29 de setembre 2014

Espanya torna a ser una dictadura

Ja està. Espanya torna a ser oficialment una dictadura, sota l'aparença d'una monarquia parlamentària. Però només formalment. Òrgans teledirigits, reunits d'excepció, prohibeixen una consulta ciutadana i ja veurem fins on pensen arribar: de moment, sobre el president de la Generalitat pesa l'amenaça d'un judici per desobediència -o per sedició!- i totes les institucions del país han estat instades a obeir la suspensió cautelar dictada aquest vespre. La democràcia ha durat encara no 40 anys; tot un rècord per a un Estat que ve d'on ve: d'exterminar i esclavitzar la població americana durant quatre segles; de ser "espada de Roma, martillo de herejes" en qüestió de fe; de governar per dret de conquesta sobre els territoris de la corona aragonesa i d'un munt de pronunciaments i dictadures militars. 

No. "No fue bonito mientras duró": les renúncies de la Transició, la llei del silenci, el sainet del 23F, la Loapa, el cafè per a tothom, el terrorisme d'Estat, la corrupció a tots els nivells, els papers de Salamanca, la recentralització, els atacs a la unitat i l'ensenyament de la llengua... Ben aviat tot això quedarà enrere. 

La maquinària repressiva, a punt

El xoc de trens entre la política catalana i la legalitat espanyola sembla imminent. Hi anem de pet, segons tots els indicis. L'ensarronada de l'Estatut va posar la locomotora en marxa. La crisi financera -i pitjor encara: la gestió política i econòmica que se n'ha fet- va anar enganxant vagons, un rere l'altre, i la totxesa política de Madrid ha acabat omplint-los de gent ben diversa. Des de llavors, la llargària i l'acceleració del comboi són més grosses cada dia que passa. La socialització dels sacrificis n'ha atiat el foc i el clima polític -la recentralització, la supèrbia, la demagògia- ha posat la caldera a punt d'ebullició. 

Viatgem a velocitat exponencial, "supersònica", segons Mas: divendres, el Parlament va aprovar la llei de consultes; dissabte, el president de la Generalitat va signar el decret de convocatòria del 9N; dissabte, la vicepresidenta espanyola va amenaçar Catalunya amb les set plagues d'Egipte; diumenge, el Consell d'Estat va emetre un informe en què negava la capacitat del Govern català per posar les urnes; aquest matí, el Govern espanyol, reunit en consell de ministres, ha impugnat davant el Tribunal Constitucional el decret i la llei catalana, i aquest vespre l'esmentat Tribunal s'ha aplegat per admetre a tràmit els recursos i acordar la suspensió dels dos actes administratius. Qui deia que a Espanya "las cosas de palacio van despacio"

Aflora el franquisme

La reacció furibunda dels aparells de l'Estat palesa la veritable matriu d'Espanya: rància, obtusa i uniformitzadora, com en els millors temps del generalíssim Francisco Franco. Només cal veure l'origen de les seves institucions: institucions castellanes que van ser imposades als territoris annexionats. Per exemple, el Consell d'Estat: creat l'any 1525 per l'emperador -sí, emperador- Carles V. Segons llegim al seu web, "se creó para que hubiera alguien que se ocupase, con visión de conjunto, de los asuntos que afectaban a todo el Reino [...] sin las limitaciones territoriales o específicas de los antiguos Consejos de Castilla, de Aragón, de Indias [...]". Tota una declaració de principis. Per si algú en tenia cap dubte, "el Tribunal Supremo declaró al Consejo de Estado sucesor del de Castilla y su Cámara" el 1917. I si bé la Constitució de 1978 "lo califica literalmente de órgano consultivo del Gobierno, tiene en realidad el carácter de órgano de Estado", segons sentència del Tribunal Constitucional de 29 de març de 1990. Total: que entre el Consell i els tribunals Suprem i Constitucional fan anar la Constitució cap allà on els interessa. 

Però la cosa no acaba aquí: presideix el Consell José Manuel Romay Beccaría, un home del règim que entre 1963 i 1975 ocupà diversos càrrecs de relleu en l'administració franquista. Allò és un cementiri d'elefants. Al seu flanc hi trobem els exministres Landelino Lavilla (UCD), Fernando Ledesma (PSOE), Isabel Tocino i Ana Palacio -sí, la de Perejil!- i José Maria Michavila (PP), l'expresident d'Extremadura Juan Carlos Rodríguez Ibarra (PSOE), la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega i l'expresident espanyol José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE). Només hi falta l'Alfonso Guerra! Com és de veure, un mostra preclara de la idea de pluralitat ideològica que impregna el sistema legal espanyol, i un exemple paradigmàtic més del repartiment de càrrecs entre els dos grans partits del Regne. I és que com deia Josep Pla -i sabia de què parlava-, "no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres". Ho hem comprovat aquest mateix matí. Referint-se a la convocatòria del 9N, el flamant secretari dels socialistes patris, Pedro Sànchez, ha dit, literalment, això: "condeno esta quiebra de la legalidad y manifiesto mi apoyo, y el de mi partido, al recurso que ha formulada el Gobierno en defensa de la legalidad y del ejercicio de la soberanía nacional por parte de todos los españoles". 

Més mentides 

Algú, com Júlia Otero, pensarà amb bona fe que la informació de les coses que passen a Catalunya no està sent descodificada correctament a l'altre costat del Cinca. Però no. En són plenament conscients. Tanmateix, segueixen deformant, manipulant, intoxicant i mentint. Avui n'hem tingut noves proves. Com feia Sáenz de Santamaría dissabte, Sánchez afirmava avui que "la situación que el presidente Mas ha creado es de su exclusiva responsabilidad". És molt fort! Tot obeeix, únicament i exclusiva, als designis del Molt Honorable! 

El president espanyol, Mariano Rajoy, també s'ha cobert de glòria. "La consulta es profundamente antidemocràtica". Perdoneu, però a mi això, dit així, em sona a oxímoron (seria com allò tan risible que deia ell de "no puede ser y además és imposible"). I per què és antidemocràtica? "Porque el derecho que pretende dar a algunos, se lo está sustrayendo a todos los demás". Quin crac, aquest home! Doncs que sotmeti a votació les mateixes qüestions a la resta de comunitats. Però, és clar, no hi ha pebrots perquè es faria evident la veritable magnitud del problema catalán.

Malgrat tot, tenim la iniciativa 

Es produirà finalment el xoc de trens? Dependrà només de la perícia del nostre maquinista i els seus fogoners. La immensa majoria dels viatgers voldria eludir la col·lisió. Fet i fet, molts hi van pujar a contracor i únicament cerquen una via d'escapatòria a l'ofec polític, econòmic i intel·lectual. Però Madrid n'ha desmantellat els rails -fins i tot els de les terceres vies- i n'ha posat una barrera. 

El desafío catalán només acaba de començar i, de moment, ja hem aconseguit que per primer cop a la història el Consell d'Estat faci una reunió extraordinària un diumenge per la tarda; que el Consell de ministres es reuneixi de forma urgent i extraordinària un dilluns pel matí; que el Tribunal Constitucional faci una reunió extraordinària un dilluns per la tarda. I tot això en menys de 24 hores! Com dèiem temps enrere, l'única cosa bona de tot plegat és que juguem amb avantatge perquè tenim la iniciativa. Conservem-la. Siguem murris. No ens dividim. El rellotge instal·lat a la plaça de Sant Jaume ja només marca 40 dies... Votarem i guanyarem!