29 de setembre 2014

Espanya torna a ser una dictadura

Ja està. Espanya torna a ser oficialment una dictadura, sota l'aparença d'una monarquia parlamentària. Però només formalment. Òrgans teledirigits, reunits d'excepció, prohibeixen una consulta ciutadana i ja veurem fins on pensen arribar: de moment, sobre el president de la Generalitat pesa l'amenaça d'un judici per desobediència -o per sedició!- i totes les institucions del país han estat instades a obeir la suspensió cautelar dictada aquest vespre. La democràcia ha durat encara no 40 anys; tot un rècord per a un Estat que ve d'on ve: d'exterminar i esclavitzar la població americana durant quatre segles; de ser "espada de Roma, martillo de herejes" en qüestió de fe; de governar per dret de conquesta sobre els territoris de la corona aragonesa i d'un munt de pronunciaments i dictadures militars. 

No. "No fue bonito mientras duró": les renúncies de la Transició, la llei del silenci, el sainet del 23F, la Loapa, el cafè per a tothom, el terrorisme d'Estat, la corrupció a tots els nivells, els papers de Salamanca, la recentralització, els atacs a la unitat i l'ensenyament de la llengua... Ben aviat tot això quedarà enrere. 

La maquinària repressiva, a punt

El xoc de trens entre la política catalana i la legalitat espanyola sembla imminent. Hi anem de pet, segons tots els indicis. L'ensarronada de l'Estatut va posar la locomotora en marxa. La crisi financera -i pitjor encara: la gestió política i econòmica que se n'ha fet- va anar enganxant vagons, un rere l'altre, i la totxesa política de Madrid ha acabat omplint-los de gent ben diversa. Des de llavors, la llargària i l'acceleració del comboi són més grosses cada dia que passa. La socialització dels sacrificis n'ha atiat el foc i el clima polític -la recentralització, la supèrbia, la demagògia- ha posat la caldera a punt d'ebullició. 

Viatgem a velocitat exponencial, "supersònica", segons Mas: divendres, el Parlament va aprovar la llei de consultes; dissabte, el president de la Generalitat va signar el decret de convocatòria del 9N; dissabte, la vicepresidenta espanyola va amenaçar Catalunya amb les set plagues d'Egipte; diumenge, el Consell d'Estat va emetre un informe en què negava la capacitat del Govern català per posar les urnes; aquest matí, el Govern espanyol, reunit en consell de ministres, ha impugnat davant el Tribunal Constitucional el decret i la llei catalana, i aquest vespre l'esmentat Tribunal s'ha aplegat per admetre a tràmit els recursos i acordar la suspensió dels dos actes administratius. Qui deia que a Espanya "las cosas de palacio van despacio"

Aflora el franquisme

La reacció furibunda dels aparells de l'Estat palesa la veritable matriu d'Espanya: rància, obtusa i uniformitzadora, com en els millors temps del generalíssim Francisco Franco. Només cal veure l'origen de les seves institucions: institucions castellanes que van ser imposades als territoris annexionats. Per exemple, el Consell d'Estat: creat l'any 1525 per l'emperador -sí, emperador- Carles V. Segons llegim al seu web, "se creó para que hubiera alguien que se ocupase, con visión de conjunto, de los asuntos que afectaban a todo el Reino [...] sin las limitaciones territoriales o específicas de los antiguos Consejos de Castilla, de Aragón, de Indias [...]". Tota una declaració de principis. Per si algú en tenia cap dubte, "el Tribunal Supremo declaró al Consejo de Estado sucesor del de Castilla y su Cámara" el 1917. I si bé la Constitució de 1978 "lo califica literalmente de órgano consultivo del Gobierno, tiene en realidad el carácter de órgano de Estado", segons sentència del Tribunal Constitucional de 29 de març de 1990. Total: que entre el Consell i els tribunals Suprem i Constitucional fan anar la Constitució cap allà on els interessa. 

Però la cosa no acaba aquí: presideix el Consell José Manuel Romay Beccaría, un home del règim que entre 1963 i 1975 ocupà diversos càrrecs de relleu en l'administració franquista. Allò és un cementiri d'elefants. Al seu flanc hi trobem els exministres Landelino Lavilla (UCD), Fernando Ledesma (PSOE), Isabel Tocino i Ana Palacio -sí, la de Perejil!- i José Maria Michavila (PP), l'expresident d'Extremadura Juan Carlos Rodríguez Ibarra (PSOE), la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega i l'expresident espanyol José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE). Només hi falta l'Alfonso Guerra! Com és de veure, un mostra preclara de la idea de pluralitat ideològica que impregna el sistema legal espanyol, i un exemple paradigmàtic més del repartiment de càrrecs entre els dos grans partits del Regne. I és que com deia Josep Pla -i sabia de què parlava-, "no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres". Ho hem comprovat aquest mateix matí. Referint-se a la convocatòria del 9N, el flamant secretari dels socialistes patris, Pedro Sànchez, ha dit, literalment, això: "condeno esta quiebra de la legalidad y manifiesto mi apoyo, y el de mi partido, al recurso que ha formulada el Gobierno en defensa de la legalidad y del ejercicio de la soberanía nacional por parte de todos los españoles". 

Més mentides 

Algú, com Júlia Otero, pensarà amb bona fe que la informació de les coses que passen a Catalunya no està sent descodificada correctament a l'altre costat del Cinca. Però no. En són plenament conscients. Tanmateix, segueixen deformant, manipulant, intoxicant i mentint. Avui n'hem tingut noves proves. Com feia Sáenz de Santamaría dissabte, Sánchez afirmava avui que "la situación que el presidente Mas ha creado es de su exclusiva responsabilidad". És molt fort! Tot obeeix, únicament i exclusiva, als designis del Molt Honorable! 

El president espanyol, Mariano Rajoy, també s'ha cobert de glòria. "La consulta es profundamente antidemocràtica". Perdoneu, però a mi això, dit així, em sona a oxímoron (seria com allò tan risible que deia ell de "no puede ser y además és imposible"). I per què és antidemocràtica? "Porque el derecho que pretende dar a algunos, se lo está sustrayendo a todos los demás". Quin crac, aquest home! Doncs que sotmeti a votació les mateixes qüestions a la resta de comunitats. Però, és clar, no hi ha pebrots perquè es faria evident la veritable magnitud del problema catalán.

Malgrat tot, tenim la iniciativa 

Es produirà finalment el xoc de trens? Dependrà només de la perícia del nostre maquinista i els seus fogoners. La immensa majoria dels viatgers voldria eludir la col·lisió. Fet i fet, molts hi van pujar a contracor i únicament cerquen una via d'escapatòria a l'ofec polític, econòmic i intel·lectual. Però Madrid n'ha desmantellat els rails -fins i tot els de les terceres vies- i n'ha posat una barrera. 

El desafío catalán només acaba de començar i, de moment, ja hem aconseguit que per primer cop a la història el Consell d'Estat faci una reunió extraordinària un diumenge per la tarda; que el Consell de ministres es reuneixi de forma urgent i extraordinària un dilluns pel matí; que el Tribunal Constitucional faci una reunió extraordinària un dilluns per la tarda. I tot això en menys de 24 hores! Com dèiem temps enrere, l'única cosa bona de tot plegat és que juguem amb avantatge perquè tenim la iniciativa. Conservem-la. Siguem murris. No ens dividim. El rellotge instal·lat a la plaça de Sant Jaume ja només marca 40 dies... Votarem i guanyarem!

27 de setembre 2014

Serem els primers!

La derrota del al referèndum sobre la independència d'Escòcia celebrat el passat 19 de setembre dóna als catalans l'oportunitat de ser els primers ciutadans d'una nació de l'Europa occidental que recuperen la seva condició d'Estat sobirà. 

Aquest matí, el president de la Generalitat, Artur Mas, ha signat el decret de convocatòria que ha de permetre celebrar una votació sobre la independència de Catalunya el pròxim 9 de novembre, sota l'empara legal de la llei de consultes que el Parlament va aprovar divendres passat. Dues dates joioses per "fer-ho, fer-ho bé i fer-ho junts", en paraules del mateix Mas. 

Una hora gran 


Després de la signatura, el president ha fet una declaració institucional. "Aquest és un homenatge que us tributem a totes les generacions de catalans i catalanes que ens heu precedit i que heu fet de Catalunya una terra de democràcia, de cultura, de convivència i de solidaritat. És una hora gran per a Catalunya; hi haurà un abans i un després. A fi de bé, espero", ha dit. "Ara és el moment de contrastar idees i projectes amb respecte i d'exercir la responsabilitat individual a les urnes". 

Mas ha evocat l'avançament electoral de 2012, el compromís assumit per dues terceres parts del Parlament de donar sortida a la demanda ciutadana de fer una consulta sobre la independència i la manera com s'ha fet el procés: "amb àmplies majories, unitat política en la diversitat ideològica, cerca constant del diàleg i respecte als marcs legals". En aquest punt, ha subratllat que es tracta d'una "competència exclusiva segons l'Estatut en vigor; constitucional, per tant" i ha demanat l'Estat espanyol que no interfereixi: "votant es resolen els problemes i votant neixen els projectes polítics. Quin contrast amb aquells estats democràtics que parlen i deixen parlar les nacions que els componen!", ha exclamat. Tot seguit ha adreçat un missatge conciliador als ciutadans espanyols. Mas els ha promès "un futur mejor para todos" i s'ha declarat disposat a negociar un nou marc de relacions després del 9N. Per últim, el president ha parlat en anglès per als líders i els pobles europeus: els ha explicat que som una societat plural i inclusiva -"el 70% de la població té el seu origen fora de Catalunya"- i ha apel·lat a la força de la democràcia. 

Un cop acabat el discurs, Mas ha sortit a la plaça de Sant Jaume, acompanyat d'alguns membres del Govern i el seu partit, a agrair el suport de la gent que s'hi havia concentrat: "cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra. Aquest és el meu lema".

El 'Big Bang' català

"S'ha acabat". A partir d'avui, res no serà igual en la política catalana. Així de contundents s'han mostrat els portaveus de la majoria de grups en la compareixença de l'expresident Jordi Pujol que ha tingut lloc aquesta tarda davant la comissió parlamentària d'Afers Institucionals. Fins i tot aquells que, com ERC, no volien fer llenya de l'arbre caigut, han acabat lamentant obertament que Pujol no hagi respost cap de les preguntes que li han estat formulades. 

En essència, es tractava d'esclarir cinc incògnites al voltant dels comptes que la família Pujol té a Andorra des de 1980 com a llegat de l'avi Florenci: una, si l'origen d'aquesta fortuna era lícit; dues, com s'ha passat d'un dipòsit inicial de 140 milions de les antigues pessetes als 4,8 milions d'euros actualment reconeguts per la banca d'aquell país; tres, si a banda d'aquest import se n'han defraudat d'altres; quatre, per què l'expresident no va regularitzar mai la seva situació fiscal, i cinc, a què obeïa ara la seva confessió. "De vegades decisions que es prenen en un segon poden condicionar tota una vida, i és el que passa com ara", ha dit Pujol. "És un segon que ha durat 34 anys", ha observat Albert Rivera, de Ciutadans. 

A més a més, i a la vista de la imputació judicial de tres dels seus fills i de diverses informacions aparegudes en premsa que eleven a més de 1.500 milions d'euros el patrimoni familiar, els grups de l'oposició han demanat si va existir finançament irregular de CiU en l'adjudicació d'obres i contractes públics per part de la Generalitat, i si l'entorn familiar de l'expresident s'hauria lucrat mitjançant el cobrament de comissions il·legals. "I el senyor Mas, n'estava al cas?", ha inquirit Rivera. 

La prova del cotó

En la seva declaració, Pujol només ha abordat una de les qüestions, i de manera molt vague. Ha explicat que els diners procedien de l'activitat d'intermediari que feia el seu pare, quan, des de Tànger, duia a terme transaccions en dòlars per a la compra i importació de cotó procedent d'Egipte i els Estats Units "amb la complicitat de les autoritats monetàries espanyoles" per proveir de matèria primera "la principal indústria del país". Després d'explicar "com va fer els diners", Pujol s'ha referit a la relació que mantenien pare i fill: una "barreja d'admiració i temor" pel seu compromís polític. "Després del meu empresonament el 1960, el pare va quedar tocat, obsessionat, enderiat. Li va agafar por i va treure uns diners a l'estranger en un moment molt favorable que ho podia fer, abans de la crisi bancària i industrial dels vuitanta. Per al dia que us n'hàgiu d'anar, va dir. Ho va fer com a reserva per si venien maldades, no per fer diners". Pujol ha admès que aleshores ell mateix "tenia por" que el seu "projecte polític i nacional podia fracassar", però no únicament pel risc d'involució política, sinó "per manca de recursos econòmics", ja que CDC no disposava d'ajut exterior "com altres partits".

Després de sentir les intervencions dels portaveus dels partits, Pujol els ha recriminat el tracte, entre acusatori i condemnatori, que l'han dispensat: "no puc entrar en aquesta mena de causa general". Visiblement enutjat, ha recordat que hi acudia "per la meva pròpia pressió moral" i que no en tenia cap obligació, i més després que la cambra el reprovés la setmana passada abans d'haver-lo escoltat. "Si no admeto que em renyi el meu pare, tampoc tolero que em renyi vostè", li ha etzibat Rivera. 

Sense passatge a Ítaca 

Només CiU s'ha mostrat condescendent amb el testimoni de l'expresident. El seu portaveu, Jordi Turull, ha dit que parlava "des del dolor" i ha acusat la resta de grups d'acarnissar-se'n, de "no voler escoltar-lo" i de "parlar des de l'estómac i la bilis". A Alícia Sánchez-Camacho l'ha acusada de parlar "des de les clavegueres de l'Estat". El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, i Gemma Calvet, d'ERC, han estat elegants en les formes -tots dos tenen els seus motius: els republicans sostenen el Govern de Mas i la sociovergència torna a prendre volada com a alternativa entre els sectors més porucs de la federació-, però insistents en el fons. En el torn de rèplica han retret Pujol que no atengués cap pregunta. 

Molt més expeditives s'han mostrat les dretes i les esquerres. Quant a les primeres, Sánchez-Camacho ha menystingut el llegat de 23 anys de presidència: "la seva trajectòria -ha afirmat- comença i acaba al Palau de la Música". Per moments, Rivera ha tractat Pujol de "delinqüent" i s'ha mostrat complagut perquè "aquells que deien que Espanya ens roba s'ho han de menjar amb patates perquè els que robaven estaven al seu govern". 

El portaveu d'ICV, Joan Herrera, ha criticat que aquest escàndol arribi "en el pitjor moment"; ha acusat el compareixent de fer una "defensa legal i no política", pensant en les causes obertes contra el seu entorn familiar, i li ha demanat que "estiri de la manta" en l'afer del 3%. 

Tampoc no s'ha tallat un pèl David Fernàndez, de la CUP. Fernàndez ha saludat Pujol com un "estadista al servei d'Espanya", un encobridor del terrorisme d'Estat i un president que no va voler atendre les denúncies per tortures formulades pels independentistes detinguts el 1992, en motiu de la ràzzia olímpica. Per tot això s'ha referit a ell com un personatge amortitzat: "els Països Catalans ja no són Espanya i vostè no és Catalunya". A més, ha desautoritzat la narració inicial de Pujol -"vostè ha explicat la por dels rics; jo li parlaré dels que ja no tenen res"- i ha desmentit la seva honradesa: "sí és un polític corrupte perquè el frau fiscal és una forma de corrupció". El portaveu de l'esquerra independentista ha afirmat que "l'oasi català era un femer amb olor de perfum" i ha equiparat el funcionament de les institucions en benefici d'uns quants amb la màfia. Abans d'abandonar la comissió -"si no respon cap pregunta, sortirem de la sala"-, Fernàndez ha sentenciat que "el procés enterrarà el pujolisme". "Aquest viatge cap Ítaca va començar sense vostè i acabarà sense vostè. Bon vent i barca nova!" 

Canvi de paradigma 

Per moments, la compareixença de Jordi Pujol ha estat un guirigall, però dibuixa ben a les clares la fi d'una època. Amb Pujol, ha caigut un mite: "un dels pares de la Catalunya contemporània", com algú l'ha definit avui. Si alguna cosa ha quedat en entredit avui ha estat l'autoritat moral del personatge, tant per les diferències entre el seu discurs públic i la seva vida privada, com per algunes insinuacions: "si continuem serrant les branques d'aquest arbre cauran tots els nius". "Jo encara puc espatllar la meva biografia", va declarar l’any 2012 al programa El convidat d'Albert Om. Avui, el periodista veu complert aquell vaticini: "el seu discurs final, aspre i desbocat, ens ha deixat amb la desagradable sensació d’haver sigut testimonis del seu funeral polític".

Fa temps que a Catalunya s'albirava un final d'etapa. Artur Mas parlava llavors de la necessitat d'encetar una segona transició o transició nacional. Al final, però, tot s'ha precipitat. Hi ha qui parla de canvi de règim, o de paradigma, i qui vol la independència per canviar-ho tot. "S'ha acabat l'estelada per amagar les vergonyes", vaticinava Sánchez-Camacho. "Bon vent i barca nova", deia Fernàndez. 

Sense conèixer-ne encara el rumb defintiu, Catalunya està reescrivint la seva història recent: una història de clarobscurs, d'encerts i de fracassos, de fites i de renúncies. "Escrigui el quart volum de les seves memòries, i expliqui el que no ha dit", suggeria Fernàndez. Mentre Espanya ha idealitzat la Transició, els catalans necessitem una catarsi col·lectiva. Foc nou. És el Big Bang català.

23 de setembre 2014

Aquell dia ha arribat

Els segles passen i les circumstàncies canvien, però el caràcter i l'actitud de l'Estat espanyol segueix immutable. Dies enrere, el ministre d'Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo alertava del risc de "balcanització" de la península si finalment se celebra a Catalunya la consulta prevista per al dia 9 de novembre. Contundent? "Es sólo un concepto geográfico", va aclarir. Fa dos dies, el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, va reivindicar la unitat d'Espanya i va qualificar d'"insensat" que un governant provoqui "l'esquinç d'obligar a triar entre ser català o espanyol", mentre el seu número 2, César Luena, afirmava que "Mas sembla un zombi". Ahir, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría defensava que "no es pot permetre que algú se salti la legalitat per veure què n'obté a canvi", i l'exportaveu del Govern Miguel Ángel Rodríguez feia córrer aquesta piulada: "Acaban de agredir a Artur Mas en las Ramblas. Tú también le tienes ganas ¿eh?" També hi han dit la seva l'expresident José Maria Aznar, que ha demanat al seu successor que "elimini" el "clima d'efervescència independentista" i que no concedeixi més poders a Catalunya perquè "ja té els màxims que pot tenir", i Mariano Rajoy, que avui mateix ha alertat del "ressorgiment dels nacionalismes excloents a redós de la crisi econòmica". Sempre la mateixa insolència. 

"La gent castellana, per postrada que estigui, no transigeix amb res que s'oposi a sos punts de mira. S'ha fet lo propòsit que les regions de la Península, siguin les que siguin, han d'unificar-se baix sa direcció suprema, i no hi ha medi de fer-la cedir de bones a bones [...] Inútil és, doncs, que el catalanisme busqui termes mitjos per a arribar a un acomodo. Mentre nos mostrem indecisos, la gent del centre nos creurà dèbils, i avançarà cada dia més passos en la via de l'absorció [...] Hem de ser decidits i lògics. És precís que reclamem tot lo necessari per a aconseguir-ho: i lo necessari per a assegurar una legislació separada és un cos legislatiu separat, amb tribunals també separats, i amb autoritat executiva que, encara que sigui comuna, governi separadament a cada una de les regions de dret especial. En aquest punt ha de ser intransigent lo catalanisme".

Catalunya i Espanya, el 1886 

Davant d'aquesta realitat obsessiva i abassegadora, a finals del segle XIX, dues doctrines polítiques de nou encuny sorgides a Catalunya, el republicanisme federal i el catalanisme, llançaren la seva proposta per reformar l'Espanya de la Restauració. En aquell moment, homes com Valentí Almirall -polític, advocat i periodista (El Federalista, El Estado Catalán, Diari Català, La Imprenta i L'Avens)- confiaven a assajar una cosa inèdita -una quimera, a la vista de la història: la "unió lliure i espontània de les distintes regions", sota una forma federal o confederal. "Lo nostre ideal és la unió i bona amistat entre tots los individuos dintre d'una col·lectivitat, i de totes les col·lectivitats dintre de grans agregacions. Volem la llibertat, no per aislar-nos i tancar-nos dins les muralles de sospites i enveges sinó per utilitzar-la agrupant lo major número possible d'hòmens i pobles per a los grans fins de l'avenç i de la perfecció. Com l'antiga llegenda, separem per a unir. Com més amics més clars, diu l'adagi de la terra. Volem, doncs, anar molt clars amb tots los que tenen interessos comuns amb nosaltres, a l'objecte de poder ser ben amics". És la utopia d'una Espanya esvaïda. 

El 22 d'abril de 1886 -res a veure amb Sant Jordi, però-, Almirall va presentar al Centre Català de Barcelona Lo catalanisme, obra de capçalera de l'aleshores anomenat catalanisme regionalista o particularista: d'àmbit social i polític, ideològicament plural i interclassista, progressista i republicà; tot i que creia que recuperar l'autogovern de Catalunya sobre la base de les antigues constitucions era més important que no pas el model d'Estat. 

"La situació trista i vergonyosa de la nació en general; lo rebaixament del caràcter castellà, incapaç de dirigir-la; la desnaturalització i degeneració del català, són motius més que suficients per a que vulguem separar-nos del camí que a tal punt nos ha portat. Res nos queda ja per perdre, i per lo tant, en qualsevol canvi sols nos exposem a guanyar-hi. 

La responsabilitat és correlativa a la llibertat, i lo que viu dirigit per un altre té la llibertat almenys restringida. La responsabilitat que ens alcança en l'actual postració de les regions de la Península, en general, i de la nostra, en particular, naixerà si per cas, de no haver fet tot lo que podíem per a treure la direcció als que la portaven. 

La imposició castellana se fa sentir tant o més que mai, puix se'ns tracta com un poble vençut. Al que conserva una mica només de l'esperit de dignitat i d'independència, al veure el tracte que se'ns dóna, li surt a les galtes la vermellor de la ira o de la vergonya. 

"Tot ho hem provat dins de l'unitarisme, i res no ha donat cap millora [...] D'aquí ve que el primer mòbil del nostre catalanisme sigui l'afany de regenerar-nos. Des del moment que ens hem despertat, no podem resignar-nos al paper passiu que se'ns ha obligat a representar fins ara [...] Si la causa principal de la nostra degeneració és la falta d'espontaneïtat en lo desenrotllo del nostre poble, subjecte i supeditat a un altre de temperament oposat, al punt mateix que recobrés la personalitat se trobaria en condicions d'entrar en millora. No es notarien tal vegada grans efectes de moment. Tal vegada, al principi no sabríem avenir-nos a moure'ns sense caminadors, i fins faríem alguns disbarats o tonteries. Lo qui surt de tutela necessita algun temps per acostumar-se a les responsabilitats i obligacions que sa nova obligació li imposa [...] Lo nostre passat respon del pervenir, i si abans de perdre la personalitat vam saber crear institucions i fer lleis que són eloqüent testimoni del bon sentit del nostre poble; si sapiguérem arreglar-nos dintre de casa de tan bona manera, que ocupàvem un lloc honrosíssim en lo concert dels pobles civilitzats, és segur que recobrada la personalitat, tornaríem a fer alguna cosa profitosa. 

Quan una nació, en general, se troba en situació tan dolenta com l'actual d'Espanya i de Catalunya, sols una sacsejada que remogui tots los elements que les constitueixen pot ser lo principi de millora [...] La varietat ha de substituir a la uniformitat; la llibertat a l'autoritarisme. 

Los agravis que hem rebut constantment i els que ens estan amenaçant encara, són la legitimació més completa del nostre catalanisme. Són aqueixos de tal naturalesa que ens autoritzarien fins a proclamar la separació [...] Si algun dia la pura necessitat nos obligués a pensar en tal extrem, la tristesa i el dolor ompliria el pit de tots els catalans reflexius".

I aquell dia ha arribat.

21 de setembre 2014

PP: la legalitat al seu servei

L'Espanya actual, amb el PP al capdavant, és una fàbrica d'independentistes. La mentida, l'amenaça i la supèrbia de què fan gala els seus dirigents en qüestions com la política econòmica, la corrupció o la recentralització autonòmica els desacrediten a ulls de bona part de la ciutadania. I el menyspreu i la bel·ligerància amb què aborden les qüestions tocants a Catalunya com la llengua, l'escola, el finançament o les infraestructures els han convertit en personatges definitivament hostils. 

En els àmbits legal i jurídic, el PP és el rei de la tergiversació. No té prou de manifassejar el poder judicial i de dirigir els seus pronunciaments i actuacions, sinó que s'ha erigit en intèrpret únic de la llei. En té el monopoli, amb l'aquiescència del PSOE. Per això, tots dos partits s'autoproclamen constitucionalistes. Fent trampes al solitari han usurpat la norma bàsica als que no pensen com ells i els l'han girada en contra: han imposat una lectura unívoca i restrictiva de la Carta Magna que ha estès a la resta d'articles la pàtina franquista que revestien el 8.1, que confia a les forces armades la defensa de la sobirania i de la integritat territorial d'Espanya, i el 145.1, que prohibeix expressament la federació de comunitats pensant en Navarra i Euskadi, però també en Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià. Amb raó, "Constitució i Estatut són normes odioses a Catalunya". En comptes d'una eina de concertació, el PP i el PSOE n'han fet un tòtem. 

El procés sobiranista que es viu a Catalunya, consubstancial a una àmplia demanda social de canvi, ha posat a prova el tarannà democràtic dels partits espanyols i de l'aparell de l'Estat, i n'ha exhibit les carències. I les mentides. 

Les vergonyes, al descobert

Primera mentida: el sistema polític espanyol rebutja la celebració d'un referèndum consultiu el 9N perquè "no és legal". Com és sabut, l'article 150.2 de la Constitució contempla que "l'Estat podrà transferir o delegar a les comunitats autònomes, mitjançant una llei orgànica, facultats corresponents a una matèria de titularitat estatal que per la seva naturalesa siguin susceptibles de transferència o de delegació". A la vista d'aquesta possibilitat, la cambra catalana va formular-ne la petició al Congrés amb l'objectiu de fer possible la votació prevista per al pròxim 9 de novembre sobre el futur de Catalunya. Tot i que existeixen diversos precedents -com els referèndums estatutaris de Canàries i el País Valencià-, PP, PSOE y UPyD van denegar la sol·licitud, i van emmascarar amb arguments legals una qüestió que és política i que únicament exigia voluntat d'entesa. 

Segona mentida: l'Estat invoca la Constitució per suspendre l'autonomia si la Generalitat posa les urnes, acusant-la d'un "delicte de desobediència". En vigílies de l'aprovació de la llei de consultes al Parlament, el ministre d'Afers Exteriors espanyol, José Manuel García-Margallo, advertia que l'Estat utilitzarà "només la llei, però tota la llei" per impedir la votació del 9N, inclosa la possibilitat de suspendre l'autonomia catalana: "inclòs el que calgui incloure perquè aquesta consulta no se celebri", va reblar. Efectivament, els articles 55 i 116 de la Constitució i la llei orgànica 4/1981, per la qual es regulen els estats d'alarma, excepció i setge preveuen la suspensió temporal de diverses garanties jurídiques i llibertats individuals, en determinats supòsits. Tot i que no parla enlloc d'afectar el règim autonòmic, l'article 155 de la Constitució dóna peu perquè "si una comunitat autònoma no complia les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposen, o actuava de forma que atemptés greument contra l'interès general d'Espanya, el Govern, previ requeriment al president de la Comunitat Autònoma i, en el cas que no l'atengués, amb l'aprovació per majoria absoluta del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per tal d'obligar-la al compliment forçós de les dites obligacions"... Cal veure, doncs, quines serien aquestes mesures necessàries, i en quin marc legal s'empararien. 

D'acord amb l'article 133 de la llei 4/1981: "Cuando se produzca o amenace producirse una insurrección o acto de fuerza contra la soberanía o independencia de España, su integridad territorial o el ordenamiento constitucional, que no pueda resolverse por otros medios, el Gobierno podrá proponer al Congreso de los Diputados la declaración de estado de sitio". Per a Espanya, dipositar una papereta de vot en una urna pot ser interpretat com un acte de força

Tercera mentida: la Generalitat existeix per obra i gràcia de la Constitució. L'últim esperpent en aquesta espiral de declaracions per part del Govern central va arribar ahir, per boca de la seva vicepresidenta. En un míting del PP a Saragossa, Soraya Sáenz de Santamaría va recordar Artur Mas que és president "de tots els catalans [...] perquè li ho permet la Constitució". La cosa té nassos: la institució fou creada el 1359, Mas és el seu representant número 129 -o 131- i la Generalitat actual, sostinguda a l'exili pels presidents Irla i Tarradellas, va ser restituïda el gener de 1977. Que jo sàpiga, la Constitució va arribar després, el desembre de 1978, i vostès, senyors i senyores del PP, hi estaven en contra.

18 de setembre 2014

Scotland the brave

Avui, els ciutadans d'Escòcia decidiran si volen constituir un Estat independent o si, en canvi, volen seguir formant part del Regne Unit de la Gran Bretanya. Ho faran de forma legal i democràtica: mitjançant la celebració d'un referèndum d'autodeterminació pactat en temps i forma entre els governs d'Edimburg i de Londres. Els seus màxims representants, el premier britànic David Cameron i el primer ministre escocès Alex Salmond, van acordar fa temps la data -el 18 de setembre- i el contingut de la pregunta: "Escòcia hauria d'esdevenir un país independent?" 

Independent però pragmàtic, perquè la proposta que fan els partidaris del sí passa pel manteniment de la reina com a cap d'Estat i de la lliura esterlina com a moneda pròpia (a través de tres opcions diferents, magistralment exposades en aquest vídeo), i per la col·laboració conjunta en la política de defensa exterior, amb la sola condició, això sí, de desnuclearitzar Escòcia. 

Durant una pila de mesos, tots els sondejos donaven com a majoritària l'opció del no, amb més de 20 punts percentuals d'avantatge. Però en les darreres setmanes el marge s'ha estret considerablement. Ara mateix, totes les enquestes oscil·len entre algunes -ben poques- que donen un triomf ajustadíssim del i les que donen un diferencial no gaire més gran -d'entre dos i quatre punts- als partidaris de la unió. 

Sigui quin sigui el resultat, el cas escocès marcarà l'inici d'una nova primavera dels pobles. Després del renaixement de les nacions bàltiques i balcàniques, ara és el torn de l'Europa occidental, s'hi posi com s'hi posi la Unió Europea i alguns dels estats nació que la componen. Les diferències de tota mena entre Escòcia i Catalunya són evidents, però també es poden traçar alguns paral·lelismes. 

1. La data en què totes dues nacions van perdre llur condició d'Estat, just a l'inici del segle de les llums: Escòcia el 1707, Catalunya el 1714. 

Més enllà de la coincidència de dates, tot és diferent. La renúncia escocesa és volguda i convinguda per les elits del país, arruïnades, la qual cosa els permetrà d'acoblar-se a l'imperi colonial britànic. Formalment, la unió té naturalesa parcial -s'estableix la unió duanera i monetària, però el país reté la independència en matèria legal, religiosa i educativa- i aparença simètrica: es dissolen els parlaments nacionals anglès i escocès i se'n crea un de comú a Westminster. L'acta o tractat d'unió -l'anomenada Union Act- és, doncs, el resultat últim d'un procés de negociació. Consta de 25 articles, votats un per un de forma separada i prèviament debatuts per comissions especialitzades. Res a veure amb Catalunya: vençuda, ocupada i vexada per dret de conquesta. 

2. La "dictadura demogràfica" que supedita ambdós pobles a majories foranes, per la resta políticament antitètiques. D'això se'n diu antagonisme ideològic, manllevant l'expressió utilitzada per Frederic Escofet a les seves memòries.

Viuen a Escòcia 5,3 milions de persones: menys del 10% de la població total de la Gran Bretanya. Els catalans, al seu torn, representem el 16% dels habitants del Regne d'Espanya. Uns i altres, doncs, som hostatges de les decisions de governs aliens a la voluntat majoritària de les respectives comunitats nacionals. A més de la confrontació institucional i política que se'n deriva, la cosa pot acabar instituint una situació de "dèficit demogràfic" permanent.

3. El dret a decidir com a vàlvula d'escapament a l'ofec actual i la independència com a oportunitat per a la regeneració política. Com a reacció a l'estat de submissió al qual fèiem esment, existeix a Escòcia i a Catalunya un corrent d'opinió creixent que advoca per un aprofundiment de la democràcia que redundi en un acostament dels centres de poder i en un augment de la participació ciutadana en la presa de decisions. Des d'aquest punt de vista, la creació de nous estats dóna peu a l'obertura de processos constituents que permetrien incorporar les noves exigències ciutadanes. Això explica que molta gent que no és nacionalista faci campanya a favor de la independència. És el meu cas i el de l'ex-eurodiputat d'ICV Raül Romeva, que ahir mateix ho explicava a les pàgines del diari Ara en relació als verds escocesos.

4. L'aspiració a construir una societat respectuosa amb el medi, socialment justa i econòmicament pròspera. Se n'ha parlat a bastament -i molt bé- dels avantatges econòmics que representa ser un país petit, amb una economia dinàmica i diversificada, i amb una societat cohesionada. És de sobres coneguda l'aportació catalana al PIB espanyol i les xifres de dèficit fiscal derivades de l'espoli que practica l'Estat. Els escocesos, al seu torn, aspiren a gestionar els impostos derivats de la indústria petroliera del mar del Nord i crear un fons perquè les futures generacions se'n puguin beneficiar.

5. El discurs de la por dels partidaris del no. Des del principi, Catalunya es debat entre la democràcia, d'una banda, i la prohibició, les amenaces i els auguris apocalíptics de l'Estat espanyol i les seves sucursals unionistes, de l'altra. A Escòcia, la guerra bruta i el xantatge polític no ha irromput en escena fins a les últimes dues setmanes, quan els apologetes britànics -començant per Cameron i acabant de l'ex-líder laborista Gordon Brown- han vist les orelles al llop. L'establishment polític -tories, liberals i laboristes, tots junts- hi estan desplegant l'estratègia del ruc i la pastanaga. D'una banda, vaticinen la fi de les reserves de petroli a mig termini i l'exclusió d'Escòcia de la lliura esterlina. De l'altra, s'han compromès per escrit, negre sobre blanc, a millorar el finançament d'Escòcia si finalment triomfa el no. I això, l'oferta d'una tercera via, també diferencia Espanya de la Gran Bretanya. 

Should I stay or should I go 

A Catalunya, Cameron és un líder ben considerat; un demòcrata exquisit. Per als independentistes escocesos és l'arxienemic a batre, i per als conservadors britànics pot convertir-se en un inepte integral. Malgrat els últims estirabots -el premier té els dies comptats si Escòcia se'n va-, podríem dir que el procés escocès ha estat presidit en tot moment pel fair play. L'ex-delegat del Govern de la Generalitat a Londres i actualment assessor del Partit Nacionalista Escocès (SNP, les seves sigles en anglès), Xavier Solano, en donava les claus el passat 31 de gener en un simposi sobre el dret a l'autodeterminació organitzat per la comissió de defensa dels drets de la persona del Col·legi d'Advocats de Barcelona. Aleshores Solano definia el diàleg entre Londres i Edimburg com un "debat tècnic, gens visceral, sense tensions" i ho atribuïa al fet que al Regne Unit "no hi ha problemes identitaris. És un estat plurinacional format per quatre nacions" mútuament reconegudes. A l'entesa també hi ha contribuït que la Gran Bretanya "no tingui una constitució escrita", així com una "llarga tradició sobre la celebració de referèndums que afecten la sobirania estatal": Irlanda del Nord (1973), acord de Divendres Sant (1998), Gibraltar (2002), Malvines (2013), Escòcia (2014) i encara un altre, previst per al 2017, per decidir sobre la permanència dins la Unió Europa. 

L'altre personatge admirat pels catalans és Alex Salmond, tot i que aquest amor no és correspost. El primer ministre escocès marca distàncies amb la reivindicació catalana. Ho fa per convicció o per evitar un eventual veto espanyol si se surt amb la seva? En qualsevol cas, l'ascens meteòric de Salmond -que passa de liderar un partit residual els anys 90 a presidir el Govern d'Escòcia, el 2007 amb el suport dels ecologistes i el 2011 amb majoria absoluta- té més a veure amb la política social que predica que no pas amb la reivindicació nacional. "La independència -explicava Solano- és l'eix per fer el país més ric i just socialment", un projecte "inspirat en el model escandinau, de tall socialdemòcrata, enfrontat al model liberal-conservador de Londres". La periodista Lesley Riddoch en parla en aquest llibre i són diversos els reportatges audiovisuals i els testimonis de molts votants d'esquerres (el 40%, segons les enquestes) que avalaran el sí a les urnes davant l'entreguisme del Partit Laborista: "Els laboristes escocesos compartiu llit amb els conservadors britànics”, va etzibar Salmond en un cara a cara televisiu contra Alistar Darling, líder laborista d’Escòcia i cap de la plataforma unionista Better Together. 

Segons Solano, hi ha tres principis que expliquen l'extensió social dels partidaris del sí. 

1. La plurinacionalitat del Regne Unit, que legitima l'exercici del dret a l'autodeterminació d'una de les parts. 

2. El mandat democràtic. El compromís de celebrar un referèndum formava part del programa electoral del SNP quan va guanyar les eleccions de 2011. 

3. La tradició política britànica. "Al Regne Unit la política s'utilitza per resoldre problemes polítics i la justícia per atènyer problemes legals". 

4. La visualització del nou país, sense cap ombra. Amb mesos d'antelació, el Govern escocès va elaborar l'anomenat Scotland's future, el Llibre blanc de la independència (comentat en català), profusament divulgat a la xarxa. Es tracta d'un compendi de 700 pàgines amb la resposta a tots les preguntes que posen en dubte com serà l'Escòcia del futur. 

El meu desig 

El destí d'Escòcia està en mans del seu poble i de ningú més, però personalment no me'n puc estar de voler veure-la plena i sobirana. Hi estat només un cop, l'any 1993, acompanyant els avis: els vaig mig entabanar fent-los creure que sabia prou anglès i que els podria servir de guia. Vam visitar les terres altes i la destil·leria de Glennfiddich, entre d'altres indrets. Amb 18 anys acabats de fer, vaig signar a Edimburg -from: "Barcelona (Catalonia)"- la petició que formulaven els nacionalistes escocesos a favor de la devolution: la restitució de l'autonomia i el parlament, finalment obtinguda el 1999. 

Com a català una mica arquetípic, sóc una mica friqui. En el terreny esportiu, per exemple, Escòcia ha estat sempre la meva selecció, tant de futbol com de rugbi. En certa ocasió vaig comprar un maxi de 45 rpm de música electrònica només perquè les cobertes reproduïen la invasió de la gespa de l'estadi de Wembley per part del Tartan army l'any 1977 després de derrotar Anglaterra per 2 a 1. Ha, ha, ha... I encara recordo els partits contra l'Espanya de Javier Clemente que jugava al PC Eurocopa'96 de Dinamic Multimedia! Ni Zubizarreta, ni Luis Enrique, ni Nadal; els meus eren Boyd, McCoist i McKinlay! Com he escrit alguna vegada, espero que la Federació Catalana de Futbol faci el favor de programar d'una vegada per totes un partit amb Escòcia. Amb sacada honorífica d'Steve Archibald, of course!

12 de setembre 2014

V de victòria: guanyarem!

La manifestació d'ahir a Barcelona va ser un èxit esclatant. Algú en dubtava? D'una banda hi ha la quantitat de gent que s'hi va aplegar: 1,8 milions de persones, i això dit per la mateixa Guàrdia Urbana, gens sospitosa d'inflar aquestes dades. En segon lloc, hi ha la demostració de civisme, el to positiu i la manera com va transcórrer la convocatòria: de forma lúdica i festiva, sense caure en provocacions -que n'hi va haver- i això que ahir es complien 300 anys exactes de la capitulació del cap i casal davant dels exèrcits borbònics d'Espanya i França. I en tercer lloc hi trobem la transversalitat; la veritable pedra de toc. Transversalitat social i generacional dels congregats, però també d'orígen i de llengua: catalans de primera generació i catalans de tota la vida; catalanoparlants i castellanoparlants; autònoms, assalariats, pensionistes, aturats i estudiants; avis, pares de família, joves i nens; tots units fent força, com diu la cançó. Des d'aquesta triple perspectiva, i en contra del que algunes veus interessades a fer descarrilar el procés opinen, els crits d'ahir a favor la independència i de poder votar no exerceixen cap pressió sobre ningú, sinó que empenyen i agomboien els partits catalans partidaris de la celebració de la consulta prevista per al dia 9 de novembre: CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP. 

Majoria social, il·lusió i unitat d'acció; no pas de pensament. Aquests són els ingredients que componen la recepta del nou catalanisme, una combinació màgica que ens posa en la senda de la victòria. I això passa en un país espoliat econòmicament, sotmès políticament, humiliat culturalment, amb grans desequilibris socials i territorials interns, i amb un arc parlamentari divers i fragmentat. Sens dubte, els tres factors són importants -imprescindibles, segurament, per plantejar un pols a un Estat com l'espanyol tan bel·ligerant amb l'exercici de la participació democràtica i la pluralitat-, però el darrer de tots és el veritable tresor amb què comptem els catalans si volem tenir alguna possibilitat de guanyar. Al meu entendre, la transversalitat exhibida pel moviment sobiranista en les tres darreres diades va en ascens i el retroalimenta: és la clau de volta de la seva força i la seva fortalesa. Però no tan sols n'eixampla el corrent d'opinió, el cohesiona i el determina en la idea que cal trencar amarres -res de terceres vies!-, sinó que també n'assegura la successió,el recanvi, en el pitjor dels escenaris. 

Passi el que passi el 9N, i acabi com acabi aquest procés -arribant a Ítaca o naufragant-, una cosa és clara: hi haurà relleu i la independència acabarà caient com a fruita madura. Sinó ens en sortim nosaltres, ho faran els nostres fills i nosaltres ho hem de veure. Això és a tocar. Ho veig en el rostre de molts adolescents, com els d'aquestes tres joves berguedanes de la fotografia: més enllà de les sèries de televisió i d'alguns referents esportius, quin vincle emocional els uneix a un Estat i a una cultura oficial que es mostren tothora obertament hostils amb la seva idiosincràsia i les seves aspiracions? 

Som al llindar de la independència, un escenari inimaginable tan sols cinc o sis anys enrere. I és cert que no hauríem arribat fins aquí -i mai en tan bona disposició per afrontar l'embat- sense l'empenta de la societat civil organitzada a l'entorn de l'ANC i d'altres col·lectius, però reconeguem-ho: els aparells de l'Estat i els dos grans partits espanyols ens han aplanat el camí. Segurament nosaltres som il·lusos, però ells també: si no ens han esborrat del mapa en 300 anys de totalitarismes, com pensen retenir-nos a la força sota l'aparença d'una democràcia formal? 

Votació i desobediència 

9N Votarem. 9N Guanyarem, deia la pancarta de la capçalera. Ara és l'hora, deien les samarretes grogues i vermelles de la majoria de manifestants. 9N referèndum: tant sí com no! i Desobeïm pel referèndum deien, respectivament, els fulls volants distribuïts per l'esquerra independentista i la pancarta que encapçalava la seva marxa. En la seva al·locució, la presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, va anunciar que "ha arribat l'hora de les decisions excepcionals. Demanem als nostres representants que deixin de banda els interessos de partit i que actuïn d'acord amb el moment i la transcendència històrica que vivim. Som garants de la unitat. No hem arribat fins aquí per fer-nos enrere i arronsar-nos. Arribarem fins al final i guanyarem. President, posi les urnes!", va exclamar. 

A Madrid, de tot això se'n foten: les institucions, els polítics i els mitjans de comunicació. Els socialistes s'amaguen rere la pantalla d'una reforma constitucional -per arribar a on?- i els populars no s'han mogut d'on han estat sempre: del neofeixisme. Ahir, la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, tornava a assimilar l'independentisme amb el totalitarisme: "governar a cop de manifestació no és propi de les democràcies". Llavors -va sentenciar- "vénen els totalitarismes i les dictadures". I avui la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, ha advertit que el seu Govern recorrerà i suspendrà "amb caràcter automàtic i retroactiu" la llei de consultes que aprovarà el Parlament i el decret de convocatòria de la consulta. Al seu torn, el fiscal general de l'Estat, Eduardo Torres-Dulce, ha amenaçat el president Artur Mas amb l'aplicació del codi penal per la comissió d'un delicte de "desobediència".

Quant als mitjans, la cosa no pinta millor, començant per la censura aplicada a RTVE. Els diaris, ràdios i televisions de dretes alimenten l'immobilisme i el xoc de trens, i els d'esquerres, bo i reconèixer l'èxit de mobilització de la Diada, situen el dret a decidir al marge de la llei. Són pocs els que com Ramón Lobo a Infolibre tenen "la sensación de que el 'pujolazo' ha sido engullido por la sociedad catalana, que el proceso soberanista sigue sin Pujol, Mas, CiU o lo que haga falta. Es una fuerza social a prueba de descarrilamientos. Descarrilan las personas, no la idea". I conclou: "Catalunya camina hacia la independencia a corto o medio plazo salvo que medie un milagro [y] los milagros políticos deben cumplir tres exigencias: líderes políticos extraordinarios, planes audaces y muchísima suerte".

10 de setembre 2014

Marianna Copons: l'atribolada vida de l'espia catalana de 1714

Ahir, l'escriptora Patrícia Gabancho va presentar al Masnou el llibre Les dones de 1714, en el qual parla, entre d'altres, de l'espia catalana Marianna Copons, i aquest mateix vespre, a les 21h, les Capitanes del Masnou li reten homenatge a la platja d'Ocata. 

Quan vaig obrir aquest bloc l'any 2006 va ser per donar a conèixer una breu ressenya biogràfica d'alguns personatges històrics alellencs: el líder remença Pere Company, els lluitadors de 1714 Josep Anton Mata i els germans Salvador i Francesc Lleonart, el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, l'alcalde Antoni Pujadas... I Marianna Copons. El 2010 vaig remodelar de dalt a baix el portal i tot allò va desaparèixer. Però no per sempre. En el seu lloc, i juntament amb els companys de Cerquem les Arrels, m'he dedicat a fer recerca i això ha donat com a resultat diversos articles sobre la figura i la trajectòria d'alguns d'ells. I un llibre: Alella, 1714. Una visió social, política i econòmica a l'entorn de la Guerra de Successió. Demà es posarà a la venda, coincidint amb la data exacta del Tricentenari, al preu de 18 euros. Al llarg de 368 pàgines s'hi repassen les vicissituds de 24 nissagues vinculades a la població que es van veure implicades en el conflicte: els Antic, els Calderó, els Claresvalls, els Sors, els Vilana... I Marianna Copons. 

La Mata-Hari alellenca 

Imatge gentilesa de les Capitanes del Masnou
Fins fa ben poc, tot el que sabíem de Marianna Copons [o Maria Anna, segons la documentació de l'època] ens havia arribat per mà del seu contemporani Francesc Castellví, i del ressò que posteriorment se'n feren Salvador Sanpere (Fin de la nación catalana, 1905) i Salvador Albertí (L'Onze de Setembre, 1964). A les seves Narraciones históricas desde el año 1700 al 1725, el cronista explica qui i com era la nostra Marianna: "Doña Mariana Copons y de Armengol, de la familia de Copons del Llor, última de esta línea, dama de afable modo y viveza [...] que vivía en la casa de campo de su cuñado don José Mata y de Copons, que se hallaba en Barcelona capitán de la Coronela, de la junta de guerra y muy distinguido patricio. [Salvador] Lleonart tenía conocimiento con esta señora y al salir y entrar de Barcelona confería con ella". Marianna Copons treballaria, doncs, per als serveis secrets catalans i mitjançant els seus encants seduïa, o es deixava seduir, pels oficials de cavalleria francesos d'alta graduació que voltaven per la comarca. Segons Sanpere, Marianna "mantenía distraído y embromado" al coronel Le Querchois, mentre que per a Albertí "vivia a Alella amagant la seva insospitada condició d'agent de la resistència [...] passant per persona que havia fugit de la capital per no haver-se volgut barrejar a la lluita". 

L'episodi pel qual Marianna ha passat a la història va tenir lloc la tarda del 25 de gener de 1714. La junta secreta havia encarregat a Salvador Lleonart un pla per sorprendre la ciutat de Mataró, "que servía de general almacén a las tropas que acampaban sobre Barcelona", amb l'objectiu de forçar l'aixecament del setge borbònic i facilitar la sortida general dels defensors. Però la maniobra, prevista per aquella mateixa nit, fou descoberta per l'enemic. "El coronel [Le Querchois] tenía dispuesta una merienda y diversión [...] en donde debía ella concurrir [...], y le llegó orden al coronel de Popoli para que luego sin pérdida de instantes uniese la gente de su comando dividida en aquellas cercanías y tomase la marcha para introducirse en Mataró, superando cualquier reparo, y le decía que tenía aviso cierto de una concertada sorpresa de los de Barcelona sobre Mataró. El coronel fue luego a dar sus excusas a esta dama, que no se satisfizo de las razones que le daba, persuadiéndole que mandando marchar la gente adelante, podría él cumplir la palabra de asistir con la merienda y, fenecida, tomar la marcha. El coronel quería cumplir puntual la orden y no desairar las instancias de la dama, y quiso satisfacerla mostrándole el orden". Albertí hi posa una mica de pa: "Bella com era, [Marianna] havia encaterinat el coronel [...] Es trobava amb ell fent una berenada al camp, quan el coronel rebé l'avís de sortir [...] Le Querchois, molt contrariat, declarà que havien de separar-se. Amb coqueteria, Marianna l'acusà d'ingrat i qui sap de quines coses més. El coronel, entendrit i alarmat, volgué excusar-se davant la dama. Li ensenyà l'ordre, que era secreta, i partí ben justificat". 

Segons Castellví, Marianna "le agradeció la confianza y luego dio puntual aviso a Salvador Lleonart, que se hallaba encubierto en aquella vecindad, que al anochecer del mismo día se embarcó para Barcelona, donde al llegar al muelle halló embarcado al coronel Armengol con 400 fusileros promptos a hacerse a la vela". Tots ells salvaren la vida gràcies a "la petita Mata-Hari nostrada", com la batejà Albertí. A l'hora de la veritat, els homes d'Amill modificaren l'objectiu i el 30 de gener de 1714 desembarcaren més al nord, entre les poblacions de Canet i Arenys, abans d'internar-se cap al Vallès. 

Dues Mariannes 

L'interès pels fets de 1714 i pel paper de la dona durant la contesa ha fet que en els darrers temps s'hagin publicat diverses referències sobre Marianna Copons. Tot i que cap no hi aporta cap dada nova, en destacaria l'article de Cristina Masanés sobre Les dones del 1714 a la revista Sàpiens la novel·la de Jaume Clotet i David de Montserrat Lliures o morts, i els llibres de Francesc Serra Els herois de 1714 i de la susdita Patrícia Gabancho. També l'escriptora Maria Carme Roca i Costa en prepara un, en el terreny de la ficció. De tots ells i fins al moment, l'exercici més original correspon a Clotet i de Montserrat. Els autors converteixen Marianna en l'estimada d'Ermengol Amill i situen l'escena del berenar amb Le Querchois a la Font de la Salut, propietat de l'austriacista Francesc Amat i Planella.

Induïts per l'error que cometen Clotet i de Montserrat al seu Epíleg sobre els personatges de la novel·la, tant Gabancho com Serra confonen la filiació i la identitat de Marianna Copons i Armengol amb les de Marianna Copons i Cordelles. Fan néixer Marianna el 1687 i posen fi a la seva vida el 1720. Pel camí, la mariden amb dos prohoms: primer amb Josep Subirà i Julià, baró d'Eroles i d'Abella, i, un cop vídua, amb Francesc d'Areny de Queralt i de Toralla, segón baró de Claret. Gabancho, fins i tot, la situa a l'exili a partir de 1714, acompanyada del seu cunyat, Josep Anton Mata i Copons! 

Tots s'equivoquen. Castellví ho diu molt clar: la nostra Marianna duia els cognoms de Copons i Armengol. Era la filla petita de Ramon Copons i Vilar, senyor de Llor i baró de Tosal, i de Josepa Armengol. Tenia, com a germans, un capità de dragons, Josep, i una germana, Caterina, que fou la segona muller del seu cosí Josep Anton Mata i Copons, un altre alellenc il·lustre significat en la defensa de la causa catalana. Justament ell és la frontissa que explica la presència de Marianna a Alella. Comte de Mata i propietari de la finca de les Quatre Torres, a la casa d'Alella s'hi estaven des de mitjan 1713, sinó abans, els fills del seu segon matrimoni -Josep, Marianna i Maria Francesca, de quatre, tres i dos anys i mig, respectivament-, la sogra Josepa Armengol i la cunyada Marianna. De fet, des de l'1 de novembre les propietats alellenques del comte de Mata havien estat segrestades per les autoritats borbòniques i és probable que casa seva s'hagués convertit en el post de comandament de la companyia de guàrdies valones que operava a la zona. 

Mite i realitat 


Imatge gentilesa de www.iavuiquecuino.com
Ja veiem com alguns escriptors i historiadors han apuntalat el mite de l'espia seductora que va donar nom a un lícor: la ginebra Marianna. Nosaltres, en canvi, hem parat atenció a l'advertiment que ja aleshores ens feia Castellví quan deixà escrit "que la suerte en su alianza ayudó poco a su nobleza y mérito". Per tal d'esclarir-ho, ens vam capbussar als arxius. Així vam saber que un cop morta la seva germana Caterina, el 1714 la seva mare nomenà Marianna marmessora del seu testament i instructora, educadora i directora dels seus nebots, juntament amb el seu tiet, Anton Armengol i Aimeric, comte de Rocafort, i el doctor Joan Castany, prevere. La tutela dels pupils i l'administració del llegat no foren fàcils, a causa del segrest dels béns del seu cunyat i dels molts deutes acumulats, d'una banda, així com de les trifulgues per les pensions i la manutenció dels fills d'aquell. Tot plegat donà origen a sengles plets que, per via indirecta, ens proporcionen una pista de quina fou la sort de la nostra protagonista: es casà almenys un cop i es cognominà Marianna Quirós de Copons. 

En aquest punt i gràcies al guiatge de l'historiador vilassarenc Benet Oliva, hem descobert que, efectivament, Marianna contragué matrimoni amb un militar borbònic: Nicolás de Quirós, tinent del regiment d'infanteria de Guadalajara. Ja ho deia Castellví: "que la suerte en su alianza ayudó poco a su nobleza y mérito". Els darrers anys de la seva existència, essent ja vídua i estant greument malalta, Marianna visqué de lloguer, assistida, en una casa del carrer de Sant Domènec de Barcelona. L'inventari post mortem dels seus béns ens descriu un context d'absoluta pobresa únicament pal·liat per dues modestíssimes pensions que li prestava el seu nebot Josep Mata. Poc abans de rebre sepultura a principis de maig de 1757, Marianna féu dos codicils i un testament. Aquest últim anul·lava i substituïa un d'anterior, ordenat l'any 1739. En aquest darrer instrument, Marianna s'encomanà directament a l'Altíssim i encarregà als seus marmessors la celebració de 225 misses per repòs de la seva ànima al convent de Sant Francesc de Pàdua i que tots els seus béns fossin venuts en encant públic. Morí voltada de filipistes. Entre els marmessors hi havia el seu cosí Anton Armengol, baró de Rocafort; la comtessa de Darnius i Francesc Graell i Pedrell, l'auditor militar que administrà la torre de Mata a Sant Cebrià de Vallalta, confiscada al seu cunyat el 1714.

Una agent doble?

Fou Marianna una agent doble? Tot i que ens movem en el terreny de la mera especulació, m'inclino a pensar que simplement restà supeditada als interessos familiars i que, en certa mesura, fou utilitzada pels seus, precisament per la seva condició de dona. Com el pare i els germans, serví la causa catalana durant la fase final de la guerra. La desfeta posava en risc el patrimoni i la posició social de la família, i per salvaguardar-los va lliurar Marianna en matrimoni amb un dels vencedors, a canvi, evidentment, d'un bon dot. Tot i que sovint es revelaren com a sacrificis insuficients per conservar l'estatus i l'ascendència pública i econòmica que havien detingut fins a 1714, les estratègies seguides per la classe dirigent catalana per adaptar-se al nou escenari polític foren múltiples: els Lleonart no recuperaren plenament fins a 1736 el seu patrimoni -i ho feren, forçosament, a través del germà petit, que no participà en la contesa-, i el mateix Josep Anton Mata s'esposà per tercer cop immediatament després de la guerra amb la filla d'un capità borbònic; la qual cosa no li va estalviar ni les detencions, ni el segrest de la seva hisenda fins a 1725. Però això ja és una altra història... Que també trobareu al llibre Alella, 1714.

09 de setembre 2014

La bandera negra onejarà a Can Lleonart per la diada

El proper 10 de setembre tindrà lloc a Alella la tercera marxa de torxes per la independència, que serà multitudinària. Com sempre, la comitiva sortirà de Can Lleonart i finalitzarà el seu recorregut a la plaça de l'Ajuntament amb una crema col·lectiva de la imatge de Felip V.

Enguany i coincidint amb la commemoració del Tricentenari, les entitats convocants han sol·licitat a l'alcalde, Andreu Francisco (ERC-Sumem per Alella), que s'hissi la bandera negra al masteler que hi ha al pati de la casa pairal dels germans Lleonart: Salvador, Francesc i Jaume. D'aquesta manera, ANC, Ateneu Alellenc, CAL, Cerquem les Arrels, La Garnatxa i Òmnium volen homenatjar els lluitadors de 1714 amb el símbol de la resistència a ultrança. 

La campanya 'Bandera Negra 2014'

La petició dels organitzadors de la marxa de torxes és paral·lela -i coincident!- a la campanya engegada per la Fundació Reeixida, que aplega la gent que el 2008 va crear la Comissió del Centenari de l'Estelada. En aquesta ocasió i dins el projecte Banderes dels nostres pares, la fundació ha redissenyat alguns estendards històrics amb la voluntat de divulgar-ne el significat original. És el cas de la bandera negra. Presentada en societat el passat 29 de juliol al Museu d'Història de Catalunya, la nova Bandera Negra 2014 porta una creu en aspa blanca al centre, amb addició de l'estel de cinc puntes de la bandera independentista, també en blanc. La creu és la del martiri de santa Eulàlia, patrona de Barcelona: és la unió de dues V invertides, una de victòria i l'altra de V votar.  En aquests moments ja hi ha 30 ajuntaments que s'hi han compromès a hissar-la per la diada. 

De Sicília a Cardona 

Tradicionalment, la bandera negra ha tingut dos significats: d'una banda, és la negació dels pavellons estatals, símbols del poder polític, i, de l'altra, és tot el contrari de la bandera blanca de rendició. Per això s'ha usat històricament -també en la cultura islàmica- com a distintiu de lluita sense quarter.

La primera al·lusió a l'ús de banderes negres en el nostre imaginari es remunta a 1282. Desmentim-ho: no té res a veure amb els almogàvers, ni amb la campanya de Grècia. Fou en ocasió de la conquesta de Sicília, que enfrontà les hosts angevines de Carles I amb les catalanes i aragoneses de Pere II, que en resultà victoriós. Ho explica Ramon Muntaner a la seva Crònica: estant el rei a Alcoll [al nord d'Àfrica, entre Bugia i Bona], rebé la petició de socors de sengles ambaixades de les ciutats de Messina i Palerm, assetjades pels francesos. Els cavallers i ciutadans que les componien "veng[ue]ren tots vestits de negre e ab les veles negres e ab senyeres negres [...] Senyor, en Sicília! Senyor, en Sicília! Per honor de Déu, no lleixets perir aquest poble mesquí!". 

Del segle XIII saltem al XVII. És prou coneguda la referència que apareix en la versió original del nostre himne, Catalunya comtat gran, al "vel negre" que cobria "el bon Jesús": la figura de Crist que capitanejava els segadors revoltats el juny de 1640 a Barcelona contra els allotjaments de tropes i els abusos dels soldats hispànics. Segons el testimoni del militar portuguès Francisco Manuel de Melo, en aquell context i amb el país esvalotat, els catalans "alzáron banderas negras por testimonio de su tristeza: otros pintaban en sus estandartes á Cristo crucificado con letras y geroglíficos acomodados a su intento, y de esta vista los Catalanes cobraban aliento y disculpa, los Castellanos temor y confusión". 

L'estiu de 1706, efectius del regiment de les Reials Guàrdies Catalanes eren a les poblacions aragoneses de Magallón i Gallur, prop de la frontera amb Navarra, per protegir-les de l'escomesa castellana. Feia un any escàs de l'inici de la guerra a casa nostra, després que les institucions de la Corona d'Aragó prenguessin partit per l'arxiduc Carles en detriment de Felip d'Anjou. L'11 d'agost, les tropes borbòniques posaren setge a la primera de les viles. I "el dia 12 -segons el relat de Francesc Castellví- embistieron por tres partes. El fuego fue vivo. Fueron rechazados con pérdida. A los sitiados faltaban balas. Los moradores dieron plomo y hierro. Resolvióse enarbolar bandera negra, señal que no querían capitulación".

La bandera negra tornaria a voleiar en la fase final del conflicte. Després que els aliats abandonessin Catalunya a la seva sort i un cop adoptada la resolució de prosseguir la lluita en solitari per part de la Junta de Braços, el 9 de juliol de 1713 s'hissaren als castells de Montjuïc i de Cardona sengles senyeres negres amb els lemes Mort o els nostres Privilegis conservats i Viurem lliures o morirem, respectivament. En dóna fe una publicació coetània, titulada The Deplorable history of Catalans, en què es denuncia la traïció anglesa: [...] in order to which they [...] hung out a black Standard at Montjouy with this Inscription. Death or our Privileges maintained. [..] The Inhabitants of Cardona and the Neighbouring Country being resolved likewise to defend themselves to the last Extremity, put that Place into a good Posture of Defence, and have formed five new Regiments to which they gave black Colours with Motto's importing, That they wil live Free, or Die". 

Setmanes després, els defensors de Barcelona aixecaren una altra ensenya negra a la bretxa r de les muralles, amb la particularitat que aquesta estava guarnida amb una calavera. És el mateix director del setge, el mariscal duc de Berwick, qui ho explica: "Le premier d'Août [..] On vint sur le midy une troupe de femmes & de Licentiados, (ce font des Ecoliers) s'avancer jusqu'à a la brêche, & y planter un drapeau noir, orné d'une tête de mort : nos Bombardiers, qui les apperçurent, leur détacherent quelques bombes, qui les firent rentrer bien vîte dans la place". Un altre militar francès, Jacques de Viguier, en dóna més detalls: " Le 1er du mois d'aoust [..] L'apres midi les ennemis mirent trois drappeaux sur les rempars à differentes fois, le premier étoit rouge [advertiment que no es farien presoners], le second blanc avec des aigles [símbol de la monarquia austríaca] et les 3e noir avec un tête de mort blanche au milieu, apparemment qu'ils ne veulent point de quartier". Aquest episodi ha estat profusament recollit per altres autors posteriors com Voltaire ("Ils arborerent sur la breche un drapeau noir"), José Sabau ("El primero de Agosto plantaron sobre la brecha un estandarte en el qual habia pintada una cabeza de muerto, para dar à entender à los sitiadores que moririan con las armas en la mano ántes que rendirse") Pascual Madoz ("Los intrépidos defensores de Barcelona [...] llevaban una bandera negra con una calavera pintada, en señal de que ni esperaban cuartel, ni le darian") i Víctor Balaguer ("Arbolaban entre los escombors de la brecha la negra señera para desafiar a los enemigos y hacerles ver que estaban dispuestos a sucumbir antes que entregarse").


Del carlisme al separatisme 

Retrobem la bandera negra en el context de les guerres civils i forals del segle XIX, essent utilitzada per ambdós bàndols. El 7 de desembre de 1837, el governador del castell de Morella, el liberal Bruno Portilla, va disposar que la guarnició hissés bandera i gallardets negres tan bon punt albirés l'enemic. Caiguda la plaça en mans dels carlins, el 29 d'abril de 1838 també ells van enarborar una bandera negra que "tenia la particularitat d'ostentar al centre una calavera amb les tèbies creuades i, als seus costats, un sabre i una palma, amb la intenció d'indicar, segons sembla, que estaven disposats a lluitar fins a la mort o obtenir el martiri". Els comandava el general Ramon Cabrera, el tigre del Maestrat, per la qual cosa la bandera es coneix com la "bandera de Cabrera" o la "bandera de Morella". L'original es conserva al museu d'aquesta localitat, i ha servit com a model per a diverses recreacions històriques, com la Fira dels Matiners d'Avinyó, al Bages.

El negre és també el color de l'acció directa i de la clandestinitat, estratègies de lluita per antonomàsia de l'anarquisme. Però no només. El 3 de maig de 1925, en plena dictadura del general Primo de Rivera, un grupuscle separatista vinculat a Estat Català va fundar l'organització secreta Bandera Negra, també dita Santa Germandat Catalana. Els seus membres van planificar un atemptat amb explosius als túnels del Garraf contra el tren que havia de dur el rei Alfons XIII a Barcelona, però la delació d'un confident de la policia va esguerrar el pla. L'operació -coneguda com el complot del Garraf- es va saldar amb la detenció de vora vuitanta militants independentistes i quatre condemnats a mort, als quals els fou commutada la pena gràcies a una famosa campanya de recollida de signatures impulsada per Lola Anglada -dita justament per això la mareta dels presos- que va aplegar més de 200.000 suports. 

L'estelada negra 

Tot just fa un any, vaig publicar aquí un post sobre la meva bandera: l'estelada negra. És, de llarg, l'article més visitat del bloc. Hi posava en relleu els lligams històrics i les concomitàncies ideològiques que existeixen entre els moviments llibertari i independentista, i que han donat com a resultat diverses expressions vexil·lològiques, com l'estel de vuit puntes. Per completar aquella visió, anotem que des de 2004 cada Onze de Setembre -i cada cop a més poblacions: Barcelona, Lleida, Mataró, Reus...- es manifesta un bloc negre o antiautoritari d'inspiració llibertària -les seves consignes: Cap Estat[ut] ens farà lliures (2005); Un poble sobirà és un poble ingovernable (2006); Mani qui mani, anti-autoritaris sempre (2007); Ni reis ni súbdits, autoorganització social (2008); Un poble sobirà és un poble autogestionat (2010); Ni dependència del mercats, ni dependència dels estats: independència sense límits! (2011); Ni capitalisme, ni estats; autogestió i solidaritat (2012)-, i que existeixen diversos col·lectius i ateneus -especialment a Barcelona (Negres Tempestes) i l'Alt Llobregat, però no tan sols- que malden per conjuminar la lluita per l'alliberament nacional i el pensament i la pràctica anarquistes. Exactament amb les mateixes contradiccions que tindria -o hauria de plantejar-se- un anarquista de qualsevol altre país homologat del món: espanyol, italià o de la Xina Popular.