31 d’octubre 2017

L’Europa del capital, contra la República

L’independentisme català és un moviment social i polític d’ampli espectre ideològic que persegueix la consecució d’un Estat sobirà per vies exclusivament pacífiques i democràtiques. Aquests preceptes són inherents al model de societat que propugna, inspirada en els valors republicans d’igualtat, llibertat i fraternitat. En l’actual marc europeu i espanyol, l’autodeterminació cada cop és percebuda per més ciutadans com una necessitat no sols per recuperar els drets arranats, sinó també com a “refugi” per protegir i acollir tothom qui sigui sensible als ideals de la democràcia. 

Lluny de ser un fet retrògrad local o particularista, l’independentisme català és obertament modernitzador i internacionalista. El moviment no és pròpiament anticapitalista, però el capitalisme l’ha identificat com un enemic a batre. Alguns dels seus actors –com el PDeCAT i bona part de l’electorat d’ERC– se n’han adonat massa tard, i els grups mediàtics espanyols se’n cuiden prou d’explicitar-ho, però el seu caràcter cívic i democratitzador, de baix cap a dalt, ja fa temps que va ser copsat com una amenaça pel món econòmic i financer, per la qual cosa ha accionat tots els ressorts al seu abast i ha donat les instruccions pertinents per combatre’l d’una manera soterrada; sense donar la cara. El xantatge de les patronals empresarials i el trasllat fora del Principat de les seus socials de bancs i grans corporacions, amb l’argument de garantir la seguretat jurídica davant d’un eventual escenari d’independència, en són alguns dels efectes, convenientment estimulats i instrumentalitzats pel poder polític. 

Juntament amb la por al contagi i el seu efecte multiplicador, la reivindicació i l’exercici de la sobirania popular per part de la societat organitzada és el motiu principal pel qual la Unió Europea ha maniobrat per impedir la internacionalització del conflicte. Com? En cenyir el plet català a l’àmbit estricament domèstic propi d’un afer intern, l’Europa del capital ha pogut rentar-se’n les mans i delegar la defensa dels seus interessos a la raó d’Estat, generant la ficció que és un problema de nacionalisme exacerbat quan en realitat és tracta d’un moviment d’autodefensa davant d’un procés de recentralització i involució democràtica promogut per l’Estat. 

Com va passar el 1936 amb el Pacte de No Intervenció durant la Segona República, les democràcies occidentals han abandonat les demandes catalanes a mercè del nacionalisme espanyol. D’aquesta manera, la UE s’alinea inequívocament amb les posicions més reaccionàries que comanden les seves institucions i incorre en un risc enorme de cara al futur. A la pèrdua de prestigi, credibilitat i esperança en el projecte europeu, molt tocat ja després dels rescats bancaris i la imposició de mesures altament impopulars per lluitar contra el dèficit públic, s’hi poden afegir a partir d’ara noves retallades de llibertats per part dels Estats i més concessions a la dreta xenòfoba i populista. Per a Catalunya la patacada pot ser important, ja que el segrest de l’autonomia pot generar fractura social i regressió econòmica. Tanmateix, qui més perd amb el sotmetiment de Catalunya és la mateixa Espanya, que altra vegada veu com les forces conservadores barren el pas a una regeneració profunda de l’Estat que roman pendent, pel cap baix, des de 1898. Una altra oportunitat perduda, i ja en van...

26 d’octubre 2017

El ple d’Alella rebutja l’article 155, en absència de PSC i PP

El ple municipal de l’Ajuntament d’Alella, reunit anit en sessió urgent i extraordinària, va aprovar una moció de suport al Govern i el Parlament de Catalunya per “fer efectiu el mandat democràtic del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre”.  

Promogut per l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) i l’Associació Catalana de Municipis (ACM), el text critica la “incapacitat de diàleg” del Govern espanyol per resoldre un problema polític, així com la repressió policial i la retallada i violació de drets individuals i col·lectius. La moció acusa el PP, PSOE i C’s de voler “tornar a sotmetre Catalunya a una situació d’anul·lació política”, com en temps del franquisme, en considerar que “l’aplicació de l’article 155 liquida, de facto, l’autonomia catalana” i suposa “un fort atac” als drets fonamentals. 

El ple va exigir també la llibertat immediata dels presidents de l’Assemblea Nacional Catalana, Jordi Sánchez, i d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, i va deixar dues cadires buides amb roses blanques com a gest de complicitat amb els presos polítics. 

Absències destacades

Glòria Mans (PSC) i Annerose Bloss (PP) no van assistir al ple.
Ambdues resolucions es van aprovar per unanimitat amb els vots favorables dels 11 regidors dels grups presents a la sala (ERC-Sumem per Alella, Gent d’Alella, PDeCAT i Alternativa per Alella-CUP), davant l’absència de les regidores del PSC i PP. Segons va informar l’alcalde a l’inici de la sessió, Glòria Mans va excusar la seva assistència per motius de salut, mentre que Annerose Bloss va presentar una instància anunciant la seva renúncia al càrrec amb efectes a partir de l’1 de novembre. 

Fa temps que Mans és víctima d’un rossec interior causat per les desavinences amb la línia oficial del partit i la pressió atmosfèrica del món independentista. Per sortir del pas, la secció local del PSC va emetre dilluns un comunicat en què “rebutja qualsevol mostra de repressió a la llibertat d’expressió”, “condemna les agressions de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional el dia 1 d’octubre”, “demana l’alliberament de Sánchez i Cuixart” i “mostra el total desacord amb l’article 155”. Els socialistes alellencs demanen “diàleg” als governs català i espanyol per “negociar els termes d’un referèndum legal i acordat” i emplacen “la direcció nacional del PSC perquè es desmarqui del suport que ha donat al PSOE”, “s’oposi frontalment a aquesta mesura” i “en cap cas la validi”. Per últim, el comunicat “posa en valor la feina feta” per aquest grup a l’Ajuntament” i destaca “la bona sintonia amb ERC-Sumem per Alella”. 

Precisament els republicans van fer pública ahir una nota en què alerten que “el seguidisme oficial del PSC” els ha portat “a un procés de reflexió en el marc del govern municipal” que podria posar fi a la col·laboració establerta entre els dos grups des de 2004. Des de les files independentistes es valora positivament la tasca de la regidora socialista, així com el seu comunicat del dia 23. Per tot això, l’alcalde va condicionar “la nostra voluntat de donar continuïtat al pacte de govern local al paper que finalment adopti el PSC en la suspensió de l’autogovern a Catalunya”. 

La portaveu de GdA, Mercè Marzo, va definir la situació actual com a “duríssima” i “de gran repressió”, i va dir que l’empresonament de líders civils “no és admissible i resulta especialment dolorosa comparada amb el tracte que la Justícia dispensa a la Casa Reial i als polítics corruptes”. 

El regidor del PDeCAT, Esteve García-Ossorio, va arrencar l’aplaudiment del públic quan va reclamar “seny, unitat i plena confiança en el Govern i el president”, confiat que ben aviat “Catalunya serà una república que tindrà llarga vida”. 

En nom d’Alternativa per Alella-CUP, Oriol Font, va expressar el seu desig que la regidora socialista “es recuperi ràpidament i pugui ratificar la moció contra el 155”. “Es pot estar al govern i no ser independentista –va aclarir–, però per això cal abans assumir el mandat democràtic expressat per la majoria d’alellencs el passat 1 d’octubre i implicar-se en la política fàctica per implementar-lo a escala local. Ni neutralitat, ni equidistància” 

La regidora Teresa Vilaró va defensar Mans: “Hi ha moltes veus del PSC en contra de l’aplicació del 155, i la seva n’és una”. Per a Vilaró, “no podem donar res per definitiu fins a veure com evoluciona tot”. 

Sense PP 

Segons va informar l’alcalde, dies abans del ple l’única regidora del PP va registrar una instància a l’Ajuntament notificant la seva renúncia. Coneguda per la seva bel·ligerància contra l’independentisme, sobta que precisament en un escenari d’alt voltatge com l’actual el PP es quedi sense cap representant. La seva dimissió tindrà efectes a partir de l’1 de novembre, de manera que no es donarà compte fins al ple ordinari del dia 30, i llavors es notificarà a la Junta electoral perquè iniciï els tràmits per a la seva substitució. Tot apunta que no serà fàcil trobar-li un recanvi perquè la número 2, que és la seva filla, té el domicili fixat a l’estranger, i la resta són paracaigudistes de fora del municipi. L’únic alellenc que l’acompanyava a la llista, Andreu Mas de Xaxars, va morir mesos enrere.

24 d’octubre 2017

Obeïm!

Sembla que aquesta setmana pot ser decisiva. Sembla. Dèiem fa quinze dies que el Parlament era a punt de declarar la independència, encara que fos en diferit, i que l’Estat era a un pas d’aplicar l’article 155 de la Constitució. I així seguim. Amb una nova data límit: dijous o, a tot estirar, divendres. 

Després de 7 anys d’estira i arronsa, el xoc de trens és temut i desitjat en la mateixa proporció pels contendents d’un i altre bàndol. En el camp independentista, el desenllaç s’afronta amb la divisió d’opinions tradicional entre conseqüents i cagadubtes. 

Els primers arriben amb forces renovades després de les concentracions multitudinàries dels passats dies 18 i 21 d’octubre i advoquen inequívocament per aixecar la suspensió de la declaració d’independència i donar inici a un procés constituent que desembocaria, arribat el moment, en unes eleccions constituents. Per als segons, en canvi, pesa més l’empresonament dels presidents de l’ANC i Òmnium Cultural, el trasllat de seus socials de bancs i grans corporacions fora de Catalunya, el suport de les institucions europees al Govern del PP i el desplegament de l’article 155 per suspendre l’autogovern. Han vist les orelles al llop i per això demanen que Puigdemont oblidi l’1 d’octubre, renunciï a la independència i convoqui eleccions autonòmiques per mirar de concitar la compassió de l’Estat espanyol. 

Per la seva part, el front unionista arriba aparentment pletòric a la gran cita, reforçat després de la gran manifestació espanyolista del dia 8 a Barcelona, l’adhesió incondicional de la UE i el tancament de files del PP, PSOE i C’s a favor d’una aplicació contundent del 155. Tanmateix, són diversos els motius que indueixen a sospitar que no és or tot el que lluu i que Espanya podria ser un gegant amb els peus de fang. En les últimes hores, alguns comentaristes, articulistes i tuitaires expressen dubtes raonables sobre la credibilitat i l’abast real de l’ofensiva, fins al punt de considerar que l’Estat va de farol perquè sap que només pot fer servir la carta de la por i la intimidació. Segons aquestes veus, alguns dels seus socis voldrien fer-li pagar la seva arrogància veient-lo com s’enfonsa en la seva pròpia misèria. Parafrasejant un article de Josep Costa de març de 2016, pareix que l'Estat ha caigut en el parany de pensar que aplicant el 155 desactiva la secessió, quan “en realitat fa tot el contrari: eixampla el camí de la causa justa”. 

Les mateixes fonts sostenen que el Govern i la diplomàcia catalana haurien jugat bé les seves cartes i que encara tindrien més d’un as a la màniga. “Puigdemont ha hecho su trabajo, y lo ha hecho bien. Política e incluso jurídicamente [...] Hay tres cosas que se han asegurado al milímetro: los reconocimientos, la financiación de la puesta en marcha del nuevo estado y la integridad territorial”, diu @CNICatalunya. “El millor termòmetre és la CUP. Si està tan calladeta és perquè alguna cosa hi ha. I no serà perquè el dia 5 no hi haguessin ganes de DUI i el dia 16, de vaga general”, diu el meu veí (tot i que tampoc no és ben bé així).

De formigues a marabunta 

Veurem que ens depara l’escenari internacional si dijous o divendres hi ha declaració d’independència. De moment no és gaire engrescador, però s’intueixen algunes escletxes. En pocs dies hem passat d’una possible mediació internacional de Suïssa a les crítiques indissimulades d’un catedràtic noruec, un ambaixador britànic, un diputat finlandès, una ministra sueca i els primers ministres belga i luxemburguès. També hem sentit la veu dels ecologistes alemanys i el posicionament del parlament danès. Fins i tot s’especula amb el reconeixement d’Eslovènia i Irlanda, i el finançament d’Israel. 

Si històricament havíem tingut el favor del nacionalisme flamenc, escocès i quebequès, gràcies al discurs i les complicitats teixides per l’esquerra independentista ara tenim també l’internacionalisme i el moviment anticapitalista de la nostra part. La lluita per la llibertat, la veritat, la democràcia i l’antiautoritarisme ha merescut, així mateix, l’atenció de Julian Assange i l’organització Anonymous. 

Per un seguit d’interessos creuats, la causa catalana té estranys companys de viatge i encara pot tenir-ne més en els propers dies. Als estirabots de Nicolás Maduro i l’estirada d’orelles de Vladimir Putin s’hi podria afegir l’interès econòmic i desestabilitzador de la Xina.

Al final, tanta macedònia pot resultar indigesta. Per això, i pel que pugui ser, tinguem ben presents ara més que mai les paraules del president Lluís Companys quan deia que “totes les causes del món tenen els seus defensors”, però “Catalunya només ens té a nosaltres”. 

A nivell intern, he de confessar que com més avancem, més m’agrada el panorama: Caixabank i el Sabadell ja hi tenen un peu fora i, ben aviat, potser ens quedarem sense el RACC i el FC Barcelona. Les màscares cauen una rere l’altra, com les d’Andreu Mas-Colell, Santi Vila, Ignasi Guardans, Duran i Lleida o el Cercle d’Economia. A nivell informatiu, el diari Ara s’ha alineat amb les capçaleres dels grups Zeta i Godó, mentre guanyen pes i credibilitat mitjans autogestionats com La Directa o el Diari Jornada. Políticament parlant, l’independentisme es reforça per l’esquerra: l’entorn social de Podem i EUiA abracen la idea d’encetar un procés constituent, el PDeCAT recula en totes les enquestes i el PSC acaba d’immolar-se. I mentrestant, en els centres de treball, les centrals oficialistes (CCOO i UGT) perden pistonada i rebrota el sindicalisme revolucionari d’arrels llibertàries i sobiranistes. De mica en mica, això pren forma. Des de baix, amb la legitimitat d’un nou subjecte polític: el poble mobilitzat. El poble en peu de pau. Intel·ligència col·lectiva. Revolució en xarxa. El nou exèrcit del segle XXI. 

Portem anys protagonitzant accions puntuals de protesta per oposar-nos a lleis i situacions d’injustícia. En el moment que es declari la independència i/o s’aprovi el 155, s’haurà acabat la desobediència. Llavors obeirem: farem costat a les nostres institucions, emanades de la voluntat popular, i, si aquestes ens fallen, seguirem les consignes dels col·lectius que s’han articulat en defensa del mandat democràtic del referèndum de l’1 d’octubre. Entre tots i totes, farem possible l’autodeterminació. Farem possible la República Catalana. Obeirem la nostra consciència.

09 d’octubre 2017

La minoria rabiosa

Una setmana després del boicot espanyolista al referèndum d’autodeterminació de Catalunya, l’unionisme ha exhibit la seva impotència al carrer. No ha trigat 7 dies, no; ha trigat exactament 7 anys des de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’autonomia de 2006. Massa temps. I massa tard, perquè demà el president de la Generalitat podria declarar la República catalana, encara que sigui en diferit. 

Tant és si els manifestants n’eren 350.000, com diu la Guàrdia Urbana, o 950.000, com sostenen els organitzadors. És cert que va ser una riuada humana, però si apliquem la seva lògica, la majoria silenciosa, la que es va quedar a casa, els multiplicava per 7.

Diuen els organitzadors que no s’havien manifestat fins ara “per por”, tot avalant la tesi governamental que a Catalunya es respira un clima d’hispanofòbia. La realitat, però, és justament la contrària: tant Societat Civil Catalana com moltes altres entitats i partits unionistes han cridat en els darrers anys a la mobilització, amb escàs èxit de convocatòria. Només cal recordar els intents per rellançar les celebracions del 12 d’octubre, Dia de la Hispanitat, i el 6 de desembre, Dia de la Constitució. El fracàs de públic fins ara no sols era degut al pòsit franquista que llasta el nacionalisme espanyol, sinó també, i sobretot, a una dècada de joc brut contra l’autogovern català caracteritzada per la involució democràtica de l’Estat i la recentralització administrativa. En aquesta guerra soterrada, l’espanyolisme s’havia acostumat a una vida fàcil, ben confiat que l’Estat li trauria les castanyes del foc encara que hagués de recórrer a les clavegueres. 

Més que el dia 1, l’espanyolisme tem el dia 3. Per això, fins que no s’ha vist amb l’aigua al coll, no ha reaccionat massivament, amb reforços de milers de persones vingudes de fora de Catalunya. En contra d’allò que diu, es manifesta ara, precisament, perquè té por. La por que ha perdut tota la gent que va defensar els col·legis electorals s’ha traslladat tot d’una a l’unionisme. Por que el Parlament declari la independència i l’Estat torni a errar en la seva resposta davant els ulls de la premsa i la comunitat internacional. Molt típic del seu caràcter ancestral: reaccionar tard i malament, com va passar a Cuba. 

“Puigdemont, a presó” 

Així les coses, ahir la por es va galvanitzar en una manifestació depriment, malgrat la vistositat de les banderes. El lema de la convocatòria ho diu tot: Prou! Recuperem el seny. Prou és un adverbi, imperatiu i autoritari, que talla de soca-rel qualsevol possibilitat de diàleg o negociació. L’ordre no només mana callar a qui no és de la mateixa opinió, sinó que s’atorga l’exclusivitat del senderi i nega a l’altre l’enteniment. 

No sé quants manifestants eren partidaris d’una sortida negociada al conflicte polític amb Catalunya, però els xiulets i crits de la massa no dóna gaires esperances: “Puigdemont, a prisión!”, vociferava la majoria. 

Més enllà de les salutacions feixistes, les agressions i les increpacions de rigor, la marxa va finalitzar a les portes del parc de la Ciutadella amb els discursos de diversos oradors. L’exfiscal de l’Audiència de Barcelona, Carlos Jiménez Villarejo, va assimilar l’independentisme al “nacionalisme racista”. L’escriptor i excandidat de l'extrema dreta a la presidència del Perú Mario Vargas Llosa va acusar de “colpistes” Puigdemont, Junqueras i “Forradel” [sic], va apel·lar als “500 anys d’història en comú” i va desitjar “que Barcelona tornés a ser la capital cultural d’Espanya”, com en els darrers anys del franquisme. Com a bon jacobí, l’exministre Josep Borrell va contraposar la reivindicació catalana a “l’estelada de la bandera europea” i va explotar l’autoodi i el discurs de la por. El socialista va recordar el canvi de seu social dels bancs i les grans corporacions. En al·lusió a TV3, va dir que “fa falta un control democràtic dels mitjans de comunicació públics [només els catalans, s’entén], que són  una vergonya!”, va bramar. 

I mentrestant, la primera cadena de TVE feia hores que retransmetia en directe imatges de la manifestació -sense oferir cap vista aèria ni cap pla obert, no fos cas- i un sol comentarista convidat al plató, Narciso Michavila: germà de l’exministre de Justícia del PP José María Michavila, comandant d’artilleria en excedència voluntària, president de la consultora GAD3, assessor del PP i home de confiança de Mariano Rajoy. En canvi, a TVE només el van presentar com a “sociòleg”. Al llarg del seu soliloqui, l'única veritat que va dir és la segona part d’aquesta afirmació: “Cataluña no es viable sin España y España no es viable sin Cataluña". I per això som on som: uns a punt per marxar, i els altres a un pas d’aplicar l’article 155.

02 d’octubre 2017

Alella salva les urnes

A les cinc en punt de la matinada ja hi havia una desena de persones a les portes del centre de salut del torrent de Vallbona per garantir-ne l’obertura com a seu electoral. Entre elles, l’exsecretari general de l’Esport, Rafel Niubò, i la seva dona, acompanyats d’un vell transistor radiofònic per seguir l’evolució de la jornada. Poc després van arribar les regidores Anna Fernández i Teresa Vilaró, encarregades de vetllar per l’equipament, i les dues persones voluntàries que farien de representants de l’administració per garantir la infraestructura de la votació. Pels volts de les set va fer acte d’aparició una parella dels Mossos d’Esquadra. Van demanar als concentrats, aleshores prop d’una seixantena, si tenien intenció de resistir i si esperaven mantenir el gruix de la mobilització durant tot el dia. “Tenim instruccions de precintar el col·legi, de manera que hi intervindrem quan sigui possible”, van advertir. 

A les 9h es van constituir les dues meses electorals amb les primeres persones que hi havia a la cua, i a les 9.30h es va iniciar la votació. Quan es van obrir les portes, tothom havia vist a través dels dispositius mòbils les imatges en directe de l’acció repressora de la Guàrdia Civil contra els veïns de Sant Julià de Ramis per impedir que hi pogués votar el president de la Generalitat, Carles Puigdemont. Bastonades, censura informativa, vidres trencats i segrest d’urnes. 

Dissortadament, no va ser l'única exhibició de violència: Sant Carles de la Ràpita, Mont-roig del Camp, l’escola Ramon Llull i el mercat del Guinardó a Barcelona, Alcarràs, Callús, Dosrius, Aiguaviva...  Pertot, el Govern espanyol sembrava el terror. Indignats i corpresos, cada cop més electors es refermaven en el seu desig de tallar amarres amb un Estat opressor que els tracta com a terroristes. El seu president, Mariano Rajoy, afirmava que “hemos asestado un duro golpe al referèndum que se pretendía perpretar contra el Estado de derecho”, mentre la vicepresidenta Soraya Saenz de Santamaría assegurava que es tractava d’una “actuación proporcionada”. A la fila, una noieta amb ulls plorosos i la veu trencada ensenyava el mòbil als pares: “Mirad, están pegando a personas ancianas!”. Segons el delegat del Govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, aquella era “la feina que no fan els Mossos”. 

Al cinisme de l'Estat s’hi afegia la guerra cibernètica. La Generalitat va habilitar un sistema informàtic de cens universal que permetia votar a qualsevol col·legi. Durant tot el dia, però, els seus servidors van rebre atacs sistemàtics de la Guàrdia Civil, que ràpidament eren contrarestats amb l’obertura de nous servidors i claus d’accés quilomètriques. Al centre de salut, la col·laboració de dos joves hackers locals va ser crucial per burlar les primeres envestides. Amb tot, l’estira i arronsa alentia les cues, i que, ja ben avançada la tarda, va obligar a activar el cens manual en paper.

“Sembla que ho tinguem tot en contra”, es lamentava una dona aixoplugada sota un paraigües. “Avui el cel plora per Catalunya”, observava una altra. Aliens al xàfec, nanos, joves, homes i dones de la meva quinta com la Mercè, en Jordi, en Ferran o l’Enric, i moltes parelles de 50, 60 i 70 anys; tothom disposat exposar el seu cos als cops. “Ens volen fer tornar 50 anys enrere. De cap manera!”. La jornada va avançar lentament i pesada, amb un auricular a l’orella i un ull al Twitter, i va donar peu a l’intercanvi de vídeos i a moltes converses creuades sobre les malifetes de l’Estat i les forces d’ocupació. “S’estan guanyat a pols la declaració unilateral d’independència”. També es va comentar la decisió del FC Barcelona de disputar el partit de lliga d’aquella jornada a porta tancada, que en general va ser molt mal acollida: “per solidaritat amb la gent, el Barça no hi hauria de jugar, encara que li traguessin 6 punts”.

Resistència passiva 

Des de primera hora, informacions contradictòries feien presagiar que la Guàrdia Civil s’hi personaria d’un moment a l’altre. De seguida es van repartir papers numerats de l’1 al 100 entre les persones que hi havia a la cua perquè no abandonessin el lloc fins que algú altre les rellevés. L’objectiu era protegir el col·legi de l’assalt de la policia, però sobretot es tractava de preservar les urnes com a símbol suprem de la democràcia. “Salvant els vots, que són l’expressió de la sobirania popular, salvem la dignitat”, aquesta era la reflexió. Els plans de contingència davant d’aquest escenari eren molt rudimentaris, cercant possibles amagatalls o vies d’escapatòria. A mitja tarda, la consigna era tancar-se amb pany i clau dins el local de votació, i defensar les urnes practicant la resistència passiva. 

El pas regular del mateix cotxe cada dues hores per davant del col·legi va fer sospitar que potser es tractava d’un vehicle policial camuflat, i va fer pensar que també hi havia el risc que s’infiltressin agents de paisà entre els votants per requisar urnes i equips informàtics. Algú va comunicar-ho als Mossos, però li van dir que la Guàrdia Civil el havia bloquejat l’accés al sistema de comprovació de matrícules. 

Els escuts humans i el PSC

Contra l’acusació del PP i la premsa espanyola d’utilitzar els nens i les persones grans com a “escuts humans”, els apoderats dels partits van donar prioritat absoluta a les famílies amb nadons i infants, els ancians, les embarassades i les persones amb mobilitat reduïda o convalescents. L’empeny per votar de gent gran com la Mercè Giralt, al Poliesportiu, o d’en Francisco Comulada, en Quico Roura i la Rita Marsal, entre més, al centre de salut, va ser reconegut amb l’aplaudiment espontani de la resta d’electors. En aquest col·legi també hi van votar els regidors de Gd’A, Mercè Marzo i Josep Bardés. 

Cap al migdia s’hi va atansar la regidora socialista Glòria Mans, visiblement consternada. “Això que està passant és intolerable”, va confessar. “Moció de censura immediata. Espero que hi hagi una reacció com cal per part del PSC i del PSOE”. I després? “Fa falta diàleg”. 

Recompte clandestí 

A la tarda, els nervis estaven a flor de pell. Els Mossos temien per la integritat de les persones. “Nosaltres no els podrem aturar. Estan embogits i no escolten”. En aquests context, a quarts de sis es van buidar les urnes sota supervisió dels presidents de mesa i dels apoderats acreditats pels partits i organitzacions que donaven suport a la convocatòria, i es va prosseguir amb la votació fins a les 19h. A aquella hora es va adoptar la decisió de concentrar les votacions en una sola seu al centre sociosanitari de la Gavina, al barri del Canonge, després que algunes fonts informessin que “furgonetes de la policia espanyola baixaven per l’autopista en direcció al Baix Maresme”. 

A les portes dels col·legis, l’ambient era d’emotivitat i orgull. I el clam, unànime: “Hem votat”. Hi va haver, també, aplaudiments per als Mossos, que acte seguit van precintar els locals. A les 20h, al recinte de la Gavina encara quedaven més de 50 persones per votar en l’única mesa que encara funcionava. A fora, l’empoderament del poble es resumia en un càntic: “Els carrers seran sempre nostres!". 

Al vespre es va fer el recompte de vots, en un indret que no podem revelar, amb els accessos viaris protegits amb maquinària agrícola per impedir la irrupció de la policia. 

Al voltant de les 22h, els representats locals d’ERC-Sumem per Alella, PDeCAT i Alternativa per Alella-CUP, van comparèixer a la plaça de l’Ajuntament per donar a conèixer-ne l’escrutini. Els resultats ja són coneguts, i no fan distinció entre veïns del poble i persones empadronades a altres localitats: el total de sufragis va ser de 4.224, 3.818 a favor del sí, 240 partidaris del no, 26 nuls i 94 blancs. 

A l’hora dels discursos, l’alcalde, Andreu Francisco, va acusar l’Estat espanyol de “demofòbic” pel fet “d’haver intentat segrestar la democràcia i robar el vot a molts ciutadans”. Francisco va apel·lar “a la unitat al llarg dels propers mesos” i va demanar “un aplaudiment especial per als 240 demòcrates que han votat a favor del no”. Esteve García-Ossorio, del PDeCAT, va reiterar la crida a la “unitat d’acció” i va afirmar que mai no oblidaria la jornada viscuda ahir, tant els fets positius com els negatius: “Tindrem memòria i no ho oblidarem”. Per la seva banda, Oriol Font, en nom de la CUP, va destacar que Alella havia acollit veïns de Barcelona i d’altres municipis que no havien pogut exercir amb normalitat el seu dret al vot, i va agrair especialment la col·laboració en l’organització del referèndum als alellencs d’altres nacionalitats “malgrat que molts no podien votar pel fet que es neguen a sol·licitar la nacionalitat espanyola perquè volen ser persones lliures i no pas súbdits d’una monarquia”.