Després de França, Alemanya. Ja tenim un altre país clarament arrenglerat al costat del govern espanyol en contra al dret a l’autodeterminació de Catalunya, i no és un país qualsevol; és la locomotora europea: el cor i el cervell de la política econòmica al continent. Al juliol, la cancellera Angela Merkel va dir que compartia plenament el veto de Mariano Rajoy a la consulta. Per si algú no se n’havia assabentat, els dos dirigents van escenificar la seva sintonia sobre aquesta qüestió en una roda de premsa conjunta a finals d’agost: “tot el que Rajoy ha dit altres vegades i acaba de repetir [sobre el 9N] per mi té molta lògica i em sembla que se li hauria de donar suport”.
Motius diversos expliquen la posició alemanya: raons d’Estat, econòmiques i culturals. Ja se sap: igual com és un principi reconegut no immiscir-se oficialment en els afers interns d’un altre Estat, també és una màxima no escrita de la diplomàcia internacional que l’estabilitat i el manteniment de l’statu quo són anteriors a la democràcia.
Si parlem d’economia, trobem que el 2010 una quarta part del deute extern net espanyol –a l’entorn d’1 bilió d’euros, entre administració pública i sector privat- estava en mans dels bancs alemanys, i no és gens clar ni que una Espanya sense Catalunya tingués capacitat de rescabalar-los, ni que una Catalunya independent fora de la Unió Europea tingués tampoc cap obligació de fer-ho en la proporció que teòricament li correspongués.
I queda la qüestió cultural, deutora de la mentalitat estatista. Mesos enrere, en un clima social i polític més relaxat que l’actual, un matrimoni alemany establert en una urbanització de luxe de la Costa Brava em declarava la seva indignació perquè havien estat atesos en català, i alternativament en anglès, quan anaven a fer benzina en una estació de servei empordanesa. “¿Por qué en catalán o por qué en inglés si somos alemanes? ¿Por qué no en español que es el idioma que sabemos todos?”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada