERC i d'altres partits" que han vist com els seus representants han anat renunciant als seus principis i aspiracions, de la transició ençà.  

Gabriel, que va ser regidora de Sallent entre 2003 i 2011, va confessar que al principi era refractària a fer el salt a la política autonòmica; però es va mostrar confiada en l'aval que representa la trajectòria i la feina feta per la CUP a escala local -la candidatura compta amb quatre alcaldies i 104 regidors en una setantena de poblacions-, no només en termes de gestió i innovació, sinó també pel que fa al seu paper en la la defensa dels serveis públics i la denúncia d'irregularitats i casos de corrupció.

Lluita contra la corrupció

El mateix dia que el diari El Mundo esbombava la presump-ta vinculació de comptes ban-caris a Suïssa amb el president de la Generalitat i el seu pre-decessor, Artur Mas i Jordi Pujol, respectivament, la repre-sentant de la CUP parlava a Alella d'un dels èxits més sonats de la seva formació: la dimissió del president de l'Institut Català de la Salut, Josep Prat, com a conseqüència de l'escàndol destapat pel regidor de la CUP a Reus. Gabriel no va estalviar crítiques cap a la resta de partits. Persones i càrrecs vinculats a CiU i el PSC en serien els beneficiaris de la trama, però "què hi feien PP, ERC o ICV?". Després de 20 anys de consens, l'entrada del regidor de la CUP al ple i al consell d'administració d'una societat pública de Reus li ha permès d'auditar els comptes i acabar posant contra les cordes els màxims responsables del sistema sanitari català". El cas té una ramificació al Maresme en què s'hi veurien implicats els hospitals de Calella i Mataró i l'empresa adjudicatària del servei de cuina.  

Representació parlamentària

A preguntes dels assistents, Gabriel va assegurar que la CUP entomarà el resultat electoral com vingui -"si no aconseguim representació, seguirem picant pedra"-, però no se'n va estar d'expressar el seu desig personal: "m'agradaria treure 4 o 5 diputats: 2 o 3 per Barcelona, 1 per Girona i 1 per Tarragona. Aquest darrer em faria una il·lusió especial com a resposta a les pressions rebudes a Reus i pel compromís que ha pres amb la CUP molta gent de les terres de l'Ebre".

Sobre la dinàmica parlamentària, Gabriel va detallar que els representants de la CUP cobraran dues vegades i mitja el salari mínim. "Amb el sou d'un diputat poden treballar ell i tres persones més, i això és el que farem: dedicarem la resta de l'assignació a contactar alliberats perquè facin tasques de suport". A més, la CUP preveu constituir un grup de suport i assessorament a l'entorn dels seus electes, format per persones vinculades als moviments socials així com per professionals i acadèmics en diversos àmbits.

En aquests moments, tota l'estructura administrativa de la CUP als Països Catalans està integrada únicament per dues persones a mitja jornada.

CiU i el procés cap a l'Estat propi

Algú va demanar si la CUP ajornaria l'eix social i uniria els seus vots als de la majoria sobiranista del Parlament davant d'un eventual referèndum per la independència. "No". Gabriel va ser molt crítica amb la gestió de CiU i va augurar que serien bel·ligerants amb qui mercantilitza els serveis públics i els recursos naturals, tot i que va reconèixer que, arribat el moment, "no impedirem" que es faci la consulta.

La guerra bruta i el discurs de la por

Gabriel es va mostrar convençuda que el Govern de l'Estat té una agenda oculta per sabotejar el procés d'independència. Aquest pla pot anar des del joc brut contra els líders catalans i els moviments socials fins a l'enfrontament civil. En aquest sentit, Gabriel va recordar que alguns membres del Govern de la Generalitat han incrementat les mesures d'autoprotecció davant d'algunes amenaces, i va advertir del perill que des de les clavegueres de l'Estat s'instigui algun conat violent en els suburbis de l'àrea metropolitana, atiant la fractura identitària.

El futur dels Països Catalans

"La territorialitat és irrenunciable". Gabriel va reivindicar que el marc referencial del procés d'alliberament nacional és el conjunt dels Països Catalans, si bé va reconèixer que hi havia ritmes i lògiques diferents en cadascun dels territoris. "No podria concebre que la nostra lluita al Principat signifiqués abandonar els meus companys del País Valencià o les Illes". Ara bé -va alertar-, "ja cal que ens preparem, perquè si Catalunya se'n surt, l'ofensiva de l'Estat espanyol sobre la resta de territoris per assimilar-los culturalment serà brutal".  

17 de novembre 2012

Euskal Herria, any zero

La setmana passada, els 21 diputats electes d'EH Bildu recollien les seves credencials al Parlament basc. El retorn a les institucions per la porta gran d'aquesta coalició d'esquerres marca un punt d'inflexió en la història recent d'Euskal Herria i suposa l'inici d'un procés d'afermament i consolidació d'un projecte polític que ha de ser capaç, en els propers anys, de plantejar una alternativa a l'statu quo. Des d'aquesta perspectiva, les eleccions del passat 21 d'octubre han servit per recuperar la normalitat democràtica després d'un anys d'excepció que van acabar amb la inhabilitació de 40.000 persones tacadescontaminades pel sol fet d'haver estat interventores o d'haver format part d'alguna candidatura abertzale

El resultat, però, és enganyós: objectivament, és un bon guarisme després d'una llarga travessa del desert no exempta d'escissions i desencontres, però també és cert que Bildu no ha arribat al sostre electoral assolit pel conjunt de l'esquerra independentista els anys 80 del segle passat. Amb l'afegit, com de costum, que el seu paper institucional serà testimonial, ja que tot indica que el PNB  li tornarà a fer vores. Els hereus de Sabino Arana no veuen en l'esquerra independentista un aliat per administrar el país i, encara menys, per anar més enllà. Fins a quin punt, doncs, l'autodenominat Moviment d'Alliberament Nacional Basc no ha contribuït, amb la seva actuació, a malaguanyar 30 anys preciosos?

Patxi López, l'usurpador

Tal com havíem vaticinat, les eleccions del 21O a la Comunitat Autònoma Basca van servir per foragitar d’Ajuria Enea un govern il·legítim que va recórrer a tota mena d’argúcies legals per proscriure i deixar sense veu una part significativa de la societat basca: el 25% de les persones que van dipositar el seu vot a les urnes. Sóc dels que pensa que amb Arnaldo Otegi al capdavant –i fora de la presó-, el resultat hauria estat escruixidor. El lehendakari Patxi López era un usurpador en tota regla -amb la complicitat del PP i l’aquiescència del PNB, a qui ja li semblava bé engreixar el seu graner de vots a costa de les cendres de Batasuna-; un interí que tenia els dies comptats. Això al País Basc era vox populi. Per això alguns posaven ciris encomanant-se a la mare de deu d’Arantzazu perquè els informes de la Guàrdia Civil desemboquessin, un cop més, en la il·legalització d’EH Bildu. 

En termes electorals, l'esquerra abertzale ha estat l’única opció que ha guanyat vots. En relació a 2009, el PNB n’ha perdut 13.000 (de 396.544 a 383.565); el PP, 16.000 (de 146.000 a 130.000) i el PSOE s’ha clavat una patacada espectacular i ha passat de 318.000 a 212.000. 

La reconstrucció de l'esquerra nacional basca

El  21O també va servir per constatar el monolitisme de l’esquerra abertzale. Monolitisme en la seva accepció de fortalesa i integritat, i no pas de pensament únic. EH Bildu és una plataforma electoral heterogènia que integra des de la socialdemocràcia d’EA fins a l'ala dura de l'extinta Batasuna, passant per Aralar, Alternatiba, col·lectius locals i anticapitalistes (Gorripidea), el moviment ecologista, el món obrer i sindical, i gent que havia basculat cap a Ezker Batua quan les seves sigles s’han vist impedides. Per tant, no s’hi val a identificar i desqualificar l’esquerra abertzale únicament com aquella facció de la societat que encobreix i justifica la lluita armada. 

D’aquí -d’aquesta suma d’esforços, i per tant de la generositat i de les renúncies implícites- és d’on podem aprendre. I de poca cosa més: de la reivindicació social i ambiental, amb dos sindicats nacionals àmpliament majoritaris (ELA i LAB) i un teixit associatiu sempre prest a defensar el territori de l’especulació i de l’impacte de les grans infraestructures estranyes a les necessitats del país (com ara el TAV). Quant a la resta, la reivindicació nacional al País Basc està massa llastada per les conseqüències de la violència irracional d’ETA: víctimes, fractura social, repressió i dispersió dels presos. 

En el terreny econòmic, els bascos i els navarresos estan a anys llum de nosaltres. Ells tenen la caixa i les claus per gestionar-la gràcies a la figura del concert; un vestigi foral que és una rèmora del carlisme i del franquisme, respectada i ampliada durant la transició per influència de les pistoles. A la pràctica, això permet als bascos fer vida semiindependent i els situa un esglaó per sobre nostre: ells parlen tothora de territorialitat (de les sis províncies històriques o herrialdes: nazio bat gara) i de l’articulació amb Navarra i Iparralde (no debades, el nom d’EH Bildu significa ‘aplegar Euskal Herria’), mentre nosaltres encara no hem assolit el primer estadi. 

Per això, un cop resolt o aparcat el tema dels presos i els refugiats, els bascos podrien fer via tot sols, sempre que la cúpula del PNB –l’Euzkadi Buru Batzar- i el lobby de Neguri -l’equivalent a la suma d’Abertis i Foment del Treball a Catalunya- donessin el seu braç a tòrcer. 

També en això som diferents: la identitat cultural dels Països Catalans és comuna i està fora de dubtes, i per això hem de combatre activament les actituds etnocides arreu: a la Franja, al Rosselló, a les Illes, al País Valencià i àdhuc al Principat; però no té gaire perspectiva d’èxit reclamar la integritat de la nació catalana fins a tenir la sobirania fiscal (que, al meu entendre, és indestriable de la política), almenys en una part del territori. Només el dia que puguem predicar amb l’exemple d’una societat més rica i més plena -i més justa i equilibrada- podrem oferir una alternativa atractiva als nostres germans. 

Per bé o per mal, la majoria de mitjans de comunicació han posat l’accent en el bon resultat de l’esquerra abertzale (277.000 vots i 21 diputats), i l’han atribuït a dues raons: l’absència de violència des de l’anunci de cessament definitiu per part d’ETA i la suma de forces en una sola candidatura. Hi estic d’acord, però no perdem el món de vista. El resultat confirma la capacitat de l’esquerra independentista per refer-se dels cops i per generar il·lusió, però des d’una perspectiva històrica, el resultat constitueix un èxit relatiu. 

Si  fem una ullada retrospectiva, ens adonarem que els comicis autonòmics de 1980 van ser els més propicis per a les diverses expressions del nacionalisme basc. El PNB es presentava unit. Sobre 60 diputats, els nacionalistes van obtenir 25 diputats; Herri Batasuna 11 i Euskadiko Ezkerra (que aleshores era l'expressió política de l'extinta ETA-pm), 6. El PSE (9) i PP (2) només en sumàvem 11. 

Si ens cenyim a l’esquerra independentista, el seu punt àlgid es remunta a 1986 en un escenari de crisi interna motivada per l'escissió del PNB i la creació d’Eusko Alkartasuna per part de l’exlehendakari Carlos Garaikoetxea. Aleshores, HB, EE i EA van aconseguir 35 escons, però la fórmula tripartita que faria fortuna seria el pacte de govern signat pel PNB, el PSE i EA. 

Abans de l’adulteració democràtica produïda el 2002 per la llei de partits, la suma d'Herri Batasuna i Eusko Alkartasuna havia donat 26 escons el 1986; 21 el 1990; 19 el 1994 , i 20 el 1999. Malgrat el reagrupament o “acumulació” a l’entorn d’EH Bildu -lògic, esperat i desitjable- l’esquerra basca ha perdut pes i transversalitat en el decurs dels darrers 20 anys. En contrapartida, el nacionalisme pactista s’ha enfortit. Una part dels antics votants d’EA i HB han anat al PNB i l’EE de Juan Mari Bandrés i Kepa Aulestia s’ha esvaït dins el PSE, sense que el basquisme hagi estat capaç de creuar el marge esquerre del Nervión. Només cal veure els escrutinis de Barakaldo, Ermua o Portugalete. En l’altre plat de la balança trobem realitats diametralment oposades com Lekeitio, el gràfic del qual reprodueixo com a deferència –i mostra d’admiració personal- a l’amic Agustín Zapirain. 

El pòsit de la llei de partits

Malgrat la recomposició electoral i l’aposta per la normalització política i social de l’esquerra abertzale, els errors propis -el principal: l’obstinació en la vigència de l’acció violenta-, d’una banda; la marginació institucional derivada de l’etapa Ardanza i el Pacte d’Ajuria Enea, de l’altra, i l’aplicació de la llei de partits, en darrera instància, han drenat la puixança de l’independentisme. 

La correlació de forces és similar a la de 30 anys enrere, però la cruïlla en què es troba la societat basca s’ha fet més complexa. Els meus amics -i jo me’ls crec- m’asseguren que no hi ha fractura social, que les famílies i les quadrilles són diverses, però la ciutadania comença a estar exhausta després de tres dècades en què s’acumulen ferides pendents de cicatritzar (més morts, més represaliats i més famílies tocades); etapes cremades que no han dut enlloc (l’acord de Lizarra i el Pla Ibarretxe, les més significatives) i ara, i per acabar-ho d’adobar, un escenari de crisi econòmica i dos governs mancats d’ambició. D’una banda, un PP absolutament bunqueritzat que no té cap intenció de desplegar els acords d’Aiete i que fa oïdes sordes a qualsevol revisió del marc jurídic constitucional. I de l’altra, un PNB molt tebi en la seva reivindicació nacional –a tot estirar, Iñigo Urkullu parla de la consecució d’un “estatus polític compartit”- que defuig obertament qualsevol mena d’acostament a EH Bildu. 

Un dret foral particularista 

A mi la basquitis fa temps que em va passar, tan bon punt vaig prendre consciència que els seus mètodes no ens servien i que, sense ser necessàriament divergents, els seus interessos i els nostres són diferents. Certament tenim realitats intercanviables, com el sentiment nacional, la voluntat de ser o les dificultats de penetració de l’independentisme en els entorns metropolitans; però el mirall basc no ha d’enlluernar-nos.

Des de 1984, el Parlament de Vitòria té 75 escons, 25 per cada província; amb independència del pes demogràfic de cada circumscripció. Aquesta situació relativitza, a Àlaba com enlloc més, el principi democràtic universal d’una persona, un vot; en detriment de Guipúscoa i, sobretot, de Biscaia; més poblades. A Catalunya això també passa, però en una proporció menor. A més, a Euskadi cada territori històric té la seva especificitat, cosa que no és tan palesa a Catalunya.

La teoria diu que Biscaia és del PNB, que Guipúscoa és abertzale i que Àlaba és espanyolista, tot i que els resultats del passat 21O han alterat parcialment aquests axiomes: per primer cop, la suma de PNB i l’esquerra independentista a Àlaba ha superat la dels partits unionistes (53% vs 47%), i a Guipúscoa també s'han trencat els tòpics: el percentatge dels primers no ha estat gaire superior (54%) i, a més, el PNB ha superat clarament Bildu. Lluny d’aquesta situació d’empat tècnic, només a Biscaia el nacionalisme basc ha estat hegemònic (67%).

Gràcies a la preeminència ala-besa en la política basca (el seu vot val 6 vegades més que el dels guipuscoans i 9 vegades més que el dels biscaïns), i seguint l’estela del particularisme alabès dels anys 80 -aleshores de la mà d’Unión Alavesa-, UPyD ha aconseguit per segona vegada un escó al Parlament amb tan sols 5.400 vots.

La política domèstica basca té arrels forals molt pregones. Però de tot se n’aprèn: a banda dels ajuntaments i el parlament, els bascos també escullen per sufragi universal els 51 membres de les Juntes Generals provincials, a diferència de les diputacions catalanes (i els consells comarcals), que són òrgans d’elecció indirecta: autèntics cementiris d’elefants per al pagament de tota mena de favors i serveis prestats. Quan serem independents i hàgim de dur a terme la simplificació de l'administració amb la supressió de les diputacions i la reimplantació de les vegueries m'agradaria que tinguéssim en compte aquest exemple. La possibilitat d'emetre vot dual, vot útil o vot de càstig, segons les circumstàncies, de ben segur que contribuirà a acostar la gestió a la ciutadania, a dificultar el control de les institucions en una sola mà i a estendre i fer créixer la democràcia.

06 de novembre 2012

La campanya institucional i la fractura social



Ser al govern sovint equival a convertir-se en l’ase dels cops i estar exposat a tota mena de crítiques, a voltes per no fer res i a voltes per prendre decisions equivocades.

La setmana passada, la Junta Electoral Central (JEC) va prohibir la campanya institucional que la Generalitat havia ideat per fomentar la participació en les eleccions al Parlament i en va demanar la retirada dels mitjans de comunicació. D’aquesta manera, la Junta donava la raó als partits que en van denunciar un ús partidista en benefici de CiU, en considerar que la inclusió d’imatges de la manifestació del passat Onze de Setembre era tendenciosa.

Per a mi, aquests pronunciaments de la JEC -una mena d’òrgan inquisitorial que ha de garantir l’equanimitat entre totes les candidatures- són com les sentències dels tribunals espanyols sobre l’escolarització en català o la immersió lingüística: lluny de l’objectivitat i la pulcritud de què haurien de fer gala, tenen una intencionalitat política clara. Per tant, les seves resolucions no em mereixen cap respecte i, si fos per mi, no les acataria. De fet, a Youtube es pot visionar el vídeo sense entrebancs i hi ha alguns diaris digitals que n’han fet cas omís i mantenen la propaganda en la seva versió original.

Quina manipulació?

Dies enrere vaig llegir un article d’Ernest Folch, a El Periódico, contrari a l’espot. Folch considera que la JEC l’ha “invalidat amb tota la raó” i qualifica l’anunci com a “desgraciat” i “infeliç” perquè no sols no és “neutral” i “demostra una falta total de pluralitat”, sinó que, a més, “es dedica a marginar els qui no veuen clar el procés sobiranista”. Per tot plegat, Folch s’acomiada desitjant que “sigui l’últim que es farà amb els diners de tots [...] Ja n’hi ha prou de manipular. Ja n’hi ha prou de llençar els diners i de justificar partides inútils”. A banda d’una certa demagògia barata -crec que les campanyes oficials per fomentar la participació electoral són necessàries, oimés quan l’endemà de les eleccions a alguns els faltarà temps per parlar del calaix de sastre de l’abstenció com de la nova majoria silenciosa contrària a la deriva nacionalista-, comparteixo amb l’articulista que l’anunci del 25N no és neutral. En canvi, però, és molt plural. Els moments històrics que s’hi recullen són diversos -en el temps i en la seva naturalesa- i es poden espigolar, suscitant adhesió o rebuig segons cada cas i cada subjecte, com tot seguit exemplificaré.

Per a mi, suspendre una campanya comunicativa com aquesta és un despropòsit, i no tan sols pel cost econòmic que ha representat (271.000 euros, insercions publicitàries a banda). En primer lloc, perquè suposa una nova ingerència dels ressorts de l’Estat en la política catalana i una vulneració de les competències de la Generalitat. Només faltaria que a partir d’ara la propaganda institucional del país s’hagi de fer seguint el dictat i el gust de Madrid o del sucursalisme espanyolista a Catalunya. En segon lloc, perquè contribueix a aguditzar el victimisme del Govern de CiU, que només pot sortir reforçat d’aquesta polèmica. I en tercer lloc, perquè la censura de la campanya es justifica, teòricament, amb l’objectiu d’evitar la manipulació del cos electoral en favor de CiU. Afirmar això és tractar-nos a tots de beneits. La JEC ens veu com a éssers desvalguts i manipulables en mans del nacionalisme, quan els únics manipuladors en tot aquest afer són els partits denunciants. Amb la seva actitud prohibicionista, PSC, PP i C’s demostren tenir una visió totalitària del relat social: si les coses no s’expliquen a la seva manera, no s’expliquen com realment ells creuen que haurien de ser. Doncs bé, jo vaig ser a la Diada i participaré el 25N, però no votaré CiU ni pel mal de morir.

Autoexclusió

És veritat que l’al·lusió a la manifestació de l’Onze de Setembre que es fa a l’anunci deixa en fora de joc els partits que no van donar suport a la convocatòria, i això els allunya del mainstream de la política catalana del moment, ja que els situa al marge del discurs històric que s’hi narra. Però d’això a resultar perjudicats per la propaganda institucional hi ha un món.

PSC, PP i C’s s’hi han autoexclòs, conscientment i per voluntat pròpia. Igual que jo, encara que per motius ben diferents. Ells no combreguen amb la demanda d’independència i jo no em sento gens ni mica identificat amb els altres episodis de la història recent del país que també apareixen a la campanya: ni la Constitució de 1978, ni l’entrada a la CEE el 1986, ni els Jocs Olímpics de 1992.

Tot plegat és ben curiós i serveix per copsar, un cop més, les limitacions de la democràcia espanyola. Les eleccions del 25N són conseqüència directa de la mobilització ciutadana de l’11S, i ara resulta que no se’n pot fer esment. En canvi, a tothom li està perfecte tota la resta: processos que van gaudir d’un gran consens social, certament, però que van ser teledirigits per les elits polítiques del moment. La cosa és clara: quan un moviment de base no es pot controlar, llavors es proscriu.

I això em porta a la següent reflexió: per què els únics que tenen dret a alçar la veu i ser atesos per sentir-se bandejats, incompresos, molestos, assetjats, ultratjats i atacats són els espanyolistes? I els independentistes, per quins setze ous hem de suportar estoicament que els nostres drets lingüístics i les nostres aspiracions polítiques siguin obviades, negades i trepitjades sistemàticament? Per què els primers parlen a totes hores de fractura social i nosaltres no?

Se m’acuden dues raons. Perquè per a nosaltres la fractura social no ve produïda per si ets del Barça o de l’Espanyol, sinó pel fet que 400 famílies remenin les cireres de tot un país amb 840.0000 persones aturades (1,7 milions als Països Catalans). I perquè nosaltres som com l’anunci aquell de les morenes al cul. Les patim en silenci, però algun dia s'acabarà la vaselina.