Marianna Copons: l'atribolada vida de l'espia catalana de 1714

Ahir, l'escriptora Patrícia Gabancho va presentar al Masnou el llibre Les dones de 1714, en el qual parla, entre d'altres, de l'espia catalana Marianna Copons, i aquest mateix vespre, a les 21h, les Capitanes del Masnou li reten homenatge a la platja d'Ocata. 

Quan vaig obrir aquest bloc l'any 2006 va ser per donar a conèixer una breu ressenya biogràfica d'alguns personatges històrics alellencs: el líder remença Pere Company, els lluitadors de 1714 Josep Anton Mata i els germans Salvador i Francesc Lleonart, el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, l'alcalde Antoni Pujadas... I Marianna Copons. El 2010 vaig remodelar de dalt a baix el portal i tot allò va desaparèixer. Però no per sempre. En el seu lloc, i juntament amb els companys de Cerquem les Arrels, m'he dedicat a fer recerca i això ha donat com a resultat diversos articles sobre la figura i la trajectòria d'alguns d'ells. I un llibre: Alella, 1714. Una visió social, política i econòmica a l'entorn de la Guerra de Successió. Demà es posarà a la venda, coincidint amb la data exacta del Tricentenari, al preu de 18 euros. Al llarg de 368 pàgines s'hi repassen les vicissituds de 24 nissagues vinculades a la població que es van veure implicades en el conflicte: els Antic, els Calderó, els Claresvalls, els Sors, els Vilana... I Marianna Copons. 

La Mata-Hari alellenca 

Imatge gentilesa de les Capitanes del Masnou

Fins fa ben poc, tot el que sabíem de Marianna Copons [o Maria Anna, segons la documentació de l'època] ens havia arribat per mà del seu contemporani Francesc Castellví, i del ressò que posteriorment se'n feren Salvador Sanpere (Fin de la nación catalana, 1905) i Salvador Albertí (L'Onze de Setembre, 1964). A les seves Narraciones históricas desde el año 1700 al 1725, el cronista explica qui i com era la nostra Marianna: "Doña Mariana Copons y de Armengol, de la familia de Copons del Llor, última de esta línea, dama de afable modo y viveza [...] que vivía en la casa de campo de su cuñado don José Mata y de Copons, que se hallaba en Barcelona capitán de la Coronela, de la junta de guerra y muy distinguido patricio. [Salvador] Lleonart tenía conocimiento con esta señora y al salir y entrar de Barcelona confería con ella". Marianna Copons treballaria, doncs, per als serveis secrets catalans i mitjançant els seus encants seduïa, o es deixava seduir, pels oficials de cavalleria francesos d'alta graduació que voltaven per la comarca. Segons Sanpere, Marianna "mantenía distraído y embromado" al coronel Le Querchois, mentre que per a Albertí "vivia a Alella amagant la seva insospitada condició d'agent de la resistència [...] passant per persona que havia fugit de la capital per no haver-se volgut barrejar a la lluita". 

L'episodi pel qual Marianna ha passat a la història va tenir lloc la tarda del 25 de gener de 1714. La junta secreta havia encarregat a Salvador Lleonart un pla per sorprendre la ciutat de Mataró, "que servía de general almacén a las tropas que acampaban sobre Barcelona", amb l'objectiu de forçar l'aixecament del setge borbònic i facilitar la sortida general dels defensors. Però la maniobra, prevista per aquella mateixa nit, fou descoberta per l'enemic. "El coronel [Le Querchois] tenía dispuesta una merienda y diversión [...] en donde debía ella concurrir [...], y le llegó orden al coronel de Popoli para que luego sin pérdida de instantes uniese la gente de su comando dividida en aquellas cercanías y tomase la marcha para introducirse en Mataró, superando cualquier reparo, y le decía que tenía aviso cierto de una concertada sorpresa de los de Barcelona sobre Mataró. El coronel fue luego a dar sus excusas a esta dama, que no se satisfizo de las razones que le daba, persuadiéndole que mandando marchar la gente adelante, podría él cumplir la palabra de asistir con la merienda y, fenecida, tomar la marcha. El coronel quería cumplir puntual la orden y no desairar las instancias de la dama, y quiso satisfacerla mostrándole el orden". Albertí hi posa una mica de pa: "Bella com era, [Marianna] havia encaterinat el coronel [...] Es trobava amb ell fent una berenada al camp, quan el coronel rebé l'avís de sortir [...] Le Querchois, molt contrariat, declarà que havien de separar-se. Amb coqueteria, Marianna l'acusà d'ingrat i qui sap de quines coses més. El coronel, entendrit i alarmat, volgué excusar-se davant la dama. Li ensenyà l'ordre, que era secreta, i partí ben justificat". 

Segons Castellví, Marianna "le agradeció la confianza y luego dio puntual aviso a Salvador Lleonart, que se hallaba encubierto en aquella vecindad, que al anochecer del mismo día se embarcó para Barcelona, donde al llegar al muelle halló embarcado al coronel Armengol con 400 fusileros promptos a hacerse a la vela". Tots ells salvaren la vida gràcies a "la petita Mata-Hari nostrada", com la batejà Albertí. A l'hora de la veritat, els homes d'Amill modificaren l'objectiu i el 30 de gener de 1714 desembarcaren més al nord, entre les poblacions de Canet i Arenys, abans d'internar-se cap al Vallès. 

Dues Mariannes 

L'interès pels fets de 1714 i pel paper de la dona durant la contesa ha fet que en els darrers temps s'hagin publicat diverses referències sobre Marianna Copons. Tot i que cap no hi aporta cap dada nova, en destacaria l'article de Cristina Masanés sobre Les dones del 1714 a la revista Sàpiens la novel·la de Jaume Clotet i David de Montserrat Lliures o morts, i els llibres de Francesc Serra Els herois de 1714 i de la susdita Patrícia Gabancho. També l'escriptora Maria Carme Roca i Costa en prepara un, en el terreny de la ficció. De tots ells i fins al moment, l'exercici més original correspon a Clotet i de Montserrat. Els autors converteixen Marianna en l'estimada d'Ermengol Amill i situen l'escena del berenar amb Le Querchois a la Font de la Salut, propietat de l'austriacista Francesc Amat i Planella.

Induïts per l'error que cometen Clotet i de Montserrat al seu Epíleg sobre els personatges de la novel·la, tant Gabancho com Serra confonen la filiació i la identitat de Marianna Copons i Armengol amb les de Marianna Copons i Cordelles. Fan néixer Marianna el 1687 i posen fi a la seva vida el 1720. Pel camí, la mariden amb dos prohoms: primer amb Josep Subirà i Julià, baró d'Eroles i d'Abella, i, un cop vídua, amb Francesc d'Areny de Queralt i de Toralla, segón baró de Claret. Gabancho, fins i tot, la situa a l'exili a partir de 1714, acompanyada del seu cunyat, Josep Anton Mata i Copons! 

Tots s'equivoquen. Castellví ho diu molt clar: la nostra Marianna duia els cognoms de Copons i Armengol. Era la filla petita de Ramon Copons i Vilar, senyor de Llor i baró de Tosal, i de Josepa Armengol. Tenia, com a germans, un capità de dragons, Josep, i una germana, Caterina, que fou la segona muller del seu cosí Josep Anton Mata i Copons, un altre alellenc il·lustre significat en la defensa de la causa catalana. Justament ell és la frontissa que explica la presència de Marianna a Alella. Comte de Mata i propietari de la finca de les Quatre Torres, a la casa d'Alella s'hi estaven des de mitjan 1713, sinó abans, els fills del seu segon matrimoni -Josep, Marianna i Maria Francesca, de quatre, tres i dos anys i mig, respectivament-, la sogra Josepa Armengol i la cunyada Marianna. De fet, des de l'1 de novembre les propietats alellenques del comte de Mata havien estat segrestades per les autoritats borbòniques i és probable que casa seva s'hagués convertit en el post de comandament de la companyia de guàrdies valones que operava a la zona. 

Mite i realitat 

Imatge gentilesa de www.iavuiquecuino.com

Ja veiem com alguns escriptors i historiadors han apuntalat el mite de l'espia seductora que va donar nom a un lícor: la ginebra Marianna. Nosaltres, en canvi, hem parat atenció a l'advertiment que ja aleshores ens feia Castellví quan deixà escrit "que la suerte en su alianza ayudó poco a su nobleza y mérito". Per tal d'esclarir-ho, ens vam capbussar als arxius. Així vam saber que un cop morta la seva germana Caterina, el 1714 la seva mare nomenà Marianna marmessora del seu testament i instructora, educadora i directora dels seus nebots, juntament amb el seu tiet, Anton Armengol i Aimeric, comte de Rocafort, i el doctor Joan Castany, prevere. La tutela dels pupils i l'administració del llegat no foren fàcils, a causa del segrest dels béns del seu cunyat i dels molts deutes acumulats, d'una banda, així com de les trifulgues per les pensions i la manutenció dels fills d'aquell. Tot plegat donà origen a sengles plets que, per via indirecta, ens proporcionen una pista de quina fou la sort de la nostra protagonista: es casà almenys un cop i es cognominà Marianna Quirós de Copons. 

En aquest punt i gràcies al guiatge de l'historiador vilassarenc Benet Oliva, hem descobert que, efectivament, Marianna contragué matrimoni amb un militar borbònic: Nicolás de Quirós, tinent del regiment d'infanteria de Guadalajara. Ja ho deia Castellví: "que la suerte en su alianza ayudó poco a su nobleza y mérito". Els darrers anys de la seva existència, essent ja vídua i estant greument malalta, Marianna visqué de lloguer, assistida, en una casa del carrer de Sant Domènec de Barcelona. L'inventari post mortem dels seus béns ens descriu un context d'absoluta pobresa únicament pal·liat per dues modestíssimes pensions que li prestava el seu nebot Josep Mata. Poc abans de rebre sepultura a principis de maig de 1757, Marianna féu dos codicils i un testament. Aquest últim anul·lava i substituïa un d'anterior, ordenat l'any 1739. En aquest darrer instrument, Marianna s'encomanà directament a l'Altíssim i encarregà als seus marmessors la celebració de 225 misses per repòs de la seva ànima al convent de Sant Francesc de Pàdua i que tots els seus béns fossin venuts en encant públic. Morí voltada de filipistes. Entre els marmessors hi havia el seu cosí Anton Armengol, baró de Rocafort; la comtessa de Darnius i Francesc Graell i Pedrell, l'auditor militar que administrà la torre de Mata a Sant Cebrià de Vallalta, confiscada al seu cunyat el 1714.

Una agent doble?

Fou Marianna una agent doble? Tot i que ens movem en el terreny de la mera especulació, m'inclino a pensar que simplement restà supeditada als interessos familiars i que, en certa mesura, fou utilitzada pels seus, precisament per la seva condició de dona. Com el pare i els germans, serví la causa catalana durant la fase final de la guerra. La desfeta posava en risc el patrimoni i la posició social de la família, i per salvaguardar-los va lliurar Marianna en matrimoni amb un dels vencedors, a canvi, evidentment, d'un bon dot. Tot i que sovint es revelaren com a sacrificis insuficients per conservar l'estatus i l'ascendència pública i econòmica que havien detingut fins a 1714, les estratègies seguides per la classe dirigent catalana per adaptar-se al nou escenari polític foren múltiples: els Lleonart no recuperaren plenament fins a 1736 el seu patrimoni -i ho feren, forçosament, a través del germà petit, que no participà en la contesa-, i el mateix Josep Anton Mata s'esposà per tercer cop immediatament després de la guerra amb la filla d'un capità borbònic; la qual cosa no li va estalviar ni les detencions, ni el segrest de la seva hisenda fins a 1725. Però això ja és una altra història... Que també trobareu al llibre Alella, 1714.