Aquell dia ha arribat

Els segles passen i les circumstàncies canvien, però el caràcter i l'actitud de l'Estat espanyol segueix immutable. Dies enrere, el ministre d'Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo alertava del risc de "balcanització" de la península si finalment se celebra a Catalunya la consulta prevista per al dia 9 de novembre. Contundent? "Es sólo un concepto geográfico", va aclarir. Fa dos dies, el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, va reivindicar la unitat d'Espanya i va qualificar d'"insensat" que un governant provoqui "l'esquinç d'obligar a triar entre ser català o espanyol", mentre el seu número 2, César Luena, afirmava que "Mas sembla un zombi". Ahir, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría defensava que "no es pot permetre que algú se salti la legalitat per veure què n'obté a canvi", i l'exportaveu del Govern Miguel Ángel Rodríguez feia córrer aquesta piulada: "Acaban de agredir a Artur Mas en las Ramblas. Tú también le tienes ganas ¿eh?" També hi han dit la seva l'expresident José Maria Aznar, que ha demanat al seu successor que "elimini" el "clima d'efervescència independentista" i que no concedeixi més poders a Catalunya perquè "ja té els màxims que pot tenir", i Mariano Rajoy, que avui mateix ha alertat del "ressorgiment dels nacionalismes excloents a redós de la crisi econòmica". Sempre la mateixa insolència. 

"La gent castellana, per postrada que estigui, no transigeix amb res que s'oposi a sos punts de mira. S'ha fet lo propòsit que les regions de la Península, siguin les que siguin, han d'unificar-se baix sa direcció suprema, i no hi ha medi de fer-la cedir de bones a bones [...] Inútil és, doncs, que el catalanisme busqui termes mitjos per a arribar a un acomodo. Mentre nos mostrem indecisos, la gent del centre nos creurà dèbils, i avançarà cada dia més passos en la via de l'absorció [...] Hem de ser decidits i lògics. És precís que reclamem tot lo necessari per a aconseguir-ho: i lo necessari per a assegurar una legislació separada és un cos legislatiu separat, amb tribunals també separats, i amb autoritat executiva que, encara que sigui comuna, governi separadament a cada una de les regions de dret especial. En aquest punt ha de ser intransigent lo catalanisme".

Catalunya i Espanya, el 1886 

Davant d'aquesta realitat obsessiva i abassegadora, a finals del segle XIX, dues doctrines polítiques de nou encuny sorgides a Catalunya, el republicanisme federal i el catalanisme, llançaren la seva proposta per reformar l'Espanya de la Restauració. En aquell moment, homes com Valentí Almirall -polític, advocat i periodista (El Federalista, El Estado Catalán, Diari Català, La Imprenta i L'Avens)- confiaven a assajar una cosa inèdita -una quimera, a la vista de la història: la "unió lliure i espontània de les distintes regions", sota una forma federal o confederal. "Lo nostre ideal és la unió i bona amistat entre tots los individuos dintre d'una col·lectivitat, i de totes les col·lectivitats dintre de grans agregacions. Volem la llibertat, no per aislar-nos i tancar-nos dins les muralles de sospites i enveges sinó per utilitzar-la agrupant lo major número possible d'hòmens i pobles per a los grans fins de l'avenç i de la perfecció. Com l'antiga llegenda, separem per a unir. Com més amics més clars, diu l'adagi de la terra. Volem, doncs, anar molt clars amb tots los que tenen interessos comuns amb nosaltres, a l'objecte de poder ser ben amics". És la utopia d'una Espanya esvaïda. 

El 22 d'abril de 1886 -res a veure amb Sant Jordi, però-, Almirall va presentar al Centre Català de Barcelona Lo catalanisme, obra de capçalera de l'aleshores anomenat catalanisme regionalista o particularista: d'àmbit social i polític, ideològicament plural i interclassista, progressista i republicà; tot i que creia que recuperar l'autogovern de Catalunya sobre la base de les antigues constitucions era més important que no pas el model d'Estat. 

"La situació trista i vergonyosa de la nació en general; lo rebaixament del caràcter castellà, incapaç de dirigir-la; la desnaturalització i degeneració del català, són motius més que suficients per a que vulguem separar-nos del camí que a tal punt nos ha portat. Res nos queda ja per perdre, i per lo tant, en qualsevol canvi sols nos exposem a guanyar-hi. 

La responsabilitat és correlativa a la llibertat, i lo que viu dirigit per un altre té la llibertat almenys restringida. La responsabilitat que ens alcança en l'actual postració de les regions de la Península, en general, i de la nostra, en particular, naixerà si per cas, de no haver fet tot lo que podíem per a treure la direcció als que la portaven. 

La imposició castellana se fa sentir tant o més que mai, puix se'ns tracta com un poble vençut. Al que conserva una mica només de l'esperit de dignitat i d'independència, al veure el tracte que se'ns dóna, li surt a les galtes la vermellor de la ira o de la vergonya. 

"Tot ho hem provat dins de l'unitarisme, i res no ha donat cap millora [...] D'aquí ve que el primer mòbil del nostre catalanisme sigui l'afany de regenerar-nos. Des del moment que ens hem despertat, no podem resignar-nos al paper passiu que se'ns ha obligat a representar fins ara [...] Si la causa principal de la nostra degeneració és la falta d'espontaneïtat en lo desenrotllo del nostre poble, subjecte i supeditat a un altre de temperament oposat, al punt mateix que recobrés la personalitat se trobaria en condicions d'entrar en millora. No es notarien tal vegada grans efectes de moment. Tal vegada, al principi no sabríem avenir-nos a moure'ns sense caminadors, i fins faríem alguns disbarats o tonteries. Lo qui surt de tutela necessita algun temps per acostumar-se a les responsabilitats i obligacions que sa nova obligació li imposa [...] Lo nostre passat respon del pervenir, i si abans de perdre la personalitat vam saber crear institucions i fer lleis que són eloqüent testimoni del bon sentit del nostre poble; si sapiguérem arreglar-nos dintre de casa de tan bona manera, que ocupàvem un lloc honrosíssim en lo concert dels pobles civilitzats, és segur que recobrada la personalitat, tornaríem a fer alguna cosa profitosa. 

Quan una nació, en general, se troba en situació tan dolenta com l'actual d'Espanya i de Catalunya, sols una sacsejada que remogui tots los elements que les constitueixen pot ser lo principi de millora [...] La varietat ha de substituir a la uniformitat; la llibertat a l'autoritarisme. 

Los agravis que hem rebut constantment i els que ens estan amenaçant encara, són la legitimació més completa del nostre catalanisme. Són aqueixos de tal naturalesa que ens autoritzarien fins a proclamar la separació [...] Si algun dia la pura necessitat nos obligués a pensar en tal extrem, la tristesa i el dolor ompliria el pit de tots els catalans reflexius".

I aquell dia ha arribat.